121

Com qualsevol altre pare que hagi perdut un fill, en Peter Solomon s’havia imaginat més d’una vegada com seria el seu si encara fos viu, quin aspecte tindria, en què s’hauria convertit.

Finalment, en Peter Solomon havia trobat les respostes que buscava.

Aquella criatura enorme i coberta de tatuatges que tenia al davant havia fet els seus primers passos a la vida sent una criatura menuda i preciosa… El petit Zach arraulit al cotxe… Fent els seus primers passos insegurs per l’estudi d’en Peter… Aprenent a pronunciar les primeres paraules… El fet que el mal pogués arrencar un infant innocent dels braços d’una família que l’estimava era una de les paradoxes de l’ànima humana. En Peter s’havia vist obligat a acceptar ben aviat que, tot i que la sang que corria per les seves venes i per les del seu fill era la mateixa, el cor que li bategava sota les costelles era del seu fill i de ningú més. Únic i irrepetible, com si l’hagués escollit a l’atzar enmig de l’univers.

«El meu fill… Ell va matar la meva mare… I també ha matat el meu amic Robert Langdon i segurament la meva germana».

Una fredor sobtada va envair el cor d’en Peter mentre observava els ulls del seu fill a la recerca d’algun vincle, d’alguna cosa que li resultés familiar. Els ulls d’aquell home, però, tot i que eren grisos com els d’en Peter, eren els d’un desconegut, plens d’un odi i d’una set de venjança que eren gairebé d’un altre món.

—Seràs prou fort? —va desafiar-lo el seu fill, contemplant el ganivet de l’Akedah que en Peter tenia a les mans—. Seràs capaç d’acabar el que vas començar fa una pila d’anys?

—Fill meu… —En Solomon amb prou feines reconeixia la seva pròpia veu—. Jo… Jo t’estimava.

—Em vas voler assassinar dues vegades. Vas abandonar-me a la presó. Em vas disparar al pont d’en Zach. Ara, acaba el que has començat!

Per un instant, en Peter Solomon es va sentir com si estigués surant per damunt del seu cos. No es reconeixia. Li faltava una mà, estava completament calb, anava guarnit amb una túnica negra, seia en una cadira de rodes i duia a les mans un ganivet ancestral.

—Acaba-ho! —va tornar a cridar aquell home, mentre els tatuatges se li agitaven damunt del pit nu—. Només salvaràs la Katherine si em mates. És l’única manera de salvar la teva fraternitat!

En Peter Solomon es va adonar que mirava el portàtil i el mòdem que hi havia sobre la butaca de pell.

PROCÉS D’ENVIAMENT DEL MISSATGE: 92 % COMPLETAT

No es podia treure del cap la imatge de la Katherine morint dessagnada. Ni les dels seus germans maçons.

—Encara hi ha temps —va xiuxiuejar l’home—. Saps que és l’única solució. Sisplau, allibera’m del meu cos mortal.

—Sisplau —li va suplicar en Peter—. No ho facis…

—Ets tu qui ho ha fet! —va dir l’home, serrant les dents—. Ets tu qui vas obligar una criatura a fer una tria impossible! Recordes aquella nit? Riquesa o saviesa? Aquella nit em vas allunyar de tu per sempre més. Però he tornat, pare… I aquesta nit ets tu que ha d’escollir. En Zachary o la Katherine? Per qui dels dos et decantaràs? Mataràs el teu fill per salvar la teva germana? El teu país? O optaràs per esperar fins que sigui massa tard? Fins que la Katherine sigui morta… Fins que el vídeo vegi la llum… Et passaràs la resta de la teva vida sabent que podries haver evitat totes aquestes tragèdies. El temps s’esgota. Ja saps què has de fer.

A en Peter li feia mal el cor. «Tu no ets en Zachary», va pensar. «En Zachary va morir fa molts, molts anys. Siguis qui siguis, independentment d’on hagis sortit, tu no ets meu». I tot i que en Peter Solomon no s’acabava de creure les seves pròpies paraules, sabia què havia d’escollir.

S’esgotava el temps.

«Hem de trobar la Gran Escala».

En Robert Langdon corria pels passadissos foscos, avançant cap al centre de l’edifici. En Turner Simkins el seguia de ben a prop. Tal com en Langdon havia previst, de sobte van anar a parar a l’atri principal de l’edifici.

Dominat per vuit columnes dòriques de granit verd, l’atri semblava un sepulcre híbrid —grec, romà i egipci— amb estàtues de marbre negre, aranyes amb espelmes, creus teutòniques, medalles del fènix bicèfal i canelobres amb el cap d’Hermes.

En Langdon es va girar i va córrer cap a les majestuoses escales de marbre que hi havia en un extrem de l’atri.

—Aquestes escales condueixen directament la Cambra del Temple —va xiuxiuejar mentre els dos homes pujaven tan de pressa com podien i fent el mínim de soroll.

Al primer replà, en Langdon es va trobar de cara amb un bust de bronze d’Albert Pike, una eminència de la maçoneria, juntament amb una placa de bronze amb una de les seves cites més famoses:

En Mal’akh havia notat un canvi evident en l’atmosfera que regnava a la Cambra del Temple, com si tota la frustració i el dolor que havien afectat en Peter Solomon ara bullissin a la superfície i es dirigissin com un làser contra en Mal’akh.

«Sí… Ha arribat el moment».

En Peter Solomon s’havia aixecat de la cadira de rodes i s’estava dret davant de l’altar amb el ganivet a les mans.

—Salva la Katherine —insistia en Mal’akh, atraient-lo cap a l’altar mentre caminava enrere i finalment s’estirava damunt del sudari blanc que havia preparat—. Fes el que has de fer.

En Peter avançava molt a poc a poc, com si estigués immers en un somni.

En Mal’akh es va estirar del tot, observant la lluna hivernal a través de l’òcul. «El secret és com morir». El moment no podia ser més idoni. «Decorat amb la Paraula Perduda de tots els temps, m’ofereixo a la mà esquerra del meu pare».

En Mal’akh va deixar anar un sospir profund.

Dret davant d’en Mal’akh, en Peter Solomon tremolava de cap a peus. Els ulls, plens de llàgrimes, li lluïen de desesperació, indecisió i angoixa. Va mirar el mòdem i el portàtil per última vegada.

—Has de prendre una decisió —va xiuxiuejar en Mal’akh—. Allibera’m de la meva carn. És el que Déu vol. És el que tu vols. —Va deixar caure els braços als costats i va arquejar l’esquena per oferir l’esplèndid fènix bicèfal que duia tatuat al pit. «Ajuda’m a deslliurar-me d’aquest cos que m’embolcalla l’ànima».

Els ulls plorosos d’en Peter li impedien de veure en Mal’akh, i semblava com si ara hi veiés a través seu.

—Vaig matar la teva mare! —va xiuxiuejar en Mal’akh—. He matat en Robert Langdon! I ara estic assassinant la teva germana! Estic destruint la teva fraternitat! Fes el que has de fer!

De sobte, el posat d’en Peter Solomon va reflectir el dolor i la tristesa que sentia. Va tirar el cap enrere i va cridar de dolor mentre alçava el ganivet.

Al mateix moment que en Robert Langdon i l’agent Simkins arribaven desalenats a les portes de la Cambra del Temple, van sentir un crit procedent de l’interior que els va glaçar la sang de les venes. Era la veu d’en Peter. En Langdon n’estava segur.

I el crit d’en Peter denotava un sofriment atroç.

Sense fer cas d’en Simkins, en Langdon va agafar els poms de les portes i les va obrir de bat a bat. La terrible escena que va veure confirmava els seus pitjors temors. Allà, enmig d’aquella cambra tenebrosa, va veure la silueta d’un home amb el cap afaitat dret davant del gran altar. Duia una túnica negra i un ganivet enorme a la mà.

Abans que en Langdon tingués temps d’avançar, l’home va deixar caure el ganivet contra el cos que jeia sobre l’altar.

En Mal’akh havia tancat els ulls.

«Tan bell. Tan perfecte».

Durant un instant, la claror de la lluna va fer brillar l’antiga fulla del ganivet de l’Akedah damunt del seu cos. Petites espirals de fum s’enfilaven damunt seu, preparant el camí de la seva ànima, que estava a punt de ser alliberada. El crit de dolor i de desesperació del seu adversari encara ressonava en aquella cambra sagrada quan el ganivet va caure damunt seu.

«Estic untat amb la sang del sacrifici humà i amb les llàgrimes d’un pare».

En Mal’akh es va preparar per a aquell impacte gloriós.

Finalment, havia arribat el moment de la seva transformació.

Curiosament, no va sentir cap dolor.

Va notar una vibració profunda i eixordadora que li recorria el cos. La sala va començar a tremolar i una llum blanca molt lluent que venia de dalt el va encegar. El cel bramava.

I en Mal’akh va comprendre que finalment havia passat.

Exactament tal com ho havia planejat.

En Langdon no recordava haver sortit corrents cap a l’altar al moment que l’helicòpter va aparèixer a la claraboia. Tampoc recordava haver saltat amb els braços oberts, abalançant-se contra l’home de la túnica negra, provant desesperadament d’aturar-lo abans que pogués tornar a clavar el ganivet a la seva víctima.

Els seus dos cossos van topar i en Langdon va veure una llum brillant que entrava per l’òcul i que il·luminava l’altar. Havia donat per fet que el cos que jeia sobre l’altar era el d’en Peter Solomon, però el pit nu que resplendia sota la llum no estava gens ensangonat, sinó que era com un tapís ple de tatuatges. El ganivet estava trencat al costat del seu cos. Va deduir que l’assassí s’havia estimat més clavar-lo a la pedra de l’altar que no pas a la carn de la seva víctima.

Al moment que ell i l’home de la túnica negra van caure al terra de pedra de la cambra, en Langdon va veure que duia l’extrem del braç dret embenat, i llavors es va adonar que l’home que acabava de tombar era en Peter Solomon.

Mentre lliscaven plegats pel terra de pedra, els focus de l’helicòpter els enlluernaven des de dalt. Amb un estrèpit ensordidor, va baixar fins a tocar l’enorme mur de vidre amb els patins.

A la part del davant de l’helicòpter hi havia una mena d’arma molt estranya que no parava de girar, enfocada cap avall, a través del vidre. El raig vermell del làser penetrava per la claraboia i avançava pel terra, directament cap al lloc on eren en Langdon i en Solomon.

«No!».

Però no els disparaven: era el soroll del rotor de l’helicòpter.

En Langdon només podia sentir el pessigolleig misteriós de l’energia que li recorria totes les cèl·lules del cos. Darrere seu, damunt la butaca, el portàtil feia un sorollet estrany. Es va girar just a temps de veure la pantalla que s’apagava de sobte. Malauradament, havia pogut llegir perfectament l’últim missatge.

PROCÉS D’ENVIAMENT DEL MISSATGE: 100% COMPLETAT

«No t’acostis tant! Maleït sigui! Allunya’t de la claraboia!».

El pilot de l’UH-60 va fer girar els rotors a tota velocitat, mirant de no tocar aquella enorme lluerna de vidre amb els patins. Sabia que els més de set mil quilos de força que els rotors de l’helicòpter projectaven damunt la superfície del vidre començaven a amenaçar de fer-lo bocins. Malauradament, la inclinació de la piràmide sota l’helicòpter diluïa la potència cap a un costat i no li permetia ascendir.

«Allunya’t de la claraboia! Ara!».

El pilot va aixecar el morro per provar d’enlairar l’aparell, però el patí esquerre va donar un copet al mig de la claraboia. Només va ser un instant, però ja n’hi va haver prou.

L’enorme òcul de la Cambra del Temple va esclatar enmig d’un remolí de vidres i vent, i va fer descarregar a la sala un devessall de fragments de vidre.

«Els estels es desprenen del cel».

En Mal’akh va alçar els ulls per contemplar la preciosa llum blanca i va veure un vel de joies brillants que queien lentament cap a ell, com si s’afanyessin a embolcallar-lo amb la seva esplendor.

De sobte va sentir dolor.

Pertot arreu.

Un dolor agut. Abrusador. Fulminant. Uns ganivets esmolats com fulles d’afaitar li perforaven la carn tendra. El pit, el coll, les cuixes, la cara. El seu rostre es va enrigidir de sobte i es va encongir. Va deixar anar un crit de dolor amb la boca plena de sang al mateix moment que el dolor l’arrencava de l’èxtasi. La llum blanca es va transformar, com per art de màgia, en un helicòpter negre suspès en l’aire, amb un rotor escandalós que enviava un vent glaçat a la Cambra del Temple, un vent que va deixar en Mal’akh glaçat i va escampar els remolins d’encens fins als racons més allunyats de la sala.

En Mal’akh va girar el cap i va veure el ganivet de l’Akedah trencat al seu costat, esclafat al damunt de l’altar de granit, cobert amb una manta de bocins de vidre. «Després de tot el que li he fet, en Peter Solomon m’ha estalviat la punyalada. S’ha negat a vessar la meva sang».

Amb un horror creixent, en Mal’akh va alçar el cap i es va mirar el cos. Aquell artefacte vivent s’havia de convertir en la seva gran ofrena i ara semblava un parrac. Tenia el cos ensangonat i la carn perforada per enormes fragments de vidre.

Molt afeblit, en Mal’akh va tornar a reclinar el cap damunt l’altar de granit i va observar l’espai obert al sostre. L’helicòpter ja havia desaparegut i al seu lloc només hi havia la discreta lluna hivernal.

Amb els ulls esbatanats, a en Mal’akh li costava respirar, tot sol damunt d’aquell gran altar.