PRÒLEG

Tots dos avançaven amb la respiració feixuga, esgarrapant el terreny relliscós i fent esforços per donar sentit al que acabaven de descobrir.

Un xàfec inesperat de finals d’estiu els havia enxampat per sorpresa. L’episodi de pluja d’avenç ràpid havia esclatat mentre exploraven la cova, deixant xops els cingles de pedra calcària, enfosquint les façanes verticals de roca i embolcallant la vall del riu Vézère amb un vel de núvols baixos.

Tan sols una hora enrere, des de la posició privilegiada que havien estat ocupant als espadats, el mestre d’escola, Édouard Lefevre, havia estat assenyalant punts destacats de la geografia al seu jove cosí, en Pascal. Les agulles d’esglésies s’alçaven eriçades en la distància pessigant un cel majestuós. Els rajos de sol resplendien sobre la superfície del riu. Uns esplèndids camps d’ordi s’estenien per damunt de la vasta planura.

Però quan van sortir de la cova parpellejant, havent consumit l’últim misto de fusta que els quedava, era gairebé com si un pintor hagués decidit començar de cap i de nou i hagués cobert aquell resplendent paisatge d’un tel gris.

La caminada d’anada havia estat distreta i entretinguda, però el camí de tornada havia adquirit un deix de dramatisme accentuat pels cabals d’aigua que queien desplomant-se sobre els cingles inferiors, transformant el terreny en un fangar traïdor. Els dos homes reunien les condicions per poder fer senderisme i tos dos portaven les sabates adequades, però cap dels dos tenia tanta experiència com per haver triat lliurement trobar-se al capdamunt de tot d’una cornisa relliscosa sota el pes d’un xàfec imponent. Tot i això, en cap moment se’ls va acudir la possibilitat de tornar a la cova per refugiar-s’hi.

—N’hem d’informar les autoritats! —insistia l’Édouard mentre s’eixugava el front i aguantava una branca perquè en Pascal pogués passar bé—. Si ens afanyem, podrem arribar a l’hotel abans no es faci de nit.

En vàries ocasions es van haver d’aferrar a les branques dels arbres per no perdre l’equilibri i, en un moment concret, se’ls va glaçar la sang quan l’Édouard va engrapar en Pascal pel coll de la jaqueta: es pensava que el seu cosí havia perdut l’equilibri i estava a punt d’estimbar-se.

Quan van arribar al cotxe estaven completament xops. Era el cotxe d’en Pascal; de fet, era del seu pare, ja que només un banquer ben situat podia permetre’s un cotxàs tan modern i sumptuós com un Peugeot Tipus 16. Malgrat que el cotxe tenia sostre, la pluja havia amarat completament la cabina sense parets. A sota del seient hi havia una manta que estava relativament seca, però a una velocitat de creuer de vint quilòmetres hora, els dos homes aviat van començar a tremolar i de seguida van sucumbir a la idea d’aturar-se al primer cafeteria bar que trobessin de camí per prendre alguna cosa calenta.

El petit poblet de Ruac només tenia un bar que, en aquella hora del dia, acollia una dotzena de bevedors instal·lats davant de petites taules de fusta. Eren camperols durs, aguerrits, i tots ells, com un sol home, van callar automàticament quan van entrar els forasters. Alguns havien sortit a caçar ocells i tenien les escopetes repenjades a la paret del fons. Un vell va assenyalar per la finestra en direcció al cotxe, va murmurar alguna cosa al propietari del bar i va esclatar a riure.

L’Édouard i en Pascal van seure en una taula buida com si fossin dos ànecs molls.

—Dos brandis llargs! —va demanar l’Édouard al cambrer—. Com abans millors, Monsieur, o si no ens morirem d’una pneumònia!

El cambrer va estirar un braç per agafar l’ampolla i en va treure el tap. Era un home de mitjana edat amb els cabells negres com l’atzabeja, patilles llargues i les mans encabides.

—Allò d’allà és seu? —va preguntar a l’Édouard fent un gest en direcció a la finestra.

—Meu —va respondre en Pascal—. N’havíeu vist mai cap?

El cambrer va fer que no amb el cap amb cara de voler clavar una escopinada a terra. En comptes d’això, va fer una altra pregunta.

—D’on veniu?

Els parroquians del bar seguien la conversa amb interès. Era la distracció de la tarda.

—Estem de vacances —va respondre l’Édouard—. Ens allotgem a Salart.

—Qui ve a Ruac de vacances? —va esbufegar foteta el cambrer al mateix temps que els deixava els dos gots de conyac damunt de la taula.

—Ben aviat vindrà molta gent —va contestar en Pascal, molest pel to de veu del cambrer.

—Què vol dir?

—Quan s’escampi la notícia del que acabem de descobrir, la gent vindrà des de París i tot —va proclamar en Pascal—. Fins i tot de Londres.

—Descobriment? Quin descobriment?

L’Édouard va intentar calmar el seu cosí, però el jove tossut no pensava callar.

—Estàvem fent una caminada pels cingles, gaudint de la naturalesa. Buscàvem ocells. Hem descobert una cova.

—On?

Mentre els descrivia el camí que havien fet, l’Édouard va escurar el got i en va demanar una altra ronda.

El cambrer va arrufar el front.

—Per aquí hi ha una pila de coves. Què té aquesta de tan especial?

Quan en Pascal va començar a parlar, l’Édouard es va adonar que tots els homes tenien els ulls clavats en els llavis del seu cosí, observant com cada nova paraula fluïa de la seva gola. Com a mestre, l’Édouard sempre havia admirat la capacitat descriptiva d’en Pascal i ara, mentre l’escoltava com es prodigava en paraules, es va tornar a meravellar pel miracle amb què havien ensopegat.

Va tancar els ulls un moment per recordar les imatges il·luminades per la llum tremolosa dels mistos i li va passar per alt el cop de cap ràpid del cambrer als homes que seien darrere d’ells.

Un cop metàl·lic el va fer aixecar la mirada. El cambrer els ensenyava les dents.

«Somreia?».

Quan el cap ros d’en Pascal va esclatar en una ruixada de sang, l’Édouard només va tenir temps de dir: «Oh!», abans que una bala no li foradés el cervell també a ell.

El bar feia pudor de pólvora.

Es va produir un llarg silenci fins que l’home de l’escopeta de caça va dir per fi:

—Què en fem, d’aquest parell?

El propietari del bar va començar a donar ordres.

—Porteu-los a la granja d’en Duval. Talleu-los i doneu-los als porcs. Quan es faci fosc, agafeu un cavall i arrossegueu aquella maquinota ben lluny d’aquí.

—O sigui que hi ha una cova —va dir un vell amb veu serena.

—Ho havies dubtat mai? —va mussitar el cambrer—. Sabia que un dia la descobririen.

Ara sí que podia escopir sense embrutar el terra del bar. L’Édouard havia caigut als seus peus.

Un grumoll de flegma va aterrar sobre la galta ensangonada de l’home.