132

La Katherine Solomon corria alegre turó amunt cap a la base del Monument a Washington. Aquella nit havia hagut de suportar una gran commoció i una autèntica tragèdia, però en aquell moment només podia pensar, encara que fos temporalment, en l’esplèndida notícia que en Peter havia compartit amb ella feia una estona, una notícia que havia tingut ocasió de confirmar amb els seus propis ulls.

«La meva recerca no corre perill. Cap ni un».

Aquella nit havien destruït les unitats hologràfiques d’emmagatzemament de dades del seu laboratori, però feia una estona, a la Casa del Temple, en Peter li havia comunicat que, d’amagat d’ella, havia anat fent còpies de seguretat de les seves investigacions noètiques a l’oficina central del CSMS. «Ja saps que la teva feina em té del tot fascinat», li havia explicat, «i volia seguir els teus progressos sense molestar-te».

—Katherine? —va cridar una veu profunda.

Ella va alçar la vista.

La silueta d’una figura solitària l’esperava als peus del monument il·luminat.

—Robert! —Va córrer a abraçar-lo.

—Ja m’han dit la bona notícia —li va xiuxiuejar en Langdon—. Et deus haver quedat més tranquil·la…

A la Katherine se li trencava la veu de l’emoció que sentia.

—És increïble. —Les dades que en Peter havia salvat constituïen una fita científica, una col·lecció enorme d’experiments que demostraven que el pensament humà era una força real i mesurable al món. Els experiments de la Katherine evidenciaven l’efecte del pensament humà en tot, des dels cristalls de gel fins als generadors d’esdeveniments a l’atzar, passant pel moviment de les partícules subatòmiques. Els resultats eren concloents i irrefutables, amb el potencial per convertir els escèptics en creients i influir en la consciència col·lectiva a escala global.

—Ara tot canviarà, Robert. Tot.

—Si més no, això és el que pensa en Peter.

La Katherine va buscar el seu germà amb la mirada.

—És a l’hospital —va dir en Langdon—. He insistit que hi anés per fer-me un favor.

La Katherine va sospirar alleujada.

—Gràcies.

—M’ha demanat que t’esperés aquí.

La Katherine va assentir mentre contemplava la lluïssor blanca de l’obelisc.

—Ja m’ha dit que et portaria aquí. Alguna cosa sobre el Laus Deo? No m’ha donat més pistes.

En Langdon va riure per sota el nas, una mica cansat.

—No sé si ho he acabat d’entendre. —Va mirar la punta del monument—. Aquesta nit el teu germà m’ha explicat unes quantes coses que no acabo d’entendre gaire bé.

—Deixa que ho endevini —va dir la Katherine—. Els Antics Misteris, la ciència i les Sagrades Escriptures?

—Bingo.

—Benvingut al meu món. —Li va picar l’ullet—. En Peter em va iniciar en tot això ja fa molts anys. Em va animar molt perquè em dediqués a la meva recerca.

—La intuïció em diu que moltes de les coses que m’ha explicat tenen sentit —va dir en Langdon, bellugant el cap—. Però intel·lectualment parlant…

La Katherine va somriure i li va passar el braç per l’espatlla.

—Saps què, Robert? Potser en això jo et podré ajudar.

A les profunditats de l’edifici del Capitoli, l’Arquitecte Warren Bellamy caminava per un vestíbul desert.

«Aquesta nit només em falta fer una cosa», va pensar.

Quan va arribar al seu despatx, va agafar una clau molt antiga del calaix de l’escriptori. Era de ferro colat, llarga, prima i amb marques desdibuixades. Se la va ficar a la butxaca i es va preparar per rebre els seus hostes.

En Robert Langdon i la Katherine Solomon anaven cap al Capitoli. En Peter li havia demanat que els concedís l’oportunitat de viure un moment únic, la possibilitat de contemplar el secret més magnífic d’aquell edifici, una cosa que només l’Arquitecte en persona els podia revelar.