37

En Mal’akh havia vist espais estranys a la seva vida, però pocs es podien comparar amb el món sobrenatural del Mòdul 3. El Mòdul Moll. En aquella sala enorme semblava com si un científic boig hagués comprat tot el contingut d’uns grans magatzems i hagués omplert tots els passadissos i tots els prestatges amb pots de mostres de totes les formes i mides. Aquell espai, il·luminat com una cambra fosca de fotografia, estava banyat en una boirina rogenca de «llum de seguretat» que emanava de sota dels prestatges, es filtrava enlaire i il·luminava els contenidors plens d’etanol. Aquella olor clínica de productes químics conservants era repugnant.

—Aquest mòdul conté més de vint mil espècies —estava dient la noia grassoneta—. Peixos, rosegadors, mamífers, rèptils…

—Tots morts, espero? —havia preguntat en Mal’akh, fingint que estava nerviós.

La noia havia rigut.

—Sí, sí. Tots són ben morts. Ho admeto, quan vaig començar a treballar aquí, van passar sis mesos fins que no em vaig atrevir a entrar-hi.

En Mal’akh entenia per què. A tot arreu on mirava hi havia pots de mostres amb formes de vida mortes: salamandres, meduses, rates, xinxes, ocells i altres coses que ni tan sols identificava. Com si aquesta col·lecció no fos prou torbadora per si sola, la densa llum vermella que protegia aquells exemplars fotosensibles de l’exposició a la llum a llarg termini generava en el visitant la sensació que era dins un aquari gegant on es congregaven éssers sense vida per observar des de les ombres.

—Això és un celacant —havia dit la noia, assenyalant un contenidor de plexiglàs on hi havia el peix més horrible que en Mal’akh havia vist mai—. Es creia que es van extingir amb els dinosaures, però aquest el van pescar en aigües africanes fa uns quants anys i el van donar a l’Smithsonià.

«Quina sort», va pensar en Mal’akh, que amb prou feines l’escoltava. Estava ocupat observant les parets i buscant-hi càmeres de seguretat. Només en va veure una, enfocada a la porta d’entrada, el que calia esperar, atès que aquella porta segurament era l’única entrada.

—I aquí està el que vostè volia veure… —va comentar mentre el guiava cap al tanc gegant que havien vist des de la finestra—. El nostre exemplar més gran. —La noia va aixecar el braç sobre aquell abominable ésser com si fos una hostessa ensenyant un nou model de cotxe—. L’Architeuthis.

A l’interior del tanc d’aquell calamar semblava com si haguessin posat una colla de cabines de telèfon de vidre tombades de costat i les haguessin ajuntat l’una amb l’altra. Dins aquell llarg i transparent taüt de plexiglàs surava una forma pàl·lida i amorfa fastigosa. En Mal’akh va mirar aquell cap en forma de bulb, com un sac, i els seus ulls com pilotes de bàsquet.

—Al costat d’això, el celacant gairebé és bonic —va dir.

—Espera’t a veure’l il·luminat.

La Trish va retrocedir cap a la llarga tapa del tanc. Quan la va obrir i va prémer un interruptor situat just a sobre la línia del líquid, en va sortir vapor d’etanol. Una filera de llums fluorescents va il·luminar tota la base del tanc. Ara l’Architeuthis brillava amb tota la seva esplendor: un cap gegantí enganxat a una massa llefiscosa de tentacles decaiguis i ventoses afilades com fulles d’afaitar.

La noia va començar a parlar de com l’Architeuthis podia guanyar un catxalot en una baralla.

En Mal’akh solament sentia una xerrameca.

Havia arribat l’hora.

La Trish Dunne sempre s’havia sentit una mica incòmoda dins del Mòdul 3, però el calfred que ara havia sentit era diferent.

Visceral. Primari.

Va intentar no fer-ne cas, però s’intensificava, l’aferrava amb força. Per bé que la Trish no aconseguia situar l’origen de la seva ansietat, l’instint li deia clarament que era hora de marxar.

—Bé, aquest és el calamar —va dir, atansant-se al tanc i tancant els llums de dins—. Ara hauríem d’anar amb la Katherine…

Un palmell ample li va tapar amb força la boca i l’estirava cap enrere. Al mateix moment, tenia un braç de ferro que l’envoltava per davant i la subjectava contra un pit dur com la roca. Durant un segon, la Trish es va quedar paralitzada per l’ensurt.

Llavors va sentir terror.

L’home la va agafar pel pit, li va prendre la targeta i la va llançar a terra de cop. Una corda li va cremar al clatell abans de trencar-se. La targeta d’accés va caure a terra, entre els seus peus. Ella va forcejar, intentant escapolir-se, però no tenia res a fer vista l’alçada i la força d’aquell home. Va intentar xisclar, però ell no li treia la mà de sobre la boca. L’home es va acotar i va posar la seva boca al costat de l’orella de la noia per xiuxiuejar:

—Quan et tregui la mà de la boca no cridaràs, ho has entès?

Ella va fer que sí enèrgicament, ja que els pulmons li cremaven per falta d’aire. «No puc respirar!».

L’home li va treure la mà de la boca, i la Trish va panteixar, respirant a fons.

—Deixa’m marxar —va demanar sense alè—. Què carai estàs fent?

—Digue’m el teu PIN —va dir l’home.

La Trish no s’ho explicava. «Katherine! Ajuda! Qui és aquest home?».

—Els de seguretat et poden veure! —va dir sabent perfectament que eren fora de l’abast de les càmeres. «De tota manera, ningú les mira».

—El teu PIN —va repetir l’home—. El que va amb la teva targeta.

Una por gèlida li va remoure les entranyes, i la noia es va girar amb força, alliberant un braç i recargolant-se per esgarrapar-li els ulls. Els seus dits van notar carn i van clavar-se en la galta. Allà on havia esgarrapat, en la carn de l’home es van obrir quatre solcs. Aleshores ella es va adonar que les marques fosques a la seva carn no eren sang. L’home portava maquillatge, i ella l’havia tret, deixant a la vista uns tatuatges que eren amagats a sota.

«Qui és aquest monstre?».

Amb una força quasi suprahumana, l’home la va subjectar i la va aixecar per posar-la sobre el tanc obert del calamar, amb la cara sobre l’etanol. El vapor li cremava el nas.

—Quin és el teu PIN? —va repetir.

L’home tenia els ulls encesos, i la Trish ara veia la carn blanca del calamar submergit a sota mateix de la seva cara.

—Digues —va insistir, atansant-li la cara a la superfície del líquid—. Quin número és?

Ara, el coll li cremava.

—Zero-vuit-zero-quatre —va deixar anar, sense poder respirar, gairebé—. Deixa’m anar! Zero-vuit-zero-quatre!

—Si m’enganyes… —va dir abaixant-la més; ara els cabells li tocaven l’etanol.

—No t’enganyo! —va fer estossegant—. Quatre d’agost! És el meu aniversari!

—Gràcies, Trish.

Les fortes mans de l’home li van agafar el cap encara amb més força i una pressió la va envestir avall, submergint-li la cara dins el tanc. Als ulls sentia un dolor agut. L’home va prémer encara més, enfonsant-li tot el cap sota l’etanol. La Trish va notar la seva cara premuda sobre el cap flàccid del calamar.

Aplegant totes les seves forces va fer una violenta estrebada, impulsant-se cap enrere i intentant treure el cap del tanc. Però aquelles mans fèrries no cedien gens.

«He de respirar!».

Es va quedar submergida, esforçant-se per no obrir els ulls ni la boca. Els pulmons li cremaven mentre lluitava contra el poderós impuls de respirar. «No! No ho facis!». Però al final el reflex de respirar de la Trish va ser massa fort.

Se li va obrir la boca i els pulmons se li van expandir violentament en un intent d’absorbir l’oxigen que el seu cos necessitava. En un instant, un torrent d’etanol li va inundar la boca. Quan aquell producte li va baixar coll avall cap als pulmons, la Trish va sentir un dolor que mai no hauria pogut imaginar. Afortunadament, sols va durar alguns segons, fins que el seu món es va tornar negre.

En Mal’akh es va quedar al costat del tanc, recuperant l’alè i analitzant els danys.

La dona sense vida estava inerta sobre el caire del tanc, amb la cara submergida en l’etanol. En veure-la allà, en Mal’akh va recordar l’altra dona que havia mort.

Isabel Solomon.

«Feia molt temps. En una altra vida».

En Mal’akh va observar el cos flàccid de la dona. La va agafar pels amples malucs i li va aixecar també les cames, fent-les passar per sobre del caire i empenyent-la endavant, fins que el seu cos va lliscar cap a dins del tanc del calamar. La Trish Dunne va caure avall, amb el cap per davant. La resta del seu cos el va seguir, xipollejant en el líquid. Gradualment, les ones de la superfície es van encalmar, i la dona va quedar surant flàccidament sobre l’enorme ésser marí. A mesura que la roba es va anar fent més pesada, el cos es va començar a enfonsar, baixant cap a la foscor. A poc a poc, el cos de la Trish Dunne es va assentar a sobre del gran animal.

En Mal’akh es va fregar les mans i va posar a lloc la tapa de plexiglàs, tapant així el tanc.

«El Mòdul Moll té un altre exemplar».

Va recollir la targeta d’accés de la Trish de terra i se la va desar a la butxaca: «0804».

Quan en Mal’akh havia vist la Trish al vestíbul, havia vist una càrrega. Després s’havia adonat que la seva targeta d’accés i la contrasenya eren la seva assegurança. Si la sala on la Katherine emmagatzemava les dades era tan segura com en Peter havia indicat, llavors en Mal’akh preveia algunes dificultats a l’hora de convèncer la Katherine que l’hi obrís. «Ara tinc el meu propi joc de claus». Estava content pensant que no hauria de perdre temps doblegant la Katherine a la seva voluntat.

Quan en Mal’akh es va aixecar, va veure el seu reflex a la finestra i es va fixar que se li havia espatllat tot el maquillatge. Però tant se valia. Quan la Katherine hagués lligat tots els caps, ja seria massa tard.