PRÒLEG

Casa del Temple

20:33

«El Secret és com morir».

Des del principi dels temps, el secret sempre havia estat com morir.

L’iniciat de trenta-quatre anys va mirar fixament el crani humà que sostenia entre els palmells. El crani era buit com un bol, ple de vi del color de la sang.

«Beu-t’ho», es va dir. «No has de tenir por de res».

Tal com marcava la tradició, havia començat aquell viatge vestit amb la indumentària ritual d’un heretge medieval que era conduït a la forca: la camisa folgada ben oberta per deixar-li a la vista el pit blanc, la cama esquerra dels pantalons cargolada fins al genoll i la màniga dreta arromangada fins al colze. Al voltant del coll li penjava una feixuga corda amb un nus —un «cable d’estirar», tal com l’anomenaven els germans—. Aquella nit, en canvi, igual que el germà que feia de testimoni, anava vestit com un mestre.

En l’assemblea de germans que l’envoltaven, tots duien les insígnies del mandil de pell de xai, faixes i guants blancs. Al coll els penjaven joies cerimonials que brillaven com ulls espectrals sota la llum tènue. Molts d’aquells homes ocupaven posicions de poder a la vida; tanmateix, l’iniciat sabia que el seu rang al món no significava res entre aquelles parets. Aquí tots els homes eren iguals, germans sota jurament que compartien un vincle místic.

Mentre observava l’aclaparadora assemblea, l’iniciat es preguntava qui del món exterior es podria creure mai que aquella col·lecció d’homes es reunia en un lloc… i encara menys en aquell. La sala semblava un santuari sagrat del món antic.

La veritat, però, encara era més estranya.

«Sóc a tan sols unes quantes travessies de la Casa Blanca».

Aquell edifici colossal, situat al 1733 del Sixteenth Street a Washington DC, era una rèplica d’un temple precristià —el temple del rei Mausolus, l’original mausoleu… un indret on et portaven en morir. Fora de l’entrada principal, dues esfinxs de disset tones custodiaven les portes de bronze. L’interior era un laberint ornamentat de cambres rituals, passadissos, soterranis segellats, biblioteques i, fins i tot, una doble paret que contenia les restes de dos cossos humans. A l’iniciat li havien dit que cada estança de l’edifici guardava un secret, però ell sabia que cap habitació no servava secrets més profunds que la cambra gegantina on en aquell moment estava agenollat aguantant un crani entre les mans.

«La Sala del Temple».

L’estança era un quadrat perfecte. I cavernós. El sostre sorprenentment alt, a trenta metres d’altura, se sostenia sobre unes columnes monolítiques de granit verd. Una galeria de grades fetes de seients de fusta de noguer rus, de color fosc, amb pell treballada a mà encerclava la sala. La paret oest era dominada per un tron de deu metres, amb un orgue de canons ocult a la paret oposada. Les parets formaven un calidoscopi de símbols antics… egipcis, hebreus, astronòmics, alquímies i d’altres encara desconeguts.

Aquella nit, la Sala del Temple era il·luminada per un seguit d’espelmes disposades amb cura. A la seva tènue claror només s’afegia un pàl·lid raig de llum de la lluna que es filtrava per l’ampli òcul del sostre i il·luminava l’element més sorprenent de l’estança: un enorme altar tallat en un sòlid bloc de marbre negre belga polit, situat al bell mig de la sala quadrada.

«El secret és com morir», es va recordar l’iniciat a si mateix.

—Ja és l’hora —va xiuxiuejar una veu.

L’iniciat va deixar que la seva mirada pugés per la distingida figura vestida de blanc que tenia dreta al davant. «L’Excel·lentíssim Mestre Suprem». L’home, de cap a seixanta anys, era una icona nord-americana, molt estimat, robust i incalculablement ric. Els seus cabells abans foscos s’estaven tornant platejats, i el seu rostre famós reflectia tota una vida de poder i un intel·lecte vigorós.

—Presta jurament —va dir l’Excel·lentíssim Mestre, amb una veu suau que queia com la neu—. Acaba el viatge.

El viatge de l’iniciat, com tots els viatges d’aquesta mena, havia començat en el primer grau. Aquella nit, en un ritual semblant a aquest, l’Excel·lentíssim Mestre li havia tapat els ulls amb una bena de vellut i li havia premut una daga cerimonial sobre el pit nu, mentre li preguntava:

—Declares seriosament pel teu honor, sense estar influït per motius mercenaris ni per cap altre motiu impropi, que t’ofereixes lliurement i voluntàriament com a candidat per als misteris i privilegis d’aquesta germandat?

—Ho declaro —havia mentit l’iniciat.

—Aleshores, que això esperoni la teva consciència —l’havia avisat el mestre— i que suposi la mort instantània si mai traeixes els secrets que et seran transmesos.

En aquell moment, l’iniciat no va sentir gens de por. «Mai no sabran quin és el meu veritable propòsit, aquí».

En canvi, aquesta nit sentia una solemnitat presagiosa a la Sala del Temple, i el seu cap va començar a repassar tots els funestos advertiments que li havien fet durant el viatge, amenaces de conseqüències terribles si mai compartia els antics secrets que estava a punt de conèixer: «El coll obert d’orella a orella… la llengua arrencada des de l’arrel… els budells estirats i cremats… escampats als quatre vents del cel… el cor extret i llençat a les bèsties del camp…».

—Germà —va dir el mestre de cabells grisos, posant la mà esquerra sobre l’espatlla de l’iniciat—. Presta el jurament final.

Armant-se de valor per a l’últim pas del viatge, l’iniciat va moure l’estructura muscular i va desviar l’atenció novament cap al crani que sostenia entre els palmells. El vi carmesí semblava gairebé negre a la tènue llum de l’espelma. L’estança s’havia sumit en un silenci absolut, i notava com tots els testimonis l’observaven i esperaven que fes el jurament final i s’unís a les seves files de l’elit.

«Aquesta nit, va pensar, entre aquestes parets passa alguna cosa que mai abans ha passat en la història de la germandat. Ni una vegada, en segles».

Sabia que allò seria l’espurna… i que li donaria un poder insondable. Ple d’energia, va respirar a fons i va pronunciar en veu alta les mateixes paraules que incomptables homes havien pronunciat abans que ell en països de tot el món.

—Que aquest vi que ara prenc es converteixi en un verí mortal per a mi… si mai expressament o deliberadament trenco el meu jurament.

Aquestes paraules van ressonar en l’espai buit.

Després tot va quedar en silenci.

Amb pols ferm, l’iniciat va alçar el crani fins a la boca i va notar com els seus llavis tocaven l’os sec. Va tancar els ulls i va inclinar el crani cap a la boca, per beure el vi a glops llargs i profunds. Quan es va haver acabat la darrera gota, va abaixar el crani.

Durant un instant li va semblar que els pulmons se li quedaven rígids, i el cor li va començar a bategar frenèticament. «Déu meu, ho saben!». Aleshores, tan ràpidament com l’havia envaït, aquella sensació es va esvair.

Una agradable escalfor li va recórrer el cos. L’iniciat va exhalar, somrient per dins mentre mirava de fit a fit l’home de cabells grisos, del tot confiat, que l’havia admès com un ximple en els rangs més hermètics d’aquella germandat.

«Aviat perdreu tot allò que més estimeu».