14

Dijous, 12.41 hores

Corre a l’habitació, es treu la faldilla i es posa uns texans i vambes, el jersei vermell, la gorra dels Red Sox de la Kylie i una dessuadora amb caputxa i cremallera; obre les portes franceses i surt a la terrassa.

S’encamina pel petit sender de sorra que recorre el marge de la conca entre els joncs.

Vent fred, algues que es podreixen. Les cases de primera línia de la costa emanen sorolls de ràdio i televisió.

Ressegueix la riba fins que és a mig camí de la conca, ja al cantó oceànic. Llavors es fica per Northern Boulevard i, mirant de passar desapercebuda, comença a explorar les grans cases de la platja que donen a l’Atlàntic.

Els estiuejants ja són tots fora, però quines d’aquestes cases pertanyen a estiuejants i quines a residents de tot l’any? Ara que l’illa té aigua i clavegueram propis, hi ha més gent que hi viu tot l’any, però els de calés són animals de costums: arriben pel Memorial Day, a finals de maig, i se’n tornen pel Labor Day, a principis de setembre, com els corriols.

Determinar si una casa està ocupada és cosa d’un moment: llums encesos, un cotxe al camí d’accés, veus. Determinar si una casa està buida però només temporalment també és força fàcil: no hi ha llums encesos, no hi ha cotxe al camí d’accés, però s’acumula correspondència a la bústia i el gas està donat.

Determinar que una casa està buida i és probable que ho estigui una temporada és un pèl més complicat, però no tant com et pots imaginar. Llums apagats, sense electricitat, sense senyal de wifi, sense correu a la bústia, connexions de gas tancades. Però encara podrien ser cases de gent de cap de setmana, que treballen a Boston o Nova York de dilluns a divendres i apareixen el dissabte al matí amb els abrics i les botes L. L. Bean, i se sorprendrien una mica si, en arribar, es trobessin una desconeguda a la cuina amb una criatura lligada en una cadira.

El que ella busca és una casa preparada per passar les inclemències de l’hivern. En aquesta època de l’any les tempestes del nord-est són especialment severes i, tot i que la majoria de les cases que donen a l’oceà són damunt de dunes per sobre del nivell del mar, si la marea és alta i la tempesta és forta, les onades podrien assotar les terrasses i rebentar les cares vidrieres. De manera que si els propietaris d’una casa no han de tornar fins per Nadal o a la primavera, tapen amb taulons totes les finestres que donen a l’est.

Això ho han fet en diverses cases de les més grans, i n’hi ha una a prop de la punta que li agrada especialment. Està feta de maons, cosa rara en aquella zona; gairebé totes les altres de l’illa són construccions de fusta. Encara millor que les parets de totxo és el fet que té un autèntic soterrani sota terra. Això li diu que la van construir abans del 1990, que va ser quan es van introduir unes ordenances que obligaven totes les cases noves de Plum Island a ser a prova d’inundació, cosa que volia dir que s’havien de construir sobre suports per damunt del terra.

La Rachel fa una volta a aquesta casa prometedora, investigant. Les finestres que donen al mar estan empostissades i les del lateral també. Salta la tanca i comprova la caixa de fusibles i les connexions. El gas i l’electricitat estan tancats i no hi ha res de res a la bústia; és evident que han remès la correspondència o la retenen a l’oficina de correus. El rètol de la bústia diu que la casa pertany als Appenzeller. Els coneix una mica. Una parella de gent gran. Ell en té seixanta i tants, és de Boston, professor de química jubilat d’Emory. La dona, l’Elaine, és una mica més jove, cinquanta i escaig. Segon matrimoni per a tots dos. Si la Rachel ho recorda bé, passen l’hivern a Tampa.

Puja a la terrassa posterior, que dona a l’est. La terrassa té una tanca que aporta privacitat, cosa que vol dir que t’hi pots estar sense que et vegin, si no és que passegen per la platja just davant teu. En aquesta època, no hi passa gaire gent.

L’entrada de darrere va a parar directament a la cuina. Hi ha una porta mosquitera tancada que s’obre quan hi fa una bona estrebada. La porta de la cuina té un pom normal i corrent.

L’examina atentament i en fa una foto amb el mòbil. Passa deu minuts buscant la imatge a Google i descobreix que és un pom Schlage F40 d’estil georgià d’imitació que, segons diverses pàgines de manyans, es pot inutilitzar picant amb un martell i un cisell directament contra el mecanisme.

El que l’amoïna, però, és el rètol que hi ha sobre la finestra de la cuina, on diu que la casa està protegida per Atomic Alarms. Si obre la porta posterior, potser té trenta segons per trobar el caixetí del codi de l’alarma, i si no introdueix el codi prou de pressa, s’armarà un bon enrenou. El rètol d’Atomic Alarms, però, sembla molt antic. Havia estat d’un blau brillant i ara s’ha destenyit fins a un gris clar. L’alarma deu funcionar igualment sense electricitat?

La casa té un altre gran problema. Els Appenzeller estan just al costat d’un de tants camins que tallen entre les dunes per arribar a la platja de Plum Island. A aquesta hora no el fa servir ningú, el camí, però als matins s’imagina que deu ser ple de gent que passeja el gos i residents que fan la caminada habitual. Si un nano es posa a cridar com un boig, segur que el sentiran, tret que insonoritzi el soterrani. Un plafó gros sobre la finestra podria fer el fet, però no seria perfecte. Recorda l’advertència de Voltaire que diu que la perfecció és l’enemiga del que és bo. Podria passar una setmana buscant la millor casa buida disponible, una setmana en què la Kylie patiria en un calabós casolà. A part de l’adhesiu de l’alarma i del camí de les dunes, la casa dels Appenzeller s’acosta molt a la ideal. Està una mica apartada dels altres habitatges d’aquesta banda i parcialment aïllada per les dunes. Queda a uns quinze metres de la calçada i els Appenzeller tenen plantats xiprers per protegir-se del sol quan es pon per l’oest.

S’asseu en una de les cadires Adirondack del porxo de darrere dels Appenzeller i marca el número de Seguretat de la Llar de Newbury.

—Seguretat de la Llar, soc en Jackson, en què us puc servir? —contesta un home amb un accent de Revere molt marcat.

—Sí, hola. Us voldria fer una pregunta sobre una alarma.

—Digui’m.

—Em dic Peggy Monroe. Visc a l’illa. La meva filla ha de passejar el mastí napolità de l’Elsie Tanner mentre és fora i l’Elsie li ha donat la clau de casa, però hi ha un adhesiu antic d’Atomic Alarms a la finestra i la meva filla té por que, si obre la porta, es dispari l’alarma. Què em suggeriu?

La Rachel és nova en això de mentir. No està segura de si és millor parlar el mínim possible o donar noms i detalls amb desimboltura per apagar sospites. Tira d’aquesta segona opció, i ara es preocupa per si ha ficat la pota.

En Jackson badalla.

—A veure, senyora, podria venir a donar-hi un cop d’ull, si vol, però són un mínim de cinquanta dòlars.

—Cinquanta dòlars? Si és més del que li paguen per passejar el gos!

—Sí, ja m’ho imagino. Miri, crec que la seva filla no tindrà cap problema. Atomic Alarms va plegar als anys noranta. Breeze Security va absorbir la majoria de les seves operacions, però la gent de Breeze es va assegurar que retiraven tots els rètols d’Atomic de les finestres, o sigui que el més probable, si hi ha un rètol antic d’Atomic Alarms, és que l’alarma no estigui connectada a enlloc. Hi ha rètols d’alarma més nous?

—No.

—Doncs no passarà res. Si té cap problema, torni’m a trucar i vindré a veure si hi puc fer alguna cosa.

—Moltes gràcies.

Torna a casa seva, a l’altra punta de Plum Island, i troba un cisell i un martell a la vella caixa d’eines d’en Marty. Una caixa d’eines que no va fer servir mai per a res. El seu germà, en Pete, era l’enginyer, l’expert en cotxes i el manetes, no en Marty. Quan es van traslladar aquí, va ser en Pete qui va fer habitable la casa sempre que tornava d’una de les seves missions.

El cor se li encongeix. Si li passa res a la Kylie, en Pete es morirà. Oncle i neboda s’adoren. La Rachel nota que se li omplen els ulls de llàgrimes i les obliga a retrocedir. Plorar no farà tornar la Kylie.

Posa el martell i el cisell en una bossa d’esport i agafa una llanterna. Per si de cas, també agafa l’escopeta. Cap justa a la bossa.

Comença a plovisquejar mentre refà el camí de la conca. El cel ara és gris i hi ha uns núvols negres ominosos a l’oest. Aniria bé que plogués. Dissuadiria la gent de treure el gos a passejar i de ficar el nas en els assumptes dels altres.

Es pregunta si els segrestadors tenen la Kylie en un lloc calent i segur. És una noia sensible. Necessita que la cuidin. Clou el puny i es pica a la cuixa. «Ja vinc, Kylie, ja vinc, ja vinc». Es posa la caputxa i recorre tot Northern Boulevard fins a cals Appenzeller. Sí, els xiprers de davant aniran la mar de bé per ocultar els tripijocs perversos de l’interior. Travessa el camí de sorra i torna a saltar la tanca. Examina la finestra rectangular del soterrani, que queda a quinze centímetres de terra. Fa noranta centímetres d’amplada per trenta d’alçària. Dona un copet al vidre; no sembla gaire gruixut, però si es tapa amb una planxa de metacrilat o un plafó de fusta gruixut, potser es podria esmorteir bé el soroll.

Va al porxo de darrere i obre la porta mosquitera. El cor li batega de pressa. Sembla una bestiesa, fer això a plena llum del dia, però s’ha d’espavilar.

Treu el cisell de la bossa i el col·loca al centre del pany, al forat. Llavors alça el martell i pica fort al cisell. Se sent un soroll metàl·lic, però quan prova la maneta, no gira. Torna a col·locar el cisell i hi pica molt més fort. Aquest cop fa un misto absolut i el martell s’estavella contra la porta de fusta.

«Hòstia, Rachel».

Aixeca el martell i colpeja una tercera vegada. Cau el mecanisme central sencer i surten disparats un munt de trossets. La Rachel deixa el cisell i el martell i prova d’obrir amb prudència.

La maneta gira i, quan empeny, la porta s’obre amb un grinyol.

Treu l’escopeta i la llanterna i, tremolant tota ella, hi entra.