53

—Tal com li explicava —va dir en Bellamy a en Langdon—, aquesta piràmide amaga més coses del que sembla a simple vista.

«Això sembla». En Langdon va haver d’admetre que la piràmide de pedra que reposava sobre l’escriptori ara li semblava molt més misteriosa. El seu desxiframent del codi maçònic havia donat com a resultat una sèrie de lletres aparentment sense sentit.

«Caos».

En Langdon va examinar la quadrícula una bona estona mirant de trobar algun indici de sentit en les lletres —paraules ocultes, anagrames, pistes de qualsevol tipus—, però no va trobar res.

—Es diu que la Piràmide Maçònica —va explicar en Bellamy— guarda els seus secrets darrere de molts vels. Cada vegada que enretires una cortina, te’n trobes una altra. Vostè ha desvelat aquestes lletres, però no li diran res fins que tregui un altre vel. Evidentment, l’únic que coneix la manera de fer-ho és el posseïdor del vèrtex. Sospito que el vèrtex també té una inscripció que diu com desxifrar la piràmide.

En Langdon va llançar una mirada al paquet en forma de cub desat sobre l’escriptori. Pel que havia dit en Bellamy, en Langdon entenia que el vèrtex i la piràmide eren un «codi segmentat», o sigui dividit en dues peces. Els criptògrafs moderns utilitzaven codis segmentats contínuament, tot i que era un sistema de seguretat inventat a l’antiga Grècia. Quan volien guardar informació secreta, els grecs la gravaven en una taula de terrissa, trencaven la taula en fragments i després desaven cada fragment en un amagatall diferent. Els secrets només es podien llegir si es reunien tots els fragments. De fet, aquesta mena de taula gravada —anomenada symbolon— era a l’origen de la paraula símbol.

—Robert —va dir en Bellamy—, aquesta piràmide i aquest vèrtex han estat desats per separat durant generacions per garantir la seguretat del secret. —Va adoptar un to compungit—. Avui les peces són perillosament a prop l’una de l’altra. Estic segur que no cal que ho digui… però és el nostre deure assegurar que la piràmide i el vèrtex no s’acoblin.

En Langdon va trobar que en Bellamy exagerava una mica el seu sentit dramàtic. «Acoblar? De què parla, de la piràmide i el vèrtex… o d’un detonador i una bomba nuclear?». Continuava sense acceptar del tot les afirmacions d’en Bellamy, però allò no semblava gaire important.

—Fins i tot si això és efectivament la Piràmide Maçònica, i fins i tot si aquesta inscripció revela l’amagatall del coneixement ancestral, com podria aquest coneixement atorgar la mena de poder que es diu que atorga?

—En Peter sempre m’ha dit que vostè és un home difícil de convèncer, un acadèmic que prefereix les proves a l’especulació.

—Vol dir que vostè sí que ho creu? —va preguntar en Langdon, ara amb certa impaciència—. Amb tots els respectes… vostè és un home modern, un home il·lustrat. Com pot creure una cosa així?

En Bellamy va mostrar un somriure pacient.

—Cultivar la francmaçoneria m’ha transmès un profund respecte per tot allò que transcendeix l’enteniment humà. He après a no tancar mai la ment davant una idea simplement perquè sembla miraculosa.

El vigilant de seguretat encarregat dels voltants del CSMS corria com una bala pel camí de grava que envoltava l’edifici. Acabava de rebre una trucada d’un vigilant de l’interior del museu que li havia dit que havien sabotejat el lector de targetes d’ingrés del Mòdul 5 i que un llum de seguretat indicava que la porta basculant d’entrada i sortida d’espècimens del mòdul estava oberta.

«Què coi deu passar?».

Quan va arribar a la porta basculant, efectivament la va trobar oberta uns seixanta centímetres. «Que estrany», va pensar. «Només es pot obrir des de dins». Es va treure la llanterna del cinturó i la va enfocar cap a la negror del mòdul. Res. Sense cap ganes d’endinsar-se en el desconegut, es va apropar tot just al llindar i va introduir la llanterna a través de l’obertura. La va dirigir cap a l’esquerra, després cap a…

Unes mans amb una força terrible el van agafar del canell i el van estirar cap a la foscor. El vigilant es va sentir com sacsejat per una força invisible. Feia olor d’etanol. La llanterna li va saltar de la mà i, abans que tingués temps de processar què estava passant, un puny dur com una roca li va impactar a l’estèrnum. El vigilant es va encongir sobre el terra de ciment, gemegant de dolor, mentre una enorme silueta negra s’allunyava d’ell.

El vigilant es va ajeure de costat, esbufegant, mirant de recuperar l’alè. Tenia la llanterna a la vora. El raig de llum es disseminava pel terra i il·luminava una mena de llauna metàl·lica. L’etiqueta deia que era combustible per a un bec de Bunsen.

De sobte, es va encendre un encenedor i la flama taronja va il·luminar una visió que semblava gairebé inhumana. «Déu meu!». El vigilant amb prou feines va tenir temps d’entendre què estava veient quan la criatura de tors nu es va agenollar i va acostar la flama al terra.

Instantàniament va aparèixer una franja de foc que, allunyant-se d’ells, es va precipitar en el buit. Bocabadat, el vigilant es va tombar, però la criatura ja s’esmunyia per la porta basculant oberta i desapareixia en la nit.

El vigilant va aconseguir incorporar-se, tot estremint-se de dolor, mentre seguia amb els ulls l’estreta franja de foc. «Però què dimonis…!». La flama semblava massa petita per ser perillosa, però de sobte va presenciar una cosa terrorífica: el foc ja no només il·luminava el buit obscur. Havia arribat fins a la paret del darrere i ara il·luminava una immensa estructura de formigó. El vigilant no havia tingut mai permís per entrar al Mòdul 5, però sabia molt bé què devia ser aquella estructura.

«El Cub».

«El laboratori de la Katherine Solomon».

La flama es va precipitar en línia recta directament cap a la porta del laboratori. El vigilant es va aixecar amb penes i treballs, plenament conscient que era molt probable que la franja de foc continués més enllà de la porta… i que aviat provocaria un incendi a l’interior. Però quan es va tombar per córrer a buscar ajuda, va notar com una alenada d’aire inesperada l’envoltava.

Durant un breu instant, tot el Mòdul 5 va quedar inundat de llum.

El vigilant no va arribar a veure mai l’erupció de la bola de foc d’hidrogen que va sortir projectada cap al cel, va arrencar el sostre del Mòdul 5 i es va alçar centenars de metres en l’aire. I tampoc va veure com del cel plovien fragments de malla de titani, aparells electrònics i gotes de silici fos provinents de les unitats hologràfiques d’emmagatzematge del laboratori.