ESTATGES PROTEGITS, ESTATGES ECONÒMICS, ESTATGES ETCÈTERA

Aquest títol és per tal d’entendre’ns en emprar la variada gamma de noms que ostenta el complex embolic dels estatges.

Van anomenar estatges protegits els que van ésser donats a alguns grups de barraquistes quan els van desallotjar d’on eren i els van construir un bloc de pisos pels quals no van haver de pagar cap traspàs, i sí només un lloguer modest. Una cosa semblant a les Cases Barates d’altre temps, el mínim que havien d’haver donat als del carrer 21 bis, als de l’Hort del Colom, a molts altres; el que se suposa que deuran donar, si els ho donen, o que haurien de donar als dels refugis prefabricats. L’estatge protegit és la mena de casa que els barraquistes esperen que els caigui del cel, una mica miraculosament; i aquest llunyà horitzó blau és el que els fa romandre quiets i resignats en el seu marasme actual. D’aquesta mena d’estatges, n’han fets als barris de la Trinitat, de la Verneda, del Baró de Viver, de Can Clos, del Polvorí… Són cases petites que al cap de pocs anys han perdut la lluentor i han adquirit una pàtina gruixuda de greixum i sordidesa. Són el bloc compacte, atapeït; el rusc, el vesper, el niu de formigues. Són cases modestes, de dues o tres habitacions, menjador i cuina sempre junts.

Aquí —a tot això que anomenem o anomenàvem Can Tunis, al Districte H—, a l’època del Congrés Eucarístic, com ja hem dit, van construir dos grups d’aquest tipus: Polvorí i Can Clos.

A Can Clos hi ha uns 1.300 o 1.400 habitants. Les famílies catalanes no arriben a deu. Són unes casetes de dues habitacions, cuina i menjador en una sola peça. Han estat construïdes a l’estil andalús, i aquest estil o manera de fer són una traïció a Catalunya. Aquesta idea és d’un dels catalans de Can Clos, que m’ha fet de cicerone. Jo tant hi trobo estil andalús com estil far west. Són cases amb galeria per als qui viuen al primer pis i porxo per als de la planta baixa. Estan emblanquinades, i els de baix han plantat enfiladisses que decoren el porxo. El barri es troba en una fondalada, com amagat, i no el veus fins que no t’hi fiques. El motiu de «Ciutat Oculta» li cau com l’anell al dit. De tota manera, tot això té molt poca importància. El que és essencial és que aquestes cases són escassament habitables. La majoria dels habitants són andalusos, de les províncies de Còrdova, Granada i Jaén. De Jaén sobretot. Hi ha poca gent d’Almeria i de Múrcia. De gallecs, encara menys que de catalans.

Pel que respecta a les poques famílies catalanes que hi viuen, el meu informador em diu que més aviat es descatalanitzen. Els pares parlen català a casa, però els fills ja no.

El meu informador i la seva dona són catalans-catalans, per dir-ho així. No són descendents d’emigrants. Són catalans de Barcelona, que és una altra manera de distingir. Tenen sis fills. Davant la meva sorpresa pel fet que viuen allà i de la seva procedència de barraques, d’aquestes condicions d’immigrants tot i no ésser-ho, em contesta que tot ve de certs problemes familiars —que no especifica—, de la peremptòria necessitat d’abandonar les cases paternes. Per la barraca que tenien a la Diagonal havien pagat, dotze anys enrere, o més, 3.000 pessetes. Altres catalans que es troben en idèntiques condicions que ells, em diu, van sofrir les conseqüències de la guerra: en sortir de presons o de camps de concentració, van haver de començar altra vegada de cap i de nou.

Paguen setanta-cinc pessetes de lloguer el mes. En un bloc de vint-i-un estatges que van fer més tard en paguen tres-centes. Aquests, però, d’aquí a un quant temps seran propietaris. Aquests de les tres-centes no van pagar cap entrada perquè els estatges se’ls van construir ells mateixos.

Alguns d’aquests grups d’estatges protegits, concretament la Verneda, Baró de Viver, la Trinitat i Can Clos, tenen un local a disposició de tot el barri, anomenat Centre Social, on hi ha un televisor, un bar, un escenari… Una assistenta social i una junta de veïns en tenen cura. S’hi fan vetllades teatrals, campionats d’escacs, s’hi sosté una biblioteca deficient… A les tardes, els homes hi juguen a dòmino i els vells i les criatures llangueixen davant el televisor. Hi ha una il·lusió i una eufòria com si tot això fos donar cultura al poble. Ho creuen els de fora, i fins i tot els mateixos veïns, sobretot quan parteixen de la base que «val més allò que no pas res».

El Centre de Can Clos, se’l van construir els mateixos veïns, i el Patronato de la Vivienda hi va posar els materials. Als altres barris, els van construir el Centre al mateix temps que els pisos. Els de Can Clos estan tots cofois d’aquesta proesa. Ara saben què poden arribar a fer si s’ho proposen. I aquest pensament els conforta i els basta.

El barri del Polvorí, al peu del qual vivim actualment, i que consta d’uns 3.000 habitants, cau molt amunt, en una punta de muntanya. Per això en van dir «La Ciudad desnuda». Els seus blocs de dos pisos, en forma de pavellons, estan pintats d’un color groc ocre. Per això també en deien «La Ciudad amarilla». La majoria dels seus habitants són andalusos. De catalans, em penso que encara n’hi ha menys que a Can Clos. En un principi, ara fa deu o onze anys, aquests habitants eren de deixa’m encendre. També per això, d’aquest barri, en van dir «La Ciudad sin ley». La inspiració popular, a part de cinematogràfica, de vegades no és gaire inspirada. Aquests blocs estan al costat d’un antic polvorí militar. Per això consten al registre ciutadà amb el nom de «Polvorí». Tampoc la inspiració dels edils municipals no és gaire famosa.

Les característiques i els lloguers són més o menys com els de les casetes de Can Clos. Alguns d’aquests blocs estan habitats per policies de l’Armada.

L’estatge econòmic, per assolir el qual cal pagar una entrada i un lloguer sempre bastant pujat, és, en certa manera, la meta de l’immigrant, el desideràtum, l’apoteosi. Com si diguéssim, el «ja hi sóc, ja em puc morir tranquil». Sobre aquesta mena d’estatge, el seu variat mostrari, també podríem dir i discutir moltes coses, però només en parlarem una mica.

L’estatge econòmic, aquest estatge per a obrers, que no et donen perquè t’han tirat a terra la barraca, sinó que t’has d’espavilar i rascar-te la butxaca, sorgeix pertot arreu, per totes les zones suburbanes i comarcals. Són pisos petits, però ja amb certes pretensions de grandesa. Els seus estadants, a la curta o a la llarga, seran «propietaris». I això, gairebé sempre, els dóna uns certs fums, com si es creguessin superiors als seus germans.

D’aquests pisos n’hi ha de tota mena i de totes les formes. Només tenen en comú la fórmula algebraica de moltes coses en un espai mínim: rebedor, cuina, menjador, tres habitacions, bany, galeria, safareig… Tot això en uns cinquanta metres quadrats i de vegades menys i tot. També tenen de comú que han estat acabats una mica de qualsevol manera, resultat de la manera de treballar dels preufetistes i del fet que els materials són de baixa qualitat. Però tot això, l’estadant, després, ho adoba. Perquè actualment, com diu molt bé en Nualart, ja no construeixen estatges: els fabriquen. «Al concepte artesà del mestre d’obres, ha succeït la producció en sèrie, que obliga a l’ordenació urbana d’àmplies zones que, per la seva banda, donen lloc al naixement en massa de grans nuclis de població».

Com ja hem insinuat, aquestes casetes són de propietat. Un acompte i unes mensualitats més o menys elevades, sempre més que menys, durant cinc, deu, vint anys. Temps enrera, aquestes entrades o acomptes eren de 30.000 pessetes. Fa un any, de 50.000 pessetes i de 75.000. Actualment, de 100.000.^[48] D’aquí a uns quants anys, i al pas que anem, aquests preus seran unes gangues.

Tot i aquestes fabuloses quantitats segueixen essent «econòmics», perquè ocupen els llocs més baixos de l’escala desllorigada del preu dels estatges. I també, a desgrat de tot, la gent, quan en compra un, segueix dient: «M’han “donat” un pis a tal lloc o tal altre». I és que realment sembla que te’ls donin, tan gran és el favor que et fan.

Actualment són tantes les sol·licituds per a tota mena d’estatges d’aquest tipus que en diem econòmics, que cal recórrer a totes les influències i recomanacions possibles, i també a tots els tripijocs imaginables. Si dónes 5.000 pessetes més de l’estipulat a certes persones, t’asseguren que et «tocarà» pis. Cinc mil més i estarà orientat de cara al sol. Etcètera. [I encara, a més a més, et sents dir que som nosaltres, amb aquest allau de sol·licituds, els que posem els preus. Quina barra!].

Si fos possible desemmascarar tots els tripijocs que l’estatge protegit i econòmic, el construït per iniciativa privada o amb ajuda pública, el…, han fet possibles, seríem rics en trames i arguments, sobretot drames, per a les nostres produccions novel·lístiques: desfalcs, traspassos il·legals, utilització de materials defectuosos, contractistes enriquits, estafes, personatges [importants] atrapats in fraganti, falses promeses, predileccions, recomanacions, tota la variada i assortida gamma de la berganteria i la picaresca justament dintre les classes no picaresques ni bergants.

Barcelona s’estén en anells al ritme d’aquests estatges, formant grans polígons urbanístics no exempts d’una mena de bellesa tràgica i angoixosa, d’una grandesa de vertigen i de caos. Per tal de fer-nos-en una idea i que ens n’expliquin alguna cosa —que tot és bo de saber— ens hem arribat al polígon del sud-oest del Besòs —part del qual pertany a la parròquia de Sant Pere Ermengol—, aprofitant que el rector, ja ho hem dit, és molt amic nostre.

Aquesta parròquia, i a part d’aquest sector, agafa també el sinistre barri de Pequín, les barraques del Camp de la Bóta, en iguals o pitjors condicions que les de Pequín, i el barri antic de la Catalana, que té barraques com ara les antigues de Montjuïc, amb el seu hortet, pati o glorieta i que rep el nom de la fàbrica de fluid elèctric que hi ha allà a la vora.

Tot el polígon és format per blocs de pisos construïts pel Patronato Municipal de la Vivienda de l’Ajuntament.

Actualment es dediquen a la construcció d’això que en diem estatges econòmics per la força del costum i de la propaganda —tot i que la majoria s’hi fan la barba d’or—, diverses entitats. Unes són promotores i altres constructores, i algunes, promotores i constructores alhora. Heus aquí uns quants noms: Construcciones Españolas, on Cáritas té moltes accions; Patronato Municipal de la Vivienda —promotor—; Obra Sindical del Hogar —que crec que no demana res d’entrada—; Caixa de Pensions —que encara que sempre anuncia que són estatges per als seus impositors, després fa segons la situació que es presenta—; Congrés Eucarístic —que ha perseguit una finalitat purament altruista, sense afanys de lucre, a desgrat de certes especulacions dels intermediaris, i que ha fet l’experiment de barrejar als seus grups gent del país amb els de les altres províncies en percentatges adequats—; Fomento de Obras y Construcciones —de vegades constructor i d’altres promotor i constructor—. Hi ha hagut certes cooperatives, com la de Sant Medir, i d’altres, que també han perseguit una finalitat altruista i no lucrativa, i l’Entitat Constructora Benèfica que, pel que diuen, té un caràcter intermedi. També hi ha germandats i bancs que es dediquen al negoci no gens menyspreable —i què ha d’ésser menyspreable!— dels estatges que seguim anomenant econòmics. Moltes d’aquestes entitats constructores són d’iniciació privada. Algunes han renunciat a les subvencions perquè no els surten a compte, i s’estimen més poder especular amb els preus. Els estatges protegits han passat a ésser de renda limitada. El sistema de cooperatives és el que es va estenent més i el que dóna més resultat si se sap fer. Encara hi ha més combinacions i embolics en això de l’estatge, i estic segur que, alguna de les coses que hem dit, no l’hem entesa bé i ens devem haver equivocat; però per a tenir almenys una idea de la seva complexitat ja n’hi haurà prou.

Als blocs on viu el meu amic capellà van pagar 15.000 pessetes d’entrada. Durant vint o trenta anys pagaran unes 300 pessetes el mes, i després una mica més durant no sé quants anys més. Al cap de cinquanta anys, el pis serà teu. La majoria diuen: «No treballes per als teus fills, sinó per als teus néts». Si te’n vas, et tornen l’acompte.

Aquests pisos són els més petits del polígon. Cuina i menjador junts. Al bany, no pots tancar la porta si et rentes al lavabo. Tres habitacions. Has de caminar de gairell, ensopegant contínuament, embrutant-te la roba amb la pintura de les parets de tant que t’hi has d’encastar perquè passin els altres. Ja no en fan, d’aquests pisos. Però pel preu eren molt sol·licitats.

Pels altres pisos ja van pagar 30.000 pessetes d’entrada —la quantitat d’entrada sempre és allò que més preocupa. I pels que estan construint ara, uns que veiem des d’allà, a l’altra banda de la carretera, edificats per Construcciones Españolas, caldrà pagar 50.000 o 75.000 pessetes.

En aquest gran conglomerat hi ha molts diversos tipus de construccions. Hi ha edificis enormes, com gratacels; altres no tant. De moment tenen un aspecte bonic, són «monos», que diuen les dones que hi aniran a viure, la primera vegada que els veuen. D’aquí a uns quants anys faran fàstic. Ja comencen a fer-ne. N’hi ha que ja ha calgut tornar a arrebossar per dalt, perquè s’esquerdaven. D’altres per baix.

De tota manera, als qui veuen aquests pisos —als del Patronat, a les dames pies, als visitadors de suburbi— se’ls eixampla el cor, i també la consciència. Per comparació amb abans, que vivien en barraques o rellogats, aquesta gent està de primera. Resolt —això pla, resolt!—; resolt, diguem, el problema del barraquisme, es va creant el del monobloc. Es viu d’esquena a la ciutat, fora de la ciutat. És un viure bigarrat, tipus rusc, tipus presó, amb sensació de poca intimitat, d’estar despullats dins aquests pisos. Tot se sent, tot es veu, es copsen totes les olors… Hi ha soroll, guirigall. A l’estiu, tota la nit —aquesta nit que el pobre transforma en dia, per culpa de la calor—, gresca, folga. La canalla és atordidora i aterridora.

Mossèn Jaume Cuspinera em diu:

—Els primers dies t’indignes. Vols protestar. Vols que se t’adaptin a tu, als teus mètodes, al teu silenci. Però després comprens que «ets tu qui t’has d’adaptar a ells».

Hi ha moltes antenes de televisió. Aquests televisors, com les ràdios, van a tot gas i eixorden. Contínuament hi ha baralles entre els veïns per aquest motiu.

Hi ha edificis d’obra vista. Construcció moderna, diuen els del Patronat; molts edificis de la Diagonal, actualment, es fan així. D’acord. Però són maons posats horitzontalment, de pla, maons ben cuits, uniformes, torrats, brillants com si fossin envernissats, i no rajoles verticals o de cantell i de diverses tonalitats com n’hem vistes per aquí.

Donem una ullada a una espècie de casetes de planta i pis, amb hortet o jardí. Un jardí o hortet que no aïlla massa. Persisteix aquesta impressió com si et trobessis a la intempèrie o despullat. Són boniques, aquestes casetes, o ho semblen. Són cobertes de rajoles verdes. Quan les construïen, feien grans piles de rajoles, i les criatures s’entretenien trencant-les. Els noiets es divertien molt amb això. El mateix passava amb els camions de grava. Només en podien aprofitar uns quants cabassos, ja que la resta, l’escampaven les criatures tot jugant. Els qui portaven l’afer deien que no calia preocupar-se’n massa perquè la companyia constructora els rescabalava de tot allò que es trencava; al contracte ja s’hi comptava. Senyal que la companyia constructora ja havia augmentat un tant el pressupost per tal de compensar aquells dèficits i riscs, sospitem amb malícia. Qui pagava aquelles pèrdues i malversaments, al capdavall? L’estadant, no podia fallar. El capellà i jo vam arribar a la conclusió que estem regits per persones que no solament són poc competents, sinó poc responsables, que encara és pitjor.

La parròquia de Sant Pere Ermengol té 15.000 feligresos.

Tot el polígon del sud-oest del Besòs consta de 5.000 estatges, o sigui uns 22.000 habitants.

Només el quatre per cent són catalans; la resta, immigrants.

La majoria són andalusos, sobretot, aquí, de Granada. No hi ha gallecs. Els gallecs van venir després. Els últims sembla que han estat els castellans de Logronyo, Burgos, Toledo, Salamanca, llocs que també van despoblant-se cada vegada més. Delibes ja ho deia en una entrevista que li va fer Sempronio, fa uns quants mesos:

«—Castilla se despuebla a ojos vistas —afirma el novel·lista—. Las cosechas, pobres siempre, se han perdido estos postreros años. Impresiona ver los pueblos totalmente abandonados. Y los que no lo están todavía, no se ve en ellos a una sola persona joven. Incluso han emigrado las mujeres…».

Tampoc no hi ha gaire gent d’Almeria ni de Múrcia.

A missa, hi va poca gent, segueix dient-me el capellà. Els diumenges, part del jovent es desplaça a Barcelona, al centre de la ciutat. Els altres omplen els bars. D’altres es queden a casa, de cara a la TV, o fan guateques folklòrics.

Vaig passar tot un dia a Sant Pere Ermengol. A la tarda vaig acompanyar el rector a un enterrament al barri de Pequín, recordant una mica la meva època de sagristà. En un d’aquells carrers urbanitzats però encara sense pavimentar —realitat d’aquelles boniques estampes que els d’Urbanisme pintaven per a un futur que ja és present, a la Setmana del Suburbi a Barcelona— trobem unes nenes jugant. Una furga amb un tronquet el darrere d’una altra, i una tercera s’ho mira. Mossèn Jaume, que havia estat de vicari a Port, comenta:

—Ja ho veus, les coses no han canviat gaire. Igual aquí que a les Cases Barates.

Pequín. Barraques a tocar del mar. En una d’elles, una que queda una mica apartada, prop de la via del tren, tenen una barca a la porta. És un barri com ara Somorrostro o el desaparegut Bogatell. Hi ha molts gitanets i d’altres criatures que ho semblen. Un d’aquests xavals és una mena de tionet. Porta ronya negra i pèls rossos pertot arreu.

El cotxe de morts no pot entrar pels carrerons i s’espera al carrer principal. Porten el mort a l’espatlla. És una caixa de caoba molt bonica, que ha donat feina a treure-la de la barraca baixa de sostre. En un remolc de tricicle hi ha una corona amb la inscripció: «Recuerdo de los vecinos». Porten el mort a les espatlles fins a l’església. El cotxe va al darrere de tot. Emociona, un mort portat a espatlles. Només així fa l’efecte que el porten a enterrar. Els qui duen el mort van en cos de camisa, i sense corbata, és clar. El pas d’un tren llarguíssim detura la desmanegada i empolsada comitiva.

L’església és una casota cedida per l’Ajuntament. Un casalot pobre, molt pobre. D’aquí a poc temps equiparan com a església un refugi d’aquells prefabricats. Tot això no preocupa el rector. L’església està en harmonia amb la barriada, i troba que val més així.

Voldria administrar els sagraments de franc, [en oposició a d’altres col·legues que es queixen perquè troben massa barata aquesta mercaderia]. No vol fundar Centre Parroquial. A tot estirar, amb el temps, no sap si ho arribarà a veure, un saló on poder celebrar actes culturals.

No signa l’assistència a missa dels alumnes de les escoles maristes.

No «obliga» els nens de l’escola a anar a missa.

Després de les oracions de l’enterrament, ha adreçat unes paraules senzilles i emotives als presents: «A los que creéis y a los que sólo habéis venido por cariño y amistad hacia el muerto, gracias».

Jo volia aprofitar aquestes dades per a una novel·la meva que potser s’intitularà Hemos sido traicionados. Però també he pensat que, si molt convé, me n’oblidava, o no l’escrivia, i seria una llàstima, i per això ho he posat aquí.

Veient l’enorme i luxosa caixa de caoba i el desig de portar el taüt a les espatlles he pensat en aquest gran culte de l’espanyol a la mort, culte que és de remarcar sobretot entre la gent senzilla, entre els immigrants. Tots —o gairebé tots— ens fem assegurances d’enterrament —Santa Lucía, La Mallorquina, El Ocaso— i ningú de vida —mutualitats, casos d’accidents, altres eventualitats—. Ens preocupa més enterrar els nostres morts que prevenir què serà dels nostres vius quan nosaltres faltarem.

Però passem en un altre capítol, perquè em sembla que ens hem desviat massa de l’assumpte.