59

En Marty riu amb ganes.

—M’agradaria molt tenir la Kylie. De fet, és perfecte. La Ginger va proposar que anéssim a conèixer el seu avi aquest cap de setmana. Portaré la Kylester.

A la Rachel el cor li salta un batec o dos.

—Ostres, ja esteu en aquesta fase? De conèixer els pares? —diu, intentant mostrar-se graciosa i desenfadada, però no se’n sent tant, ella, de graciosa. En Marty no s’hauria casat mai amb algú com la Tammy. Però una agent de l’FBI tan intel·ligent que encara és prou jove per donar-li el parell de nens que sempre ha volgut?

—No és res d’això. No penso demanar la seva mà. I és el seu avi, no el pare. Res de seriós. Només coneixe’ns. També hi serà el seu germà bessó. Però m’agradaria que vingués la Kylie. I tu també pots venir. I en Pete. Tenen una casa vella, gran i ruïnosa prop del riu, pel que sembla, molts gronxadors i bosc per jugar, si continua el bon temps.

—Sona molt bé, però aquest cap de setmana prefereixo prendre-m’ho amb calma.

—Per què no fas alguna cosa per passar-t’ho bé, si et ve de gust? Un dia al balneari. Envia’m la factura.

—Potser sí. Saps què, com a exmarit, no estàs gens malament.

—I vinga eufemismes.

La Rachel s’acomiada i puja a explicar els plans a la Kylie.

—Has ficat la pota, mama. L’Stuart es quedava aquí, aquest cap de setmana. Els seus pares van a la graduació de la seva germanastra a Arizona —diu la Kylie.

—Ai, merda, sí.

Torna a trucar a en Marty.

—Que no pot ser. Que burra que soc. Perdona. L’Stuart s’està amb nosaltres aquest cap de setmana. La seva mare va a Phoenix.

—L’Stuart? Aquell nano tan curiós ple de piguetes? Que vingui, també. A la Ginger no li importarà.

—L’hi hauràs de preguntar a la mare de l’Stuart. Dubto que et digui que sí. No se’n refia del tot, de mi, i per tant, per associació, no es refiarà de tu.

—No, serà al revés. Veurà que era jo, en qui es podia confiar. Envia-me’n el número, que li truco.

La Rachel li envia el número i, esclar, en Marty desplega el seu encant amb la mare de l’Stuart. El cap de setmana és per a la Rachel.

Qualsevol altre pacient de quimioteràpia passaria el temps recuperant-se amb tranquil·litat.

Ella anirà a la recerca del cau del monstre.

Baixa a la sala d’estar amb en Pete.

—A veure, té sentit, oi? Si els trobem amb l’aplicació de l’Erik, no ens podran localitzar ni res, no? —pregunta, buscant confort.

—Suposo que mentre no els facis emprenyar gaire, tot anirà bé. Només fem l’equivalent a rastrejar un telèfon. Ni tan sols sabran que els busquem. Dubto que els trobem, però si és així, deixarem que se n’ocupin les autoritats. Una trucada anònima a l’FBI hauria de fer el fet.

—I estarem segurs? —pregunta la Rachel un altre cop, pensant més en la Kylie que en ella mateixa.

En Pete fa que sí.

—D’acord —diu la Rachel, i toca la taula de fusta com a amulet contra la possibilitat que alguna cosa no vagi bé.