CATALANS SENSE CATALÀ

Em pregunta un periodista:

—¿Qué es lo que ahora está usted escribiendo?

Li ho dic:

—Els altres catalans.

—¡Ah! Está bien eso. ¿Y aparecerá en catalán?

—Sí —li dic.

—Pues no tendrá éxito.

—Bueno. Eso ya lo veremos.

Segueix dient-me:

—Yo soy catalán…

Certament, el seu cognom ho és. Molt.

—Yo soy catalán…

Quan un català fa aquest advertiment —ja ho hem dit—, andanada: contra la seva terra o contra els seus conterranis. I és com si posés el cartellet: «No admetem cap reclamació».

—Yo soy catalán, pero nunca compro libros en catalán.

Ens quedem amb les ganes de dir-li que els periodistes i crítics no en compren mai, de llibres. Sempre esperen que els els regalin. I també ens quedem amb les ganes de preguntar-li per què té aquesta aversió a comprar —suposo que vol dir llegir— llibres escrits en català. No li ho preguntem perquè recordem que són els periodistes els qui ens han de preguntar a nosaltres, i no nosaltres a ells. Però sabem que no en compra —suposició gratuïta, això de comprar, però vaja—, que no llegeix llibres en català perquè, en certa manera, el llibre català segueix essent l’anormalitat, una cosa que durant molts anys no ha existit i ara amb prou feines. O sigui: que tot i que és català, de parla catalana i també de pensament, no ho és de formació cultural, no ho és de lectures. En certa manera, el català, li costa de llegir-lo, el cansa de llegir-lo, molt més que el castellà. A la lectura castellana, hi està habituat. A la catalana, no. I el català dels llibres no és el català que la gent parla a casa o pel carrer. Aquest és el panorama, un dels extrems als quals s’ha arribat. Els catalans, tot i conèixer prou el seu idioma per a parlar-lo, el desconeixen completament per a escriure’l, i fins i tot els molesta de llegir-lo.

En una enquesta que he fet, de la qual parlarem cap al final del llibre, he trobat que molts no-catalans casats amb catalanes —que tenen fills catalans i parlen aquest idioma amb la mare—, poden presumir tranquil·lament —per la seva capacitat o ofici intel·lectual— que tot i que no parlen el català, ells, el llegeixen perfectament, i fins i tot el mig escriuen, cosa que les seves dones i fills, tot i ésser catalans, no fan. I en presumeixen. «Yo no soy catalán y mira… Y ellos, no».

Són molts els catalans amb cultura castellana. Tots. O la majoria. O, millor que cultura, ensenyament. Infinitat de catalans que s’expressen en català, pensen en català i viuen en català, tenen lectures únicament, exclusivament castellanes, i escriuen les seves cartes i tot el que cal en castellà. Llegir el català, segons confessió d’ells mateixos, encara el mig llegeixen, però escriure’l, no. I dic que el mig llegeixen perquè quan ho fan se senten incòmodes, «s’adonen» que en aquell moment llegeixen en català, mentre que quan llegeixen en castellà, no. Passa com amb els vestits nous i els de cada dia. El nou molesta. Al vell, ja t’hi has acostumat. El més curiós del cas és que no es fa cap esforç per a posar-hi remei. I això és greu. I és que el castellà, en certa manera, ha guanyat. Ha guanyat en una batalla poc aferrissada. Ells no en tenen la culpa. O sí, que la tenen. Som o no som. A La darrera lliçó, d’Alfons Daudet, narració d’un infant alsacià, el mestre diu a l’infant que per negligència no s’ha preocupat d’aprendre com cal el seu idioma: «Ara aquesta gent té dret a dir-nos: Com s’entén? Vosaltres preteneu d’ésser francesos i no sabeu ni escriure ni parlar la vostra llengua?». A alguns catalans, se’ls podria aplicar això mateix.

De tota manera, ara, al cap de tants anys —alguns ja abans—, en prendre consciència, molts intenten d’aprendre el català «completament». I d’altres, com el meu bon amic F. Sifre, que escrivia amb molta gràcia, soltesa i desimboltura el castellà, ha après el català amb tan bona voluntat i tan bé, que ha fet classes de català a Montblanc, on ara viu, i els seus primers llibres, poemes, els ha escrit en català.

No puc resistir-me a copiar aquest article de l’escriptor Xavier Fàbregas^[29] intitulat: «El descobriment de l’idioma», perquè il·lustra completament aquest capítol dient tot el que jo hi volia dir, però molt millor que no ho hauria fet jo:

«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el mateix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom singular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pàl·lid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i rodolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català —hi té tot el dret— se’m resisteix amb tossuderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.

»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sil·labari. Vet aquí que un cop acabada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les coses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, [per una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional. Coses que passen].^[30]

»Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excusar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a constatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com sigui, al meu costat, d’una forma paral·lela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí [i uns i altres l’acceptàvem, perquè no hi havia ningú que ens digués que allò no sempre havia estat així; i el qui hauria pogut dir-nos-ho, prou feina tenia per a ell].

»Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne algun —recordo, per, exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys—, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes paraules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres castellans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.

»Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.

»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi Ciudad de Barcelona, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit formulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’home capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.

»L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estava preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.

»La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va tractar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del Bruc —aquells de “la verdad ni teme ni ofende”— em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.

»A partir d’aquell moment vaig començar a col·laborar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia consciència de la gravetat de la meva limitació i àdhuc m’avergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per a sortir-me’n. Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria bàrbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que —diguem-ho entre parèntesis— és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.

»No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.

»Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposar-los rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.

»Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt a baix. I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.

»És obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força, [arrels tan fondes i autèntiques en el si del nostre poble,] se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del [seu veritable amo i el mateix] poble.

[»A partir del moment que la burgesia va constatar aquest fet, va dimitir de la seva funció rectora dins el moviment catalanista, i es va aliar amb les forces de repressió. Això és sabut de tots i no cal que hi insistim; és un fenomen paral·lel al que subratlla una i altra vegada Joan Fuster en parlar-nos de València i del paper de l’aristocràcia del País Valencià en el transcurs del segle XVI. Santiago Rusiñol en recull, amb la seva habitual agudesa, els primers però ja reveladors símptomes en la peça curta Gente bien. El “senyor Esteve”, en veure la magnitud que prenen els seus afers comercials, en passar de botiguer a plutòcrata, sent la necessitat d’establir una diferenciació entre ell i els qui, a l’escalafó social, han quedat per sota seu, i busca una manifestació d’aquesta diferència en l’idioma: parla castellà perquè “hace más fino” i Madrid passa a ser allò que primer Barcelona i després París —recordem la generació “modernista”— havien estat per als seus afanys: la meta on triomfar.

»D’aquesta manera l’idioma, del qual ja feia alguns anys que havia desertat, va ésser una de les realitats a combatre per l’alta burgesia, una vegada va tenir les regnes del país a les mans; la substitució d’assignatures de què he parlat al principi n’és una lògica conseqüència. Les peripècies de l’alta burgesia catalana, la seva postura vers els simpatitzants de les doctrines imperialistes que feien furor a Europa durant aquells anys, és quelcom que no ens incumbeix aquí, però que caldrà estudiar al seu dia. Bé, tot això és molt elemental, ja ho sé, però calia dir-ho].

»S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota consideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto peninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat curosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar).

»El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hauran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.

»Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues coses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves».

Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes generacions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa sol·licitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.

S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipistes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I també els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella «necessitat» de què parlàvem abans.^[31]

El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes —com era de preveure—, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi «pensessin» millor.

Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.

Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.