107

L’esquena de la Katherine notava el fred de la taula de pedra.

Les horripilants imatges de la mort d’en Robert encara se li arremolinaven al cap. També pensava en el seu germà. «També és mort, en Peter?». L’estrany ganivet de la tauleta li enviava llampades sobre el que li podia reservar el futur immediat.

«És el final?».

Per curiós que pogués semblar, els seus pensaments van virar bruscament cap als seus estudis, cap a la ciència noètica i cap als seus avenços més recents. «Tot es perdrà… Tot s’esfumarà». No podria tornar a compartir amb el món tot el que havia après. La seva troballa més sorprenent havia tingut lloc tot just feia uns quants mesos, i els resultats tenien prou solidesa per redefinir la idea que els humans tenim de la mort. Per estrany que sembli, el fet de pensar ara en aquell experiment li oferia un consol inesperat.

Quan era petita, la Katherine Solomon s’havia preguntat sovint si hi havia vida després de la mort. «Existeix el cel? Què passa quan ens morim?». A mesura que es va anar fent gran, els seus estudis científics de seguida van esborrar les idees fantasioses del cel, l’infern i el més enllà. Va haver d’acceptar que el concepte de «vida després de la mort» era un artifici humà, un conte de fades destinat a mitigar l’esgarrifosa realitat de la nostra mortalitat.

«O, si més no, és el que em pensava…».

Feia un any, la Katherine i el seu germà havien estat parlant sobre una de les qüestions més inveterades de la història de la filosofia: l’existència de l’ànima humana, i, més concretament, el fet de si els humans posseïen una mena de consciència capaç per sobreviure fora del cos.

Tots dos van coincidir en la plausibilitat de l’existència d’aquesta ànima humana. Ben mirat, la majoria de filòsofs hi estaven d’acord. El budisme i el brahmanisme defensaven la metempsicosi —la transmigració de l’ànima a un altre cos després de la mort—; els platònics definien el cos com la presó d’on escapava l’ànima, i els estoics anomenaven l’ànima apospasma tou theu —«una partícula de Déu»— i creien que Déu la reclamava després de la mort.

L’existència de l’ànima humana, tal com la Katherine havia observat amb un punt de frustració, era un concepte que segurament mai es podria demostrar científicament. Confirmar que una consciència subsistia fora del cos humà després de la mort era com treure una glopada de fum amb l’esperança de trobar-la al cap d’uns quants anys.

Després de la conversa amb en Peter, la Katherine havia tingut una idea estranya. El seu germà havia esmentat el Gènesi i la descripció que fa de l’ànima com a Neshemah: una mena d’intel·ligència espiritual separada del cos. A la Katherine se li va ocórrer que la paraula intel·ligència insinuava la presència de pensament. La ciència noètica suggeria clarament que els pensaments tenien massa, per la qual cosa es podia deduir que l’ànima humana també en podia tenir.

«Puc pesar una ànima humana?».

Era una idea impossible, per descomptat; només el fet de considerar-la ja era una bestiesa.

Al cap de tres dies, la Katherine es va despertar d’un son profund i es va incorporar de sobte. Va saltar del llit, va anar al laboratori i es va posar a treballar en el disseny d’un experiment que era excepcionalment senzill… i terriblement agosarat.

Com que no sabia si funcionaria, va decidir no dir-ne res a en Peter fins que l’hagués enllestit. Va tardar quatre mesos, però finalment un dia la Katherine va portar el seu germà al laboratori. Un cop allà, va treure un aparell gros sobre rodes que havia amagat al traster del darrere.

—Dissenyada i construïda per mi —va dir la Katherine, i va ensenyar l’invent a en Peter—. Endevines què és?

El seu germà va observar aquella màquina estranya.

—Una incubadora?

La Katherine va esclafir una rialla i va fer que no amb el cap, tot i que era una resposta força enraonada. S’assemblava una mica a les incubadores transparents que hi havia als hospitals per als nadons prematurs. Però aquesta màquina tenia les dimensions d’un adult, i semblava un receptacle de plàstic llarg, clar i hermètic, com una mena de càpsula futurista per dormir. Reposava damunt d’un mecanisme electrònic força voluminós.

—Potser això t’ajudarà —va dir la Katherine, i va endollar l’aparell. Es va il·luminar una petita pantalla digital, els números de la qual variaven constantment mentre ella graduava un seguit de dials amb una cura extrema.

Quan va haver acabat, a la pantalla posava:

0,0000000000 kg

—Una bàscula? —va preguntar en Peter amb cara de sorpresa.

—Però no una bàscula qualsevol. —La Katherine va agafar un tros de paper molt petit d’un taulell i el va deixar amb delicadesa damunt la càpsula. Els dígits de la pantalla van tornar a saltar fins que es van decidir per un altre pes.

0,0008194325 kg

—Una microbalança d’alta precisió —va dir la Katherine—. Amb una resolució d’uns quants micrograms.

En Peter continuava ben perplex.

—Has construït una balança d’alta precisió… per a persones?

—Ni més ni menys. —Va aixecar la tapa transparent de l’aparell—. Si poso algú en aquesta càpsula i tanco la tapa, la persona en qüestió entrarà en un sistema tancat hermèticament. No hi entra res ni en surt res. Ni gasos, ni líquids, ni partícules de pols… I tampoc se n’escapa res: ni l’alè, ni la suor, ni fluids corporals… Res.

En Peter es va passar una mà pels cabells grisos i gruixuts, un tic que compartia amb la Katherine.

—Mmm… La persona que hi entrés no trigaria gaire a dinyar-la.

La Katherine va fer que sí amb el cap.

—Uns sis minuts, depenent de la capacitat pulmonar.

El seu germà es va girar cap a ella.

—No ho entenc.

La Katherine va dibuixar un somriure.

—Ja ho entendràs.

Van deixar estar la màquina i la Katherine va acompanyar en Peter a la sala de control del Cub i el va fer seure davant de la paret del plasma. Va començar a teclejar i va accedir a una sèrie d’arxius de vídeo desats a les unitats hologràfiques. Quan el plasma es va encendre, les imatges que tenien al davant semblaven d’un vídeo domèstic.

La càmera va recórrer un dormitori modest amb el llit per fer i va enregistrar uns quants pots de medicaments, un respirador i un monitor cardíac. En Peter observava l’escena desorientat mentre la càmera continuava el recorregut i, finalment, s’aturava, prop del mig de la cambra, en la microbalança de la Katherine.

—Què carai… —va exclamar en Peter amb els ulls esbatanats.

La tapa transparent de la càpsula era oberta i a dins hi havia un home d’edat molt avançada amb una màscara d’oxigen. La seva esposa, que també era gran, i una cuidadora estaven dretes al costat de l’aparell. L’home respirava amb dificultat i tenia els ulls tancats.

—L’home de la càpsula és un professor de ciències que vaig tenir a Yale —va dir la Katherine—. Vam mantenir el contacte durant anys. Estava molt malalt. Sempre havia dit que volia donar el seu cos a la ciència i, quan li vaig explicar la idea d’aquest experiment, de seguida hi va voler participar.

Semblava que en Peter havia emmudit d’estupefacció i que es limitava a presenciar l’escena que tenia lloc davant seu.

La cuidadora es va girar cap a l’esposa de l’home.

—Ha arribat l’hora. Ja està a punt.

L’àvia es va eixugar els ulls plorosos i, serena i decidida, va fer que sí amb el cap.

—D’acord.

Amb molta delicadesa, la cuidadora va introduir una mà a la càpsula i va treure la màscara d’oxigen a l’home. L’home es va regirar una mica, però no va descloure els ulls. Tot seguit, la cuidadora va apartar el respirador i altres aparells cap a un costat, i l’home de la càpsula va quedar aïllat al bell mig de l’habitació.

Aleshores, l’àvia es va acostar a la càpsula, es va ajupir i va fer un petó molt dolç al front del marit moribund. L’home no va obrir els ulls, però va moure els llavis d’una manera gairebé imperceptible, insinuant un somriure lleu i afectuós.

Sense la màscara d’oxigen, la respiració de l’home era cada vegada més fatigosa. Era evident que s’acostava el final. Amb una força i una tranquil·litat admirables, l’esposa de l’home va abaixar a poc a poc la tapa transparent de la càpsula i la va tancar hermèticament, tal com la Katherine l’hi havia ensenyat.

En Peter va recular alarmat.

—Katherine, per l’amor de Déu, què coi…?

—No passa res —va xiuxiuejar la Katherine—. Hi ha molt aire dins la càpsula.

Ella ja havia vist el vídeo unes quantes vegades, però encara se li accelerava el pols. Va assenyalar la balança situada sota la càpsula hermètica que contenia l’home moribund. Els números digitals anunciaven:

51,4534644 kg

—És el pes corporal —va dir ella.

La respiració de l’home es va tornar més superficial, i en Peter, garratibat, va avançar uns quants centímetres.

—És el que ell volia —va murmurar la Katherine—. Observa.

L’esposa de l’home havia reculat i ara seia al llit, on presenciava l’escena en silenci prop de la cuidadora.

Durant els seixanta segons següents, la respiració superficial de l’home es va accelerar fins que, tot d’un plegat, com si ell mateix hagués escollit el moment, va exhalar el darrer sospir. Tot es va aturar.

S’havia acabat.

L’esposa i la cuidadora es van consolar l’una a l’altra en veu baixa.

No va passar res més.

Al cap d’uns quants segons, en Peter va llançar una mirada confusa a la Katherine.

«Espera», va pensar ella, i va redirigir l’esguard d’en Peter a la pantalla digital de la càpsula, que encara brillava en silenci, revelant el pes del difunt.

I llavors va passar.

Quan en Peter ho va veure, va fer un salt enrere i de poc que no cau de la cadira.

—Però… És… —Es va tapar la boca esbalaït—. No m’ho puc…

No passava gaire sovint que el gran Peter Solomon es quedés sense paraules. La primera vegada que la Katherine ho havia vist, havia tingut una reacció semblant.

Al cap d’uns moments de la mort de l’home, la xifra de la balança havia disminuït de sobte. L’home s’havia tornat més lleuger immediatament després d’haver mort. La diferència de pes era mínima, però es podia mesurar, i les implicacions eren al·lucinants.

La Katherine recordava que al laboratori havia agafat apunts amb una mà tremolosa: «Sembla que hi hagi un material invisible que en el moment de la mort surt del cos humà. Té una massa quantificable per a la qual els obstacles físics no representen cap impediment. He de suposar que es mou en una dimensió que encara no puc percebre».

La commoció que expressava la cara del seu germà li va fer entendre que ell també es feia càrrec de les implicacions de l’ experiment.

—Katherine… —va dir embarbussant-se, mentre obria i tancava els seus ulls grisos, com si es volgués convèncer que no somiava—. Em sembla que acabes de pesar l’ànima humana.

Van compartir un llarg silenci.

La Katherine va intuir que el seu germà mirava d’assimilar totes les greus i meravelloses ramificacions que se’n derivarien. «Caldrà temps». Si el que acabaven de presenciar era el que semblava, és a dir, la demostració que l’ànima, la consciència o la força de la vida podien sortir del regne del cos, representava un avenç important a l’hora d’abordar un gran nombre de qüestions místiques: la transmigració, la consciència còsmica, les experiències pròximes a la mort, la projecció astral, les visions remotes, els somnis lúcids… Les publicacions mèdiques estaven farcides d’històries sobre pacients que havien mort a la taula d’operacions, havien vist el seu cos des de dalt i havien tornat a la vida.

En Peter estava en silenci i la Katherine li va veure llàgrimes als ulls. Ho entenia perfectament. Ella també havia plorat. En Peter i la Katherine havien perdut persones estimades, i a qualsevol persona en aquella situació, el més petit indici que l’esperit humà continués existint després de la mort li proporcionava un bri d’esperança.

«Està pensant en en Zachary», havia deduït la Katherine en identificar la profunda melangia que desprenien els ulls del seu germà. Durant anys, en Peter havia carregat el pes de la mort del seu fill. Havia repetit moltes vegades a la Katherine que deixar en Zachary a la presó havia estat l’error més greu que havia comès a la vida, i que no s’ho podria perdonar mai.

Un fort cop de porta va cridar l’atenció de la Katherine, que tot d’una tornava a ser al soterrani, estirada en una taula freda de pedra. La porta metàl·lica de dalt la rampa s’havia tancat amb estrèpit i l’home tatuat tornava a baixar. La Katherine va sentir que entrava en una de les habitacions del passadís, que hi feia alguna cosa i que tornava a enfilar el passadís fins a la cambra on era ella. Quan va entrar, la Katherine va veure que empenyia alguna cosa. Una cosa voluminosa… i amb rodes. Quan hi va tocar la claror, la Katherine va quedar ben destarotada. L’home tatuat empenyia algú que anava en una cadira de rodes.

El cervell de la Katherine, ajustant-se estrictament a les funcions intel·lectuals, de seguida va identificar l’home de la cadira. Les emocions, en canvi, s’entestaven a no acceptar la realitat del que veia, i li va costar.

«Peter?».

El seu germà era viu, però no sabia si mostrar-se exultant… o horroritzada. Li havien rasurat tot el cos. La cabellera de flocs gruixuts i platejats havia desaparegut, i les celles també, i la seva pell llisa brillava com si l’haguessin untat amb oli. Duia una bata de seda negra. On hauria d’haver tingut la mà dreta hi havia un monyó embolicat amb una bena neta. Els ulls del seu germà, compungits i turmentats, li van buscar la mirada.

—Peter! —va cridar la Katherine amb la veu trencada.

El seu germà intentava parlar, però només emetia sons ofegats i guturals. Llavors, la Katherine va veure que estava lligat a la cadira de rodes i que l’havien emmordassat.

L’home tatuat va allargar un braç i va acaronar el cap afaitat d’en Peter.

—He preparat el teu germà per a un gran honor. Aquesta nit ha d’interpretar un paper.

El cos sencer de la Katherine es va tornar rígid. «No…».

—En Peter i jo ens n’anirem de seguida, però he pensat que potser te’n voldries acomiadar.

—On el portes? —va dir la Katherine amb un fil de veu.

L’home tatuat va somriure.

—En Peter i jo hem de viatjar a la muntanya sagrada. És on hi ha el tresor. La Piràmide Maçònica m’ha dit el lloc exacte. La col·laboració del vostre amic Robert Langdon ha estat decisiva.

La Katherine va mirar als ulls del seu germà.

—Ha matat… en Robert.

El semblant del seu germà es va contraure angoixat, i va sacsejar el cap violentament, com si ja no pogués suportar més dolor.

—Va, va, Peter —va dir l’home, i li va tornar a acariciar el cap—. No deixis que això espatlli aquest moment. Digues adéu a la teva germaneta. És la vostra última reunió familiar.

La desesperació s’havia apoderat del cap de la Katherine.

—Per què ho fas, això? —va cridar—. Què t’hem fet, nosaltres? Per què l’odies tant, la meva família?

L’home se li va acostar i li va parlar a cau d’orella.

—Tinc els meus motius, Katherine. —Tot seguit, va anar cap a la tauleta del costat i va agafar el misteriós ganivet. Li va arranar a la galta i hi va fer lliscar la fulla enllustrada—. És segurament el ganivet més famós de la història.

La Katherine no era cap experta en ganivets famosos, però semblava antic i carregat de mals auguris. El tall li va semblar esmolat com el d’una navalla.

—No pateixis —va dir l’home—. No tinc cap intenció de malgastar el seu poder en tu. El reservo per a un sacrifici més valuós… i en un lloc més sagrat… —Llavors es va adreçar al germà de la Katherine—. Peter, oi que el coneixes, aquest ganivet?

Els ulls d’en Peter estaven oberts de bat a bat i destil·laven una barreja de por i d’incredulitat.

—Sí, Peter, aquesta peça ancestral encara existeix. Em va costar una barbaritat aconseguir-lo… I l’he estat reservant per a tu. Per fi podrem acabar plegats el nostre dolorós viatge.

Dit això, va agafar un drap i hi va embolicar el ganivet i totes les seves altres coses: encens, ampolletes plenes de líquid, draps blancs de setí i altres objectes propis de cerimònies. En acabat, va introduir els objectes embolicats a la bossa de pell d’en Robert Langdon, al costat de la Piràmide Maçònica i del vèrtex. La Katherine va observar impotent com l’home tancava la cremallera de la bossa d’en Langdon i es girava cap al seu germà.

—Oi que portaràs això, Peter? —li va dir, i li va posar la bossa plena a la falda.

Tot seguit, l’home va anar cap a un calaix i el va començar a regirar. La Katherine va sentir el dring metàl·lic d’objectes petits. Quan l’home es va tornar a acostar a ella, li va agafar el braç i l’hi va immobilitzar. La Katherine no veia què feia, però en Peter sí, i es va tornar a retorçar frenèticament.

De sobte, la Katherine va notar una punxada a la part de dins del colze dret, que de seguida va quedar sumit en una escalfor inquietant. En Peter emetia sons angoixosos i escanyats, i lluitava infructuosament per alliberar-se de la cadira de rodes. La Katherine va sentir que l’avantbraç i les puntes dels dits, que li quedaven per sota el colze, se li adormien i se li refredaven.

Quan l’home se’n va apartar, la Katherine va veure la raó per la qual el seu germà estava tan horroritzat. L’home tatuat li havia injectat una agulla a la vena, com si donés sang. En aquest cas, però, l’agulla no estava unida a cap tub, i la sang de la Katherine brollava lliurement de la xeringa, li regalimava pel colze i per l’avantbraç, i s’escampava per la taula de pedra.

—Un rellotge de sorra humà —va dir l’home tatuat, adreçant-se a en Peter—. D’aquí a una estoneta, quan et demani que facis el teu paper, vull que pensis en la Katherine, morint aquí sola i a les fosques…

L’expressió d’en Peter denotava un turment absolut.

—Viurà durant un hora, si fa no fa —va afegir l’home—. Si col·labores amb mi i no t’encantes, encara tindré temps de salvar-la. Això sí, si oposes resistència, la teva germana morirà aquí sola i a les fosques.

En Peter va bramar unes quantes paraules inintel·ligibles a través de la mordassa.

—Ja ho sé, ja ho sé… —va dir l’home tatuat, posant una mà a l’espatlla d’en Peter—. És difícil per a tu. Però no ho hauria de ser. Al capdavall, no serà la primera vegada que abandones un membre de la teva família. —Va fer una pausa, es va inclinar endavant i li va xiuxiuejar a cau d’orella—: Estic pensant, no cal dir-ho, en el teu fill, en Zachary, a la presó de Soganlik.

En Peter va fer força contra els lligalls que el retenien i va deixar anar un altre crit esmorteït a través del drap de la boca.

—Prou! —va exclamar la Katherine.

—La recordo perfectament, aquella nit —el va burxar l’home mentre acabava de recollir les coses—. Ho vaig sentir tot. L’alcaid es va oferir a alliberar el teu fill, però tu et vas estimar més donar una lliçó a en Zachary… i el vas abandonar. Però sí que la va aprendre, la lliçó, oi? —L’home va somriure—. La seva pèrdua… va ser el meu guany.

Dit això, l’home va agafar un drap de fil i el va introduir al fons de la boca de la Katherine.

—La mort —li va xiuxiuejar l’home— hauria d’arribar en silenci.

En Peter es retorçava de valent. Sense afegir res més, l’home tatuat va fer recular la cadira de rodes a poc a poc perquè en Peter tingués prou temps per mirar la seva germana abans d’anar-se’n.

Els ulls de la Katherine i els d’en Peter van coincidir per última vegada.

Llavors se’n va anar.

La Katherine va sentir que enfilaven la rampa i passaven per la porta metàl·lica. Mentre s’allunyaven, també va sentir que l’home tatuat tancava la porta i que després avançava fins a travessar el quadre de les Tres Gràcies. Al cap d’uns minuts, va sentir un cotxe que s’engegava.

Llavors la mansió va quedar sumida en el silenci.

La Katherine continuava sagnant, sola i a les fosques.