LA TERRA MANA

El crit de «Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia» era un crit, a més a més de categòric, en certa manera i per a alguns, convincent. Aquells immigrants tenien l’alegria dels nounats. Havien arribat, s’havien establert, i tot el que veien al seu voltant era paisanatge. On era Catalunya? Avui dia passa el mateix a les zones suburbials, on, si t’hi portaven de cop i volta amb els ulls embenats i sense antecedents, et seria difícil, en obrir-los, de dir a quin punt de la península et trobes.

Així, sense perdre el temps amb ets i uts jurisdiccionals ni altres faramalles, a l’estil dels invasors de tots els temps, van delimitar una altra província. Ells, o la immensa majoria del veïnat, eren murcians. De manera que sense parar-se a considerar si els pobles els constitueixen els homes o bé la terra, van prendre possessió del tros. Suposo que així, més o menys, devien sorgir aquesta infinitat de colònies que en aquest segle van desapareixent.

Posats a reflexionar direm, com ja hem dit abans, que si els pobles els constitueixen els homes, aquells flamencs —flamencs i flamants— veïns de la Torrassa tenien tota la raó. Si els qui poblaven la barriada eren murcians, allò era Múrcia, o, almenys, n’era una bona representació. Però si els pobles els constitueix la terra, no tenien raó, perquè aquella que trepitjaven era Catalunya, mal que els pesés. I segurament, de bell antuvi, els pesava. Encara que després s’hi van acostumar. I en van admetre la idea, que és millor.

A cop de pensar, arribes a la conclusió que potser calen tots dos elements, l’home i la terra, per a constituir els pobles. Però, seguim pensant, l’home s’aclimata, ja ho hem dit, mentre que la terra segueix impertorbable. I l’home acaba estimant la terra on viu, sobretot —fixem-nos-hi bé, perquè això és molt important—, si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se’l fa seu.

Els colonitzadors no han portat mai del tot l’esperit del propi país allà on s’han establert. Gairebé sempre la terra que han provat de fer seva els ha absorbit. I quan han portat les coses a extrems brutals i han aconseguit la destrucció de l’antic poble que vivia als terrenys per ells envaïts, ha sorgit una nova civilització, una mena d’esperit i de raça nous, més propers al terreny conquerit que no pas al que havien abandonat.

De tota manera, aquesta —em sembla que poc encertada— divagació aquí no val. Aquells immigrants murcians no havien arribat a Catalunya com a colonitzadors. Tampoc, o molt feblement, com a invasors o conqueridors. En tot cas, una mica com a exploradors o peoners. Havien vingut a treballar i a menjar, senzillament, perquè a la seva terra es morien de gana i aquí calien braços. Forçosament estaven guanyats abans de començar. Aquell rètol original era producte d’una eufòria manifesta, fruit d’un miratge ben explicable. Faltava mà d’obra: es consideraven indispensables; tots eren paisans: els semblava que eren a casa; rebien uns insults —provocats o no, fruit d’una tibantor política o del que sigui, deixem-ho córrer—, i es defensaven. El temps ha demostrat que aquell qui-qui-ri-quic dels immigrants d’aleshores era un foc d’encenalls. Avui dia, tots s’han integrat, i alguns, ultrapassant o sobrepujant aquesta integració, s’han tornat furibunds catalanistes. I això que els esdeveniments no van ajudar-hi; ben a l’inrevés. Però, si s’escau, ja l’estudiarem, aquest fenomen. Aquesta experiència pot demostrar o permetre d’esperar que amb els immigrants d’ara passarà el mateix o poc més o menys. El temps ho dirà, i que tots ho puguem veure.

De vegades, quan escrivim, ens deixem portar per un cert lirisme, pel gust de fer frases, per la «literatura», diguem-ho d’un cop. Nosaltres no ho voldríem pas. Sempre hem desitjat una literatura «aliterària». Dir la veritat i allò que sentim sense caure a les xarxes de la retòrica. És tanmateix difícil. La ploma ens domina. I en aquest llibre, justament perquè voldria que fos un llibre útil i esclaridor, voldria caure menys que mai a l’embut acomodatici de la preceptiva estètica.

Dic tot això pensant en una frase que més o menys és l’eix d’aquest capítol: «L’home s’aclimata, mentre que la terra segueix impertorbable», etcètera. En realitat, això és tota una teoria; el que jo no sé és fins a quin punt pot ésser certa, tot i que jo hi cregui. Recordo que, parlant d’aquest tema, aquell magnífic editor que es deia Josep Janés em va dir que en aquest punt jo havia coincidit amb… I em va dir un nom que no he pogut recordar mai més, tot i que m’hi he esforçat; algú que ja devia haver escrit alguna cosa sobre aquesta idea, i que, si l’hagués recordat, hauria estat interessant de llegir i confrontar després. També, no fa gaire, llegint Los invictos, de William Faulkner, aquell pagès escriptor, he ensopegat amb això: «Ells creien que no era aquesta —es refereix a la terra de conreu— la que pertanyia a la gent, sinó la gent la que era propietat de la terra…». Com a frase està prou bé. Ara cal veure fins a quin punt és vàlida.

Sembla que el nombre d’immigrants és molt gruixut. Jo estic una mica renyit amb les xifres i les quantitats. Em perdo i em faig un garbuix. Però agafem els números que han ballat més entre els qui s’han entretingut en l’angoixosa tasca d’aplegar dades i fer números. D’un 40 a un 50% de la població de Catalunya és nucli immigrant. N’hi ha que diuen que ja arriben a la meitat, i d’altres que el nombre d’immigrants la sobrepassen. Els qui fan enquestes, que ho saben tot, vaticinen que l’any 2000 serà molt més abundant l’element foraster que l’autòcton dintre els cinc milions i mig d’habitants que calculen que tindrà en aquella data Barcelona i la seva província. I que, si se segueix aquest ritme, l’any 2040 no hi haurà catalans, o almenys catalans, diguem-ne, purs. És clar que d’altres que també fan enquestes i estadístiques han dit que cap a la mateixa data, si segueix l’evolució demogràfica d’ara, no cabrem a la terra i el món se n’anirà a can Pistraus.

Tant se val. Vull dir que no és això el que anàvem a dir. Cada època té els seus problemes. Tornem als nostres percentatges actuals. Agafem aquest 50% aproximat que ens donen sobre la ciutat de Barcelona. Aquesta quantitat, a part de general, pot ser mal·leable. O sia que en algunes zones ciutadanes deu ésser un 10, un 20, un 30, o un 0, si voleu, el tant per cent de forasters sobre els naturals del país, però a d’altres deu ésser al revés, no un 55, sinó un 90 i un 95. Al Somorrostro ben segur que no hi ha cap català. Als barris del Polvorí, dues o tres famílies. A…

A tots els barris suburbials la cosa deu anar així, aproximadament. Aquests barris ja es troben en ple panorama de la Catalunya de l’hipotètic any 2000 i fins i tot del 2040. És clar, el que passa és que no acabem de decidir-nos a anomenar catalans els qui han nascut aquí de pares de fora. Tot i això, aquestes famílies es tornen mixtes immediatament quan tenen fills en aquesta terra. El que pot passar en aquest fantasmagòric any 2000 i tants és que domini una població de fills d’immigrants, a part els immigrants que arriben i els que aniran arribant. Per a molts no és un gran consol.

Sembla que hem quedat que, als reductes suburbials, el percentatge de catalans és baixíssim. I això no obstant, segueix essent Catalunya, allò? Són catalans els seus habitants?, preguntàvem. Seran catalans els seus habitants? Si fem cas de la teoria que la terra és la que fa els pobles haurem d’admetre que allò és Catalunya, qui ho dubta!, que allò és terra catalana, puix que cau dintre els seus límits. Ara bé, que els seus habitants siguin catalans, tot i la teoria exposada, ja són figues d’un altre paner. De moment ens quedem indecisos. Després diem que no, o que ens sembla que no; almenys, i al primer cop d’ull, és la impressió que ens fa; fins i tot després de rumiar-hi una mica encara podem seguir opinant que no. Però pel que fa a si «seran» catalans, pel que fa a aquesta altra pregunta, ja no podem seguir dient que no, ni tan sols de primera impressió. Les criatures que neixin seran catalanes. Categòricament. I il·lustraré aquesta afirmació amb un exemple.

Dies enrere vaig ésser a la «Ciutat Satèl·lit» de Sant Ildefons, un nucli urbà que ha nascut com un bolet entre l’Hospitalet i Cornellà. Uns amics meus hi tenen muntada una acadèmia de primer ensenyament. Em van convidar a veure-la, i vaig anar-hi. Obsessionat ja aleshores per aquest llibre que escric, em vaig passar tota l’estona preguntant detalls sobre els pobladors d’aquella ciutat. Quan van ensenyar-me les aules, unes cambres petites, d’escassa cabuda, a cada una de les quals hi havia quaranta alumnes amuntegats i encongits, vaig preguntar al professor d’una quants infants catalans tenia. El mestre, que va entendre la meva pregunta i va veure més o menys cap on tirava, em contestà: «Dos, o potser tres, a tot estirar». Però ja més de la meitat dels infants, que havien sentit la pregunta, havien alçat la mà, tot exclamant: «Señor maestro, yo también soy catalán». I jo els vaig dir: «Sí, nois, sí, i ben bé que ho sou».

A part de l’emotivitat de la cosa, aquelles criatures acabaven de donar-nos una gran lliçó.