15

Enmig d’una foscor absoluta, la Katherine Solomon buscava a les palpentes la porta exterior del laboratori. En trobar-la, va estirar aquella porta revestida de plom per obrir-la i va entrar amb pas ràpid a la petita sala d’accés. El trajecte pel buit només havia durat dinou segons, però el cor li bategava desbocat. «Després de tres anys, sembla que m’hi hauria d’haver acostumat». La Katherine sempre se sentia alleujada en escapar de la foscor del Mòdul 5 i entrar en aquell espai net i ben il·luminat.

El «Cub» era una gran capsa sense finestres. Cada centímetre de les parets i el sostre de l’interior estaven coberts amb una malla rígida de fibra de plom recoberta de titani, cosa que feia la sensació d’una capsa gegant construïda dins d’un recinte de ciment. Uns separadors de plexiglàs glaçat separaven l’espai en diferents compartiments: un laboratori, una sala de control, una sala de màquines, un bany i una petita biblioteca de recerca.

La Katherine va entrar amb pas ràpid al laboratori principal. L’espai de treball lluent i estèril brillava amb un equip quantitatiu avançat: electroencefalògrafs aparellats, un làser femtosecond, una trampa magnetoòptica i alguns REG de soroll electrònic quàntum-indeterminat, coneguts simplement com Generadors d’Esdeveniments Aleatoris.

Malgrat que la ciència noètica utilitza tecnologies d’avantguarda, els descobriments en si eren molt més místics que les fredes màquines d’alta tecnologia que els generaven. La màgia i el mite s’estaven convertint ràpidament en realitat a mesura que les sorprenents dades noves arribaven, i tot plegat reforçava la ideologia bàsica de la ciència noètica: el potencial encara per explorar de la ment humana.

La tesi de conjunt era senzilla: «Tot just hem gratat una mica la superfície de les nostres capacitats mentals i espirituals».

Experiments i instal·lacions com l’Institut de Ciències Noètiques (ICN) a Califòrnia, i el Laboratori de Recerca d’Anomalies en Enginyeria de Princeton (LRAEP) havien demostrat categòricament que el pensament humà, si se centrava adequadament, tenia la capacitat d’afectar i canviar la massa física. Els seus experiments no eren trucs de saló com el de «doblegar culleres», sinó investigacions altament controlades que en tots els casos donaven el mateix resultat extraordinari: els nostres pensaments realment interactuen amb el món físic, tant si ho sabíem com si no, i els canvis afectaven fins al regne subatòmic.

«La ment sobre la matèria».

L’any 2001, en les hores que van seguir els horrorosos fets de l’11 de Setembre, el camp de les ciències noètiques va fer un salt endavant espectacular. Quatre científics van descobrir que a mesura que el món espantat s’unia i es concentrava en la pena compartida en una sola tragèdia, les dades resultants de trenta-set generadors d’esdeveniments aleatoris diferents de tot el món tot d’un plegat passaven a ser significativament menys aleatòries. D’alguna manera, la unió d’aquella experiència compartida, la fusió de milions de ments, va afectar la funció aleatoritzadora d’aquelles màquines, va organitzar les seves dades resultants i va posar ordre en el caos.

Segons sembla, l’impressionant descobriment té un paral·lel en l’antiga creença espiritual en una «consciència còsmica» —una vasta confluència d’intenció humana que de fet era capaç d’interactuar amb la matèria física. Darrerament, alguns estudis sobre meditació i pregària en massa han donat resultats similars en generadors d’esdeveniments aleatoris, cosa que ha impulsat la creença que la consciència humana, tal com la descriu la científica noètica Lynne McTaggart, és una substància exterior als confins del cos… una energia altament ordenada capaç de canviar el món físic. La Katherine es va sentir fascinada pel llibre The Intention Experiment i per l’estudi global consultable a la xarxa, theintentionexperiment.com, orientat a descobrir com la intenció humana pot afectar el món. Tot un seguit d’altres textos sobre el tema també havien despertat l’interès de la Katherine.

A partir d’aquesta base, la recerca de la Katherine Solomon havia fet un salt endavant en demostrar que el «pensament concentrat» pot afectar literalment qualsevol cosa: el ritme de creixement de les plantes, la direcció en què un peix neda en una peixera, la manera com es divideixen les cèl·lules en una càpsula de Petri, la sincronització de sistemes automatitzats per separat i les reaccions químiques del propi cos. Fins i tot l’estructura cristal·lina d’un sòlid en formació podia passar a ser mutable gràcies a la pròpia ment; la Katherine havia creat preciosos cristalls de gel simètrics fent arribar pensaments amorosos a un got d’aigua mentre es glaçava. Increïblement, el contrari també es complia: quan enviava energia negativa, pensaments contaminants a l’aigua, els cristalls de gel donaven formes caòtiques i fracturades.

«El pensament humà pot transformar literalment el món físic».

A mesura que els experiments de la Katherine van ser més agosarats, els seus resultats també eren més impressionants. La seva tasca en aquell laboratori havia demostrat sense cap mena de dubte que «la ment sobre la matèria» no era solament un mantra d’autoajuda New Age. La ment tenia la capacitat d’alterar l’estat de la mateixa matèria i, encara més important, la ment tenia el poder d’incitar el món físic a moure’s en una direcció específica.

«Som els amos del nostre univers».

A nivell subatòmic, la Katherine havia demostrat que les mateixes partícules entraven i sortien de l’existència a partir solament de la seva intenció d’observar-les. En un sentit, el seu desig de veure una partícula… manifestava aquella partícula. Heisenberg havia apuntat aquesta realitat algunes dècades enrere, i ara s’havia convertit en un principi fonamental de les ciències noètiques. En paraules de Lynn McTaggart: «Viure la consciència en certa manera és la influència que fa que la possibilitat d’alguna cosa es converteixi en una cosa real. L’ingredient més essencial en crear el nostre univers és la consciència que l’observa».

La faceta més impactant de l’obra de la Katherine, però, havia estat la comprensió que la capacitat de la ment d’afectar el món físic podia ser augmentada mitjançant la pràctica. La intenció era una habilitat apresa. Igual com la meditació, aprofitar el poder real del «pensament» requeria pràctica. I encara més important… algunes persones havien nascut amb més capacitat per a això que d’altres. I en el decurs de la història, hi havia hagut uns quants individus que havien arribat a ser-ne veritables mestres.

«Aquest és el vincle que falta entre la ciència moderna i l’antic misticisme».

La Katherine havia après això del seu germà, en Peter, i ara, quan el seu pensament es dirigia altra vegada cap a ell, sentia una preocupació cada vegada més profunda. Va anar a la biblioteca de recerca del laboratori per fer-hi una ullada. Buida.

La biblioteca era una petita sala de lectura: dues cadires Morris, una taula de fusta, dos llums de peu i una paret de prestatges de caoba que encabien uns cinc-cents volums. La Katherine i en Peter havien aplegat els seus llibres preferits allà, obres sobre qualsevol tema, des de física de partícules fins a misticisme antic. La seva col·lecció s’havia convertit en una mescla eclèctica d’obres noves i velles… d’avantguarda i d’història. La major part dels llibres de la Katherine portaven títols com Quantum Consciousness, Déu i la nova física o Principies of Neural Science. Els del seu germà tenien títols més vells i esotèrics, com el Kybalion, el Zohar, The Dancing Wu Li Masters i una traducció de les tauletes sumèries del British Museum.

«La clau per al nostre futur científic», deia sovint el seu germà, «està oculta en el passat». En Peter, que havia dedicat tota la seva vida a la història, la ciència i el misticisme, havia estat el primer a animar la Katherine perquè ampliés la seva formació científica universitària amb la comprensió de la filosofia hermètica inicial. Ella tot just tenia dinou anys quan en Peter va despertar el seu interès pel vincle existent entre la ciència moderna i l’antic misticisme.

—Digue’m, Katherine —li havia demanat el seu germà quan era a casa de vacances durant el segon curs a Yale—, què us fa llegir l’Elis últimament sobre física teòrica?

La Katherine s’havia posat dempeus al mig de la biblioteca familiar, plena de llibres, i li havia recitat l’exigent llista de lectures.

—Impressionant —havia respost el seu germà—. Einstein, Bohr i Hawking són genis moderns. Però llegeixes alguna cosa més antiga?

La Katherine es va gratar el cap.

—Vols dir com… Newton?

Ell va somriure.

—Continua.

Als vint-i-set anys, en Peter ja s’havia fet un nom en el món acadèmic, i ell i la Katherine s’havien afeccionat a aquesta mena de discussions intel·lectuals, com si fossin un joc.

«Més vell que Newton?». Ara el cap de la Katherine es va omplir de noms com Ptolomeu, Pitàgores i Hermes Trismegist. «Avui dia ningú no llegeix aquestes coses».

El seu germà va passar un dit pel llarg prestatge d’enquadernacions de pell clivellades i de vells toms polsosos.

—La saviesa científica dels antics era impressionant… La física moderna tot just ara comença a comprendre-ho tot.

—Peter —va dir ella—, ja em vas dir que els egipcis coneixien les palanques i les politges molt abans que Newton, i que els primers alquimistes treballaven al nivell de la química moderna, però i què? La física d’avui dia aborda conceptes que haurien semblat inimaginables als antics.

—Com ara?

—Bé, com la teoria de l’entrellaçament, per començar! La recerca subatòmica actual ha demostrat categòricament que tota la matèria està interconnectada… entrellaçada en una sola xarxa unificada… una mena d’unicitat universal. M’estàs dient que els antics s’asseien per comentar la teoria de l’entrellaçament?

—I tant! —va respondre en Peter, apartant-se el llarg serrell negre dels ulls—. L’entrellaçament era el centre de les creences primitives. Els seus noms són tan vells com la mateixa història… Dharmakaya, Tao o Brahman. De fet, la recerca espiritual més antiga de l’home va ser percebre el seu propi entrellaçament, notar la seva pròpia interconnexió amb totes les coses. L’home sempre ha volgut ser «un» amb l’univers… assolir l’estat d’«en-una-ment». —El seu germà va aixecar les celles—. Fins avui dia, Jesús i els cristians encara s’esforcen per aconseguir l’«enunament»… tot i que la majoria de nosaltres hem oblidat que l’«enunament» és just el que busquem.

La Katherine va sospirar, havia oblidat com n’era de difícil discutir amb un home tan versat en història.

—D’acord, però tu parles de generalitats. I jo parlo de física específica.

—Aleshores sigues específica. —Ara els seus ulls entusiasmats la van reptar.

—Bé, i una cosa tan simple com la polaritat, l’equilibri positiu/negatiu del regne subatòmic? Òbviament, els antics no ho enten…

—Espera’t! —El seu germà va alçar un volum gruixut i cobert de pols, que va deixar caure sorollosament sobre la taula de la biblioteca—. La polaritat moderna no és altra cosa que el «món dual» descrit per Krishna en el Bhagavad Gita fa més de dos mil anys. Una desena de llibres més d’aquí, incloent-hi el Kybalion, parlen de sistemes binaris i de forces oposades en la natura.

La Katherine es mostrava escèptica.

—D’acord, però si parlem de descobriments moderns en el camp de la subatòmica, el principi d’incertesa de Heisenberg, per exemple…

—Aleshores hem de mirar aquí —va dir en Peter caminant a grans passes al costat del prestatge i agafant un altre volum—. Les escriptures sagrades hindús vèdiques conegudes com l’«Upanishad». —Va deixar caure el tom feixugament sobre el primer—. Després d’estudiar aquest text, Heisenberg i Schròdinger van declarar que els havia ajudat a formular algunes de les seves teories.

L’enfrontament es va prolongar alguns minuts més, i la pila de llibres plens de pols de la taula va anar creixent i creixent. Finalment, la Katherine va aixecar les mans en senyal de frustració.

—Bé, has deixat ben clara la teva postura, però vull que estudiïs la física teòrica més recent. El futur de la ciència! Dubto molt que Krishna o Vyasa tinguessin gran cosa a dir sobre la teoria de les supercordes i sobre models cosmologies multidimensionals.

—Tens raó. És cert. —El seu germà va fer una pausa, i els seus llavis van formar un lleu somriure—. Si parles de la teoria de les supercordes… —Es va tornar a dirigir cap a les prestatgeries—. Aleshores parles d’aquest llibre. —Va aixecar un volum colossal enquadernat amb pell i el va deixar caure amb un fort cop sobre la taula—. La traducció del segle XIII de l’original arameu medieval.

—La teoria de les supercordes al segle XIII? —La Katherine no s’ho empassava—. Au va!

La teoria de les supercordes era un model cosmològic completament nou. Es basava en les observacions científiques més recents, i suggeria que l’univers multidimensional estava constituït no pas per tres… sinó per deu dimensions, i que totes interactuaven com cordes que vibren, de manera similar a les cordes d’un violí quan ressonen.

La Katherine esperava mentre el seu germà obria el llibre, repassava l’índex imprès amb profusa ornamentació i de seguida saltava a un passatge a prop del començament del volum.

—Llegeix això. —Va assenyalar una pàgina descolorida amb text i diagrames.

Obedientment, la Katherine va estudiar la pàgina. La traducció estava desfasada i costava molt de llegir, però es va quedar de pedra en veure que el text i els dibuixos descrivien clarament, a grans trets, exactament el mateix univers anunciat per la teoria moderna de les supercordes, un univers de deu dimensions de cordes que ressonaven. En continuar llegint, de cop i volta va proferir un crit sufocat i es va fer enrere.

—Déu meu, fins i tot explica que sis de les dimensions estan entrecreuades i que actuen com una de sola! —Va fer un pas enrere espantada—. Què és aquest llibre?

El seu germà va somriure.

—Una cosa que espero que algun dia llegeixis. —Va tornar a la pàgina del títol, on en un requadre imprès molt ornamentat figuraven tres paraules:

El Zohar complet.

Per bé que la Katherine mai no havia llegit el Zohar, sabia que era el text fonamental del misticisme jueu inicial, el qual en una època es va considerar tan potent que estava reservat només als rabins més erudits.

La Katherine va fer una ullada al llibre.

—Vols dir que els primers místics sabien que l’univers tenia deu dimensions?

—Sens dubte. —Va assenyalar la il·lustració de la pàgina, amb deu cercles entrellaçats, anomenada «Sephiroth»—. No cal dir que la nomenclatura és esotèrica, però la física és molt avançada.

La Katherine no sabia què respondre.

—Però… així, com és que no hi ha més persones que ho estudiïn?

El seu germà va somriure.

—Ho faran.

—No ho entenc.

—Katherine, hem nascut en una època meravellosa. S’atansa un canvi. Els éssers humans es trobaran al llindar d’una nova era quan comencin a girar els ulls cap a la natura i cap a les antigues maneres… cap a les idees de llibres com el Zohar i altres textos antics de tot el món. La poderosa veritat té la seva pròpia gravetat i al final tornarà a atraure les persones cap a ella. Arribarà un dia en què la ciència moderna es posarà a estudiar seriosament la saviesa dels antics… Serà el dia que la humanitat començarà a trobar les grans respostes que fins ara se li escapen.

Aquella nit, la Katherine va començar a llegir amb avidesa els llibres antics del seu germà i ben aviat va comprendre que ell tenia raó. «Els antics posseïen una profunda saviesa científica». La ciència d’avui dia no feia ben bé «descobriments», sinó que més aviat eren «redescobriments». Semblava com si en un temps passat la humanitat hagués copsat la veritable naturalesa de l’univers… però l’havia deixat anar… i oblidat.

«La física moderna ens pot ajudar a recordar!». Aquesta cerca s’havia convertit en la missió de la vida de la Katherine: utilitzar la ciència més avançada per redescobrir la saviesa perduda dels antics. El que la mantenia motivada era més que una emoció acadèmica. A sota hi havia la seva convicció que el món necessitava aquella comprensió… més que mai.

A la part del darrere del laboratori, la Katherine va veure la bata blanca de laboratori del seu germà al penjador, al costat de la seva. Tot rumiant, va despenjar el telèfon per veure si hi havia cap missatge. Res. Ara li tornava a ressonar una veu a la memòria. «Allò que el seu germà creu que està amagat a Washington… es pot trobar. De vegades, una llegenda que perdura durant segles… perdura per un motiu».

—No —va dir la Katherine en veu alta—. No pot ser real.

De vegades, una llegenda solament és això, una llegenda.