COM VÉNEN ELS IMMIGRANTS

No ens hem parat massa a considerar la gran aventura que per a l’immigrant representa això d’anar a cercar una terra que li sigui més avantatjosa. Ho considerem una cosa normal i espontània. Ens sembla que tot plegat és d’una senzillesa aclaparadora. Que un bon dia van dir: «Com que aquí estic malament, me’n vaig a veure si prospero en un altre lloc». A mi el cor se m’encongeix de pensar que un dia em puc veure obligat a anar-me’n de Catalunya perquè les coses em vagin malament. I això no obstant, els meus pares ho van fer, però a la inversa, i van abandonar uns llocs que també estimaven. Quin drama va ésser, el seu? El resultat és que jo he arrelat en aquesta terra, i és aquesta la que enyoraria i no la d’ells.

Generalment, i encara que sembli el contrari, les decisions no són mai espontànies. La gent va malvivint en aquests poblets, que a l’últim abandonen. Bé o malament —més malament que bé— van fent la viu-viu. Però l’exemple desesperat de la decisió que d’altres van prendre estimula. I avui se sap que en Tal se’n va anar i totes li ponen. I que demà se’n va un altre. I que algú ha escrit dient això o allò. I que l’altre ha vingut —per tornar-se’n—, i ha exhibit la seva prosperitat.^[34] I tot i això, encara hi ha qui vol i dol, i no s’acaba de decidir mai a abandonar la seva terra. O bé cal que passin anys i la situació s’agreugi més encara.

De vegades és l’home ja casat, que decideix de marxar primer ell, tot sol, per tal de veure com pinten les coses i cridar després la família si tot va bé, dins els extensos matisos que admet la paraula «bé». Quants conciliàbuls, converses i projectes abans d’arribar a la decisió final que l’home se’n vagi, busqui primer feina i després allotjament. És terrible l’esforç que han de fer alguns, alçant amb les seves pròpies mans aquest estatge que allotjarà els seus, ja en camí, o que ja han arribat.

D’altres vegades és el noi gran que ja no aguanta la misèria i deixa els vells, que anirà a buscar més endavant, si hi va. O el qui va fer el servei militar aquí, i aquí es va quedar. O la noia que va venir a servir i va cridar els seus. O el grup d’amics que es van decidir, una mica alegrement, confiats i inconscientment, a anar a cercar fortuna on va semblar que en trobarien. O la família en ple que va fer el vaitot i es va atrevir…

Totes les combinacions són possibles en aquesta ruleta de la immigració, en aquesta rifa de deixar allò que és dolent però segur per cercar allò que és bo però improbable. I en totes hi ha tristesa i esqueixament del cor.

Hi ha qui ha deambulat d’aquí d’allà, treballant, fins a tornar sempre al seu poble mesquí. Han anat a collir la taronja a Castelló, o a veremar a França. Han anat i vingut. Fins que es cansen d’aquest no parar mai. I es queden en un lloc que els sembla segur, generalment França o Catalunya.

Jo mateix, que vaig ésser portat a Barcelona quan tenia dos anys, mai no m’he preocupat massa d’aquesta aventura impressionant que significa el fet de deixar la terra dels avantpassats, trencar-hi per sempre. Sempre he considerat normal la meva estada aquí. I no m’he entretingut mai a meditar tot el que devia significar aquest canvi per als meus pares. De vegades, recordo, els sentia parlar del poble que havien deixat. El poble! Era una nota poètica per a mi; per a ells suposo que enyoradissa. De tant en tant, els meus oncles, els pares —a mi m’hi van portar una vegada, quan tenia set anys—, anaven al poble. Tornaven amb coses característiques d’allà: fruita, embotits. No hi havia pomes com aquelles. Semblava que enyoraven el poble. Jo crec que sí, que l’enyoraven, sincerament, però mai no van voler tornar-hi d’una manera definitiva. Ni tan sols van fer mai projectes per a la vellesa, somiant de tornar-hi després d’haver prosperat. Recordaven els mals temps. I, d’altra banda, no creien que aquí poguessin prosperar fins al punt de poder tenir una vellesa tan regalada.

Aquí, a Catalunya, han treballat molt, i si faig memòria puc recordar, en el cas concret del meu pare, que molt durament. Però ells sempre han dit que mai d’una manera tan brutal i inhumana com a les seves terres. A la seva manera, van prosperar. No deixa d’ésser una enorme ironia pensar que ha prosperat un home que ha arribat a ésser picapedrer o ferroviari.

La darrera cosa que els lligava al lloc on havien nascut eren unes terretes que al capdavall, en un moment d’estretor econòmica, els calgué vendre. Unes terres que si haguessin estat a Catalunya, deien, els haurien valgut tant o tant —i es llepaven els bigotis— i que allà es van haver de vendre per quatre rals.

El poble —el meu poble natal—, les al·lusions que hi feien a les converses de la meva família, les anades allà, les visites de parents i paisans que en venien, les cartes que ens creuàvem, les pomes o els embotits que de vegades ens enviaven, tot això era el pa de cada dia, a casa. Però mai no m’havia deturat a analitzar ni a indagar per què els meus pares i la meva família van venir aquí, com van venir aquí, quin va ésser el seu drama o epopeia. Ha estat ara, en escriure aquest llibre, que hi he pensat. Els meus pares ja han mort, en aquesta terra, que no era la seva però que sempre van respectar i estimar. Per això m’ha calgut preguntar als meus oncles. Un exemple vivent de la immigració d’abans de la guerra.

N’he parlat amb els meus oncles Esteban i Antolín; el primer, germà del meu pare, i el segon, cunyat.

Nosaltres som del Rincón de Ademuz. Jo no conec aquells paratges. Però sembla que es tracta d’un tros de la província de València enclavat entre les de Conca i Terol i completament separat de la primera. Geogràficament, són més aragonesos que valencians. Parlen el castellà amb accent d’Aragó i el meu pare sempre va sentir una flaca envers els maños, que anomenava «paisans». Tot i això, quan, en certa ocasió, hom proposà a aquesta comarca de deixar d’ésser valenciana i annexionar-la a Terol, no ho van voler. Van dir que ells eren valencians. La força del costum lliga i pesa molt.

Som del poble de Casas Altas, i el meu oncle Antolín del de Casas Bajas. Segons els meus oncles, al poble, quan venia l’estiu, anaven a la sega. Passaven llargues temporades fora de casa, segant camps de blat de sol a sol, en quadrilles, dormint als pallers o a les eres, recorrent tot el baix Aragó i pujant de vegades fins a Saragossa, a donar les gràcies a la Mare de Déu del Pilar perquè en tota la temporada havien guanyat vuitanta pessetes. Tornaven a casa renegrits, secs, encartonats. A la tardor anaven a veremar. I a l’hivern a baixar fusta pel Tajo. Els donaven un ral cada dia, pa, oli i sal. Suportaven gelades, intenses nevades, dormien en barraques, i algun moria a l’aventura. El pare, que de vegades m’explicava aquestes proeses, em deia: «Tú no has pasado calamidades». I jo, que estava convençut que havia passat les meves, m’adonava que no, aleshores.

A part d’aquestes feines, treballaven els seus trossets de terra. Em sorprèn la seva misèria, essent com eren propietaris. L’oncle Esteban es posa a riure:

—Allí todo el mundo tiene, pero en realidad nadie tiene nada.

Com que les terres es van repartint entre els fills, cada vegada es converteixen en trossos més petits. Els minifundis, oi? Les van arrendar i se’n van anar, i al capdavall se les van vendre.

Eren set germans, la família del meu pare; quan, fa relativament poc temps, la meva àvia va vendre les terres que li quedaven, recordo que a cada germà li van tocar unes cinc mil pessetes. Una quantitat que fa riure.

Aquella part d’Ademuz, pel que es veu, és de secà. Només és bona l’horta, diu el meu oncle Esteban. Però d’horta, qui en té? Els ricatxos.

Aquest oncle meu es va casar i va venir a Barcelona. Va haver de fer el servei militar. Tornà a València, que era on li tocava de fer-lo. L’any 15 tornà a Barcelona. Després se’n va anar a França. A Catalunya hi havia feina, però s’havia entestat a provar França. No li va anar be, i tornà al seu poble. D’allà, altre cop a Barcelona. Hi va haver vagues i parades forçoses. Altra vegada al poble, perquè era l’època d’anar a la fusta. Després se’n va anar al port de Sagunt. Quina manera d’anar d’Herodes a Pilat buscant acomodament estable! Quines males estones, i quants disgustos! No sap pas el que té qui neix en un lloc on, bé o malament —sempre millor que pitjor— pot anar fent la viu-viu.

L’any 24 l’oncle tornà a Barcelona, aquesta vegada definitivament. El meu oncle Antolín, el seu cunyat, ja havia vingut abans. També havia estat al port de Sagunt, però s’havia quedat sense feina.

Se’n va anar a viure a la barraca d’uns paisans, als Josepets.

Quan la dona del meu oncle Antolín, germana del meu pare, va venir a reunir-se amb el seu marit, portà amb ella el germà més petit, que entrà a la Companyia de Tramvies, i allà s’ha jubilat.

El meu pare seguia a Casas Altas. Des de Casas Altas no parà d’escriure als seus germans demanant-los que li busquessin feina.

Aleshores els meus oncles Esteban i Antolín treballaven a la Pedrera del Morrot. Un dia l’encarregat va dir a l’oncle Esteban:

—Ya puedes avisar a tu hermano, que hay una plaza.

Així va venir el meu pare a Barcelona, l’any 26. Comprà una barraca a Montjuïc, la del terra empostissat. Les barraques, les compraven als qui se n’anaven a viure a pisos, com passa ara, ja ho veurem a l’exemple següent.

Al cap de poc temps va arribar la mare amb mi. Vam venir per mar des de València. I segons vaig sentir que la mare explicava de vegades, la pobra dona venia tota esverada, i, a més, es va marejar. Una germana meva que va morir als divuit anys ja va néixer aquí. Poc després es van fer els grups de Cases Barates a Barcelona, i vam anar a viure en aquestes casetes. Amb el treball honrat i treballós d’aquells anys els pares van pagar els deutes que s’havien vist obligats a contreure al poble.

L’oncle Esteban, de la Pedrera del Morrot passà a la Renfe i també s’hi ha jubilat. Al meu pare i a l’oncle Antolín, quan s’acabà la guerra civil, els van treure de la pedrera, on trencaven pedra com negres tot el dia, com si haguessin tingut un magnífic enchufe, i van tornar a la feina eventual del camp i de les obres de construcció.

He fet càlculs i he comprovat que els meus pares i els meus oncles tenien aleshores, quan van arribar a Barcelona, trenta-sis o trenta-vuit anys, els que ara tenim nosaltres. O sigui que a l’edat en què un home ha trobat el seu camí i s’ha establert ja mig definitivament, ells començaven una vida nova i completament desconeguda.

Actualment, els meus cosins i jo, fills d’aquests homes, tenim una llar i un ofici —un cosí meu és dentista, una altra cosina té una botigueta, l’altra és modista, etcètera—, gràcies a aquesta aventura tardana que ells es van decidir d’emprendre, i que potser ens hauria calgut emprendre a nosaltres, ara. No nedem en l’abundor, i les coses no rutllen com voldríem, fins i tot de vegades van més aviat pitjor que no pas millor, però gairebé com a la frase d’aquella novel·la i pel·lícula podem dir: «Aquesta terra és meva».

Com a exemple dels immigrants de la segona invasió o segona època, he agafat un excel·lent amic, veí fins fa poc temps, perquè ara se n’ha anat a viure a l’Hospitalet.

Aquest senyor amic és de Cañas, província de Granada, i va venir a Catalunya l’any 1949, ara fa catorze anys.

A la seva terra treballava a la construcció d’un canal que feia a la Sierra Nevada l’empresa Agromán. (El meu pare treballà per aquesta poderosa empresa a la construcció del Banc Espanyol de Crèdit de la plaça de Catalunya).

Aquest senyor, per anar a la feina, havia de caminar cada dia catorze quilòmetres. Guanyava poc i la feina era penosa.

Un cunyat seu, que treballava aquí de paleta i que va anar al poble a buscar la seva dona, li parlà de Barcelona, dient que aquí —«allà», va dir ell, aquest paradisíac «allà»— hi havia feina abundant.

Va deixar la família i va venir tot sol. Va anar a parar al barri de Collblanc. Pagava un duro diari de dispesa i es mantenia amb un plat de guisao —els del Sud, de qualsevol plat calent en diuen guisao— cada vespre, que li costava tres pessetes. Guanyava cent quaranta pessetes setmanals. La seva dona, al poble, amb cinc fills, vivia del que ell li enviava cada mes, unes mil pessetes, perquè pel fet de tenir cinc fills cobrava tretze punts i el subsidi.

Començà a treballar de manobre a les obres de la casa Lámparas Z, que construïen per aquells verals. Al cap de dos mesos passà a treballar a l’empresa Ingar —que ell en diu Engra o una cosa semblant— també del ram de la construcció. Ja guanyava una mica més, per setmana, gairebé el doble: 225 pessetes. Al cap de pocs mesos, demanà altra vegada que li fessin els comptes. Així, a la liquidació, cobrava una quantitat que podia enviar a la seva dona. Aleshores era fàcil de trobar feina de seguida, sobretot d’aquella mena. I afegeix aquest senyor:

—Había que «empescárselas» todas.

Mentrestant, li van venir la dona i les dues nenes grans, perquè ja no podia aguantar més, on era, separada d’ell. Els altres tres fills se li van quedar allà, a Cañas, amb la família. Van anar a buscar-lo a la dispesa, després d’haver-li enviat un telegrama dient-li que arribaven.

En aquell moment l’home estava sense feina i sense ni cinc de calaix. Per causa de l’augment de punts, que havien pujat del 10% de la nòmina al 25, els mateixos treballadors s’oposaven a l’admissió a les seves empreses d’homes amb massa fills. (Fins en aquest esfondrament de la solidaritat obrera han conduït certes vigències actuals).

Van anar a veure un paisà que vivia a la muntanya de Montjuïc, en una barraca. Aquest paisà els recollí, sense cobrar-los res, mentre esperaven trobar allotjament.

Finalment l’home entrà a treballar en una fàbrica de mosaics, també de peó, eternament de peó. Guanyava 250 pessetes de setmanada, més els punts, que els pagaven a catorze duros cada un.

La dona també començà a treballar a casa un drapaire. Guanyava 125 pessetes de setmanada. Deixaven els fills amb la paisana. Durant quatre anys, en pla d’estalvis, no van agafar tramvies ni autobusos. Anaven a treballar a peu. La nena gran, la van posar d’aprenenta a casa una pentinadora.

Al cap de set mesos o d’un any d’ésser tots plegats a Barcelona, ja havien estalviat una mica. Amb aquests estalvis i 1.250 pessetes que li van sortir als «iguals» i 600 pessetes més que li deixà un altre paisà, es van poder comprar una barraca per 3.000 mil pessetes. La barraca, també la van comprar a un paisà. (Es podria fer un estudi psicològic molt interessant sobre el paisanatge, aquesta relíquia, llaç o lligam de la patria chica. Persones que a la seva terra ni se saludarien, quan es troben a fora s’ajuden heroicament. Cosa aquesta, segons molts, que no passa a tanta escala ni amb tant de fervor o fanatisme entre els catalans en circumstàncies anàlogues).

En aquella barraca estaven sempre amb l’ai al cor, perquè de tant en tant i a l’atzar, obeint a misterioses necessitats, les brigades tiraven a terra unes quantes barraques, i els habitants eren portats a Missions en espera de llargues solucions. (Va ésser per aquell temps que van començar a controlar els qui arribaven dels pobles).

L’any 1957, quan ja en feia cinc o sis que vivien a la barraca, els van posar la placa de control. Fins aleshores no van respirar, perquè aquesta placa era una mena de garantia. Quan encara no la tenien, només de veure les brigades de l’Ajuntament ja tremolaven.

En comprar la barraca, aquest senyor va fer venir els altres fills que tenia. I amb ell van arribar més parents. Els van allotjar a la mateixa barraca. Hi vivien catorze persones. Al capdavall, aquesta família també va comprar una barraca als Garrofers —una zona de Montjuïc— per quatre mil pessetes —mil pessetes més que el meu interviuat— a una senyora que venia «iguals». Però a aquests, al cap de poc temps, els van tirar a terra la barraca que havien comprat. Bregant de valent van aconseguir que els indemnitzessin amb quinze mil pessetes. Això, que a primera vista sembla un negoci, per a ells era la ruïna, perquè no sabien on anar; davant les perspectives no gosaven comprar una altra barraca. Al capdavall van anar a parar en una porteria, per la qual van haver de pagar un bon feix de bitllets.

La placa consisteix en un número de llauna que claven a la porta de la barraca, com ara els Sagrats Cors durant la Monarquia a les Cases Barates, i, pel que sembla i pel que em diu aquest home, sense més paperassa ni requisits. Quan es van empadronar, van haver de donar aquest número quilomètric. A aquest senyor li va tocar el 2.620.

A la barraca li van néixer dos fills més.

Ha treballat molt, m’explica, a les clavegueres, de nit i de dia, més tard a diverses fàbriques. Divuit hores diàries. Treballava de dia i tenia una plaça de vigilant de nit. Els fills, aviat els posà a treballar. Només així ha pogut estalviar per a comprar-se un pis al barri de la Florida, a l’Hospitalet, pel qual li han demanat la fotesa de seixanta-dues mil pessetes d’entrada i mil de mensuals durant quinze anys.

La barraca, se l’ha venuda per dinou mil pessetes. De tota manera, temps enrere ja se n’hi gastà, per tal d’ampliar-la, vuit mil en uralita i materials.

En aquestes vendes de barraques no hi ha tràmits legals ni paperassa de cap mena. Els tractes es fan sobre la base de l’amistat, i s’accepta el risc d’inesperats enrunaments. No pot ésser d’altra manera. Sobre aquest tema podríem explicar fets molts saborosos, però ens allargaríem massa.

Explica aquest bon home que del poble de Cañas segueix arribant gent contínuament, que es va quedant desert.^[35] N’hi ha, allà, que tenen terres o una mica de bestiar, però no guanyen ni per a impostos. Opten per vendre i venir. Amb els diners que allà només els permetien anar tirant, aquí han posat un bar o un negoci, i actualment, alguns d’ells, no els penja ningú per menys d’un milió de pessetes.

—¿Quiere decir?

—Ya lo creo. Si lo sabré yo.

A la zona on tenia la barraca, gairebé tots són de Granada i Almeria.

No tornarà mai més al seu poble.

—Ni a por la herencia —diu, rient—. ¿Para qué? ¿Para acordarme de los malos ratos que he pasado?

Aquí diu que viuen com persones. (Ja hem vist què vol dir, per a ells, viure com persones).

—Aquí he empezado a llevar calzoncillos blancos y no rayados.

Torna a riure.

Aquest home, a la seva manera, per conveniència, pel que sigui, ha admès Catalunya. Tant de bo que Catalunya no el defraudi. Copio aquestes paraules al peu de la lletra, tal com surten dels seus llavis:

—¿«Quedrás» creer que me ofenden cuando injurian a Cataluña?

D’Andalusia, n’explica horrors. Com els cortijeros sedueixen les filles dels jornalers, oferint-los a canvi càrrecs millors per als seus pares, i plantant-los, tirant-los al carrer quan es cansen d’«abusar» de la filla o de la dona. La paraula «abusar» és d’ell.

—Esa gentuza no pagan con que los quemen —diu.

I segueix explicant:

—En Almería, como los esclavos que salen en las películas, parecido. Las criaturas arrancando esparto por una miseria…

Alguns, ara, davant la seva diguem-ne prosperitat, li diuen:

—¿Cómo te has podido comprar un piso? Yo soy catalán y no me lo puedo comprar.

És català de pares immigrants, però aquest ja es creu amb drets pel fet d’haver nascut aquí.

—La necesidad me ha obligado —contesta—. Sólo ahora, a los cincuenta años de edad, empiezo a levantar cabeza.

Ja hem remarcat què entén aquest home per levantar cabeza.

No ha anat mai a escola.

—Me he criado como los ajos porros debajo de las piedras.

Però els seus fills —i gràcies a ell—, sí. I això, ho diu tot cofoi.

Em dóna aquestes xifres, de la seva terra. Els anys 47 i 48 guanyava vuit pessetes diàries, segant. Vuit pessetes diàries és el que guanyava el meu pare aquí a Barcelona els anys trenta.

Les proeses de la gent per tal de venir a Catalunya són inversemblants. Dies enrere vaig conèixer un noi que treballava de peó, de «manobra», diuen tots, als pisos que construeixen davant de casa, que havia vingut a peu de la ciutat de Huelva. Trigà un mes. Va arribar amb les sabates desfetes. Treballava al port de Huelva. Va prendre aquesta determinació perquè els amics que anaven o venien de Barcelona li van parlar dels diners que aquí es guanyaven. Treballa unes deu hores diàries. Cada setmana es treu —es fa una mica el maco— prop de mil pessetes. En paga quatre-centes de dormir. La vida, se la fa ell mateix, i se sent milionari.

La dona que ens ve a rentar a casa va venir a Barcelona l’any 42. També ella en diu «els anys de la fam». Van venir de Cartagena. Viuen rellogats a les Cases Barates, i amb tants anys no han pogut resoldre el problema de l’estatge. Ni esperances.

Molts vénen sense rumiar-s’ho, però d’altres fan viatges de tempteig. Tant els previsors com els imprevisors acaben quedant-se. Ho he observat, per exemple, en els parents de la meva dona. Ella ja va venir de Castelló perquè tenia una germana i una tia que vivien aquí. Després va venir la seva germana petita, que es va casar amb un català que feia la mili a Barcelona, i ara viu a Cambrils. Després el seu germà. És curiós que tots levantan casa, segons gràfica expressió. I així s’ho diuen els uns als altres quan evoquen l’època d’arribada i de conquista. Són molt pocs els qui, vençuts pel problema de trobar estatge, se’n tornen a les seves terres.

Pel que fa a aquests viatges de tempteig, recordo uns oncles de la meva dona. Vivien a Fuenteovejuna, aquell poble que una vegada matà el Comanador, cosa que no van saber fins fa molt poc temps, quan hi va anar Tamayo amb la seva gent, en uns festivals, a representar el drama de Lope davant les mateixes pedres on devia passar la història. Però deixem-nos de retòriques i seguim.

De primer en va venir un, un oncle de la meva dona, el cap de família. Aquí van intentar de dissuadir-lo. Aleshores no sobrava feina, però el pitjor, com sempre, era l’estatge. On es ficarien? De tota manera, quan explicà com vivien a Fuenteovejuna, tota la família d’aquí va acabar per dir-los: «Au, veniu, i que passi el que passi». I així ho van fer. Ens els vam repartir a viure entre uns i altres, i en paus.

Arriben secs, arrugats, citrins, depauperats. Primer troben feina, després s’engreixen, se’ls posa la pell brillant i llustrosa, i finalment resolen o mig resolen el problema de l’estatge. Aquesta família de la meva dona viu actualment a la Barceloneta, i les filles ja se’ls han casat. Ja són aquí «per sempre».

Les condicions, a les terres que deixen, són dures, tan dures que, com explicava Nualart, referint-se al poble de Baza, davant tanta pobresa, en lloc de preguntar-los: «Per què aneu a Barcelona?» invertia els termes o el significat i preguntava: «Per què no aneu a Barcelona?».

I és que no en tenen prou amb els més nobles propòsits per a poder viure, ni amb les més genials idees. M’explicaven uns cosins de la meva dona, del poble de Cehegín (Múrcia) —poble que segons els seus habitants pertany gairebé íntegrament a uns comtes o marquesos que viuen a la capital, cosa que, pel que sembla, a ells els emociona i, per tant, creuen que ha d’emocionar tothom a qui ho expliquen—, explicaven, doncs, aquests nois, que van anar a veure un terratinent, amo d’enormes camps de presseguers, on la fruita es feia malbé de tanta que n’hi havia, i li van proposar que els deixés treballar la terra entre els arbres. Sembrarien patates i la terra hi guanyaria. A canvi d’allò, li collirien tota aquella fruita que es feia malbé i es perdia. L’home considerà que tot allò era molt complicat. Tenia prou diners i no volia trencar-se el cap per guanyar-ne més.

Aquests cosins de la meva dona, com d’altres de per allà, no s’hi van pensar més i cap a Catalunya falta gent! Uns a Barcelona i altres a Mataró, on hi ha una nodrida colònia de gent de Cehegín. Van començar treballant a la construcció, com tots. Actualment, el més petit d’aquests dos germans de la meva dona és planxista. El gran treballa en una fàbrica, s’ha casat i viu a les barraques del Valero. Passen angúnies, però estan millor que a Cehegín. Ara no pararan fins a fer venir els seus pares, que es van quedar allà.

Així, sense parar, d’aquesta o semblant manera, la gent, contínuament, va emigrant cap en aquesta llumeneta esperançadora que és Catalunya, primer cap a Barcelona, i després cap a d’altres pobles, perquè Barcelona ja està massa plena. Encara que un dia s’adobessin les coses en aquestes terres que ara abandonen, difícilment hi tornarien.

Tampoc no hi tornaran encara que prosperin i facin fortuna. Aquest tipus d’emigrant no és com el que se’n va anar a Amèrica i si les coses li van anar vent en popa va tornar al seu país fet un indià. L’enyorament que sent l’emigrant que va a Amèrica i que fins i tot experimenten ara els qui es desplacen a diversos països europeus, el qui ve a Catalunya difícilment el sent. Catalunya és Espanya. Ni el gallec, el més enyoradís dels emigrants, no sent això que ells en diuen morriña, i es jubilarà, tranquil·lament, serenament, quan sigui l’hora, a la seva Companyia de Tramvies.