112

La Katherine Solomon vacil·lava al llindar de la consciència quan la va sobresaltar l’onada expansiva d’una explosió ensordidora.

Al cap d’uns moments va ensumar fum.

Li xiulaven les orelles.

Llavors va sentir unes veus esmorteïdes. Llunyanes. Crits. Passes. De sobte respirava més bé. Li havien tret el drap de la boca.

—Està salvada —va xiuxiuejar una veu masculina—. Aguanti.

Esperava que l’home li tragués l’agulla del braç, però es va limitar a cridar ordres.

—Porteu la farmaciola… Afegiu un gota a gota a l’agulla… Doneu-li solució lactada de Ringer… Preneu-li la pressió… —Mentre l’home li començava a mesurar les constants vitals, li va dir: Senyora Solomon, la persona que li ha fet això… on ha anat?

La Katherine va intentar parlar, però no va poder.

—Senyora Solomon? —va repetir la veu—. On ha anat?

La Katherine va mirar d’obrir una mica els ulls, però va notar que es marejava.

—Necessitem saber on ha anat —la va acuitar l’home.

La Katherine, a tall de resposta, va mormolar tres paraules, tot i que sabia que no tenien cap sentit.

—La… muntanya… sagrada.

La Inoue Sato va travessar la porta metàl·lica esbotzada i va baixar per una rampa de fusta que desembocava en un soterrani secret. Un dels seus agents l’esperava a baix.

Senyora, em sembla que li agradarà veure una cosa.

La directora Sato va seguir l’agent fins a una cambra petita situada a un costat de l’estret passadís. La cambra estava molt il·luminada i buida, tret d una pila de roba que hi havia a terra. La directora de seguida va identificar la jaqueta de tweed i els mocassins d’en Robert Langdon.

L’agent va assenyalar cap a la paret més llunyana, arran de la qual hi havia un receptacle força gros semblant a un taüt.

«Què punyetes…?».

La Sato es va acostar al receptacle i va veure que estava connectat a un tub de plàstic clar que recorria la paret. Amb molta cautela, es va apropar una mica més al tanc i va veure que tenia una petita tapa a la part superior. Va allargar el braç, va fer lliscar la tapa i va descobrir una finestreta.

Va recular de cop.

Sota el plexiglàs flotava la cara submergida i absent del professor Robert Langdon.

«Llum!».

La buidor infinita que solcava en Langdon tot d’una es va omplir d’un sol encegador. Un gavadal de raigs blancs i calents van foradar la negror de l’espai i li van cremar el cervell.

Tot era claror.

De sobte, dins el núvol radiant que tenia davant seu, va aparèixer una bonica silueta. Era una cara… borrosa i indefinida… Dos ulls que l’observaven a través de la buidor. La cara estava envoltada de feixos de llum, i en Langdon es va preguntar si estava mirant el rostre de Déu.

La directora va observar l’interior del tanc i es va preguntar si el professor Langdon era conscient del que havia passat. Ho dubtava. Al capdavall, la desorientació era l’únic objectiu d’aquella tecnologia.

Els tancs de privació sensorial existien des dels anys cinquanta i encara eren un passatemps habitual entre els rics investigadors de la Nova Era. «Flotar», tal com ho anomenaven, proporcionava una experiència transcendental de retorn al ventre matern, una mena d’ajuda meditativa que atenuava l’activitat cerebral eliminant-ne les aportacions sensorials: la llum, el so, el tacte i fins i tot la gravetat. Als tancs convencionals, les persones flotaven de panxa enlaire en una solució salina hiperflotant que els mantenia la cara per sobre el nivell de l’aigua perquè poguessin respirar.

Però, durant els últims anys, aquests tancs havien experimentat un avenç espectacular.

«Perfluorocarburs oxigenats».

Aquesta nova tecnologia, coneguda amb el nom de Ventilació Líquida Total (VLT), era tan contraintuïtiva que n’hi havia molt pocs que creguessin que existís.

«Líquid respirable».

La respiració líquida havia estat una realitat des del 1966, quan Leland C. Clark havia aconseguit que un ratolí sobrevisqués després d’haver passat unes quantes hores submergit en un perfluorocarbur oxigenat. L’any 1989, la tecnologia de la VLT va tenir una aparició estel·lar a la pel·lícula Abyss, tot i que pocs espectadors es van adonar que presenciaven un experiment científic real.

La Ventilació Líquida Total havia nascut dels intents de la medicina moderna per ajudar a respirar nadons prematurs retornant-los a l’estat líquid del ventre matern. Els pulmons humans, després d’haver passat nou mesos a l’úter, estaven habituats a l’estat líquid. Temps enrere, els perfluorocarburs eren massa viscosos perquè es poguessin respirar completament, però els últims avenços havien aconseguit que els líquids respirables tinguessin gairebé la mateixa consistència que l’aigua.

El Departament de Ciència i Tecnologia de la CIA —els «mags de Langley», com se’ls coneixia en la comunitat dels serveis secrets— havia treballat extensivament amb perfluorocarburs oxigenats per desenvolupar tecnologies per a l’exèrcit dels Estats Units. L’elit dels equips de submarinisme en aigües profundes de la marina nord-americana havia trobat que, quan respiraven líquid oxigenat en comptes d’altres mescles més habituals, com ara l’hèliox o el trímix, es podien submergir a molta més profunditat sense ser víctimes de la pressió. D’una manera semblant, la NASA i l’exèrcit de l’aire havien comprovat que els pilots equipats amb un aparell per respirar líquid, en lloc de la bomba d’oxigen més tradicional, suportaven forces de gravetat superiors a les habituals perquè el líquid escampava la força en qüestió pels òrgans interns d’una manera més uniforme que el gas.

La directora Sato havia sentit que ara hi havia «laboratoris d’experiències extremes» on podies provar aquests tancs de Ventilació Líquida Total —«màquines de meditació», en deien. El tanc d’aquella cambra devia haver estat destinat a l’experimentació del seu propietari, tot i que, en veure les tancadures addicionals, la dona no va tenir cap dubte que aquell tanc també havia tingut una aplicació més sinistra: havia estat utilitzat en una tècnica d’interrogatori que no era desconeguda per a la CIA.

La infame tècnica del submarí era molt efectiva perquè la víctima creia que s’ofegava de debò. La Sato estava al corrent de diverses operacions secretes en què s’havien fet servir tancs de privació sensorial com aquell per reforçar aquesta il·lusió fins a límits terrorífics. Ben mirat, les víctimes que se submergien en líquid respirable es podien ofegar. El terror associat a l’experiència de l’ofegament normalment feia que les víctimes no fossin conscients que el líquid que respiraven era una mica més viscós que l’aigua. Quan el líquid els entrava als pulmons, la por que els assaltava feia que sovint perdessin el coneixement, i que després es despertessin en la solitud definitiva.

En aquell líquid calent i oxigenat, s’hi barrejaven agents i drogues paralitzants, i fins i tot algun al·lucinogen perquè el presoner tingués la sensació que s’havia separat del cos. Quan el cervell enviava ordres perquè mogués les extremitats, no passava res. Aquell estat de mort ja era prou esgarrifós per si mateix, però l’autèntica desorientació arribava amb el procés de renaixement, el qual, amb l’ajut de llums brillants, d’aire fred i d’un soroll eixordador, podia esdevenir molt traumàtic i dolorós. Després d’un seguit de renaixements i d’ofegaments, els presoners estaven tan desorientats que no tenien ni idea de si eren vius o morts, i confessaven qualsevol cosa a l’interrogador.

La directora Sato va valorar la possibilitat d’esperar un equip sanitari per treure en Langdon, però sabia que no tenia temps. «He de saber el que sap».

—Apaga els llums —va dir—. I porta’m unes quantes mantes.

El sol encegador s’havia esvaït.

La cara també havia desaparegut.

Havia tornat la negror, però ara en Langdon sentia murmuris llunyans que ressonaven a través d’anys llum de buidor. Veus atenuades, paraules inintel·ligibles. Ara sentia vibracions, com si el món s’estigués a punt d’esberlar.

I llavors va passar.

D’improvís, l’univers es va esquinçar i es va partir en dos. Es va obrir un avenc enorme en el buit, com si s’haguessin trencat les costures de l’espai. Una boira grisenca s’abocava per l’obertura, i llavors en Langdon va veure una imatge espaordidora. Unes mans sense cos s’abraonaven cap a ell, l’agafaven i l’intentaven arrencar del seu món.

«No!». Va intentar desempallegar-se’n, però no tenia braços ni punys. «O sí?». Tot d’una va sentir que el seu cos se li materialitzava al voltant del cervell. La seva carn havia tornat i unes mans poderoses l’estiraven cap amunt. «No! Sisplau!».

Però era massa tard.

El dolor li va sacsejar el pit mentre les mans el treien a través de l’obertura. Li feia l’efecte que tenia els pulmons plens de sorra. «No puc respirar!». De cop i volta, estava estirat de panxa enlaire sobre la superfície més freda i més dura que s’hagués pogut imaginar. Alguna cosa li oprimia el pit, una vegada i una altra; l’hi estrenyia amb força i li feia mal. Estava gitant l’escalfor.

«Vull tornar».

Se sentia com un nen en el moment de sortir de l’úter.

Tenia convulsions i escopia líquid. Sentia una opressió al pit i mal al coll. Un mal escruixidor. Li cremava la gola. Sentia veus, persones que intentaven parlar fluix, però a ell l’ensordien, i veia borrós i només distingia formes indefinides. Tenia la pell, com cuir mort.

Ara es notava el pit més feixuc… La pressió. «No puc respirar!».

Escopia més líquid. El va assaltar un reflex faringi i va inhalar amb força. Un aire fred li va desembocar als pulmons i es va sentir com un nounat que respira per primera vegada. Aquest món era insofrible. L’únic que en Langdon volia era tornar a l’úter.

En Robert Langdon no sabia quant temps havia passat. Ara sentia que estava ajagut de costat en un terra dur i embolicat amb mantes i tovalloles. Una cara coneguda el mirava des de dalt, però els rierols de llum gloriosa havien desaparegut. Els ecos d’un cant llunyà encara li rondaven pel cap.

«Verbum significatium… Verbum omnificum…».

—Professor Langdon —va murmurar algú—. Sap on és?

En Langdon, que encara tossia, va fer que sí molt lleument.

Però el més important de tot era que havia començat a adonar-se del que passava aquella nit.