26

—Professor Langdon? —va dir la directora Sato—. Sembla com si hagués vist un fantasma. Està bé?

En Langdon es va apujar sobre l’espatlla la cinta de la bossa i va deixar la mà a sobre, com si d’aquesta manera amagués millor el petit paquet en forma de cub que portava. Notava que havia empal·lidit.

—Només… estic preocupat per en Peter.

La Sato va inclinar el cap, tot mirant-lo de costat.

De sobte, en Langdon va comprendre que potser la intervenció de la Sato aquell vespre estava relacionada amb la capsa que en Solomon li havia confiat. En Peter havia avisat en Langdon: «Persones poderoses ho volen robar. Seria perillós en mans no adequades». En Langdon no s’imaginava per què la CIA podia voler una capseta que contenia un talismà… ni tampoc què devia ser el talismà. «Ordo ab chao?».

La directora Sato se li va apropar, amb els seus ulls negres i penetrants atents.

—Noto que ha tingut una revelació, oi?

En Langdon va sentir com començava a suar.

—No exactament.

—Què li ronda pel cap?

—Tan sols… —en Langdon va dubtar; no tenia idea de què podia dir. No pretenia revelar l’existència del paquet de dins la bossa, però si la directora se l’enduia a la CIA, sens dubte li escorcollarien la bossa en entrar.

—De fet… —va mentir— tinc una altra idea sobre els números de la mà d’en Peter.

L’expressió de la dona no revelava res.

—Sí?

Ara va fer una ullada a l’Anderson, que tornava de rebre l’equip de forenses que tot just havia arribat.

En Langdon va empassar saliva i es a ajupir al costat de la mà, pensant què podia explicar-los. «Vinga Robert, ets professor, improvisa!». Va fer una última ullada als set petits símbols, esperant que li vingués alguna mena d’inspiració.

«Res. En blanc».

Mentre la memòria eidètica d’en Langdon repassava la seva enciclopèdia mental de símbols, només trobava una possible qüestió per comentar. Era una cosa que se li havia acudit al començament, però que semblava improbable. En aquell moment, però, havia d’aconseguir temps per pensar.

—Bé —va començar—, la primera pista que avisa el simbolista del fet que segueix un camí equivocat quan desxifra símbols i codis és quan comença a interpretar símbols utilitzant múltiples llenguatges simbòlics. Per exemple, quan els he dit que aquest text era romà i àrab, allò ha estat una mala anàlisi, perquè he utilitzat múltiples sistemes simbòlics. El mateix es pot dir dels elements romans i rúnics.

La directora es va plegar de braços i va aixecar les celles, com dient «Continuï».

—En general, les comunicacions es fan en un sol idioma, no en múltiples idiomes, de manera que la primera tasca d’un simbolista en enfrontar-se a qualsevol text és buscar un únic sistema simbòlic coherent aplicable a tot el text.

—I vostè veu un únic sistema, ara?

—Bé, sí… i no.

L’experiència d’en Langdon amb la simetria rotacional dels «ambigrames» li havia ensenyat que, de vegades, els símbols tenien significats des de múltiples angles. En aquest cas, es va adonar que realment hi havia una manera de veure tots set símbols en un sol llenguatge.

—Si manipulem la mà una mica, el llenguatge serà coherent.

Curiosament, la manipulació que en Langdon estava a punt de dur a terme semblava com si l’hagués suggerit el segrestador d’en Peter quan va pronunciar l’antic adagi hermètic. «Tan amunt, tan avall».

En Langdon va sentir un calfred en estirar la mà i agafar la base de fusta on la mà d’en Peter estava clavada. Suaument, va girar la base cap per avall a fi que els dits estesos d’en Peter ara apuntessin just cap a terra. A l’instant, els símbols del palmell es van transformar.

—Des d’aquesta perspectiva —va dir en Langdon—, el XIII es transforma en un numeral romà vàlid, el tretze. I, a més a més, la resta dels caràcters es poden interpretar utilitzant l’alfabet romà, SBB. —En Langdon va donar per fet que la seva anàlisi suscitaria gestos de dubte, però l’expressió de l’Anderson va canviar immediatament.

—SBB? —va preguntar el cap.

La directora Sato es va girar cap a l’Anderson.

—Si no vaig errada, sembla un sistema de numeració ben conegut al Capitoli.

L’Anderson estava blanc.

—Ho és.

La Sato li va dirigir una ampla rialla i va assentir cap a l’Anderson.

—Cap, segueixi’m, sisplau. Voldria parlar amb vostè en privat.

Mentre la directora Sato acompanyava el cap Anderson un tros lluny, en Langdon es va quedar dret, sol i perplex. «Què caram passa, aquí? I què és SBB XIII?».

El cap Anderson pensava que aquella nit no podria ser més estranya del que ja era. «La mà diu SBB13?». Estava estranyat que un foraster hagués sentit a parlar d’SBB… i encara més de SBB13. Semblava que el dit índex d’en Peter Solomon no els dirigia cap enlaire, com semblava… sinó que justament apuntava en direcció contrària.

La Sato va acompanyar l’Anderson a una zona tranquil·la a prop de l’estàtua de bronze de Thomas Jefferson.

—Cap —va dir—, confio que vostè sàpiga on es troba exactament SBB Tretze.

—És clar.

—Sap què hi ha a dins?

—No, no sense mirar-ho. Crec no que s’ha fet servir des de fa dècades.

—Bé, doncs l’obrirà.

A l’Anderson no li agradava que li diguessin què havia de fer dins el seu propi edifici.

—Senyora, això pot ser problemàtic. Primerament hauré de comprovar la llista de torns. Com ja sap, la majoria dels pisos baixos són oficines o guardamobles privats, i el protocol de seguretat referent a…

—Vostè m’obrirà l’SBB Tretze —va dir la dona—. O trucaré a l’OS perquè enviïn un equip amb un ariet.

L’Anderson la va mirar de fit a fit un moment llarg i aleshores es va treure la ràdio i se la va atansar als llavis.

—Sóc l’Anderson. Necessito que algú m’obri l’SBB. Envieu-hi algú d’aquí a cinc minuts.

La veu que responia semblava confosa.

—Cap, confirma que ha dit SBB?

—Correcte. SBB. Envieu algú immediatament. I necessitaré una llanterna.

Es va guardar la ràdio. Els batecs del cor de l’Anderson s’acceleraven mentre l’agent Sato se li atansava i abaixava la veu encara més.

—Cap, no tenim gaire temps —va xiuxiuejar ella—, i vull que ens porti a l’SBB Tretze com més de pressa millor.

—Sí, senyora.

—També necessito una altra cosa de vostè.

«A més a més d’infringir el protocol i entrar?». L’Anderson no estava en situació de protestar. Però no li havia passat per alt que la Sato havia arribat al cap de deu minuts de l’aparició de la mà d’en Peter a la Rotonda, i que ara ella es valia de la situació per demanar accés a sectors privats del Capitoli. Semblava anar tant per davant que pràcticament marcava el camí.

La directora va travessar la sala en direcció al professor.

—La bossa de lona que en Langdon porta penjada a l’espatlla.

L’Anderson li va adreçar una mirada.

—Què li passa?

—Suposo que el seu personal l’ha fet passar pels raigs X quan ha entrat a l’edifici, oi?

—És clar. Escanegem totes les bosses.

—Vull veure aquests raigs X. Vull saber què porta a la bossa.

L’Anderson es va fixar en la bossa que en Langdon havia portat tot el vespre.

—Però… No seria més fàcil preguntar-l’hi?

—Quina part de la meva petició no ha entès bé?

L’Anderson es va tornar a treure la ràdio i va transmetre la seva petició. La dona li va donar la seva adreça de correu electrònic i va sol·licitar que el seu equip li enviés allà una còpia digital dels raigs X tan bon punt els localitzessin. A contracor, l’Anderson ho va fer.

Ara els forenses recollien la mà seccionada per a la policia del Capitoli, però la directora Sato els va ordenar que la lliuressin directament al seu equip de Langley. L’Anderson estava massa cansat per protestar. L’acabava d’atropellar una diminuta piconadora japonesa.

—I vull aquest anell —va dir la Sato cridant als forenses.

El tècnic en cap semblava que anava a contradir-la, però s’hi va repensar. Va treure l’anell del dit de la mà d’en Peter, el va posar en una bossa de mostres transparent i va donar la bossa a l’agent Sato. Ella se la va ficar a la butxaca de la jaqueta, i tot seguit es va girar cap a en Langdon.

—Marxem, professor. Agafi les coses.

—On anem? —va replicar en Langdon.

—Segueixi el senyor Anderson.

«Sí», va pensar l’Anderson, «segueixi’m de prop». L’SBB era una secció del Capitoli que poques persones visitaven mai. Per arribar-hi calia passar per un enorme laberint de cambres exigües i estrets passadissos amagats sota la cripta. El fill petit d’Abraham Lincoln, en Tad, una vegada s’havia perdut per aquella zona i quasi es mor. L’Anderson començava a sospitar que si la Sato feia les coses a la seva manera, en Robert Langdon potser tindria un destí semblant.