41

En Robert Langdon va examinar la piràmide de pedra. «No pot ser».

—Un llenguatge antic codificat? —va consultar la directora sense aixecar els ulls—. Digui’m, vol dir res, això?

A la cara de la piràmide que era a la vista hi havia gravats acuradament un conjunt de setze caràcters sobre la superfície llisa.

Al davant d’en Langdon, l’Anderson, completament bocabadat, era el reflex de la seva pròpia estupefacció. El cap de seguretat semblava com si hagués vist una mena de teclat alienígena.

—Professor? —va fer ella—. Suposo que pot llegir-ho, oi?

En Langdon es va girar.

—Per què ho suposa?

—Perquè l’han fet venir fins aquí, professor. L’han escollit. Aquesta inscripció sembla que és una mena de codi, i atesa la seva reputació, és evident que l’han conduït fins aquí perquè la desxifri.

En Langdon havia d’admetre que després de les seves experiències a Roma i a París, li havien arribat una pila de sol·licituds demanant-li que desxifrés alguns dels grans codis no resolts de la història: el disc de Faistos, el Xifrat Dorabella o el misteriós manuscrit Voynich.

La directora va passar un dit per sobre de la inscripció.

—Em pot dir el significat d’aquestes icones?

«No són icones», va pensar en Langdon. «Són símbols». Havia reconegut aquell llenguatge al primer moment: era un llenguatge xifrat del segle XVII. En Langdon sabia perfectament com desxifrar-lo.

—Senyora —va dir, dubtant—, aquesta piràmide és propietat privada d’en Peter.

—Privada o no, aquest codi és el motiu específic pel qual l’han fet venir a Washington, i no li estic donant cap altra opció. Vull saber què hi diu.

La BlackBerry de la Sato va sonar fort; ella es va treure l’aparell de la butxaca i va estudiar el missatge que havia rebut durant uns moments. A en Langdon el sorprenia que la xarxa sense fil interna de l’edifici del Capitoli portés el senyal fins a aquella profunditat.

La dona va remugar i va aixecar les celles, adreçant a en Langdon una mirada estranya.

—Cap Anderson? —va dir, girant-se cap a ell—. Puc parlar amb vostè en privat? —Li va fer un senyal perquè la seguís i van desaparèixer en el fosc corredor, deixant en Langdon sol davant la llum trèmula de l’espelma de la Cambra de Reflexió d’en Peter.

El cap Anderson es preguntava quan acabaria aquella nit. «Una mà tallada a la meva Rotonda? Un temple a la mort en el meu soterrani? Estranys gravats en una piràmide de pedra?». Per algun motiu, el partit dels Redskins havia perdut interès.

Mentre seguia la directora cap a la foscor del passadís, l’Anderson va encendre la llanterna. El raig de llum era feble, però valia més allò que no res. La dona el va fer continuar endavant uns quants metres, fora de la vista d’en Langdon.

—Miri això —va xiuxiuejar, tot donant a l’Anderson la BlackBerry.

L’Anderson va agafar l’aparell i va mirar la pantalla il·luminada. Mostrava una imatge en blanc i negre, els raigs X de la bossa d’en Langdon que l’Anderson havia demanat que enviessin a la directora. En tots els raigs X, els objectes més densos apareixen en blanc intens. A la bossa d’en Langdon hi havia un objecte d’un blanc més intens que cap altre. Òbviament, era molt dens, i brillava com una joia enlluernadora enmig d’un batibull d’altres objectes. Tenia una forma inconfusible.

«Ho ha portat a sobre tot el vespre?». L’Anderson va dirigir una mirada atònita a la directora.

—Per què no en deu haver parlat?

—Bona pregunta —va xiuxiuejar ella.

—La forma… no pot ser una coincidència.

—No —va fer, ara amb to enfurismat—. Jo diria que no.

Un lleu cruixit al corredor va cridar l’atenció de l’Anderson. Sobresaltat, va encarar la llanterna cap al negre passadís. La llum esgrogueïda sols va mostrar un corredor buit, amb portes obertes a banda i banda.

—Ei? —va fer l’Anderson—. Hi ha algú?

Silenci.

La dona li va adreçar una mirada d’estranyesa. Segons semblava, no havia sentit res.

L’Anderson va escoltar un moment més i llavors ho va deixar córrer. «He de sortir d’aquí».

Sol dins la cambra il·luminada per l’espelma, en Langdon va passar els dits per les arestes esmolades del gravat de la piràmide. Tenia curiositat per saber què deia el missatge, però no estava disposat a immiscir-se en el món privat d’en Peter Solomon més del que ja ho havia fet. «I, al cap i a la fi, quin interès pot tenir aquest llunàtic en aquesta petita piràmide?».

—Tenim un problema, professor —va declarar la veu forta de la directora darrere seu—. Acabo de rebre una altra informació, i ja en tinc prou de les seves mentides.

En Langdon es va girar per veure com la directora de l’OS entrava a grans passes, amb la BlackBerry a la mà i els ulls enfurismats. Desconcertat, en Langdon va mirar l’Anderson demanant ajuda, però ara l’home era a la porta muntant guàrdia amb una expressió gens amable. La dona es va plantar davant d’en Langdon i li va posar la BlackBerry davant la cara.

En Langdon va mirar la pantalla, on es veia una fotografia invertida en blanc i negre, com un negatiu fantasmal d’una pel·lícula, i es va quedar esmaperdut. En la fotografia s’apreciava una barreja d’objectes, i n’hi havia un de més lluent que els altres. Tot i estar de costat i descentrat, l’objecte més lluent era, sens dubte, una petita piràmide amb el vèrtex.

«Una piràmide petita?». En Langdon va sotjar la directora.

—Què és això?

La pregunta sembla que va fer enfurismar encara més la dona.

—Fingeix que no ho sap?

La ira d’en Langdon va esclatar.

—Jo no fingeixo res! Mai a la vida no havia vist això!

—I una merda! —li va etzibar ella, amb veu tallant en aquell aire enrarit—. Ho ha portat a la bossa tot el vespre!

—Jo… —es va aturar a mitja frase. Els seus ulls van baixar a poc a poc cap a la bossa que duia penjada a l’espatlla. I després els va aixecar cap a la BlackBerry. «Déu meu…, el paquet». Va mirar la imatge més de prop. Ara ho veia. Un cub difuminat que envoltava la piràmide. Atònit, en Langdon va comprendre que estava mirant uns raigs X de la seva bossa… i també del misteriós paquetet en forma cúbica d’en Peter. De fet… el cub era una capsa buida… que contenia una petita piràmide.

En Langdon va obrir la boca per parlar, però no va trobar paraules. Sentia com la respiració li sortia dels pulmons mentre una altra revelació el colpia.

Senzill. Pur. Devastador.

«Déu meu». Va tornar a mirar la piràmide de pedra truncada de l’escriptori. Tenia el cim pla, una petita zona quadrada, un espai en blanc que simbòlicament esperava la peça final… aquella peça que la transformaria de Piràmide Inacabada en Piràmide Vertadera.

En Langdon just llavors s’havia adonat que la petita piràmide que duia no era en absolut una piràmide. Era un vèrtex. En aquell instant va saber per què solament ell podia descloure els misteris d’aquella piràmide.

«Jo tinc la peça final».

«I efectivament és… un talismà».

Quan en Peter havia dit a en Langdon que el paquet contenia un talismà, aquest havia rigut. Ara s’adonava que el seu amic tenia raó. Aquell diminut vèrtex era un talismà, però no de tipus màgic… sinó de tipus molt més antic. Molt temps abans que els talismans tinguessin connotacions màgiques, tenien un altre significat: finalització. Del grec telesma, que vol dir «complet»; el talismà era qualsevol objecte o idea que en completés un altre i que l’acabés. «L’element final». Un vèrtex, simbòlicament parlant, era el talismà definitiu, que transformava la Piràmide Inacabada en un símbol de perfecció completa.

Ara en Langdon sentia una estremidora convergència que l’obligava a acceptar una veritat molt estranya: a excepció de la mida, la piràmide de pedra de la Cambra de Reflexió d’en Peter semblava que s’estava transformant, a poc a poc, en una cosa que s’assemblava vagament a la Piràmide Maçònica de la llegenda.

Per la lluïssor amb què el vèrtex brillava als raigs X, en Langdon sospitava que era fet de metall… un metall molt dens. Si era or massís o no, no podia saber-ho, i no volia deixar que el cap li jugués males passades. «Aquesta piràmide és massa petita. El codi és massa fàcil de llegir. I… és un mite, per l’amor de Déu!».

L’agent Sato l’observava.

—Per ser un home brillant, professor, aquest vespre ha pres algunes decisions estúpides. Mentir a la directora d’un servei d’intel·ligència? Obstaculitzar deliberadament una investigació de la CIA?

—Ho puc explicar, si m’ho permet.

—Ho explicarà a la seu central de la CIA. De moment, està detingut.

El cos d’en Langdon es va quedar rígid.

—No ho deu dir seriosament, oi?

—Completament. Li he dit ben clar que aquest vespre hi havia molt en joc, i vostè ha decidit no cooperar. Li suggereixo sincerament que comenci a pensar com explicarà la inscripció d’aquesta piràmide, perquè quan arribem a la CIA… —Va alçar la BlackBerry i va fer una fotografia dels gravats de la piràmide de pedra—… els meus analistes tindran avantatge.

En Langdon va obrir la boca per protestar, però la dona ja es girava cap a la porta, on era l’Anderson.

—Cap —va dir—, posi la piràmide de pedra dins la bossa d’en Langdon i porti-la vostè. Jo m’ocupo de detenir en Langdon. La seva arma, sisplau?

L’Anderson feia cara molt seriosa en avançar per l’habitació, mentre obria la funda que duia penjada a l’espatlla. Va donar la pistola a la directora Sato, la qual ràpidament la va encarar cap a en Langdon.

Ell s’ho mirava com si estigués somiant. «No pot ser veritat».

Ara l’Anderson es va atansar a en Langdon, li va treure la bossa de l’espatlla, se la va endur cap a l’escriptori i la va deixar sobre la cadira. Va obrir la cremallera, va agafar la piràmide de la taula i la va ficar dins la bossa, al costat de les notes d’en Langdon i del petit paquet.

Aleshores, al passadís es va notar un moviment. El perfil fosc d’un home es va materialitzar al llindar, va entrar ràpidament a l’habitació i es va atansar a l’Anderson per darrere, que no va veure com se li atansava. En un instant, l’home es va llançar sobre l’esquena de l’Anderson; aquest es va precipitar endavant i el seu cap va picar contra el cantell del nínxol de pedra. Va caure amb tot el seu pes, desplomant-se sobre l’escriptori i fent volar enlaire els ossos i els altres objectes. El rellotge de sorra es va trencar a miques en caure. L’espelma va quedat tombada a terra, encara encesa.

La directora va tentinejar enmig d’aquell caos, tot aixecant la pistola, però l’intrús va agafar un fèmur i va colpejar-la a l’espatlla. Ella va proferir un crit de dolor i va caure enrere, deixant anar l’arma. El nouvingut la va apartar amb una puntada i es va girar cap a en Langdon. L’home era alt i prim, un afroamericà elegant que en Langdon no havia vist mai en tota la seva vida.

—Agafa la piràmide! —li va ordenar—. Segueix-me!