2

Dijous, 8.35 hores

Ha de ser una visita de rutina a l’oncòloga. Una revisió al cap de mig any per assegurar-se que tot va bé i que el càncer de mama continua en remissió. La Rachel ha dit a la Kylie que no s’amoïni perquè es troba perfectament i gairebé segur que tot està bé.

Secretament, esclar, sap que podria ser que no hi anés tant, de bé. Primer tenia hora per al dimarts abans d’Acció de Gràcies, però la setmana passada es va fer una analítica al laboratori, i quan la Dra. Reed va veure els resultats, va demanar a la Rachel que hi anés aquest matí. A primera hora. La Dra. Reed és una dona de Nova Scotia esquerpa, equilibrada, impertorbable, i no és de les que exageren endutes pel pànic.

La Rachel mira de no pensar-hi mentre condueix cap al sud per la I-95.

Què en treu de preocupar-se? No sap com ha anat la cosa. Potser la Dra. Reed se’n va a casa per Acció de Gràcies i ha avançat totes les visites.

Ella no se sent malalta. De fet, feia un parell d’anys que no es trobava tan bé. Durant una època es pensava que era la preferida de la mala sort. Però tot això ha canviat. El divorci ha quedat enrere. Està preparant les classes de filosofia per a la feina nova que comença al gener. Li han tornat a créixer els cabells després de la químio, ha recuperat les forces i està guanyant pes. Ha pagat el dany psicològic de l’últim any. Ha tornat a ser la dona segura i organitzada que tenia dues feines per pagar la carrera de Dret a en Marty i comprar la casa de Plum Island.

Només té trenta-cinc anys. Té tota la vida per endavant.

«Toquem fusta», pensa, i dona un cop a un trosset verd del quadre de comandaments que espera que sigui fusta però que sospita que és plàstic. Entre el desordre arcà de la plataforma de càrrega del Volvo 240 hi ha un vell bastó de fusta de roure, però no val la pena arriscar el braç i la vida buscant-lo.

El telèfon indica que són les 8.36. Ara la Kylie ja baixarà de l’autobús i travessarà el pati amb l’Stuart. Li envia un missatge amb l’acudit dolent que s’ha estat guardant tot el matí:

Per què les foques del circ miren cap amunt?

Com que passa un minut i la Kylie no contesta, li envia la resposta:

Perquè és on hi ha els focus.

Encara res. Escriu:

L’entens? Les foques i els focus

La Kylie no li fa cas expressament. «Però», pensa la Rachel amb un somriure, «segur que l’Stuart està rient». Sempre riu amb els seus acudits dolents.

Ara són les 8.38 i hi ha embús.

No vol fer tard. No fa mai tard. Potser si surt de la interestatal i agafa la Route 1?

Els canadencs celebren Acció de Gràcies un altre dia, ara se’n recorda. La Dra. Reed la deu voler veure perquè els resultats de l’analítica no pinten bé.

—No —diu en veu alta, i branda el cap. No pensa caure en l’espiral de pensaments negatius. Ara va cap endavant. I si encara ha de dur el passaport del Regne dels Malalts, això no la definirà. Això ha quedat enrere, igual que fer de cambrera i conduir per a Uber i empassar-se les pel·lícules que es muntava en Marty.

Per fi utilitza tot el seu potencial. Ara és professora. Pensa en la primera classe. Potser Schopenhauer serà massa intens per a la gent. Potser hauria de començar la classe amb la broma sobre Sartre i la cambrera al Deux…

Li sona el mòbil i se sobresalta.

«Número desconegut», hi diu.

Contesta amb el mans lliures:

—Sí?

—Dues coses que has de recordar —diu una veu a través d’alguna màquina que la distorsiona—. Número u: no ets la primera i segur que no seràs l’última. Número dos: recorda, no és pels diners… és per la Cadena.

«Deu ser una broma», li diu una part del cervell. Però unes estructures més profundes, més antigues, del cerebel comencen a reaccionar amb el que només es pot descriure com a pur terror animal.

—Em sembla que s’equivoca —suggereix.

La veu continua impassible:

—D’aquí cinc minuts, Rachel, rebràs la trucada més important de la teva vida. Hauràs d’arrambar el cotxe al voral. Hauràs d’estar molt atenta. Se’t donaran instruccions detallades. Assegura’t que tens bateria al mòbil i també paper i llapis per anotar les instruccions. No faré veure que tot anirà rodat; els pròxims dies seran molt difícils, però la Cadena t’ajudarà a passar-los.

La Rachel té molt de fred. Un regust metàl·lic a la boca. Li roda el cap.

—Hauré de trucar a la policia o…

—Res de policia. Ni cossos de seguretat de cap mena. Ho faràs bé, Rachel. No t’hauríem seleccionat si creguéssim que ets de les que s’ensorren. El que se’t demana ara pot semblar impossible, però entra perfectament dintre de les teves capacitats.

Una estella de glaç li recorre l’esquena. Una filtració del futur cap al present. Un futur aterridor que, evidentment, se li manifestarà d’aquí pocs minuts.

—Qui ets? —pregunta.

—Resa perquè no sàpigues mai qui som i de què som capaços.

La línia es talla.

Torna a comprovar les dades de la trucada, però el número no hi figura. Aquella veu, però. Mesurada i disfressada mecànicament; confiada, freda, arrogant. Què deu haver volgut dir, aquella persona, amb això de la trucada més important de la seva vida? Mira pel retrovisor i passa del carril esquerre al del mig, per si realment li tornen a trucar.

Agafa nerviosa un fil que sobresurt del jersei vermell just quan l’iPhone torna a sonar.

Un altre «número desconegut».

Clava un cop al botó verd.

—Sí?

—Ets la Rachel O’Neill? —pregunta una veu. Una veu diferent. Una dona. Una dona que sembla molt alterada.

La Rachel vol dir que no; vol protegir-se del desastre imminent tot dient que de fet ha començat a fer servir el nom de soltera un altre cop, Rachel Klein, però sap que no val la pena. No hi ha res que pugui dir o fer per evitar que aquella dona li digui que ha passat el pitjor.

—Sí —diu.

—Ho sento molt, Rachel, tinc una notícia terrible. Tens paper i llapis per apuntar les instruccions?

—Què ha passat? —pregunta, realment espantada.

—He segrestat la teva filla.