73

El rostre de l’Olly cedeix cap endins, surt disparat per darrere el crani i s’escampa per la paret de maó de darrere. La Kylie no havia vist mai una cosa semblant. És més que espantós. Però només té una fracció de segon per horroritzar-se.

La Ginger mou l’arma i apunta.

—Desgraciada! —crida la Ginger, i dispara a la Kylie a la babalà.

La Kylie torna a disparar, però aquest cop quilòmetres enlaire, i la bala pica amb un so metàl·lic contra el sostre.

Un tros rovellat de teulada cau amb un estrèpit sord entre la Ginger i el cadàver del seu germà. Sobresaltada, es gira per veure què és. La Kylie empeny la seva mare i l’Stuart cap a darrere l’abeurador de formigó de recollida de sang.

La Ginger es refà i dispara quatre cops en una successió ràpida.

Quatre trets que s’estavellen contra l’abeurador.

La Ginger avança, tanca un ull i apunta amb atenció a l’espatlla de la Kylie, que sobresurt per una escletxa del formigó, però no hi haurà cap més tret. El revòlver és buit.

—Merda! —renega.

«S’ha quedat sense munició», pensa la Rachel, i li agafa la nou mil·límetres a la Kylie, es posa dreta, apunta i prem el gallet a consciència. El gallet no fa res. La nou mil·límetres està buida o, més aviat, encallada, i no té ni idea de com arreglar-ho.

Les dues dones es miren amb ràbia.

Una altra mirada de reconeixement.

«Rachel del mirall, Ginger del mirall, tu podries ser jo, jo podria ser tu».

La Rachel fa que no amb el cap. No pensa caure en la collonada aquesta de no-som-tan-diferents-tu-i-jo. «Tots podem triar».

La Ginger somriu i llança l’arma.

—Me les pagaràs —gruny la Rachel, i corre cap a ella.

La Ginger adopta ràpidament una posició d’autodefensa, però amb l’impuls de la Rachel cauen totes dues a terra.

La Ginger es posa dreta d’un salt i la Rachel troba una cosa metàl·lica a terra i l’hi tira; falla i cau amb un estrèpit contra la paret de blocs de ciment.

La Rachel s’aixeca i dona un cop de puny a la Ginger, però és massa lenta i l’altra l’esquiva fàcilment amb un pas lleuger de costat. Els ulls blaus de la Ginger espurnegen de plaer quan clava un cop de cap a la cara d’una Rachel desconcertada.

La Rachel no s’havia trencat mai el nas, i el dolor és tan intens que momentàniament no hi veu. La Ginger li pega a les costelles, a l’estómac i al pit esquerre.

La Rachel es plega de dolor, cau sobre un genoll, i després, no sap com, es torna a aixecar.

—T’ha agradat, això, desgraciada? Perquè ara t’encantarà —diu la Ginger, i li clava un cop de puny al coll, un altre al pit esquerre i després de ple al nas sagnant.

Cops forts, ben col·locats, ben donats, que fan mal.

La Rachel cau pesant.

La Ginger li salta al damunt i la tomba d’esquena a terra.

És tan ràpida i eficient que la Rachel no té opció.

—No, ah. —La Rachel busca aire quan la Ginger li envolta el coll amb les mans i l’estreny.

—Sabia que portaries problemes. Ho vaig saber des del principi —diu la Ginger, que fa una cara salvatge, eufòrica, boja, mal intencionada, damunt la Rachel. Li vola bava de la boca. Somriu maliciosament. S’ho passa bé—. Ho sabia! —diu la Ginger, i prem més fort. A les classes d’autodefensa de l’FBI va aprendre a asfixiar algú en cosa de segons.

La visió de la Rachel entra en túnel.

Tot es torna blanc.

—Moriràs, desgraciada! —crida la Ginger.

Túnel.

Blancor.

Buit.

La Rachel sap que està desapareixent per sempre.

Sent que la vida se li escola cap al terra de formigó brut.

Com li pot dir a la Kylie que l’estima però que no se’n sortirà?

No pot. No pot parlar. No pot respirar.

Ningú no hi pot fer res.

Ara ho entén tot, la Rachel.

La Cadena és un mètode cruel d’explotar l’emoció humana més important, la capacitat d’estimar, per fer diners. No funcionaria en un món en què no hi hagués amor romàntic o fraternal o filial, i només una sociòpata que no té amor o que no entén l’amor el podria utilitzar en benefici propi.

L’amor és el que va deslligar Ariadna i Teseu.

El Minotaure també, en la història de Borges.

L’amor, o un intent maldestre d’amor, és el que quasi deslliga la Ginger.

La Rachel veu tot això.

Ho entén.

La Cadena és una metàfora dels lligams que ens uneixen als amics i a la família. És el cordó umbilical entre mare i fill, el viatge o el camí que l’heroi ha de fer en una expedició, i és el cabdell prim de fil carmesí que és la solució a què arriba Ariadna per al problema del laberint.

La Rachel ho entén tot.

Coneixement és tristesa.

Tanca els ulls i sent com la foscor l’embolcalla.

El món disminueix, s’esvaeix, s’allunya…

Llavors nota una altra cosa.

Una cosa afilada. Que talla. Que fa mal. Un bocí llarg i prim de vidre.

El seu polze l’arrossega per terra i la mà l’envolta.

Té les mans plenes de sang, però l’agafa amb força.

La Rachel Klein, la que evitava miralls, ha caigut pel mirall i s’ha endut un tros de vidre.

L’hi donarà a la Ginger com a present.

Sí.

I amb l’últim sospir del seu cos, traça un arc amb el tros de vidre i l’hi clava amb força al coll.

La Ginger xiscla i deixa anar la Rachel i s’aferra el coll.

Busca el vidre a les palpentes i intenta salvar-se, però té la caròtide tallada i de la ferida raja una font de sang arterial carmesina.

La Rachel s’aparta rodolant i s’empassa aire. Els ulls de la Ginger s’esbatanen.

—Sabia que portaries… —diu, i es desploma a terra.

La Rachel respira i tanca els ulls i els torna a obrir.

I ara només és la Kylie qui l’abraça.

L’abraça durant vint segons i després s’aixeca i pressiona un drap sobre la ferida de l’abdomen d’en Pete.

No se sap com, la bala no ha tocat els vasos sanguinis principals, però necessita atenció mèdica. I de pressa.

Troba el mòbil de la seva mare i marca el 911 d’emergències. Explica a l’operadora que necessita la policia i una ambulància.

La Kylie passa el telèfon a l’Stuart i va a ajudar el seu pare.

L’Stuart explica a l’operadora com arribar-hi exactament des de la Route 1A. Quan veu la casa que crema darrere d’ells, els diu que també enviïn els bombers.

—No pengis, rei, l’ajuda ja ve —diu l’operadora.

La Kylie troba trossos de lona i en posa un damunt de l’oncle Pete i el seu pare i un altre al voltant de la mare i l’Stuart per protegir-los del vent i la neu que rugeixen per l’escorxador.

—Veniu aquí —diu la Rachel a la Kylie i l’Stuart, i estreny fort els dos nens.

Els explica que tot anirà bé amb la veu que han fet servir les mares per tranquil·litzar els petits durant desenes de milers d’anys.

—Què puc fer? —pregunta en Marty, arrossegant-se cap a ells.

—Ajuda l’oncle Pete. Fes pressió a la ferida —diu la Kylie al seu pare.

En Marty fa que sí i prem fort el drap contra la panxa d’en Pete.

—Aguanta, germà, estic segur que t’has trobat en coses pitjors —diu en Marty.

La ferida d’en Pete té molt mala pinta, però en els seus ulls foscos encara hi crema foc. La mort haurà de batallar amb una força xamànica, potent, adversa.

Cauen brases sobre les restes de la teulada de l’escorxador.

—Nois, potser hauríem de sortir d’aquí —diu en Marty.

La Rachel mira les flamarades ferotges que s’apoderen de tot el costat oest de la casa.

—Podem bellugar en Pete? —pregunta.

—Crec que ho hem de fer —contesta en Marty.

Les flames engoleixen el pis superior de la casa i ensorren la terrassa de fusta, que espetega contra el terra.

Neu i brases es barregen a l’escorxador, voleiant sense rumb des del cel negre.

—Em sembla que els sento —diu la Rachel quan emergeix de la nit el so de les sirenes.

La Kylie somriu i l’Stuart fa que sí i la Rachel estreny la lona al seu voltant. Costarà que deixi anar mai més la seva filla. Impossible. La Rachel fa un petó al cap de la Kylie.

En Pete s’alegra de veure-ho.

Parpelleja a poc a poc.

Prova de dir alguna cosa, però ara no hi ha paraules.

Sap que entra en xoc. Ho ha vist un milió de vegades. Necessitarà un metge aviat si vol sobreviure.

En Marty li parla, però ell necessita la… On és?

Els seus dits palpen el terra fins que toquen la Colt 45 del seu avi, que suposadament va disparar en un atac de ràbia a un Zero que es dirigia a l’USS Missouri.

En Pete aconsegueix aixecar-la.

La 45 de l’avi…, l’amulet de la sort que va mantenir sa i estalvi el vell per tot el Pacífic i que ha mantingut sa i estalvi el mateix Pete en cinc missions de combat.

En Pete espera que hi quedi un gram de sort.