3

Dijous, 8.42 hores

El cel s’enfonsa. El cel es desploma. No pot respirar. No vol respirar. La seva nena. No. No és veritat. Ningú no s’ha endut la Kylie. Aquesta dona no sembla una segrestadora. És mentida.

—La Kylie és a l’escola —diu la Rachel.

—No. La tinc jo. L’he segrestat.

—No ho dius… És una broma.

—Ho dic de debò, molt de debò. Hem raptat la Kylie a la parada de l’autobús. Ara mateix n’envio una foto.

Li arriba una foto d’una nena amb antifaç asseguda al seient del darrere d’un cotxe. Porta el mateix jersei negre i l’abric de llana marró que duia la Kylie quan ha marxat aquest matí. Té el nas arromangat ple de piguetes de la Kylie i els cabells castanys amb reflexos vermells. És ella, sí.

La Rachel es mareja. La visió li balla. Deixa anar el volant. Els cotxes comencen a tocar el clàxon quan el Volvo se surt del carril.

La dona encara parla.

—Has de mantenir la calma i has d’escoltar atentament tot el que et dic. Ho has de fer tot exactament com ho he fet jo. Has d’apuntar-te totes les regles i no te’n pots desviar. Si trenques les normes o truques a la policia, et castigaran a tu i em castigaran a mi. La teva filla morirà i el meu fill morirà. O sigui que apunta tot el que et diré.

La Rachel es frega els ulls. Té un rugit dins el cap que sembla una onada gegant a punt de trencar damunt seu. A punt d’esmicolar-la en mil bocins. La pitjor cosa del món està passant de debò, de veritat. Ha passat de debò.

—Vull parlar amb la Kylie, desgraciada! —crida, i llavors agafa el volant i redreça el Volvo; evita un tràiler per centímetres. Travessa l’últim carril i surt al voral. Frena en sec i apaga el motor mentre un munt de conductors toquen la botzina i criden obscenitats.

—De moment, la Kylie està bé.

—Trucaré a la policia! —crida la Rachel.

—No, no hi truquis. Necessito que et calmis, Rachel. No t’hauria triat si pensés que ets de les que perden els nervis. T’he investigat. Sé que vas anar a Harvard i que t’has recuperat d’un càncer. Sé que tens una feina nova. Ets una persona organitzada i sé que no l’espifiaràs. Perquè, si no, així de clar: la Kylie morirà i el meu fill morirà. Ara agafa paper i apunta.

La Rachel respira fondo i treu l’agenda de la bossa.

—D’acord —diu.

—Ara formes part de la Cadena, Rachel. Totes dues en formem part. I la Cadena es protegirà. Per tant, primer de tot, res de poli. Si en algun moment parles amb un policia, la gent que porta la Cadena ho sabrà i em diran que mati la Kylie i triï un altre objectiu, i ho faré. A ells no els importes tu ni la teva família; l’únic que els importa és la seguretat de la Cadena. Ho entens?

—Res de policia —diu la Rachel, atordida.

—Segon, telèfons d’ús limitat. Has de comprar telèfons d’ús limitat anònims per utilitzar-los només un cop per fer totes les trucades, com faig jo ara. Ho entens?

—Sí.

—Tercer, t’has de descarregar el cercador Tor, que et permetrà entrar al web fosc. És complicat, però te’n sortiràs. Fes servir Tor per buscar InfinityProjects. Ho estàs apuntant?

—Sí.

—InfinityProjects només és un nom de referència. No significa res, però a la web hi trobaràs un compte de bitcoins. Amb Tor pots comprar bitcoins en mitja dotzena de llocs amb targeta de crèdit o transferència bancària. El número de transferència per a InfinityProjects és dos-dos-vuit-nou-set-quatre-quatre. Apunta-te’l. Un cop s’han transferit, els diners són il·localitzables. El que la Cadena et demana són vint-i-cinc mil dòlars.

—Vint-i-cinc mil dòlars? Com vols…?

—M’és igual, Rachel. Un prestador, segona hipoteca, fes-te assassina a sou. Tant me fot. Tu aconsegueix-los. Pagues i aquesta és la primera part. La segona és més difícil.

—Què és la segona part? —pregunta la Rachel, alarmada.

—Representa que t’he de dir que no ets la primera ni seràs l’última. Ets dins la Cadena i és un procés que es remunta a fa molt de temps. Jo he segrestat la teva filla perquè alliberin el meu fill. El van segrestar un home i una dona que no conec. Tu has de triar un objectiu i segrestar algú pròxim a aquesta persona perquè la Cadena continuï.

—Què! Que t’has tornat bo…?

—Escolta. És important. Segrestaràs algú perquè substitueixi la teva filla a la Cadena.

—Però què dius?

—Has de triar una persona com a objectiu i raptar algú pròxim a ella fins que pagui el rescat i segresti algú altre. Hauràs de fer aquesta mateixa trucada a qui triïs. El que ara estic fent jo amb tu, tu ho hauràs de fer amb el teu objectiu. Quan tu duguis a terme el segrest i paguis els diners, alliberaran el meu fill. Quan el teu objectiu segresti algú i pagui el rescat, alliberarem la teva filla. Així de simple. Així és com funciona i s’allarga la Cadena.

—Què? I a qui trio? —pregunta la Rachel, absolutament horroritzada.

—Algú que no trenqui les normes. Ni polis, ni polítics, ni periodistes; aquests solen trencar els pactes. Algú que hagi de dur a terme el segrest i pagui els diners i no digui ni piu i faci continuar la Cadena.

—Tu com saps que jo ho faré?

—Si no ho fas, mataré la Kylie i tornaré a començar amb algú altre. Si jo l’espifio, mataran el meu fill i després a mi. Nosaltres anem a totes. Et seré molt clara, Rachel: mataré la Kylie. Ara sé que soc capaç de fer-ho.

—No, sisplau. Deixa-la anar, sisplau, t’ho suplico. De mare a mare, sisplau. És una nena fantàstica. És l’únic que tinc al món. L’estimo moltíssim.

—Amb això compto. Has entès tot el que t’he dit?

—Sí.

—Adeu, Rachel.

—No! Espera! —crida la Rachel, però la dona ja ha penjat.