48

Torna a ser dia de mudança. És l’any 1997. Els bessons tenen un germà petit, ara, l’Anthony. Aquesta vegada van a viure a un lloc que es diu Anaheim. A en Tom l’han ascendit. És el responsable de no sé què. Una cosa que té a veure amb les drogues. Serà una feina amb molt d’estrès, diu, però no sembla que l’amoïni.

L’Oliver i la Margaret han crescut i semblen nanos normals. La Margaret té piguetes i uns impressionants cabells rojos acarbassats, com el seu avi, però també com l’home amb qui dormia la seva mare a la comuna. L’Oliver és grassonet, de pell molt pàl·lida i cabells pèl-rojos més foscos. Encara té la mateixa intensitat impertorbable als ulls que ha posat nerviosa la gent d’ençà que era un nadó. «Et fita com en Johnny Rotten», va dir d’ell algú un cop, i no li va semblar una cosa gaire maca de dir.

El seu nou carrer a Anaheim és gairebé una còpia del carrer de Bethesda.

El petit Anthony juga a la vorera amb tota una colla d’amics nous. Algú ha tret un radiocasset i sona «Man in the mirror», de Michael Jackson.

L’Oliver i la Margaret observen des de la finestra del pis de dalt. Ells no passen gaire temps amb nens de la seva edat. La Margaret és la més sociable de tots dos, però no vol abandonar el seu germà bessó.

La Cheryl els troba al dormitori.

—Ah, sou aquí, vosaltres dos —diu, encenent un cigarret Virginia Slim.

Els bessons no contesten.

—Vinga, va, sortiu a fora com el vostre germanet —diu.

Els bessons no es belluguen.

La Cheryl vol la casa per a ella sola per prendre’s un parell de diazepams i un vodka amb tònica.

—No volem sortir —diu l’Oliver.

—Voleu anar a Disneyland o no? —pregunta ella.

—Sí —diu l’Oliver.

—Doncs sortiu ara mateix i jugueu com nens normals, carai! —diu ella.

Mentre els nens baixen les escales, senten que la Cheryl murmura:

—Rarets dels pebrots.

El seu primer dia de jugar al carrer nou no va bé.

Una nena de l’altra vorera, la nena alfa, la Jennifer Grant, fa la punyeta a la Margaret i la fa plorar. Li diu lletja i se’n riu perquè no sap cap de les cançons de saltar a corda.

L’Oliver sap que no ha de pegar a una nena, però igualment li pega. La Jennifer corre cap a casa, i surt el seu germà gran. Arreplega l’Oliver pel coll i l’aixeca de terra, el sacseja i l’ofega alhora. L’Oliver no pot respirar, no pot cridar. El nen més gran el llança contra l’asfalt i la Jennifer surt de casa, plega els braços i riu, i alguns dels altres nens també. Fins i tot el petit Anthony, però no se’l pot culpar per posar-se de part de la majoria.

És el tipus d’escena que veuries en una sèrie d’adolescents. No sembla real. Però ho és. I només és un moment. Avorrits, els nens ho deixen córrer i es distreuen amb altres coses.

Els bessons tornen discretament cap a casa, s’amaguen al garatge i esperen que torni el seu pare.

Torna tard. Treballa a la sucursal de l’FBI de Wilshire Boulevard, que està molt mal comunicada.

A l’hora de sopar, els bessons no comenten l’incident, i l’Anthony ja se n’ha oblidat. En Tom no para de xerrar. Parla de la feina nova i les noves oportunitats. La Cheryl li recorda que volia explicar una cosa als nens. En Tom fa un gran somriure i els pregunta si volen anar a Disneyland aquest dissabte. Tots diuen que sí.

Quan arriba dissabte, però, en Tom ha de treballar i els diu que hi aniran el cap de setmana següent.

—Segur que no hi anirem mai —diu la Margaret profèticament a l’Oliver aquella nit al dormitori.

—Segur que no —secunda l’Oliver.

—Encara et fa mal, el coll? —pregunta la Margaret.

—No —diu l’Oliver, però ella sap que és mentida.

La Margaret està asseguda al llit llegint un dels llibres del Baby-Sitters Club. És aquell en què la Mary Anne rep una carta en cadena i això l’afecta molt. Les seves amigues li diuen que l’estripi i no passarà res de dolent.

La Mary Anne estripa la carta. No passa res de dolent. Aquest és el problema de les cartes en cadena.

A la Margaret se li acut una idea.

La cosa dolenta ha de passar abans.

El dimarts següent, el conill de la Jennifer Grant s’escapa del seu cau i fuig.

L’endemà, a escola, la Jennifer troba una nota amb el dinar: «Aboca’t el suc de raïm per sobre a l’hora de dinar o el teu conill morirà».

A la cafeteria, davant de tothom, la Jennifer s’aboca suc de raïm per sobre.

Les notes continuen.

Les exigències s’intensifiquen.

La Jennifer s’aixeca a classe i diu «merda». Demana per anar al vàter cinc vegades en una sola classe.

La més alarmant és la que li ordena que surti despullada a les sis del matí i es quedi davant de casa seva deu segons. Si ho fa, li tornaran el conill.

La Jennifer es planta despullada davant de casa durant deu segons, i més tard troba una nota a l’armariet de l’escola en la qual diu on trobarà el seu conill mort.

La Margaret i l’Oliver guarden la foto Polaroid que han fet de la Jennifer despullada sota la calaixera de la seva habitació. Segur que els serà útil més endavant.

La vida continua amb normalitat. El petit Anthony s’adapta bé a l’escola nova i els amics nous. Els bessons finalment sembla que s’integren.

La Cheryl està sola i avorrida. Truca a la seva mare, i la seva mare li diu que s’aguanti. Hi ha molta gent que està pitjor. Continua automedicant-se amb diazepam, vodka amb tònica i cubalibres.

Quan fa dos mesos que treballa a Los Angeles, en Tom torna a casa borratxo. Ha abonyegat el cotxe i està emprenyat. La Cheryl i ell comencen a discutir de mala manera. En Tom li pega i ella cau com un pilot de totxos.

El petit Anthony es posa a plorar, però l’Oliver i la Margaret s’ho miren amb freda indiferència.