69

La Rachel es col·loca l’escopeta contra l’espatlla i l’apunta al guardià.

—Quiet aquí —diu.

El guardià es gira de cara a ella.

—Ei! Pari el carro, senyora. No crec ni que sàpiga què fa, amb aquest trasto —diu.

—Canviarà d’opinió quan li voli el cap —contesta la Rachel.

En Pete cull la 45.

—Llanci l’escopeta —diu en Pete.

El guardià deixa l’arma a terra i aixeca les mans enlaire.

—A terra de bocaterrosa —ordena en Pete, i l’home obeeix mentre en Pete aparta l’arma d’un cop de peu.

—No em feu mal. Hi ha cinta d’embalar i corda al garatge. Tinc el comandament de la porta a la butxaca de l’abric —diu ràpidament el guardià.

—Quants homes armats hi ha a la casa? —pregunta en Pete.

—Jo soc l’únic… —comença l’home.

—Que no es mogui ningú! —diu algú, i se sent un tret.

S’encén un focus. Drets a la porta principal hi ha la Ginger i un home de la seva edat, el seu germà bessó, suposa la Rachel. Tots dos van amb pistola.

—Rachel, ets tu? Què passa? —pregunta la Ginger tota innocent.

«Ginger? Què collons…?». El dubte recorre la Rachel de dalt a baix. Pot ser que el rastrejador de l’Erik hagi barrejat els senyals amb el GPS que van posar a les sabates de la Kylie? Llavors, sí que ha canviat les etiquetes GPS al final? Tota aquesta recerca ridícula per l’aiguamoll ha estat un error enorme?

«Oh, Déu meu, sí. Si és un error, la Kylie està segura. Sí!». La Rachel s’ha d’explicar abans que algú prengui mal.

—Ho sento molt, Ginger. Deu semblar una bogeria. Justament li deia a aquest senyor…

S’obre la porta del garatge i apareix un iaio escanyolit amb cabells blancs que duu el que sembla un fusell d’assalt.

—Què hi foteu, a la meva propietat? —exigeix el vell.

—Avi, ja ens n’encarreguem nosaltres! —diu el germà de la Ginger.

—L’Olly té raó, Roig, ho tenim sota control —diu la Ginger—. Rachel, tu i el teu amic hauríeu de llançar les armes.

—Tots, sisplau, crec que hem comès un error terrible. Em sap greu. Vaig posar un rastrejador GPS a les vambes de la Kylie. Em pensava que l’havien segrestat.

—Llança la pistola, sisplau, Rachel. Per què t’havies de pensar que l’havien segrestat? —pregunta la Ginger.

—És complicat —contesta la Rachel.

La Ginger és sota el focus de sobre la porta i la Rachel li veu la cara.

La veu clarament per primera vegada.

Aquells cabells de color de coure. Els ulls blaus. Aquells ulls blaus tan bonics. Un blau fred. Un blau gelat del fons de l’abisme. Ulls blaus que es miren tota l’escena amb un desdeny fred.

Sembla que s’ho passi bé i tot.

I llavors els ulls de la Ginger troben els de la Rachel i les dues dones es miren el que sembla un segle però potser és poc més d’un segon.

Amb aquest segon n’hi ha prou. Es reconeixen. «Tu». «Tu».

La Rachel ho sap i la Ginger ho sap, i la Ginger sap que la Rachel ho sap.

L’aplicació de l’Erik no s’ha equivocat.

La Cadena porta aquí i la Ginger no permetrà que ningú en surti viu. Han descobert el secret, i per protegir-lo, els haurà de matar a tots. La Rachel, en Pete, en Marty, l’Stu i la Kylie.

La Rachel estava a punt de dir-li a en Pete que havien de llançar les armes i aixecar les mans enlaire. Però si ho fan, la Ginger els matarà allà mateix.

Es gira cap a en Pete. Mira el focus de sobre el porxo. En Pete li segueix la mirada.

—Ella és la Cadena i ens matarà —diu la Rachel.

En Pete fa que sí.

Els bessons són darrere d’un pedrís. Tocar-los serà difícil, o sigui que alça la 45 i dispara al llum.