UN LLIBRE PERDURABLE

Pot semblar vanitós, o potser ho és, qualificar així un llibre propi. Demano perdó per la impertinència. De tota manera… Millor que m’expliqui. Al final del 1962 o començament del 1963 vaig rebre una trucada d’en Max Cahner i en Jaume Casajoana, que regentaven Edicions 62, per proposar-me un llibre. Edicions 62 s’anomenava així perquè s’havia creat aquest any, un any en què l’edició i la publicació en català s’havien consolidat i vivien un període de relativa tranquil·litat, sobretot amb relació al condemnament dels anys anteriors. Podríem dir que el règim franquista havia obert la mà, i ells havien publicat amb èxit Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. A mi em proposaven que escrivís Nosaltres, els immigrants. Sempre m’ha agradat explicar que jo, per donar-hi emoció, els vaig dir que no. Les coses acostumen a ser com les expliques, no pas com van passar realment. Veient la seva consternació, els vaig aclarir que escriuria Els altres catalans. Els va semblar fantàstic. La idea venia d’un article que jo havia publicat amb el títol «Los otros catalanes» i que havia causat un impacte favorable entre un cert sector de la intel·lectualitat catalana. Si Nosaltres, els valencians va ser el número 1 de la col·lecció «Llibres a l’abast», Els altres catalans va ser-ne el número 13. Tot i que sóc una mica supersticiós, no vaig fer cap lleig a aquesta xifra, i avui fins i tot crec que porta sort.

Els altres catalans va sortir la diada de Sant Jordi del 1964 i va ser un best seller, cosa que passa molt poques vegades en la vida d’un llibre. Va ser el títol més venut i en pocs dies se’n va exhaurir la primera edició. L’empresa, que s’esperava bons resultats però potser no tant, no només va quedar sorpresa per l’èxit, sinó que va quedar aclaparada. Havien fos el plom de la linotípia i es va haver de picar de nou l’original de pressa i corrents. Aquell mateix any van sortir cinc edicions del llibre, i l’any 1965, tres edicions més. Pel que fa a la versió castellana, va sortir l’any següent i també se’n van fer unes quantes edicions. Es va arribar a dir que Els altres catalans havia estat el llibre més venut en català fins aleshores, que només l’havia superat la Bíblia. Deixant de banda si són certes o no, sempre m’ha agradat creure’m totes aquestes dades, i, creient o agnòstic, tenir Déu per competidor.

Mentre preparava el pròleg a aquesta edició, fent un repàs un pèl accidentat i marcat per aquesta imprecisió que sempre acompanya el procés de gestació, part i edició d’un llibre, he comptabilitzat quinze edicions d’Els altres catalans i cinc de Los otros catalanes. Quan parlo de memòria, però, sempre exagero i, sense adonar-me’n, dic que n’hi va haver disset o divuit del primer o vuit o nou del segon. No sé d’on deuen sortir aquestes xifres…

Malgrat que ja sabem què se’n pensa, de les segones parts, tot el que té èxit sempre en té una, i una tercera, i fins i tot una quarta o més. Per tant, obeint des d’impulsos irrefrenables fins a consells d’allò més ben intencionats o temptadores propostes editorials, he publicat sobre el mateix tema, entre altres, aquests tres títols: Encara més sobre els altres catalans (en català i en castellà, dues edicions en castellà), Els altres catalans vint anys després (també en català i en castellà) i Els altres catalans del segle XXI, aquest en col·laboració amb en Josep M. Conca. Vaig refusar idees i propostes editorials que em va semblar que no tenien ni cap ni peus, com ara escriure Les altres catalanes, però no he parat d’escriure articles, cròniques, reportatges o el que fos dins de l’àmbit periodístic amb aquest to especial que comporta la qualificació d’«els altres catalans», tant per decisió pròpia com per encàrrec de diversos organismes. Deixo de banda el tema de les conferències, taules rodones, simposis i altres formes de la comunicació col·loquial en què he participat. Pesen tones, per dir-ho amb rotunditat. L’expressió «els altres catalans» va fer i ha continuat fent fortuna, i sovint apareix en escrits literaris —premsa o llibres— i es cola en altres difusions, de vegades amb la referència de l’original, és a dir, esmentant-me, i cada vegada més sense la necessitat de fer-ho. Sempre faig broma dient que si hagués patentat la frase no hauria parat de cobrar royalties. Per sort, els diners no són la meva debilitat i sovint els odio. M’agrada aquest anonimat que va assolint a poc a poc la definició d’«els altres catalans» i el fet que s’incorpori al patrimoni cultural i al lèxic popular. Potser és el millor que m’ha passat mai com a escriptor: que alguna cosa que ha sortit del meu cap s’hagi incrustat en la consciència social que m’envolta. La sensació que sento davant la quantitat de gent que em diu, encara ara, «jo també sóc d’els altres catalans» és impagable. De vegades diuen sóc, o vinc, o provinc, etc., però generalment diuen sóc.

La meva fama sobre temes d’immigració és immerescuda, és només gràcies al llibre Els altres catalans. I no és una falsa humilitat reconèixer-ho. Cria fama i posa’t a jeure. Mai he estat ni ho sóc ara un científic, un estudiós, un investigador. Sóc un observador i prou. Per ser un bon científic t’has de perdre hores i hores entre barems, estadístiques i comparacions. Per observar, en canvi, només cal deixar-te anar, veure com passen les coses, practicar una mena de ganduleria estàtica. El que passa és que… Com ho diria? Mireu: quan bades amb alguna cosa, t’envolta el remolí del que observes i t’hi involucres. És com si fossis un lector, però no només mitjançant el sentit de la vista, sinó també del tacte. És aquest sistema Braille el que millor t’orienta; el tacte i el compromís que comporta.

Per acabar, voldria insistir que si bé la difusió del llibre Els altres catalans es va estancar, com és normal en la vida dels llibres i de la majoria de les coses, l’esperit del seu enunciat continua ben viu, així com el leitmotiv que forma el cos del llibre, la seva ànima. Sense haver-ne llegit el text, se n’admet el contingut. És com si amb la publicació de l’any 1964 haguéssim «encetat» un tema, igual com es tasta un meló. La diferència és que el meló s’acaba, i el tema, no. El tema de la immigració, d’una immigració concreta i de la immigració en general, segueix sent, des d’aquell «encetat», des que el vam tastar, un tema candent, incandescent, imperible i intemporal. D’aquelles immigracions intercomunitàries dels anys vint, quaranta i seixanta s’ha passat a les onades estrangeres que, com el mar, empenyen i retrocedeixen, però com les riuades, avancen i creixen. És un dels problemes —no m’agrada dir-ho així, però ho direm així— més transcendentals que hi ha actualment en el món. Aquí, a Catalunya, vam saber encarrilar i agermanar aquella immigració que anomenem «els altres catalans» o «los otros catalanes». Molta gent creu, creiem —altres no—, que amb la immigració actual, una immigració «nova» que ja fa trenta anys que s’acosta a casa nostra, podria passar el mateix. El temps ho dirà.

Aquesta immigració «nova» i «estrangera» ni ha llegit Els altres catalans, ni en coneix el contingut, ni sap res del seu to conciliador, acollidor, respectuós, fraternal i humà, sobretot humà. Algú en pot haver parlat amb alguns d’ells; potser sí, aquestes persones altruistes i solidàries; aquests éssers constantment reivindicatius gràcies als quals el món intenta avançar i, si més no, subsisteix; aquests justos que aturen la ira de Déu. Al començament d’Els altres catalans del segle XXI, en Josep M. Conca i jo expliquem que el 30 de desembre del 1995, en el marc d’una festa intercultural a Manlleu, l’Associació Jameiat Essalam va organitzar un col·loqui sobre la immigració a Catalunya. Hi vam participar en Joan Vera, com a moderador, l’escriptor Ignasi Riera; en Ramon Sitjà, alcalde de Manlleu d’aleshores; l’Aldelghani El Molghy, en representació de Jameiat Essalam, que anava resumint en berber les intervencions dels altres contertulians; la Joana Jhony, una guineana que representava l’Associació Visquem la Diversitat, i un servidor. A l’entrada del recinte hi havia una gran pancarta que deia: «Ens agradaria ésser tractats com els altres catalans». Quan la vaig llegir se’m va posar tota la pell de gallina.

Ara, Els altres catalans surt en una edició de butxaca. M’agradaria que el seu to conciliador, apaivagador i ple d’esperança ens seguís amarant; no només la promesa del títol sinó també el missatge que conté. Tot serveix d’alguna cosa. M’ha fet molta mandra escriure aquest pròleg, però m’hi ha obligat el fet de pensar que ho havia de fer.

FRANCESC CANDEL

Barcelona, 3 de setembre del 2002