FORCES TEL·LÚRIQUES I ANCESTRALS

Perdoneu el títol, però no se me n’acut cap altre de millor.

Amb poca tirada a les elucubracions filosòfiques, no renuncio a deixar-les bullir dins el meu cervell, però sí a exposar-les. Generalment m’inclino més aviat per una filosofia de fets, una filosofia que es desprengui de fets. Un explica: passa això. I en brolla una conseqüència. És el que ara farem. Perdó pel títol? Perdó per la digressió, també. Endavant.

Quan amb la meva família vam passar a viure a les Cases Barates, l’any 1929, jo tenia quatre anys. Allà vaig passar la infantesa. Moltes vegades l’evoco amb l’Enrique Martínez, l’Enrique, un amic al qual vaig dedicar la meva novel·la Donde la ciudad cambia su nombre. Tots érem gent d’al·luvió. D’Almeria i de Múrcia. La meva família, valencians-aragonesos. De catalans-catalans, n’hi havia pocs. Potser els mateixos que ara. (Ara menys, perquè ja no som catalans-catalans, sinó catalans a seques. És clar que ara hi ha molts d’«altres» catalans: els fills i els néts dels immigrants d’aleshores. Seguim, però).

Amb l’Enrique, recordem, intentem de recordar aquestes famílies catalanes. Al nostre carrer, al que en dèiem el nostre carrer, hi havia dues famílies que vivien juntes, rellogades. També hi havia uns valencians, de Vinaròs, amb fills tracomatosos. Al carrer 17 sembla que hi havia una altra família catalana. Val a dir que aquests catalans no concorden amb la imatge clàssica que en tenim. Eren renyinosos, escandalosos, bruts, carregats de fills. Hi havia una senyora vídua amb una o dues criatures, molt bona dona, al carrer 7 cantonada amb el 15, que també devia ésser-ho, perquè sempre s’expressava mig en català. Una altra magnífica família eren els Català. En aquests tot concordava, fins i tot el cognom.

—Había otro que también se llamaba Catalán, con ene final —em diu l’Enrique.

—Ya sé quién quieres decir. Pero no se llamaba Catalán, sino Rodríguez.

Amb aquest va passar una cosa molt especial que dóna la mesura d’aquells temps i d’aquelles latituds. La família d’aquest noi havia treballat a França. Després van passar a les Cases Barates. El noi, nascut o, almenys, criat a França, parlava una mena de patuès que havia après allà, una barrija-barreja entre el castellà dels seus pares i el francès del país. Un patuès estrany, perquè vivien al sud de França. Total, que a les Cases Barates, sentint que parlava un llenguatge que no enteníem, vam suposar que era el de la terra que trepitjàvem, i sense encomanar-nos a Déu ni al diable, sense filar gaire prim, vam començar a dir-li —amb quina ingenuïtat!— «el Catalán». I segueix essent «el Catalán».

Moltes vegades he pensat en el rar fenomen d’aquells infants que despertàvem a la vida en una terra que no era la nostra. Si l’element foraster era superior a l’originari, però en una desproporció alarmant, si no teníem cap contacte amb les criatures de la pagesia i amb prou feines amb els horts i els camps dels seus pares, si només posàvem els peus als barris arcaics de Port i Can Tunis en so de guerra, si el nostre barri era com una petita illa enmig de Catalunya, per què la quitxalla, quan volíem reunir-nos per jugar, corríem pels nostres carrers cantussejant, molt mal pronunciat i tal com ho escric: «Qui vulgui txugà catxequi la mà» (Qui vulgui jugar que aixequi la mà)? Cap de nosaltres no sabia què volien dir aquelles paraules misterioses i màgiques, però tots alçàvem la mà, perquè, si no, no jugàvem. Érem com l’animal ensenyat que, davant un so o una inflexió de veu, fa una determinada cabriola. El mateix podem dir d’altres crits o lletanies. Quan passava algun vehicle i algú s’hi enfilava al darrere cridàvem, també com ho escric: «Enraera ni va un!» (Al darrere n’hi va un!). Immediatament després d’aquesta mena de crit indi passaven diverses coses, dues, generalment: que el qui anava penjat es despenjava i si podia o s’atrevia les emprenia contra nosaltres; i que el carreter, si es tractava d’un carro, saltava a terra, amb la tralla a la mà, i empaitava el polissó.

Els cotxes de morts que passaven pel passeig, aquells cotxes de morts d’altres temps, tirats per cavalls, amb els seus lacais de la mort a l’estrep, ens esgargamellàvem cridant-los: «Caçaranyas, i el difún?» (Caçaaranyes, i el difunt?). Sabíem que allò molestava aquells senyors tan fúnebres, i ho sabíem perquè ho demostraven amb gests furibunds i amb amenaces i perquè n’hi va haver algun que va saltar a terra per tal d’encalçar-nos; però només per això.

També evoco els nostres jocs d’aleshores. Els noms d’aquests jocs no tenien res de castellans. De jugar «a canicas o bolas» en dèiem jugar a bales. Jugàvem «a galdufas» —amb g, i no amb b—, i no a «trompos» o a «peonzas». En lloc de jugar a l’«escondite», a «valen», encara que això no és pas català, ni de bon tros;^[10] en lloc de «marro», «plantats», que és una cosa semblant; i a «vèlit».^[11] Altres jocs que pels seus noms semblen d’origen català o que s’anomenen així a Catalunya, i que nosaltres anomenàvem, amb els noms d’aquí, eren: «fava de burot», és a dir, «cavall fort» o «cavall bernat»^[12] sense eufemismes; «galop»; «botxí»; «campitolet»,^[13] «ídem»,^[14] «corrida».^[15] Entre les expressions que gastàvem per a jugar a «corrida» —aquest joc en què un dels minyons s’ajup, a tall de ruc, mentre que els altres li salten per sobre posant-li les mans damunt l’esquena i executant allò que el capità ordena—, dèiem, en començar el joc: «Corrida porque és penca nova».^[16] I després, a les seves diverses fases: «un tomàquet», «les tres sardinetes fresques», «els soldadets de plom», «els crancos (crancs) de la carretera», «anar a penjar xoriços», «anar a robar melons»… En aquesta darrera fase cantàvem: «Aquest és verd, aquest és madur… guri-guri, que no ve ningú…». No gaire ben pronunciat, és clar.

Hi havia un altre joc al qual jo gairebé no jugava perquè era per a canalla molt petita, que era: «Conillets, esteu ben amagadets…?». I un altre que en dèiem «arrencar cebes».

El cas curiós és que quan, més tard, van començar a ensenyar-nos a les escoles l’idioma de la nostra terra adoptiva en aquells llibres tan rebonics —encara els guardo com un record enyoradís a la meva biblioteca—, com Lliçons de coses, Història de la Natura… —més endavant tornaré a parlar-ne— començàvem també a comprendre les misterioses fórmules dels nostres jocs: «els crancs de la carretera», «¡Los cangrejos!» (que bé!), «carretera» (ja ho enteníem!). Ens meravellava el fet que algunes paraules fossin de prosòdia i ortografia gairebé iguals en ambdós idiomes: «estàtues de sal», «soldadets», «sardinetes», etc.

(Als drapaires els dèiem trapaires, als escombriaires escombraires, i als que compraven pells de conills, pellaires, i això perquè així els ho sentíem cridar a aquells honrats ciutadans, que no devien ser immigrants: «El drapaire! Compro pell de conill!», etc. Quan, després, els immigrants adoptaven aquestes professions o carreres, ho cridaven igual. I els drapaires deien: «El trapaire!» per afegir, en castellà: «¡Compro trapos, botellas, alpargatas!». I els venedors de peix cridaven: «Au, que belluga!» sense saber gairebé el que volia dir. Un deliciós garbuix).

Moltes vegades, comentant aquesta saviesa subterrània nostra, que jugàvem a uns jocs que no eren els dels nostres avantpassats sinó de la terra on havíem vingut a raure, hem arribat a la conclusió, contràriament al que deia abans, que ho havíem après dels fills dels pagesos, que no tractàvem, o dels vailets de Port, un barri que tenia una certa idiosincràsia catalana, o de Can Tunis… Però no ho sé. També he dit que vivíem bastant aïllats, o així m’ho sembla a mi, perquè jo, com que era molt petit —i aquests jocs, paraules i costums van començar a regir des del primer dia— difícilment em desplaçava més enllà del carrer, plaça o barriada on vivia. Fins i tot teníem les escoles —centre de relacions de l’infant— al mateix barri. I ja he apuntat que els nostres tractes amb els altres barris gairebé es limitaven a ràpides incursions vandàliques, trencant vidres i fent alarits de guerra en les terribles lluites de bandes de minyons. Potser, però, com passava a les incursions dels bàrbars, tot guerrejant se’ns enganxaven la cultura, els costums i les tradicions del país, en aquest cas jocs i barris respectivament. No ho sé pas. Segurament era així, i hi havia altres causes igualment lògiques. Per la meva banda, però, jo sempre m’he estimat més creure que allò estava latent a l’ambient, a l’aire que respiràvem, i a l’aigua que bevíem, que era una mena de cosa miraculosa, màgica, tel·lúrica i ancestral alhora.

L’Enrique Martínez em diu que probablement tot allò ho apreníem dels pocs minyons catalans que hi havia a les Cases Barates. No ho veig clar. Ja hem quedat que les famílies catalanes eren poques. Tornem a repassar-ho. El «Silleté» i la Júlia i la Maria del Tom, al nostre carrer. La vídua amb una o dues criatures. La Txuaneta del carrer 17. Els Català. Un tal Boix, que de seguida va canviar de barri. La Paquita del carrer… I pocs més. Els invasors per força ens els havíem d’engolir, aquests pocs. Això no obstant, aquests costums infantils van resistir i es van propagar i transmetre, i si avui dia les criatures no juguen a aquestes coses és per altres motius que entren de ple a l’etapa mecanitzada que vivim: televisió, cinema, futbolins, epidèmia futbolística i bèl·lica, què sé jo…

Amb l’Enrique seguim parlant d’aquells únics i en certa manera rars catalans del nostre barri: d’on eren?, d’on venien?, on havien nascut abans d’anar allà?, quin tràgic destí els llançà en aquells barris nous d’al·luvió? No ens ficarem en qüestions de tipus personal, com ara el fet que alguns vivien pitjor que els anomenats «murcians», en més promiscuïtat, abandonament, deixadesa i indiferència, fenomen que tan poc s’observa i tan poc es produeix entre el català genuí. El que sí que assenyalaré és una cosa que m’ha cridat poderosament l’atenció respecte a l’idioma d’aquests catalans de barri, o, diguem-ho d’un cop, respecte a la seva descatalanització, això, sobretot, entre els més deixats i abandonats, de closca ja murciana, és un dir.

Per exemple: el «Silleté» i la Júlia. Sempre parlaven en català, es barallaven i cridaven en català. Amb els veïns, encara que aquests els parlessin en castellà, ells en català. No sabien cap altre idioma. Van tenir fills, companys nostres de jocs. Amb nosaltres parlaven castellà. Entre ells i amb els seus pares, català. S’han fet grans, s’han casat amb immigrants de la darrera fornada, i els seus fills «només» parlen castellà. Hi ha hagut una regressió contrària a la d’aquests Ortiz, Rivera i Pelegrín que de vegades agafem per il·lustrar exemples contraris.

Mentre escrivia aquest capítol, he presenciat un altre fet que no he volgut deixar d’anotar, perquè ve com l’anell al dit. Dissabte passat, ja de vespre, em vaig deixar caure pel barri de Can Clos a veure una representació teatral al local social d’aquest barri. Vaig trobar-hi un matrimoni ja vell que viu a les Cases Barates i amb el qual havíem estat veïns quan jo hi estava. Era un matrimoni català que va tenir molts fills, els Botey. Recordo que aleshores sempre parlaven català, entre ells. Fins i tot els admiràvem una mica. La mare sortia al carrer i cridava els seus fills en aquesta llengua: «Toni, vine aquí!». I si el minyó feia el ronsa: «Que vinguis, t’he dit!». Aquesta nit passada vaig parar l’orella quan passaven pel meu costat. Enraonaven del fill gran, que anaven a veure, sembla, perquè viu una mica més amunt, a Plus Ultra; del fill, de la nora, dels néts… Parlaven de les seves coses, dels seus problemes, confidencialment, i ho feien en castellà.

Segueixo recordant coses i pensant en altres misteris d’aquest flux i reflux de l’idioma, dels costums, dels jocs catalans, que per una banda perden i per l’altra guanyen, cosa, aquesta darrera, més misteriosa que no pas la primera. Recordo que alguns nois dels meus temps de vailet tenien nom català, i els anomenàvem pel nom català. A un que es deia Pedro —encara som molt amics—, de pares almeriencs, li dèiem, els seus pares, nosaltres, tothom, Peret. Encara l’anomenem així. A un altre, Txaumet, de Jaumet, i a un altre, Titu (Pepito).^[17] Aquests dos eren dels pocs catalans i s’explica. Però n’hi havia un altre que anomenàvem Sisco (Cisco),^[18] i ni els seus pares ni ell no eren catalans, ni en broma. Hi havia una altra nena que anomenàvem Siseta (Ciseta), encara que em penso que aquesta tenia el pare català i la mare castellana, o al revés. Una altra, Carmeta. Un, de pares valencians, Manel. I un senyor andalús molt popular, Quico, «el tío Quico».^[19]

Potser la cosa havia començat a tall de broma, fins i tot per part dels seus mateixos pares, i quedà així per sempre, com em passa a mi amb el meu fill, a qui tothom diu Paquito menys jo, que m’he acostumat, tot fent broma, a dir-li Quico i Quiquet.

Quan anàvem a l’església de Nostra Senyora del Port, que aleshores era entre camps, tocant a la platja de Can Tunis, seduïts per les vetllades teatrals que s’organitzaven al seu Centre, ens amuntegàvem a la porta d’entrada del local, i cantàvem, tot clavant cops a la porta.

Ho havíem après dels pillets de Can Tunis, dels de les dàrsenes, del barri de pescadors, etc., alguns dels quals també eren fruits d’immigració.

Esperàvem la sortida dels bateigs i cantàvem:

Es tractava d’un costum purament català, almenys la cançoneta. Però ens agradava i l’havíem fet nostre. Encara persisteix actualment, amb aquell tros bestial, incivil, que era el que ens agradava més:

Aquí, als barris, les criatures d’ara, de qualsevol procedència, la segueixen cantant. Suposo que més d’una vegada ni els qui canten ni els qui la senten —si són d’importació recent— no saben ben bé què vol dir, allò, però els uns tiren ametlles de bateig i els altres les recullen, ves!, mentre els grans comenten el que cantaven al poble. Només el darrer vers, canviat ja antigament, deu entendre’l tothom:

canten, i en lloc de dir:

bramen: