56

Quan la Katherine Solomon va veure finalment com s’obrien al seu davant les enormes portes de bronze de la biblioteca, va ser com si se li hagués obert una comporta de les emocions: tota la por i la confusió que havia acumulat durant la nit es van alliberar.

La silueta que va aparèixer al llindar de la biblioteca era en Warren Bellamy, un amic i confident del seu germà. Però era l’home que s’estava al darrere d’en Bellamy, a l’ombra, el que la Katherine estava més contenta de veure. El sentiment va semblar mutu. Els ulls d’en Robert Langdon es van omplir d’alleujament quan la va veure precipitar-se a través de la porta… directament als seus braços.

Mentre la Katherine s’abandonava a la reconfortant abraçada d’un vell amic, en Bellamy va tancar la porta de la biblioteca. Quan va sentir el soroll de l’enorme pany que es bloquejava, la Katherine finalment es va sentir segura. Inesperadament va experimentar una necessitat irrefrenable de plorar, i va mirar de combatre-la.

En Langdon l’estrenyia entre els seus braços.

—Està bé —va xiuxiuejar—. Ja ha passat tot.

«Perquè tu m’has salvat», volia dir-li la Katherine. «Ha destruït el meu laboratori… tota la meva feina. Anys de recerca… llançats a la foguera». L’hi volia explicar tot, però amb prou feines podia respirar.

—Trobarem en Peter. —La veu profunda d’en Langdon li va ressonar al pit, reconfortant-la—. T’ho prometo.

«Sé qui ha fet tot això!», volia cridar la Katherine. «L’home que va matar la meva mare i el meu nebot!». Abans que pogués dir res, un soroll inesperat va trencar el silenci de la biblioteca.

El so els havia arribat a través del forat d’una escala del vestíbul; havia sonat com si un gran objecte metàl·lic hagués caigut sobre un terra de rajola. La Katherine va notar com els músculs d’en Langdon es posaven rígids de sobte.

En Bellamy va fer una passa endavant amb expressió greu.

—Hem de tocar el dos. Immediatament.

Desconcertada, la Katherine va seguir l’Arquitecte i en Langdon a través del gran vestíbul fins a la famosa sala de lectura de la biblioteca, on els llums estaven encesos. En Bellamy va tancar ràpidament les dues portes al seu darrere, primer l’exterior, després la interior.

La Katherine, atordida, va obeir les indicacions d’en Bellamy, que els apressava perquè s’afanyessin a anar cap al centre de la sala. Tots tres van arribar a un escriptori sota la llum del qual reposava una bossa de cuir. Al costat hi havia un petit paquet en forma de cub que en Bellamy va agafar i va desar dins la bossa, juntament amb una…

La Katherine es va quedar de pedra. «Una piràmide?».

Tot i que no havia vist mai aquella piràmide de pedra gravada, va notar com tot el seu cos retrocedia en reconèixer-la. En el fons, d’alguna manera, sabia la veritat. La Katherine Solomon s’acabava de trobar cara a cara amb l’objecte que tant de mal havia fet a la seva vida. «La piràmide».

En Bellamy va tancar la bossa i la va allargar a en Langdon.

—No la perdi de vista.

De sobte, una explosió va sacsejar les portes exteriors de la sala. A continuació es va sentir dringadissa de vidres trencats.

—Per aquí! —Amb cara de por, en Bellamy els va conduir a corre-cuita al taulell de préstec central, constituït per vuit mostradors que envoltaven un enorme moble octogonal. Els va fer passar darrere els mostradors i va assenyalar una obertura del moble.

—Fiquin-se aquí!

—Aquí? —es va estranyar en Langdon—. Ens trobaran!

—Confiïn en mi —va dir en Bellamy—. No és el que sembla.