MÉS COSES SOBRE L’ESTATGE

Sóc un tipus perillós, perillós per a mi mateix, és clar, per la manera com m’esllomo i m’esforço per consignar tot el que sé, per gratar, per no deixar-me res al tinter, o, en aquest cas, a la cinta de la màquina. Això de l’estatge, com tants d’altres punts d’aquest llibre, també seria un tema inacabable. Quantes vegades hem repetit aquest concepte?

Actualment, la lluita per l’estatge, entre la classe treballadora, entre la classe immigrant, entre la classe pobra, absorbeix la majoria de les seves energies, és el nord dels seus anhels.

Un altre sistema per a aconseguir estatge, o per a construir-se’l, com ja hem insinuat, és el de cooperatives, un sistema d’allò més complicat d’explicar i d’entendre. Tot i això, és un dels mètodes més bonics, que si dóna resultat demostra què poden aconseguir les persones si s’uneixen en comptes de tirar cadascú pel seu costat. Es treballa a base de prestacions o crèdits que de vegades concedeix, per exemple, el Patronato Municipal de la Vivienda, com en el cas d’unes cases que ara construeixen al Polvorí. Els mateixos cooperativistes treballen, dissabtes i diumenges, i es fan la seva casa. Estalvien la despesa de mà d’obra, però van més a poc a poc, és clar.

Alguns diumenges els observo, aquests del Polvorí, en sortir de missa, perquè, aquests pisos, els fan davant l’església provisional, interferits, com si diguéssim, entre els antics blocs d’estatges protegits. Això de construir estatges a qualsevol lloc, uns blocs damunt d’altres, és una cosa que l’urbanisme modern no veu o no vol veure i que a la llarga serà de conseqüències fatals.

Com deia, em fixo en aquests pisos que construeixen pel mai no suficientment lloat sistema de cooperatives. Els qui manen, els encarregats o capatassos, donen ordres en català. Però són vells immigrants. Treballen amb el tors nu. És a l’estiu i fa calor. Fan broma. Es burlen d’ells mateixos. Uns quants escoltes els ajuden, aprofitant unes vacances. Aquests cooperativistes han treballat tota la setmana, però esperen el diumenge amb veritable alegria per a treballar a les «seves cases».

Quan es van produir les inundacions del Vallès aquests homes hi van córrer amb un camió de l’obra, a ajudar. Tot ho fan cantant i rient. Deien, fent broma sobre la catàstrofe: «No hi ha por. Són murcians —es referien als damnificats; “murcians”: andalusos, coreans, xarnegos, jaeneros, com ells, volien dir—; són murcians, i mala herba no mor mai». No eren mala herba i havien mort. O potser havien mort perquè no eren mala herba! De tota manera era una broma benèvola contra ells mateixos, perquè després hi van posar el coll com el qui més, fondament impressionats.

El més complicat, en aquest sistema de cooperatives, a part altres complicacions com ara trobar terreny, és aconseguir que la gent hi cregui, s’uneixi i aporti una quantitat que mai no és tan grossa com els acomptes que els demanen pels altres estatges. Però desconfien perquè de vegades aquestes cooperatives han estat una estafada, i hi han perdut tot el que hi han arriscat.

Sobre el paper les coses semblen senzilles. L’Elies Ortiz m’ho demostra, perquè ells volen emprar aquest sistema a les barraques de Jesús i Maria si poden resoldre els obstacles de permisos i cessió de terrenys.

Construir 600 cases representa un total de 50.000.000 de pessetes. La Caixa d’Estalvis presta un 45% o un 50% sobre aquest preu total, que suposa uns 25.000.000 de pessetes. L’Estat aporta aquestes 30.000 pessetes per estatge que es construeix que ja hem dit abans. 30.000 pessetes per 600 estatges són 18.000.000 de pessetes. En queden 7.000.000, que han de posar els estadants. A cada cooperativista la Caixa d’Estalvis li fa un préstec personal de 10.000 pessetes, que representen 6.000.000. I ja tenim gairebé els 50.000.000 de pessetes del total. Però això tan senzill no és tan senzill com sembla. Un dels grans inconvenients, dèiem —a part la desconfiança de la gent—, és trobar terrenys al preu a què poden pagar-los els cooperativistes. Ens agradaria que tingués èxit el projecte de Jesús i Maria, ambiciós projecte a càrrec de l’arquitecte Jaume Puigdengoles, i que l’experiment es repetís a moltes altres zones miserables. La gent començaria a creure en ella mateixa i a adonar-se de la seva pròpia vàlua.

També hi ha moltes persones —en aquesta desesperació de l’estatge— que es compren un petit solar als voltants de la ciutat, als pobles veïns. Construeixen de diumenge en diumenge, i abans de tenir acabada la casa ja van a viure-hi. Les construccions que resulten són desiguals i estrafetes, però això què hi fa? Tenir un sostre és més important.

El dia que vam anar a Can Vidalet, després d’haver vist els refugis prefabricats, vam anar a fer un tomb pel barri, on la majoria d’edificacions són d’aquest tipus, ni més ni menys que les que van sorgint a nombrosos nuclis més enllà de l’extraradi, prop de les ciutats satèl·lit, poblets i polígons.

Es veien algunes cases de pisos fetes per constructores, però la majoria de les cases edificades i habitades per allà són casetes d’aquestes fetes pels mateixos interessats. Pertot arreu veus parets de totxana vista, amb els regalims del ciment de les juntes, en filades sinuoses. No estan arrebossades ni ho estaran mai. Aquestes casetes estan plenes de carrerons i passadissos on tot són habitacions.

Molts d’aquests, anys enrere, van comprar un terreny que encara estan pagant a terminis —i s’hi van fer una habitació o barraca en quatre dies i amb quatre maons. Ara hi ha qui els acaba de pagar aquests terminis construint en aquest terreny setze o vint cases i cedint-ne una o dues a l’antic propietari.

Tot el panorama és de mitges construccions, estatges a mig construir, o així ho sembla. Només veus totxana, taulons, obertures o bastiments de fusta. Però la gent ja hi viu, en aquestes cases. I amb tota la comoditat, o tota la que es pot. Fa un efecte estrany de veure entre aquestes parets sense enguixar i aquestes portes sense pintar butaques modernes, màquines de cosir, neveres, televisors, bufets amb grans miralls, aranyes de cristall, quadres a les parets… A les escales no hi ha baranes, i els graons són simples maons. I penses: com és que no cauen les criatures per aquests ulls d’escala? Construït sense ordre ni concert, allò és com un laberint. Corredors, escales, racons, pisos alts, baixos, terrasses que es comuniquen per mitjà de taulons… Molts d’aquests terrats no tenen baranes. Sempre tens la impressió que t’enfonsaràs o cauràs per algun lloc.

Tot està a mig fer, repetim. Però és un mig fer que és definitiu o ho serà per molt de temps.

Han treballat i treballen en aquestes construccions els diumenges, els dissabtes a la tarda, els dies de festa, les llargues hores de les tardes d’estiu…

Fan de peons, de paletes, d’electricistes, de fusters. Suposo que fins i tot d’aparelladors i d’arquitectes. Diuen que hi ha uns contractistes d’obres que et proporcionen un permís per a construir; ells et fan uns plànols i t’hi posa el vistiplau un arquitecte. El contractista cobra per aquesta mena de permís que comporta la seva responsabilitat, i amb això ja n’hi ha prou. El resultat són unes construccions d’una arquitectura més retorta i estranya que la d’en Gaudí i de la qual potser els «abstractes», els «modernistes» i els de la nouvelle vague podrien aprendre moltes coses; el resultat és això i que de tant en tant se n’esfondra una.

Pel que es veu, tot són trampes i embolics en aquest món de Déu on vivim, però al de la construcció encara més. Hi ha edificacions per a les quals només hi ha permís de pujar quatre pisos. En pugen cinc o sis. Els posen una multa. La multa és de 300 pessetes. Per cada pis fan pagar 50.000 pessetes d’entrada. L’opció o camí a seguir no suscita gaires dubtes.

Sortint d’aquestes cases retortes, de definitiu estil «a mig fer», passem a tocar d’un camp de futbol improvisat on uns galifardeus corren darrere la pilota. Hi ha enormes solars sense edificar. Alguns d’aquests terrenys són d’una marquesa, em diuen. Els marquesos i els comtes sempre ocupen un lloc preponderant a la fantasia del poble, fins i tot avui que no hi ha més aristocràcia que la dels diners. Aquesta marquesa —segueixen dient-me— té dues filles i, per aquests embolics que es produeixen a les herències, no acaba de vendre aquests terrenys. Els qui m’acompanyen pensen que allà es podria edificar qualsevol cosa. Més que no pas pisos o cases somien l’entitat que agrupa. El centre o la llar social. Hi ha qui sospita maliciosament que això de no vendre els terrenys obeeix al fet que el seu valor pujarà més com més temps passarà.

Des d’allà anem a parar en una mena de Montecarlo a l’aire lliure, en aquell matí de diumenge. Sota uns garrofers, setanta o cent homes, asseguts damunt l’herba esclarissada, amb uns cartons quadriculats a llapis, posant-hi pedretes al damunt, juguen a la loteria. L’amo de la timba treu els números de la bossa i els canta: «La niña bonita, el 15», «Los dos patos, el 22», «El más viejo de la colla, el 99» i «El barco velero, el 44». A cada número li dedica un epítet.

Tornem cap a les edificacions. Passem pel carrer que fa frontera entre Esplugues i l’Hospitalet. En una botiga llegim Perfumeria Montserrat. Anem on han muntat una mena de capella o església per dir-hi missa, perquè la parròquia queda lluny. Es tracta d’un cobert o petit garatge, més aviat això darrer. Un compartiment de pocs metres, on, dretes i apinyades, deuen cabre-hi vint persones. De tota manera pels qui van a missa, per allà, n’hi ha prou i de sobres.

Aquest local, l’ha cedit un veí. Es tanca amb una porta ondulada. Hi ha un altaret, tot vestit amb llençols blancs. Un sagrari que els han deixat. Dos canelobres de ceràmica, d’aquests que la gent té per a adorn damunt el bufet. I un Sant Crist de llit de matrimoni amb filigranes daurades i de nacre.

Una altra cosa que abunda per aquells verals, tant o més que les construccions a mig fer, són els abocadors d’escombraries, que trobes pertot arreu. Escombraries i nuclis suburbans sempre van junts. I per tant, rates.

Vam decidir d’aprofitar el matí i ens vam arribar amb la Vespa del qui ens acompanyava a Sant Vicenç dels Horts, més enllà de Molins de Rei, a uns vint quilòmetres de Barcelona i on també ha arribat el flux i reflux dels altres catalans o immigrants.

A tocar de Sant Vicenç dels Horts, en arribar-hi, hi ha una barriada, la de Sant Josep, per mal nom «Mau-Mau». Els del Mau-Mau són gent d’Extremadura, murcians de Collblanc i de la Torrassa, i també andalusos. Es tracta d’un barri situat al vessant d’una muntanya, vessant gairebé vertical, amb cases penjades, com una mena de Conca en petit. Els terrenys, pobres i àrids, escarpats i muntanyosos, són barats. Diuen que els ha venuts el mateix Ajuntament de Sant Vicenç o regidors de l’Ajuntament, saltant per damunt de tota trava d’urbanització. És cert. Allò no s’urbanitzarà mai, ni amb la millor bona voluntat del món, perquè és impossible. Els carrers —si se’n pot dir carrers, d’aquells passos entre rengles de cases— són torrents. No tenen aigua ni llum. Ni en tindran. Alguns, esperançats, obren pous fondíssims. A baix, a tocar de la via del tren, hi ha una font i una bassa. Parlem amb un ciclista andalús que escala els carrers amb la bicicleta a coll. El bon home es consola dient que l’indret, almenys, és sa.

Com que és diumenge es veuen molts homes, amb samarreta o sense, posant maons. N’hi ha que construeixen amb material d’enderroc. Moltes d’aquestes casetes són en certa manera el somni d’en Macià, que deien, perquè tenen un hortet a la porta, quatre plantes lànguides en una terra polsosa, negra i resseca. Com es veu, aquests immigrants han fet seva una modesta aspiració catalana.

A l’altra banda de Sant Vicenç, a tocar del cementiri, després dels 120 refugis, per vessants i a la vora de camins de carro, hi ha un altre nucli més extens que el del Mau-Mau. Anys enrere hi va haver qui s’hi va comprar un trosset de terreny per fer-s’hi la torreta o casa d’estiueig. Ara hi han plogut els immigrants i els han espatllat la beneïda pau bucòlica que havien comprat amb tants afanys i sacrificis. N’hi ha que s’han venut el tros que hi tenien. Altres han alçat tanques al voltant del jardí o de l’hort. L’immigrant, sempre, sobretot quan fa poc que ha arribat, i amb més o menys intensitat, on cau destrossa, assalta i arrasa.

Segons el tipus de construcció dels estatges es coneix de seguida els que són d’immigrants, de gent que hi viu i hi «subsisteix», i els que són de gent que es va comprar un terreny en pla de petitburgès i als quals ara han tirat per terra la idíl·lica beatitud camperola.

Abans d’emprendre el retorn entrem a prendre una cervesa en una botiga deixada també a mig construir, com la majoria d’edificacions d’allà, i que es diu Comestibles La Madrileña. Només vam sentir parlar en castellà, amb accent andalús. Per la fruita corrien les mosques, i a la nevera no hi havia gel.

En aquesta escala o gamma dels diversos tipus de construcció d’estatges per a les classes més o menys humils i que només entenen els experts, com són els estatges protegits o de renda limitada, de renda reduïda, subvencionats, bonificables, cooperativistes, econòmics, jo què sé, hi ha un tipus, sistema caciquista, que consisteix en estatges que certes empreses industrials construeixen per als seus treballadors tan a prop com poden de la factoria o complex industrial.

Aquests estatges, molts d’ells de construcció adequada, fins i tot vistosos, podríem dir, són una manera astuta de lligar el qui hi viu. Per raó de l’estatge, els obrers estan supeditats a l’empresa, a les seves vel·leïtats i injustícies. És curiós de saber que aquesta mena d’estatges no són cap ganga tot i que ho semblen. El que passa, com ja hem dit abans, és que actualment, per tenir casa, ho aguanten tot, fins i tot les humiliacions, per no dir una paraulota.

En aquests estatges, si bé no es paga cap acompte, sí que es paguen lloguers, 500 pessetes mensuals, per exemple, i això sempre, tota la vida, la qual cosa per a l’empresa no deixa d’ésser un negoci. El més greu del cas per a l’estadant és que si se’n va de l’empresa perd l’estatge; per això ho aguanta tot. Però quan es jubili, si no hi ha algú de la família que segueixi treballant a l’empresa també haurà d’abandonar l’estatge. I això mateix passa a la família del beneficiari quan aquest es mor.

Com que a la mateixa barriada o grup de cases hi viuen encarregats, mestres de taller, oficials i peons, de seguida es posen en evidència les diferències de classe. Així, en alguns estatges de la Seat, posem per cas, els de les classes directores —encarregats, caps de secció, etcètera— es queixen perquè els seus fills es veuen obligats a barrejar-se amb els fills dels peons pel fet d’anar a la mateixa escola i demanen que els en facin una altra per a ells.

A les botigues d’aquesta barriada hem estat testimonis del diàleg següent:

—Señora, haga el favor de despacharme cuanto antes, que soy la esposa del maestro Fulano.

A la qual cosa una altra contestà, amb molta sorna:

—Despácheme a mí también, por favor, que soy la esposa del «peón» Mengano.

Aquesta rivalitat de categories s’observa en la cursa frenètica que s’organitza per comprar mobles, televisors o el que sigui. Ningú no vol ésser menys que els altres.

Són molts els qui estalvien per poder canviar de casa de seguida que puguin i treure’s del damunt aquesta mena d’esclavitud.

Al llibre Los suburbios, 1957, tantes vegades esmentat, i que reprodueix el que es va dir durant aquella setmana sobre aquest tema, al costat d’unes ponències encertadíssimes n’hi ha d’altres que no ho són tant. En un dels col·loquis algú va dir que «no hay peligro en que los ricos vivan juntos, pero sí puede serlo el que los pobres formen un grupo aparte». Vull creure que la idea està mal expressada i per això es presta a confusions. Perquè, per a qui és perillós: per als pobres o per als rics? Què cal témer? El ferment d’aquesta aglomeració de gent d’una sola classe? Què pretenen? Que els rics serveixin de model als pobres vivint als mateixos barris però en cases millors i així aquests s’eduquin? I per què no és perillós que els rics visquin junts? I, això no obstant, sembla que hi ha el projecte de construir estatges on hi haurà una certa diferenciació de preus —no podrà ésser gaire, perquè els rics-rics no es prestaran al joc—, una diferenciació que classificaria els pisos en millors, mitjans i pitjors. No cal dir que no és aquest el mètode per a arribar a ésser tots iguals. Qui és qui per a educar a qui? El que cal fer és barrejar autòctons i forasters, gent de totes les províncies, i també de tots els oficis i professions, però en igualtat de condicions.

Als estatges protegits, pel sol fet que van ésser la substitució de la barraca, escasseja l’element català. Als econòmics de 50.000 pessetes en amunt ja se’n troben més, tant de genuïnament autòctons com de descendents d’immigrants, generalment joves matrimonis que vivien rellogats o que en casar-se havien seguit amb els pares però cercant allotjament fins que van sorgir aquestes casetes, o que no es van casar fins que la van aconseguir. De tota manera, la seva presència segueix essent tan excepcional que, com ja he dit, on visc jo, els diuen «los catalanes»; no deixa d’ésser paradoxal que per tal de designar els qui són del país sentis dir, al·ludint a algú del veïnat: «un matrimonio catalán» o «unos que hablan en catalán», com si fossin ells els veritables estrangers.

En aquest barri on vivim ara, de les 192 famílies que s’hi estatgen, la majoria són gallegues. Hi ha alguna família andalusa, en conec una altra que és de Salamanca, i una altra d’Astúries. Una o dues de catalanes. Dels gallecs, la majoria d’aquesta majoria, tramviaires. La condició de tramviaires, els l’endevines perquè sempre porten els pantalons de vellut; la de gallecs, per la manera de parlar: «¡Concho! ¡Carayu!».

El gallec té la seva idiosincràsia, com la té l’andalús, com la té el català, és clar. Però potser més.

Heus ací una descripció sui generis del gallec feta pels seus companys de treball o de veïnat, que és d’on jo l’he treta.

El gallec és estalviador fins a la gasiveria. Per alts que siguin el acomptes que cal pagar pels nous estatges, com aquests que he dit de 140.000 pessetes d’entrada que construeixen davant de casa, la majoria de peticionaris són tramviaires gallecs.

Treballen com a negres. En tot veuen o els sembla veure una manera de fer diners. M’expliquen d’un que treballa deu o dotze hores diàries en un taller, de mecànic, i que els diumenges se’n va a treballar de peó a Viladecans. La dona cus camises a casa. Té, a més, dos rellogats. Per pagar aquestes quantitats fabuloses com a acompte per les noves cases, o per rescabalar-se’n, tots tenen rellogats. Això dels rellogats, en ells, ja és un vici, perquè encara que les coses els vagin, diguem, una mica bé, en tenen. (De tota manera, i pel que jo he vist, això no ho fan ells solament, però ja en parlarem quan tractarem dels rellogats).

Generalment no són gent de folga. Mengen poc. O se sacrifiquen en el menjar. N’hi ha que esmorzen amb un tros de pa i un plat de mongetes tendres. Ells mateixos hi fan barrila, amb això de fer de la verdura el plat principal de l’alimentació, i diuen que van a menjar-se una «costella d’hort» quan es refereixen a una col.^[49]

Aquesta no és la meva opinió sobre el gallec. És la caricatura que en fan els qui hi conviuen, els tracten i els observen. Jo el que he pogut comprovar és que la majoria d’aquests gallecs són de Lugo i d’Orense. De la Corunya n’hi ha pocs. I de Pontevedra encara menys. I que són terriblement treballadors. Això sí. Com també ho és l’andalús, i no pas el català i l’alemany solament, segons el tòpic.

De l’andalús es diu que de vegades surt com el gallec. Continua amb la sobrietat del poble. N’hi ha, sobretot els homes que han vingut sols i es fan la vida ells mateixos, que obren un pa, l’unten d’oli, i amb això passen tot el dia. Aquests volen ésser com els terratinents dels seus pobles, i amb el que estalvien es dediquen a comprar terrenys a Gavà o a Viladecans. La misèria els ha deformat.