115

La Casa del Temple —coneguda entre els germans amb el nom d’Heredom— sempre havia estat la joia de la corona del ritus maçònic escocès als Estats Units. L’edifici, que tenia un sostre piramidal molt pronunciat, havia estat batejat amb el nom d’una llegendària muntanya escocesa. No obstant això, en Mal’akh sabia que no hi havia res d’imaginari pel que feia al tresor que s’hi amagava a dins.

«És aquí», va pensar convençut. «La Piràmide Maçònica ens ha ensenyat el camí».

Mentre el vell ascensor s’enlairava a poc a poc fins al tercer pis, en Mal’akh va treure el paper on havia reorganitzat la quadrícula de símbols a partir del quadrat de Franklin. Totes les lletres gregues havien pujat a la primera fila… acompanyades d’un símbol.

El missatge no hauria pogut ser més clar.

«Sota la Casa del Temple».

Heredom?

«La Paraula Perduda és aquí, en algun lloc».

Tot i que en Mal’akh no en sabia la ubicació exacta, confiava que els altres símbols de la quadrícula li donarien la resposta. A més, si es tractava de desentrellar els secrets de la Piràmide Maçònica i d’aquell edifici, no hi havia ningú més qualificat per ajudar-lo que en Peter Solomon. «El Gran Mestre en persona».

En Peter continuava regirant-se a la cadira i emetia sons ofegats a través de la mordassa.

—Sé que pateixes per la Katherine —li va dir en Mal’akh—. Però gairebé ja estem.

En Mal’akh tenia la sensació que el final havia arribat molt de cop. Després de tants anys de sofriment, de plans, d’investigacions i d’esperes, havia arribat el moment.

L’ascensor va començar a frenar i en Mal’akh va sentir una onada d’emoció.

La caixa va trontollar una mica i es va aturar.

Les portes de bronze es van obrir i en Mal’akh va observar la gloriosa cambra que tenien al davant. La immensa habitació quadrada estava adornada amb un reguitzell de símbols i banyada pel clar de lluna, que brillava a través de l’òcul del pinacle del sostre, molt més amunt.

«He completat el cercle», va pensar en Mal’akh.

La Cambra del Temple era el mateix lloc on en Peter Solomon i els seus germans havien comès el disbarat d’iniciar en Mal’akh com si fos un més del grup. I ara, el secret més sublim dels maçons, una cosa que la majoria dels germans ni tan sols creien que existia, estava a punt de ser revelat.

—No trobarà res —va dir en Langdon, encara estabornit i desorientat, mentre seguia la directora Sato i els altres per la rampa de fusta i sortia del soterrani—. No n’hi ha cap, de Paraula. És una metàfora, un símbol dels Antics Misteris.

La Katherine, molt debilitada, els va seguir gràcies a dos agents que la van acompanyar per la rampa.

Mentre el grup avançava amb cautela per la ferralla de la porta metàl·lica, travessava el quadre giratori i entrava a la sala d’estar, en Langdon va explicar a la Sato que la Paraula Perduda era un dels símbols més antics de la maçoneria, una paraula escrita en una llengua arcana que les persones no podien desxifrar. La Paraula, com els mateixos Misteris, prometia desvelar el seu poder secret només als que fossin prou savis per desxifrar-la.

—Es comenta —va dir en Langdon a tall de conclusió— que si posseeixes i entens la Paraula Perduda, també entendràs els Antics Misteris.

La Sato el va mirar de reüll.

—De manera que vostè pensa que aquest home està buscant una paraula?

En Langdon havia d’admetre que, dit així, semblava una bajanada, però també era cert que allò resolia uns quants interrogants.

—Miri, jo no sóc cap especialista en màgia ritual —va dir—. Però si m’he de basar en els documents que he vist a les parets del soterrani i en la descripció que la Katherine ha fet de la part del cap que no tenia tatuada, jo diria que aspira a trobar la Paraula Perduda i a inscriure-se-la al cos.

La directora Sato va fer avançar el grup cap al menjador. A fora, l’helicòpter escalfava motors i els rotors ressonaven cada vegada amb més força.

En Langdon continuava parlant i pensant en veu alta.

—Si aquest paio creu que està a punt de descobrir el poder dels Antics Misteris, el símbol més eficaç que podria tenir al cap és la Paraula Perduda. Si la trobés i se l’escrigués a la coroneta, un lloc que es considera sagrat, se sentiria perfectament guarnit i ritualment preparat per… —Va callar perquè va veure que la Katherine es tornava blanca en imaginar-se el futur imminent d’en Peter.

—Però, Robert —va dir la Katherine amb un fil de veu que gairebé no es va sentir per culpa del rotor de l’helicòpter—. Això és una bona notícia, oi? Si es vol escriure la Paraula Perduda al cap abans de sacrificar en Peter, tenim prou temps. No matarà en Peter fins que no trobi la Paraula. I si la Paraula no existeix…

En Langdon es va esforçar per semblar esperançat mentre els agents ajudaven la Katherine a seure en una cadira.

—Per desgràcia, en Peter encara pensa que t’estàs dessagnant. Pensa que l’única manera de salvar-te és col·laborar amb aquest sonat, que segurament vol que l’ajudi a trobar la Paraula Perduda.

—I què? —va insistir ella—. Si la Paraula no existeix…

—Katherine —va dir en Langdon, mirant-la fixament als ulls—. Si jo pensés que t’estàs morint i algú em prometés que et salvaria si trobés la Paraula Perduda, me n’inventaria una, qualsevol, i la diria a aquest home. I després resaria perquè complís la seva promesa.

—Directora Sato! —va cridar un agent des de l’habitació del costat—. Val més que vegi això!

La directora va sortir corrents del menjador i va veure un agent que baixava per les escales des del dormitori. Portava una perruca rossa a la mà. «Què punyetes…?».

—És d’home —va dir l’agent, allargant-l’hi—. L’hem trobat al vestidor. Miri-la de prop.

La perruca rossa pesava molt més del que la directora Sato s’esperava. Semblava que la part que s’adaptava al crani estigués elaborada amb una mena de gelatina gruixuda. A més, per estrany que semblés, de la part inferior de la perruca sortia un fil.

—Una bateria amb embolcall gelatinós que se t’ajusta al cap —va dir l’agent—. Està connectada a una càmera de fibra òptica oculta als cabells.

—Què? —La Sato va palpar la perruca amb els dits fins que va trobar el minúscul objectiu de la càmera amagat entre els cabells rossos—. Això és una càmera oculta?

—Una càmera de vídeo —va concretar l’agent—. Les imatges es desen en aquesta targeta de memòria. —Va assenyalar un quadrat de silicona de les dimensions d’un segell incrustat a la part interior de la perruca que devia cobrir la coroneta—. Segurament s’activa amb el moviment.

«Redéu», va pensar la directora Sato. «Vet aquí com ho va fer».

La versió subtil de la càmera oculta a la flor de la solapa havia tingut un paper clau en la crisi que la directora havia d’afrontar aquella nit. La va mirar una estona més amb cara de pocs amics i la va tornar a l’agent.

—Continua escorcollant la casa —va ordenar la Sato—. Vull tota la informació que puguis recollir sobre aquest individu. Sabem que s’ha endut el portàtil i m’agradaria saber exactament com pensa connectar-se mentre està en moviment. Regira-li l’estudi i busca-hi manuals, cables, qualsevol cosa que ens pugui donar una pista sobre el seu hardware.

—Sí, senyora. —L’agent se’n va anar corrents.

«Ha arribat l’hora de tocar el dos». La Inoue Sato sentia el xerric del rotor de l’helicòpter a tot drap. Va tornar al menjador, on en Simkins havia acompanyat en Warren Bellamy des de l’helicòpter i ara li demanava informació sobre l’edifici on creien que havia anat l’objectiu.

«La Casa del Temple».

—Les portes del davant estan tancades per dins —deia en Bellamy, que encara estava embolicat amb una manta tèrmica d’alumini i tremolava visiblement per culpa de l’estona que havia passat a la intempèrie a Franklin Square—. Només podran entrar per la porta del darrere de l’edifici. Hi ha un teclat numèric i s’hi ha d’introduir un PIN que només saben els germans.

—Quin és? —li va demanar en Simkins, mentre continuava prenent apunts.

En Bellamy es va asseure, com si estigués massa dèbil per aguantar-se dret. Carrisquejant les dents, va recitar el seu codi d’accés i va afegir:

—L’adreça és el 1733 del carrer Setze, però haurien d’entrar pel camí d’accés i per la zona de l’aparcament, que queda darrere l’edifici. Costa una mica de trobar, però…

—Jo sé on és —va dir en Langdon—. Els ho ensenyaré quan hi arribem.

En Simkins va fer que no amb el cap.

—Vostè no ve, professor. Això és una acció militar…

—Oh, i tant que vinc! —va contraatacar en Langdon—. En Peter és allà! I aquell edifici és un laberint! Sense algú que els guiï, trigaran deu minuts a saber com es puja a la Cambra del Temple!

—Té raó —va dir en Bellamy—. És una ratera. Hi ha un ascensor, però és vell i fa molta fressa, i s’obre ben bé davant de la Cambra del Temple. Si volen entrar sense fer soroll, hauran de pujar a peu.

—No ho trobaran mai —els va advertir en Langdon—. Entrant per darrere hauran de travessar la Sala de les Insígnies, la Sala d’Honor, el replà del mig, l’Atri, la Gran Escal…

—Prou —va dir la directora Sato—. En Langdon ve.