38

Diumenge, 22.59 hores

Atlàntic negre. Cel negre. Una esquitxada d’estels anodins. La Rachel, asseguda a la terrassa, fuma un cigarret quan sona una alerta de l’aplicació de Wickr del mòbil. Té un missatge.

El llegeix, el paeix, entra en pànic, es calma, agafa un telèfon d’ús limitat, truca a en Pete a cals Appenzeller i li llegeix el missatge.

—No se n’haurien d’ocupar els Dunleavy, d’això? —pregunta ell.

—Els cabrons de la Cadena s’han posat en contacte amb mi. Això és la represàlia de què parlaven, Pete. Si els Hogg l’espifien, vol dir que els Dunleavy l’han espifiat, i jo he de matar l’Amelia i buscar un altre objectiu o em vindran a buscar a mi.

—Espera. Ara vinc —diu en Pete—. L’Amelia dorm.

La Rachel marca el número de la Helen Dunleavy, però el telèfon sona i sona i al final salta la bústia de veu. Torna a trucar, però no contesten. Espera un minut i truca una tercera vegada, però encara res; o bé la desgraciada és morta o ha apagat el mòbil.

L’ordinador també el tenen apagat. No hi ha rastre de cap dels seus aparells electrònics. Què els ha passat? Què collons passa?

Entra a Wickr i envia un missatge a 2348383hudykdy2:

Els Dunleavy no contesten al telèfon.

Arriba una resposta immediata:

Això no és problema nostre, Rachel. És problema teu.

Al cap d’un minut arriba en Pete.

—Què han dit els Dunleavy? —pregunta.

—No contesten. Els cabrons tenen el mòbil apagat.

—I què farem?

—No penso matar l’Amelia i tornar a començar.

—Esclar que no.

En Pete espera que la Rachel no es fixi en els seus ulls vidriosos. S’ha xutat fa uns quinze minuts. Es pensava que per avui ja estaven i el cos li demanava opiacis a crits. S’havia hagut de rendir i xutar-se a la cuina dels Appenzeller.

—Pete? —diu la Rachel.

—Estic sense idees —contesta sense entusiasme.

—Anem a casa dels Dunleavy ara, aquesta nit, i els diem que han de fer creure el seu home.

—Truca’ls.

—Ja els he trucat! No contesten. Que no m’escoltes?

—Qui no té el mòbil engegat quan li han segrestat la filla? —es demana en Pete.

—Potser ja són morts. Potser les represàlies els han matat i nosaltres serem els següents —diu la Rachel.

—Potser ja venen.

—Portarem la Kylie a cals Appenzeller. Ningú no sap res d’aquest lloc excepte nosaltres —diu la Rachel.

Ell sospira dolorosament.

—Ho prepararé tot.

La Rachel va a l’habitació de la Kylie. Encara està desperta i amb l’iPad.

—Ho sento, bonica, però no és segur que t’estiguis aquí aquesta nit. Passa alguna cosa amb la Cadena.

La Kylie està aterrida.

—Què? Venen per nosaltres?

—No. Encara no. He de solucionar una cosa. Et portaré a cals Appenzeller. Allà estaràs segura.

—Venen a buscar-me a mi, oi?

—No. No és això. Tranquil·la. No passa res. Només és una precaució. El teu oncle Pete i jo ens ocuparem de tot. Vinga, fes una bossa.

La Rachel i la Kylie van amb cotxe fins a cals Appenzeller i s’hi esmunyen per darrere. En Pete espera a la cuina amb la 45 i l’escopeta de la Rachel.

La Kylie mira les armes, s’empassa la saliva i fa una abraçada a en Pete.

—La nena és aquí? —pregunta la Kylie.

La Rachel fa que sí.

—On és?

—Al soterrani. Dorm —diu en Pete.

—En Pete i jo hem de sortir. L’Amelia segurament no es despertarà, però si hi has de baixar, posa’t això —diu la Rachel, donant-li un passamuntanyes negre.

—Perquè no em pugui identificar —diu la Kylie, fascinada i consternada.

—Resava perquè no t’hi haguessis d’involucrar més, però si l’Amelia comença a plorar, suposo que hauràs de baixar i consolar-la —diu la Rachel—. No podem deixar que faci gaire soroll.

—Em sembla que dormirà fins al matí, però. L’he tingut saltant a corda durant una hora —diu en Pete.

—On sereu? —pregunta la Kylie a la seva mare.

—En Pete i jo ens hem d’ocupar d’una emergència.

—Quina mena d’emergència?

—Tranquil·la, reina, no és greu, però hi hem d’anar tots dos i tu t’has de quedar aquí amb l’Amelia.

—M’has de dir què passa!

La Rachel fa que sí. S’ho mereix.

—Una de les famílies que hi ha més avall a la Cadena està pensant anar a la policia. Els hem d’aturar. Si van a la policia, tots podríem estar en perill.

—I on aneu?

—A Providence.

—Hi aneu a dir-los que paguin el rescat i que facin tot el que heu fet vosaltres?

—Sí.

—I si… i si no torneu?

—Si al matí no hem tornat, truca al teu pare perquè vingui a buscar-te. Queda’t aquí. No vagis a casa. Quan arribi, explica-l’hi tot. Tingues el mòbil apagat fins llavors.

La Kylie fa que sí amb aire greu.

—A quina hora del matí?

—Si no has sabut res de cap de nosaltres pels volts de, posem-hi, les onze, segurament vol dir que estem en perill —diu en Pete.

—Morts? —pregunta la Kylie, el llavi li tremola.

—No necessàriament. Només que alguna cosa no va bé —diu la Rachel, tot i que pensa que «morts» és el cas més probable.

La Kylie abraça la seva mare i en Pete.

—Jo estaré bé —diu—. I la vigilaré a ella.

Ara la seva filla s’ha incorporat en un pla de segrest. La Rachel se sent mortificada i enfadada. Però no pot permetre’s aquests sentiments gaire estona. El rellotge corre. S’eixuga les llàgrimes de les galtes.

—Endavant les atxes —diu a en Pete—. Condueixo jo.