102

En Robert Langdon havia sentit sovint que quan els animals estaven acorralats eren capaços de fer les proeses més miraculoses. No obstant això, quan va carregar el cos sencer contra la part inferior de la caixa, no es va moure res. Al seu voltant, el líquid continuava pujant sense treva. Quan hi havia menys d’un pam d’espai per respirar, en Langdon va alçar el cap al màxim per aprofitar la bossa d’aire que quedava. Ara estava de cara a la finestra de plexiglàs i tenia els ulls a molt pocs centímetres de la base de la piràmide de pedra, els misteriosos gravats de la qual planaven damunt seu.

«No tinc ni idea del que volen dir».

L’última inscripció de la Piràmide Maçònica, oculta durant més d’un segle sota una barreja endurida de cera i pols de pedra, ara era ben visible. El gravat constituïa una quadrícula perfecta de símbols provinents de totes les tradicions imaginables —alquímica, astrològica, heràldica, angèlica, màgica, numèrica, sigíl·lica, grega, llatina… Agafat com un tot, allò era l’anarquia simbòlica, un plat de sopa de lletres d’un grapat de llengües, cultures i períodes diferents.

«El caos total».

El simbologista Robert Langdon no sabia treure l’entrellat d’aquella quadrícula de símbols ni tan sols recorrent a les interpretacions acadèmiques més esbojarrades. «Ordre a partir d’aquest caos? Impossible».

Ara el líquid li arribava a la nou del coll, i en Langdon es va adonar que el seu nivell de terror augmentava al mateix ritme. Malgrat tot, continuava donant plantofades al tanc. La piràmide el mirava com si se’n mofés.

Nerviós i exasperat, va intentar focalitzar tota la seva energia mental en aquell escaquer de símbols. «Quin significat devia tenir?». Per desgràcia, el conjunt semblava tan dispar, que ni tan sols sabia per on començar. «Ni tan sols són dels mateixos períodes històrics!».

De l’exterior del tanc li arribava, ofegada però audible, la veu de la Katherine, que reclamava l’alliberament d’en Langdon amb llàgrimes als ulls. Tot i el fracàs a l’hora de trobar una solució, la perspectiva de la mort semblava que li esperonés totes les cèl·lules amb l’únic objectiu de resoldre l’enigma. Notava una lucidesa estranya, diferent de tot el que havia experimentat fins llavors. «Pensa!». Va examinar la quadrícula a consciència, buscant-hi una pista, un patró, una paraula oculta, una icona especial, qualsevol cosa, però l’únic que veia era una quadrícula plena de símbols inconnexos. «El caos».

A mesura que passaven els segons, en Langdon havia començat a notar un espantós entumiment al cos. Era com si la seva pell s’estigués preparant per protegir el cervell del dolor de la mort. Ara l’aigua amenaçava d’entrar-li a les orelles, de manera que va aixecar el cap tan amunt com va poder, fins a prémer-lo contra la tapa de la caixa. Li va començar a passar davant dels ulls un gavadal d’imatges esborronadores. Un nen a Nova Anglaterra envoltat d’aigua al fons d’un pou fosc, un home a Roma atrapat sota un esquelet en un taüt bolcat…

Els crits de la Katherine eren cada vegada més angoixosos. Pel que en Langdon podia sentir, intentava raonar amb un boig, insistint que el professor no podia desxifrar el misteri de la piràmide sense anar a visitar el temple Almas.

—És evident que en aquest edifici hi ha la part que falta del trencaclosques! Com vols que en Robert resolgui l’enigma de la piràmide sense tenir tota la informació?

Tot i que en Langdon li agraïa l’esforç, estava convençut que «Vuit de Franklin Square» no feia referència al temple Almas. «L’època no coincideix!». Segons la llegenda, la Piràmide Maçònica havia estat creada a mitjan segle XIX, unes quantes dècades abans que els Shriners existissin. De fet, va pensar en Langdon, era probable que fins i tot fos abans que la plaça es digués Franklin Square. Era impossible que el vèrtex de la piràmide apuntés cap a un edifici que no s’havia construït en una adreça que encara no existia. Independentment del que signifiqués «Vuit de Franklin Square», semblava evident que hauria d’haver d’existit l’any 1850.

Malauradament, en Langdon estava ben perdut.

Va rastrejar els seus bancs de memòria a la recerca de qualsevol dada que pogués concordar amb l’època. «Vuit de Franklin Square? Alguna cosa que existís el 1850?». No se li acudia res. El líquid li començava a regalimar dins de les orelles. Lluitant contra la por, va alçar els ulls i va estudiar la quadrícula de símbols de darrere el vidre. «No hi veig cap relació!». El seu cervell, enfollit i petrificat alhora, va començar a vomitar totes les analogies que podia generar, per allunyades que fossin.

«Vuit de Franklin Square… “Square”… Significa ‘quadrat’… Quadrats… La quadrícula de símbols també és un quadrat… Square també vol dir ‘escaire’… L’escaire i el compàs són símbols maçònics… Els altars dels maçons són quadrangulars… Els quadrats tenen angles de noranta graus». L’aigua continuava pujant, però en Langdon no hi pensava. «Vuit de Franklin… Vuit… Aquesta quadrícula és de vuit per vuit… Franklin té vuit lletres… L’ordre és també… El 8 estirat [?] és el símbol de l’infinit… En numerologia el vuit és el número de la destrucció…».

No en tenia ni idea.

A l’exterior del tanc, la Katherine encara suplicava, però en Langdon la sentia entretallada perquè l’aigua ja li cobria gairebé tot el cap.

—… impossible sense saber… missatge de la punta de la piràmide clarament… el secret és dins…

No la va sentir més. L’aigua li va obstruir les orelles i li va impedir d’escoltar el final de la frase. Llavors el va engolir un silenci uterí i es va adonar que es moriria de veritat.

«El secret és dins…».

Les darreres paraules de la Katherine ressonaven en el silenci de la seva tomba.

«El secret és dins…».

Aleshores en Langdon es va adonar que en el decurs de la seva vida havia sentit aquelles mateixes paraules moltes vegades.

«El secret és… dins».

Fins i tot ara tenia la sensació que els Antics Misteris l’escarnien. «El secret és dins» era el principi elemental dels misteris, i instava la humanitat a no buscar Déu al cel, sinó dins de cada un. «El secret és dins». Era el missatge de tots els grans mestres místics.

«El regne de Déu és dins vostre», deia Jesús.

«Coneixeu-vos», deia Pitàgores.

«No sabeu que sou déus?», deia Hermes Trismegist.

I així successivament.

Les ensenyances místiques de totes les èpoques han intentat expressar aquesta idea. «El secret és dins». I malgrat tot, la humanitat continuava buscant el rostre de Déu mirant al cel.

A en Langdon, aquesta evidència li va semblar la ironia definitiva. I de sobte, en aquell instant, mentre mirava al cel com tots els cecs que l’havien precedit, en Robert Langdon va veure la llum.

Va ser com si el toqués un llamp.

Tot d’una, el missatge del vèrtex de la piràmide era clar com l’aigua. L’havia tingut tota la nit davant dels ulls. El text del cim, com la mateixa Piràmide Maçònica, era un symbolon, és a dir, un codi segmentat, un missatge escrit per fragments. El significat del vèrtex de la piràmide estava camuflat d’una manera tan senzilla que en Langdon no se sabia avenir que la Katherine i ell no l’haguessin vist.

Per acabar-ho d’arrodonir, en Langdon també es va adonar que el missatge de la punta de la piràmide ensenyava exactament què s’havia de fer per desxifrar la quadrícula de símbols que havia aparegut a la base. Era molt fàcil. Tal com en Peter Solomon havia promès, el vèrtex daurat era un poderós talismà que podia crear ordre a partir del caos.

En Langdon va començar a cridar i a donar cops a la tapa.

—Ja ho sé! Ja ho sé!

Damunt seu, la piràmide de pedra es va elevar i se’n va anar volant. Al seu lloc va reaparèixer la cara tatuada, amb aquella expressió esfereïdora que el tornava a mirar a través de la finestreta.

—Ho he resolt! —va cridar en Langdon—. Deixa’m anar!

Quan l’home tatuat va parlar, les orelles submergides d’en Langdon no van sentir res. Els seus ulls, en canvi, van deduir que els llavis pronunciaven dues paraules: «Digui-m’ho».

—Ara t’ho dic! —va bramar en Langdon amb l’aigua gairebé als ulls—. Deixa’m sortir! T’ho explicaré tot! —«És tan fàcil».

Els llavis de l’home es van tornar a bellugar. «Digui-m’ho ara… o morirà».

Mentre l’aigua començava a ocupar els últims mil·límetres d’aire, en Langdon va tirar el cap enrere per mantenir la boca a la superfície. El líquid calent li va amarar els ulls i li va enterbolir la vista. Llavors va arquejar l’esquena i va prémer la boca contra la finestra de plexiglàs.

Aleshores, en aquells segons escassos que li quedaven d’aire, en Robert Langdon va compartir el secret per desxifrar l’enigma de la Piràmide Maçònica.

Quan va callar, l’aigua li envoltava els llavis. D’instint, va agafar aire per última vegada i va tancar bé la boca. Al cap d’un moment, el líquid li cobria el cos sencer, arribava fins dalt del sepulcre i s’escampava pel plexiglàs.

«Se n’ha sortit», va pensar en Mal’akh. «En Langdon ha tret l’entrellat de la piràmide».

La resposta era tan senzilla. Tan evident.

Sota la finestra, la cara submergida d’en Robert Langdon el mirava amb uns ulls desesperats i suplicants.

En Mal’akh li va fer que no amb el cap i, molt a poc a poc, els seus llavis van pronunciar aquestes paraules:

«Gràcies, professor. Gaudeixi del més enllà».