19

Dijous, 17.11 hores

En Pete encara no és a casa però ja no ho pot suportar més. Ha passat tot el dia al bosc.

Té calfreds; la pell li crema. És, tal com va dir De Quincey, la picor que no es pot gratar.

Desvia la Dodge Ram de la Route 2 i entra a la reserva estatal de Wachusett Mountain. Hi ha un estany on no va mai ningú.

Allarga el braç cap al seient i agafa la motxilla.

Mira a la carretera, amunt i avall, però no hi ha ningú. Treu de la motxilla una petita bossa de plàstic amb heroïna mexicana de primera qualitat. La mà dura de la DEA, l’agència antidroga, contra els opiacis legítims ha afectat tots els pacients que aconseguien la medicació a través del Departament d’Assumptes de Veterans; ell havia pogut omplir el buit gràcies al web fosc una temporada, però llavors els federals també s’hi van ficar. Ara, de fet, és més fàcil aconseguir heroïna que OxyContin, i l’heroïna és molt més efectiva, sobretot la del Triangle d’Or i la nova que ve de Guerrero.

Agafa una cullera i l’encenedor Zippo, una xeringa i una goma per al braç. Escalfa l’heroïna, s’infla la vena amb una goma, succiona la droga amb la xeringa i dona un copet a l’agulla per treure’n les bombolles d’aire.

Se la injecta i ràpidament desa tota la parafernàlia a la guantera per si es desmaia i un pallasso del servei de parcs nacionals fa el tafaner.

Contempla a través del parabrisa el fullatge tardorenc i l’aigua blava de l’estany. Els arbres no estan en tota la seva esplendor, però igualment són bonics. Carabasses i vermells encesos i grocs torrats extravagants. Es relaxa i deixa que l’heroïna es dissolgui en el corrent sanguini.

No ha mirat mai les estadístiques, o sigui que no té ni idea de quants veterans són addictes a alguna mena d’opiaci, però s’imagina que el nombre és força elevat. Sobretot per als que han fet un parell de missions de combat. Durant l’escalada del 2008, tots i cadascun dels membres de la seva companyia van quedar lesionats o ferits. Al cap d’un temps ja deixaven d’anar al metge. De què servia? No hi podien fer res, amb una commoció cerebral o una costella trencada o un esquinç a l’esquena. Només ocupaves un llit mentre els companys netejaven carreteres i retiraven càrregues explosives dels ponts.

El que fan els opiacis, el que fa l’heroïna, és alliberar el cos del dolor temporalment. Tot el dolor acumulat de tantes dècades caminant per la terra. Dolor pel desgast de l’os sobre l’os, dolor per les caigudes, dolor per les bigues que et llancen al damunt, dolor pel maneig incompetent de maquinària, dolor per caure nou metres per un uadi, dolor per la sobrepressió de l’ona expansiva d’un artefacte explosiu improvisat nou metres darrere teu.

I això només és el dolor físic.

Reclina el seient i deixa que l’heroïna li alliberi tot el pes que sent al damunt d’una manera que ni tan sols dormint aconsegueix. Els receptors opioides μ del cervell activen una cascada que porta a l’alliberament de dopamina i a un gran benestar.

Els ulls li parpellegen i veu, com si fossin en un zoòtrop, els curiosos arbres plens de branques de la riba més allunyada de l’estany, les fulles que cauen i els camallargs de potes primes que caminen per la superfície de mercuri de l’aigua. Sempre que consumeix se li inunda el cap d’imatges i records. Normalment mals records. Normalment de la guerra. De vegades l’11 de setembre. Pensa en la Cara i la Blair. Té poc més de quaranta anys, però s’ha casat i divorciat dues vegades. Gairebé tothom que coneix està igual, esclar, i entre els enrolats és pitjor. El sergent McGrath, un de l’última missió, s’havia divorciat quatre vegades.

La Cara va ser un error de joventut, només van estar casats tretze mesos, però la Blair…, hosti, la Blair era una cançó de Townes van Zandt. Se li va endur un bon tros de cor, de vida i de diners.

Els diners. Un altre maldecap. Set anys més als marines i s’hauria pogut jubilar amb la meitat del sou. Però la veritat era que havia evitat pels pèls un consell de guerra pel que va passar a Bastion el setembre del 2012.

«Dones, diners, la guerra dels collons…, a prendre pel sac tot plegat», pensa, i tanca els ulls i deixa que l’heroïna ho posi tot a lloc.

L’heroïna l’arregla.

L’arregla de sobres.

Dorm vora de vint minuts, es desperta i condueix fins a un 7-Eleven, a comprar un paquet de Marlboro i un Gatorade. La preocupació per la Rachel li ha fugit temporalment del cap.

Torna al cotxe i engega la ràdio. Sona Springsteen. És el nou Springsteen; no coneix el nou Springsteen, però està bé. Encén un cigarret i pren uns quants glops de Gatorade, i després va fins a Holden, on agafa la 122A cap al centre.

Fa uns dos mesos que ha tornat a Worcester. No sent res gaire especial per aquest lloc. Ja no hi té família i hi queden molt pocs amics dels vells temps.

Viu en un pis situat en un antic molí que han convertit en blocs d’apartaments. Només és un lloc on clapar i rebre la correspondència.

Aparca i hi entra.

Agafa una Sam Adams de la nevera i connecta l’iPhone al carregador. Quan revifa, mira el segon missatge de la Rachel:

Han dit que sí que t’hi puc ficar. Truca’m, sisplau!

Marca el seu número i ella contesta immediatament.

—Pete? —pregunta.

—Sí, què passa?

—Ets a casa?

—Sí? Què tens?

—Ara et truco —diu.

Li sona el mòbil. Hi diu «número desconegut».

—Rachel?

—Et truco des d’un mòbil d’ús limitat. Hosti, Pete, necessito parlar amb algú. He intentat parlar amb en Marty, però és a Georgia. Déu meu —comença, i es desfà en sanglots.

—Has tingut un accident? Què passa? —pregunta ell.

—És la Kylie. Han agafat la Kylie. L’han segrestat.

—Què? Estàs segura que no ha…

—L’han raptat, Pete!

—Has trucat a la policia?

—No puc trucar a la poli, Pete. No puc trucar a ningú.

—Truca a la policia, Rachel. Truca-hi ara mateix!

—No puc, Pete, és complicat. És molt pitjor del que et pots imaginar.