Epíleg i agraïments

JORGE LUIS BORGES, Siete noches

Vaig escriure el primer esborrany de La Cadena a Ciutat de Mèxic el 2012, després de conèixer el concepte mexicà d’intercanvi de segrestos en què un familiar s’ofereix com a hostatge substitut d’una víctima de segrest més vulnerable. Vaig relacionar aquesta idea amb un fet de la meva infantesa a Irlanda a finals de la dècada de 1970. Era l’època de les cartes en cadena enverinades, i la part d’Irlanda on em vaig criar era tan supersticiosa que els nens crèiem absolutament en el poder dels encanteris escrits. Un dia la mestra de cinquè va dir a classe que portéssim una d’aquestes cartes que ens trasbalsaven, i jo li vaig donar una carta en cadena que m’havia estat preocupant. Ella la va destruir juntament amb les altres, desafiant les promeses de l’autor sobre malediccions, desastres i mala sort, i va trencar la cadena. A mi, com a nen, aquest fet em va impressionar profundament i em va quedar gravat. Al llarg de les tres dècades següents, anava preguntant periòdicament a la meva mare com estava la senyora Carlisle, i sempre m’alleujava saber que anava per la vida relativament il·lesa.

El 2012 vaig escriure La Cadena com a relat curt, però vaig trobar que tenia els ingredients d’una novel·la, de manera que, bàsicament, la vaig deixar sense acabar en un calaix durant cinc anys. El 2017 vaig contractar finalment un agent literari a temps complet, Shane Salerno, fundador de Story Factory. Jo havia estat escrivint la sèrie «Sean Duffy» de novel·les de detectius ambientada al Belfast de la meva joventut, i malgrat que aquests llibres rebien bones crítiques i guanyaven premis, no acabaven d’obrir-se camí tal com hauria volgut. De fet, jo estava sense un duro, conduïa per a Uber i em plantejava deixar d’escriure definitivament. En Shane em va trucar i em va preguntar si tenia pensat un llibre americà i li vaig vendre la versió de relat curt de La Cadena. Vaig sentir que li queia alguna cosa a la cuina i se li esmicolava i em va instar a deixar el que fos que estava fent i a posar-me a escriure immediatament La Cadena com a novel·la, cosa que vaig fer.

Tots els llibres són un procés de col·laboració, i m’agradaria donar les gràcies a la meva dona, Leah Garrett, i a Don Winslow, Steve Hamilton, Steve Cavanagh, John McFetridge i Shane Salerno per mirar-se els primers esborranys de La Cadena i llançar-me suggeriments intel·ligents.

Els meus excel·lents correctors de Little, Brown, Josh Kendall i Anna Goodlett, es van llegir detingudament el manuscrit amb els ulls diligents dels metges forenses. Van ser capaços de treure’m de diverses inconsistències lògiques i em van obligar constantment a considerar si una idea o un concepte era tan concís o convincent com podia ser. Tracy Roe i Pamela Marshall m’ho han verificat tot quasi fins a matar-me i han fet que fos coherent i estricte pel que fa a l’estil. Revisar és dolorós, però els editors que et fan treballar de valent sempre t’acaben fent un gran favor.

Vull donar les gràcies al personal de la biblioteca pública de Newburyport, on vaig fer gran part de la recerca per a La Cadena, i al personal de la branca George Bruce de la biblioteca pública de Nova York a Harlem, que em va proporcionar un espai tranquil per escriure.

Coincidència o màgia empàtica, mentre era a Praga per redactar l’article d’una revista sobre el bloqueig de l’escriptor, vaig escriure els capítols finals de La Cadena a l’antic despatx de Franz Kafka (ara un hotel), a Na Poříčí 7.

Per cloure aquests agraïments, m’agradaria donar les gràcies a les meves filles, Arwynn i Sophie, per la seva ajuda una mica reticent en els costums i l’argot dels adolescents, i voldria expressar la meva gratitud a Don Winslow, Daniel Woodrell, Ian Rankin, Val McDermid i Diana Gabaldon, que m’han animat i aconsellat al llarg dels anys i em deien que aguantés quan sovint em preguntava si realment servia per a aquesta absurditat que és escriure.