SETZE JUTGES

Ja he dit que en realitat el català es parlaria més que no es parla si no fos per un seguit de qüestions ximples i adverses —a part les indefugibles, que a més d’insinuades ja se sobreentenen— de les quals tothom és una mica culpable, i que intentarem d’exposar.

Tot i que fa tants anys que visc a Catalunya no he après de parlar el català. El llegeixo, l’entenc, però no el parlo amb desimboltura: amb dificultat i encara gràcies. (Això és, més o menys, el que diuen, a tall d’excusa, tots els qui fa temps que viuen a Catalunya). Haig d’anar-lo traduint mentalment; i m’encallo. Suposo que la causa principal de no parlar-lo és el fet d’haver viscut sempre en aquest món a part que són els nuclis suburbans on domina l’element d’importació. Moltes vegades, però, he intentat l’aventura de parlar el català. No hi ha hagut manera. Sempre que m’he llançat a voler-lo parlar els meus amics catalans m’han repetit el disc de costum: «Digues: Setze jutges mengen fetge d’un penjat». No hi havia manera de tirar endavant. A tots ens feia molta gràcia i rèiem. Però jo seguia no parlant el català. Agafaves complex de pronunciació. Encara et feia més vergonya que el fet de no saber l’idioma de la terra on vivies. Gairebé a tots els fills d’immigrants o als immigrants que fa anys que són al país i no han arribat a parlar l’idioma català els ha passat una cosa semblant.

L’assagista Barco Teruel també comentava un dia això dels «setze jutges». M’explicava que havia sopat amb uns amics catalans i que els havia demanat que entre ells parlessin català, i també amb ell, si volien, que no li fessin compliments amb l’idioma. «Tu també has de parlar català», li van dir. «A partir de la quinta copa, de corrido», contestà ell. Li feia vergonya el seu accent.

Deia el novel·lista Castillo Navarro, en aquesta mateixa ocasió, que nosaltres ens posem a parlar el català, i de seguida els catalans ens fan notar el nostre accent castellà. En canvi ells parlen el castellà amb un gran accent català i ningú no els en diu res. Ells es burlen del nostre accent, i nosaltres del d’ells, no. Passa com amb els estrangers. Vénen aquí i de seguida es posen a parlar —bé o malament, més malament que bé— el nostre idioma. Nosaltres anem a l’estranger i ens fa una mena de vergonya de parlar el d’ells pensant que ho farem malament.

Té raó Castillo Navarro quan diu que hauríem d’ésser més agosarats —i si no ho diu ell ho dic jo— a parlar el català. A més, els catalans se n’alegrarien, fins i tot els que inconscientment et demanen que recitis el «setze jutges» com si fossis una atracció de fira.

Em diu en Jordi Delprat, el veí català ja esmentat, amb el qual parlo de vegades d’aquestes coses: «Vosaltres, els “espanyols”…». —No ha dit «castellans» sinó «espanyols». Ha estat una discriminació intuïtiva. Tant se val. Els gitanos, als paios, és a dir, als qui no són gitanos, encara que siguin catalans els diuen «castellans». Seguim—: «…vosaltres, els de les altres regions, sou rebecs a aprendre idiomes». Potser no hi som rebecs sinó maldestres. I m’explica que, trobant-se a França, uns andalusos que feia molt de temps que treballaven a Bèlgica, li van pregar que demanés per a ells un got d’aigua en francès, a la cantina de l’estació. Això desmunta una mica la meva teoria segons la qual l’immigrant no parla català en part pel fet que el català cedeix en l’idioma i passa de seguida a la llengua contrària, i segons la qual si li «calgués» expressar-se en català ho faria. Aquests andalusos que diem necessitaven parlar en francès i no ho van fer pas.

Contra els qui qualifiquen el català de mal educat pel fet de parlar un idioma que no entén el qui ve de fora, jo sempre he sostingut la tesi contrària. Això de venir a la teva llengua enlloc d’anar tu a la d’ells, ho he observat fins i tot en aquell pagès o vilatà de qui es diu que no sap gota de castellà. I és veritat. No el sap parlar. Però s’hi esforça, aixafa les paraules i et parla en un mal castellà, fins al punt que moltes vegades l’interlocutor parlaria millor el català que aquell pagès el castellà. En obrar així et facilita una comoditat, «però no t’ajuda a aprendre el seu idioma».

Probablement el foraster sent que la llei li fa costat, com si diguéssim. És l’altre el qui parla un idioma «que no és», pensa, i és a ell que pertoca d’esforçar-se. I en aquesta tendència del català a donar-se és possible que hi pesi —a part la cortesia i l’educació subsegüents— aquesta «oficialitat» del castellà de sempre o de gairebé sempre, i les pressions que entorn de l’idioma català han actuat en diverses èpoques.

I, això no obstant, en un grup de catalans i un castellà, els catalans parlen en castellà quan s’adrecen al castellà, però entre ells tornen al català. És una cosa forta i instintiva. Fins i tot en converses de grups més generals he observat com els mateixos catalans que de bell començament han dit: «Parlem en castellà, per entendre’ns millor», tornen, entre ells, i a estones, al català. És lògic i natural. Però això molesta moltes vegades el castellà —«castellà» és una manera d’entendre’ns: no direm pas el basc, l’aragonès, l’extremeny, el gallec, el murcià, l’andalús…— i hi ha qui agafa veritables fòbies, sobretot el qui no entén gens el català o el qui acaba d’arribar. N’hi ha que són suspicaços i recelosos i es pensen que potser encara que no malparlin d’ells ho fan per excloure’l de la conversa. Cal reconèixer —i així ho he explicat sempre quan algú s’ha molestat— que gairebé sempre, de seguida que els catalans s’adonen d’aquesta anomalia en una reunió, et pregunten si entens el català i tornen al castellà per a, poc després —sense adonar-se’n, perquè és més fort que ells mateixos—, passar altra vegada al català. Ja he dit que és lògic i natural que tendeixin a la fluïdesa. Si la ductilitat del català pel que fa al castellà, l’hagués tinguda el castellà respecte al català, el problema de l’idioma hauria estat molt diferent. El català no s’hauria hagut de mofar, ni amistosament, de la nostra pronunciació; i nosaltres hauríem hagut d’ajupir-nos alguna vegada —només que fos com a experiència lingüística i per cortesia envers els nostres amfitrions— a l’idioma català.

Avui dia, la llengua catalana, a part l’amenaça de la immigració, es veu amenaçada per una sèrie d’elements externs: absència de premsa, de ràdio, de televisió, de cinema, i gairebé de teatre i de literatura; també —com ja hem indicat al capítol anterior—, absència absoluta d’ensenyament, etc. Tot això ha fet que hagi perdut fins i tot el domini del carrer. En aquestes condicions, com es comprèn, la integració lingüística d’aquests mateixos immigrants que l’amenacen es fa molt difícil. I si no ha de preocupar massa el fet que els immigrants nouvinguts, ja grans, no parlin ni arribin mai a parlar el català, sí que ha de preocupar que no el parlem els fills dels immigrants, els qui fa molts anys que vivim a Catalunya, o que el parlem només molt circumstancialment o com a llengua absolutament estranya.

També pesa en el fet que no parlin català els immigrants això que ja hem dit: que a Barcelona «no cal» saber parlar el català. Sembla una bajanada, això, però és una veritat com un temple. Ni a Barcelona, ni a Terrassa, ni a Sabadell, ni a Manresa. Per a viure a Catalunya, l’idioma català no es necessita per a res. Això, l’immigrant no és que ho sàpiga. Ho ha trobat així. La necessitat obliga. I a ell no li és necessari.

Per això la integració lingüística és més efectiva a certs pobles de la Costa Brava, per exemple, on des de fa cinc o deu anys la immigració és en gran escala i continuada, i on, a certs pobles —Cadaqués, em diuen, però no ho sé bé— la mà d’obra xampurreja el català perquè no té més remei que fer-ho per entendre’s amb els fills d’allà. I els qui treballen als hotels, fins i tot el francès i l’anglès parlen. No els fa vergonya, perquè els seus interlocutors no se’ls donen tan fàcilment.

Avui dia, als grans barris suburbans, on tot és gent forastera, et trobes que els eixerits botiguers catalans que hi han plantat botiga perquè han vist el gran esdevenidor que això representa, han comprès que els cal parlar castellà —el negoci és el negoci— i castellanitzar-se tant com puguin. Aconseguir això a la inversa amb l’immigrant podria ésser una petita solució.

Entre la gran massa migratòria, els qui procedeixen de determinades regions troben més difícil la seva integració lingüística, a part les raons que hem exposat, per la seva particular idiosincràsia idiomàtica. Per exemple, l’andalús i el gallec.

A l’andalús, especialment al de les classes humils, li és difícil de parlar bé el castellà, que és el seu propi idioma. No sap pronunciar, es menja les lletres, trabuca les «s» amb les «z». Intentar de parlar el català li és una veritable tortura, un enrevessament. M’explicava una senyora que Marañón va voler que aprengués francès un ballarí andalús, per tal que agafés cultura. L’home no se n’havia vistes mai de més fresques. El mateix els passa a aquests immigrants de Jaén, als quals anomenen de la tierra del ronquido, perquè parlen com esbufegant; i als immigrants de Granada, Huelva, Màlaga, Almeria… Hi ha immigrant que ni tan sols sabia que a Catalunya es parlava una altra llengua, i hi ha hagut més d’una minyona de servei que s’ha quedat tota parada en sentir que la senyora parlava en català, no sabent si conversava, resava o cantava. Tant arriben a desconèixer el català, que hi va haver un d’aquests immigrants que va comprar en un quiosc de la Rambla el Herald Tribune, i després es queixava que els catalans escrivien d’una manera molt estranya, que entendre el català escrit era molt difícil, i això que el parlat ell l’entenia perfectament; el bon home s’havia pensat que allò era un diari català esportiu.

Al gallec no solament li costa d’assimilar-se quant a l’idioma sinó també a tot plegat. En el seu cas, la llengua pesa més. Té una llengua pròpia. Es veu obligat a aprendre’n dues més: el castellà i el català. Al castellà, encara s’hi sotmet: no hi ha més remei. El català, el considera com el seu gallec: un idioma arraconat. Se li fa difícil la trajectòria gallec-castellà-català. L’andalús, el murcià, d’altres, ja saben el castellà. Només han d’aprendre el català. Si no el parlen, amb entendre’l ja en tenen prou. L’esforç no és tan gran. El gallec ha d’aprendre dos idiomes: el castellà, parlar-lo; el català, entendre’l. Com l’andalús, el castellà també el parla malament, amb un accent especial, confonent les vocals unes amb altres. Molta gent els imita i se’n burla. Atrevir-se amb l’espetegant i onomatopeic idioma català no deixa de ser una proesa. Alguns ho han fet.^[27]

Els qui es llancen més intrèpidament i amb menys prejudicis a l’aventura de parlar català són els murcians. (No confonguem els murcians amb els de Cuevas, d’Almeria. Aquests també gasten un castellà horrorós: Vamos venío, estarsus quietos. El murcià, que també deforma les paraules, les deforma més poèticament. Recordo una saeta o cobla d’ells en la qual es diu que la Dolorosa té el seu Diví Fill abraçat contra el pit, estrujillo^[28] de dolor. Aquest estrujillo moltes vegades m’han vingut ganes d’emprar-lo, escrivint, de tan bonic que és. Però no ens desviem). Els qui s’hi llancen amb més intrepidesa són els murcians. I el parlen.

Diu Vandellós i Solà a La immigració a Catalunya que els murcians estan formats en part per les dues races que han intervingut a la formació del poble català, races que no recordo; i que, a més, Catalunya va tenir una part important a la colonització de Múrcia. I segons Soldevila (a la seva Història de Catalunya), de les Cròniques de Jaume I i d’Alfons el Savi es desprèn que Múrcia va ésser poblada en part per catalans, i de la Crònica de Muntaner, que durant la primera meitat del segle XIV encara es parlava en català a Múrcia i a Cartagena. També s’assegura que la meitat del dialecte murcià és composta de paraules d’origen català. Explica això la predisposició del murcià? No ho sabem.

Un vespre, sopant amb uns amics, un d’ells va retreure el tema de la prohibició de la llengua catalana a l’Hospitalet durant la guerra. I ens va dir que fins i tot s’havia posat una línia d’autobusos amb un cartell d’itinerari que deia: «Hospitalet-Múrcia». Nosaltres parlàvem en castellà. El qui ens servia, en sentir això de la prohibició, saltà:

—Mu mal hecho.

Era andalús. Es creia que nosaltres aprovàvem aquella mesura, i no vacil·là a sortir en defensa de la llibertat de llengües, àdhuc amb el perill de disgustar uns clients.

Pel que l’home ens va dir, ja feia uns quants anys que vivia a Catalunya. Als seus clients catalans, els parlava en català.

—¿Lo sabe, usted, hablar?

—Zí, Zeñor. ¡Digo!

Ens hauria agradat de sentir-lo, i no per burlar-nos-en, que consti; com a màxim, per somriure.

«El idioma es lo que más nos duele —m’ha escrit en castellà un català suburbà en un qüestionari que li vaig donar—; de los inmigrantes, unos lo aprenden, otros lo desprecian y a otros les es indiferente. Una observación personal es que personas no catalanas, pero de un cierto nivel cultural, o de profesiones liberales, aprenden el idioma catalán antes que los inmigrantes más modestos. Otra observación es que en muchos matrimonios, si el marido es catalán y la esposa no, los hijos hablan en castellano, y si al revés, los hijos hablan… en castellano también».

Com a ironia no està malament aquest final. Però no és veritat, o no ho és del tot. Ja hem explicat uns quants exemples sobre aquest punt.

A causa d’aquesta major adaptació —pel que fa al llenguatge— de Catalunya als qui vénen que per part dels que hi vénen, un català m’ha dit que Catalunya és un poble bilingüe. Ell és català. Els catalans, quan et fan aquest advertiment, volen donar-te a entendre que ells discrepen dels seus paisans, però que ells poden parlar impunement, mentre que tu no.

Està bé. Catalunya és un poble bilingüe. Deixem-ho així. Potser per això m’assegura un altre català que no hi ha esperança que els immigrants parlin català algun dia. És clar que això m’ho diu un català que viu en un barri on el noranta per cent, si no més, no són catalans. N’hi ha per a espantar-se. De totes maneres, ell mateix ens ha explicat, com ja hem dit, que uns andalusos li han demanat que els ensenyi de parlar el català. Tot i això, opina negativament. No li falta raó. Perquè avui dia, l’idioma català només es pot aprendre per contagi, si se’m permet l’expressió, per fregadís, per contacte. De manera que si les majories que et volten són catalanes, parles català; si no, com passa a les barriades, no. Em sembla que ja hem assenyalat que l’immigrant que treballa en unes oficines, voltat de catalans, arriba a parlar el català. Als tallers es produeix el mateix fenomen. El peonatge, en canvi, pel fet d’ésser tots producte d’importació —no en va són peons—, serà més difícil, no ja que el parli, sinó que l’aprengui. Aprendrà el més essencial per a entendre’s, i encara gràcies. Però Catalunya ja s’ha trobat altres vegades amb el català purament de carrer, i la història ens ha demostrat que no ha passat res. Déu vulgui que pugui tornar-ho a demostrar.

Repetim que l’idioma, tot i que és molt, no ho és tot. Adquireix especial importància en els moments de subjugació. És clar que per a mi sempre tindrà menys importància que per a un veritable català. Per això l’immigrant que acaba d’arribar —i el que fa temps que és aquí també— es queda sorprès per aquesta importància desmesurada, com diuen alguns, que veiem atribuïda a l’idioma.

Semblarà una heretgia. Però jo sempre posaré la llengua al servei de les idees, o la hi supeditaré. Jo, capellà —és un dir— i català, predicaria en castellà a les parròquies de gent d’al·luvió. Llegim a Diario íntimo de un catecúmeno, en un fragment reproduït per Atalaya del Guinardó, una revisteta ciclostilada: «Después del Evangelio, el sacerdote, vuelto al pueblo, dió un sermón en idioma catalán en una de las barriadas en que tantos inmigrantes de otras regiones viven y asisten a los oficios divinos…».

Cal anar amb compte amb això, i aconseguir, amb tota naturalitat i «sense que constitueixi cap problema» que als actes públics es parli indistintament el català i el castellà. És un error d’obstinar-se en determinades actituds. Cal obrir totes les portes, totes les que es pugui —i evitar, això sí, que per elles s’escapi allò de fonamental que hi ha a dins— per tal que els qui vénen puguin entrar. Avui dia, tal com van les coses, el català que estima Catalunya de debò i desitja la seva continuïtat, cal que es posi, encara que sigui incòmode i li dolgui, en aquest pla d’apostolat, diguem-ne, i de renúncia.