72

Com a regal de Nadal anticipat, el joc de màgia de Houdini no podia ser més friqui, i la Kylie té aquella edat en què els seus amics se’n riurien, d’aquestes coses. «Màgia? O sigui, de debò, qui fa màgia?».

Per tant, no els ho va dir. Excepte a l’Stuart, esclar. A l’Stuart sí que l’hi va explicar.

I va aprendre uns quants trucs. Tal com es va prometre en aquell soterrani quan estava encadenada al forn, va aprendre a treure’s unes manilles. Es va mirar vídeos de YouTube i va practicar. Molt. Hi va agafar molta traça. Tanta com se’n pot agafar en unes quantes setmanes. Es pot treure unes manilles estàndard en menys de trenta segons. Les brides són una altra història, però totes les manilles metàl·liques es poden obrir amb una clau universal si saps el que et fas. Com a amulet de la sort, sempre porta una clau de manilles al clauer.

Sempre.

Sense que ningú la vegi, obre el pany que li emmanilla les mans al davant.

I ara què? Neva molt pels forats de la teulada. La seva mare l’agafa fort, l’Stuart plora, i a terra, davant seu, hi ha la pistola que ha llançat la seva mare.

Estira el braç i agafa la pistola. Pesa. Pesa increïblement. Els bessons estan parlant.

—Doncs val més que ho fem ja —diu la Ginger—. Fa la sensació que ens hem passat mitja nit fent trapelleries a la neu. És millor que tanqueu els ulls, nois. Per a vosaltres, la guerra s’ha acabat.

La Kylie aixeca la nou mil·límetres, apunta i prem el gallet.