DOTZE

Un matí d’hivern cristal·lí, els immensos boscos que envoltaven el nou monestir estaven en silenci. Els camps estaven en calma; l’horitzó llis, en pau.

A l’interior d’una cambra congelada, on no hi havia res més que un matalàs de palla, un orinal i un gibrell amb l’aigua glaçada, el jove abat s’havia tret del damunt l’aspra flassada perquè es notava el cos ardent, malgrat el fred. Tenia la pell relliscosa, com si l’acabessin de sucar en aigua. La tos aspra que l’havia estat torturant tota la nit ara havia decidit deixar-lo descansar, tot i que sabia que en qualsevol moment tornaria per sacsejar-li el cos i martellejar-li el cap. Va intentar respirar pel nas per evitar un altre espasme.

Quan, sent un jovenet privilegiat, en Bernat s’havia posat malalt, alguna dama n’havia tingut cura: una tieta o una cosina. Tanmateix, havia expulsat les dones de la congregació i, en conseqüència, es veia obligat a confiar-se a les atencions no tan tendres dels homes. Els seus gemecs enfebrats parlaven de la seva estimada mare, morta feia molts anys. Encara tenia un record esborronat d’algun moment de la seva primera infància, en què, prostrat al llit amb mal de coll, el calmava amb una cançó, una beguda amb mel i el seu bell rostre. Ara, però, era un home, de vint-i-vuit anys d’edat i responsable de l’abadia de Claravall. Per a ell, no hi havia ni mares ni mans amoroses. Havia de suportar la malaltia amb estoïcisme i confiar en la bondat de Crist perquè l’alliberés del dolor.

Si la seva mare hagués sobreviscut als anys, no hi havia dubte que hauria inflat el pit amb orgull en veure com s’havia desplegat el seu devot pla. En donar a llum, havia ofert a Déu cadascun dels seus fills (sis nois i una noia) i s’havia entregat amb plena devoció a educar-los cristianament.

Quan en Bernat va acabar la formació, la mare ja era morta. Els seus tutors l’havien distingit com a posseïdor d’un talent especial; un jove que, a més de ser de naixement noble i tenir un intel·lecte natural, era de temperament dolç, cervell entusiasta i que posseïa aquella mena d’encant infinit que poques vegades beneeix un home. Malgrat un breu coqueteig amb les seduccions seculars de la literatura i la poesia, mai no es va dubtar seriosament que en Bernat acabaria esdevenint ministre de Déu.

Sens dubte, el camí més fàcil l’hauria portat a l’abadia benedictina propera de Fontaines, però va rebutjar aquella opció amb vehemència. Ja s’havia alineat filosòficament amb els nous homes de l’Església (Robert de Molesme, Alberic de Cîteaux, els cistercencs que tenien la sensació de què l’estricta norma de Sant Benet de Núrsia havia estat traïda per abadies corruptes i els seus clergues). Aquests cistercencs estaven decidits a arrencar els excessos de la carn i l’esperit que havia infectat els benedictins. Es negarien a portar delicades camises de lli, calçons, folres, llençols i cobrellits. Les abadies i els monestirs no es guarnirien amb gàrgoles ni quimeres. Es menjarien el pa dur, sense llard ni mel. No cobrarien taxes pels enterraments, no acceptarien delmes, aixecarien les seves comunitats lluny de les ciutats, els pobles o els llogarrets, i expulsarien les dones per evitar les distraccions terrenals. A més, només interromprien les seves oracions i meditacions, per dur a terme les tasques de feina física necessàries per a la subsistència.

Amb aquell ideari espartà fermament gravat a la ment, un bon dia el jove Bernat estava resant en una petita església de camí per demanar a Déu que l’orientés i, quan es va aixecar, va rebre la resposta. Paralitzat per la claredat de la seva decisió, va convèncer els seus germans Barthomieu i André, el seu oncle Gaudry, i, ben aviat, trenta-un nobles més de la Borgonya, perquè l’acompanyessin fins a Citeaux, deixant el Regne de França a mans del Sagrat Imperi Romà i canviant les seves vides d’abans per unes de noves. Dos dels seus germans, en Gerard i en Guiu, eren lluny, fent de soldats, però quan arribés el moment també se sumarien a ell. Només el més jove, en Nivard, va quedar enrere.

—A reveure, Nivard —havia cridat en Bernat al seu germà predilecte el dia que va marxar l’expedició—. Per a tu queden totes les terres i totes les propietats.

El nen va cridar amb la veu negada per les llàgrimes:

—Aleshores tu t’emportes el cel i em deixes només la terra! El repartiment és molt injust!

Aquelles paraules van commoure profundament en Bernat, que es quedaria amb el cor encongit fins el dia en què ell i en Nivard, per fi, es van reunir.

L’any 1112, l’abadia de Citeaux encara era tota de fusta i no tenia una sola pedra. L’havien començat a construir feia quinze anys, però l’abat, l’Stephen Harding, un anglès estoic, ara ja feia temps que no rebia cap novici. Estava que no cabia a la pell de veure l’arribada de tanta humanitat i va rebre en Bernat i el seu seguici amb els braços oberts.

La primera nit freda que va passar al dormitori seglar, en Bernat se la va passar feliçment despert, mentre a l’habitació ressonaven els roncs dels homes esgotats. En els dies i setmanes que vindrien, com més dura era la feina, més complagut estava; en el futur, els diria a tots els novicis que arribessin a les seves portes: «Si voleu viure en aquesta casa, deixeu enrere el vostre cos; aquí només hi poden entrar els esperits».

Les seves capacitats eren tan excepcionals i era tan enèrgic en el treball que, al cap de dos anys, l’Esteve ja havia decidit que en Bernat estava més que preparat per posar en marxa una nova abadia germana. El va nomenar abat i el va enviar amb els seus germans Andreu i Gerard, acompanyats de dotze homes més, a una casa de la diòcesi de Langres a la Xampanya.

Sobre una clariana llisa, van construir una senzilla vivenda i es van embrancar en una vida de duresa extrema, fins i tot en comparació amb els seus estàndards espartans. La terra era pobra, es feien el pa amb l’ordi més aspre i, durant el primer any, es van haver de conformar amb males herbes i fulles de faig bullides. Malgrat tot, van continuar endavant i van aixecar el monestir. El van anomenar Claravall.

El carisma d’en Bernat va arrossegar munions de deixebles a Claravall, de tal manera que quan es va posar malalt hi havia centenars de monjos entre els seus murs. Enyorava la unió que naixia del fet de dormir amb els seus companys al llarg dormitori obert, però ell mateix havia accedit a traslladar-se a una cambra abacial situada al costat de l’església. Els atacs de tos que patia feia un mes, haurien destorbat les poques hores de son que tenien els monjos.

En Gerard sempre havia estat el més fornit dels sis germans. A banda del tall que li desfigurava una cuixa, trofeu de guerra d’un soldat com cal, mai no havia estat malalt: ni un dia a la seva vida. Es passava el dia voltant a prop del seu debilitat germà i intentava fer-li empassar sopes i infusions, però en Bernat se li esmunyia entre les mans: només era un sac d’ossos inerts. Massa apagat per poder dirigir els homes en les oracions, va delegar l’autoritat en el seu prior, tot i que va insistir que l’ajudessin a anar l’església per assistir a les misses i observar les hores.

Un dia, en Gerard va decidir marxar a informar el poderós clergue, Guillem de Champeaux, bisbe de Châlons-en-Champagne, de l’estat de salut d’en Bernat. Tothom sabia que en Guillem apreciava en Bernat i havia reconegut amb molt d’encert el potencial que tenia com a futur líder eclesiàstic. En assabentar-se de la malaltia, va obtenir el permís de l’orde cistercenc de Cîteaux per governar en Bernat durant un any com el seu superior. Amb el decret a la mà, va ordenar que alliberessin el jove abat de totes les seves obligacions clericals i de l’estricta observació de l’orde fins que el seu cos s’hagués recuperat. Es van emportar en Bernat cap al sud muntat en un carro de cavalls, en direcció als climes més càlids d’una abadia més rica i més còmoda d’on feia uns anys havien expulsat el seu germà Barthomieu. Així va ser com en Bernat de Claravall va anar a viure a l’abadia de Ruac.

Ruac era una comunitat benedictina que s’havia alliberat mandrosament dels excessos que en Bernat havia criticat amb tanta duresa. Si bé encara no era mereixedora de passar a formar part de l’orde cistercenc. Tot i que no s’hi acceptaven monges noves, l’abat, un home bondadós, no tenia cor per fer expulsar les que vivien allà feia anys. Ni tampoc no havia anul·lat l’ús del celler de vins o de la cerveseria, ni havia buidat el rebost ple a vessar ni les reserves del graner. En Barthomieu i uns quants homes més havien estat enviats a Ruac com a avantguarda de la reforma. Tanmateix, ells havien començat a gaudir de les comoditats que hi havien descobert, després dels anys de penúries que havien viscut a Claravall. En realitat, Ruac els havia canviat més a ells, que no pas ells a Ruac.

En arribar, en Bernat estava massa malalt per adonar-se de les mancances eclesiàstiques del seu nou entorn i, encara menys, per protestar. Li van assignar una caseta de pedra d’una sola estança situada als afores de l’abadia. Tenia una llar de foc, un llit còmode, una taula de lectura amb una cadira de pèl de cavall i un gran nombre d’espelmes gruixudes. El seu germà Barthomieu atiava el foc i s’estava al seu costat com un enamorat preocupat, i una monja vella, la germana Clotilde, li portava menjar acabat de preparar i begudes sanes.

Al començament, semblava que en Bernat no sobreviuria. Es passava el temps perdent i recuperant la consciència, de vegades reconeixia el seu germà, el beneïa de nou amb feblesa cada vegada, i deia «mare» a la monja, fet que semblava complaure-la infinitament.

En arribar el vintè dia, la febre d’en Bernat va remetre i va començar a ser conscient del que l’envoltava.

Es va incorporar per seure mentre el seu germà li posava bé el cobrellit.

—Qui m’ha portat aquí? —va preguntar.

—En Gerard i alguns dels monjos de Claravall.

En Bernat es va fregar els ulls i, amb molt d’encert, va amagar la reprensió en forma de felicitació.

—Mira’t com estàs! Fas molt bona cara, Barthomieu! —El seu germà gran estava ben alimentat i robust, tenia la complexió era rosada i els seus cabells necessitaven una nova tonsura.

—Estic una mica gras —va replicar en Barthomieu, donant-se uns copets defensius a la panxa per damunt de la túnica de lli de qualitat.

—Com és això?

—L’abat d’aquí no és tan estricte com tu!

—Ah, ja ho havia sentit a dir, això —va observar en Bernat. Com que tenia els ulls abaixats, era del tot impossible saber si li sabia greu l’austeritat que havia imposat a la seva comunitat o el desdeny d’en Barthomieu—. Com és la vostra vida aquí, germà? Serviu plenament Nostre Senyor?

—Jo crec que ho faig, però temo que tu consideraràs la meva satisfacció amb recel. M’agrada molt això, Bernat. Tinc la sensació de què he trobat el meu lloc.

—Què feu a més de resar i meditar? Teniu una vocació? —va recordar l’aversió que sentia el seu germà per les feines físiques.

En Barthomieu va reconèixer que els seus interessos s’inclinaven molt més per les tasques interiors. L’abat l’havia alliberat de les obligacions de la sembra i la collita. A Ruac hi havia un petit escriptori que s’encarregava de publicar exemplars de La regla de Sant Benet a canvi d’uns beneficis substanciosos i l’havien assignat d’aprenent a un venerable monjo expert en l’escriptura. També era adepte a tenir cura dels malalts, tal com en Bernat havia pogut comprovar en primera persona. Ajudava el germà Joan, l’infermer, i es passava bona part d’una hora cada dia voltant per la infermeria, atiant els focs de les llars de foc, encenent les espelmes per a les matines, rentant els bols que s’havien utilitzat per les sagnies, rentant els peus als malalts i espolsant-los les puces de la roba.

Va aixecar en Bernat perquè es posés dempeus, va deixar que aquell esquelet se li repengés a l’esquena i li va aguantar l’orinal. Va fer tot de comentaris entusiasmats sobre la millora en el flux i el color de l’orina d’en Bernat. «Anem», li va dir en Barthomieu quan va haver acabat, «anem a fer quatre passes».

Al llarg de les setmanes, les quatre passes van passar a ser unes quantes i, en arribar la primavera, en Bernat ja podia sortir a l’aire lliure a fer petites passejades i començar a assistir a les misses. El vell abat, l’Esteve, i el seu prior, en Lluís, tenien profundament arrelades les antigues tradicions benedictines i tenien, tal com admetien entre ells, força por d’aquell jove tan estimat. Era un instigador, un reformador i les seves ments provincianes no estaven a l’alçada del seu intel·lecte i poders de persuasió. Esperaven que sabés comportar-se com un humil convidat i els permetés conservar les bótes de vi i les companyes com l’estimada vella germana Clotilde.

Un dia, mentre passejava pels prats del costat de la infermeria, en Barthomieu va assenyalar l’edifici baix i va observar:

—Saps, Bernat, aquí tenim un clergue que uns confidents van enviar a Ruac per recuperar-se d’una terrible ferida i que és l’únic home que he conegut que se’t pugui comparar quant a capacitat discursiva, coneixements i formació. Potser, quan s’hagi recuperat una mica, t’agradaria conèixer-lo i ell, a tu. Es diu Pere Abelard i, tot i que t’oposaràs ferventment a determinats aspectes de la seva tempestuosa vida, sens dubte el trobaràs més estimulant que el teu simple germà.

La llavor va arrelar, en Bernat volia saber qui era aquell tal Abelard. A mesura que la primavera es transformava en estiu i recuperava les forces, cada vegada que passejava seguint el perímetre de l’abadia, feia un cop d’ull a través de les finestres d’arc de la infermeria amb l’esperança de poder descobrir qui era aquell home misteriós. Per fi, un matí després de les oracions de la prima, en Barthomieu li va anunciar que l’Abelard havia sol·licitat una visita. Tanmateix, en Barthomieu creia que, abans de conèixer-lo, calia que conegués la història de l’Abelard, per tal que cap dels dos homes no hagués de passar per una situació vergonyosa.

Quan era jove, l’Abelard havia estat enviat a París per estudiar a l’escola de la gran catedral de Notre-Dame sota la instrucció del mateix Guillem de Champeaux, ara el superior d’en Bernat. Al cap de poc temps, el jove erudit era capaç de derrotar el seu mestre en retòrica, debat i, a l’edat de vint-i-dos anys, havia fundat la seva pròpia escola als afores de París. Els estudiants de la zona es donaven empentes per poder-se situar al seu costat. Al cap de deu anys, ell mateix ocuparia una cadira a Notre-Dame i, en arribar l’any 1115, se n’havia convertit en canonge. En aquest punt, en Bernat el va interrompre i va assegurar que sí, és clar, que havia sentit a parlar d’aquell singular erudit i que es preguntava què se n’havia fet!

La resposta: una dona anomenada Heloïsa.

L’Abelard la va conèixer quan tenia quinze anys, jove i menuda, ja formada i coneguda pels seus coneixements en llengües clàssiques. Vivia a París a l’ostentosa casa del seu oncle: el benestant canonge Fulbert. L’Abelard estava tan entusiasmat que va demanar a l’oncle de la noia que l’allotgés amb la finalitat aparent de poder ser el tutor particular d’aquella noia tan espavilada.

Qui havia seduït a qui esdevindria matèria de debat, però ningú no podia negar que de tot plegat se’n va derivar una apassionada història d’amor. L’Abelard de seguida es va oblidar de les seves obligacions de mestre i va cometre la indiscreció de permetre que les cançons que havia escrit per ella es cantessin en públic. Desgraciadament, la història d’amor va acabar amb un embaràs. L’Abelard la va enviar lluny amb els seus parents de Bretanya. Allà, la noia va parir un nen a qui van anomenar Astrolabi, com l’aparell astronòmic, un nom molt revelador de la sorprenent modernitat de l’Heloïsa.

Va deixar el nen en mans de la seva germana i els dos amants van tornar a París, on l’Abelard va iniciar una tensa negociació per pactar amb l’oncle de la noia. Accedia a casar-se amb ella, però es negava a fer públic el matrimoni per no posar en compromís la seva posició a Notre-Dame. En Fulbert i ell van estar a punt d’arribar a les mans pel desacord en aquest punt. Enmig de tota aquella agitació, l’Abelard va convèncer l’Heloïsa perquè es retirés al convent d’Argenteuil, on havia anat a escola quan era una nena.

Ella hi va anar contra la seva voluntat, ja que era una persona terrenal sense cap mena d’inclinació per la vida religiosa. Va escriure cartes a l’Abelard en què li preguntava perquè s’havia de sotmetre a una vida per a la qual no tenia vocació, i encara menys, una vida que exigia que se separessin.

Era l’any 1118, uns mesos abans que en Bernat hagués arribat a l’abadia de Ruac. L’oncle de la noia estava enutjat perquè l’Abelard, aparentment, s’havia desempallegat de la inconveniència de la seva neboda, enviant-la ben lluny en comptes de triar una unió honesta. En Fulbert no podia permetre que aquell assumpte quedés així. Va enviar tres dels seus aduladors a assaltar l’Abelard a la pensió on s’allotjava. Entre dos el van aguantar estirat al llit, mentre un tercer treia un ganivet i el castrava com si fos un animal de pagès. Van deixar caure els testicles a la palangana i el van deixar somicant enmig d’un bassal de sang que es coagulava.

L’Abelard tenia l’esperança de morir, però no ho va fer. Ara era un monstre, una abominació. Enmig de l’agonia va ser conscient del seu futur: és que Déu no rebutjava els eunucs i els excloïa del Seu servei com a criatures impures? La febre el va assaltar acompanyada de l’entumiment de l’astènia causada per la pèrdua de sang. Es va estar consumint en un estat perillosament precari fins que en Guillem de Champeaux, etern protector de les ments privilegiades, va intervenir i el va enviar a Ruac perquè l’assistís el reconegut infermer, el germà Joan. En aquell pacífic entorn rural, després d’una llarga convalescència física i espiritual, estava preparat per conèixer l’altre invàlid de renom de Ruac, en Bernat de Claravall.

En Bernat recordaria durant molt de temps la seva primera trobada. Aquell matí d’estiu, el va esperar davant de la infermeria i va veure sortir un home terriblement prim, d’espatlles caigudes, amb el front prominent, cobert de línies de preocupació i un tímid somriure gairebé infantil. El seu pas era lent i arrossegava els peus, i en Bernat va fer una ganyota amb empatia. L’Abelard tenia quaranta anys, era un vell de quaranta anys, i malgrat el seu estat físic, en Bernat se sentia robust en comparació amb aquella pobre ànima.

L’Abelard li va allargar una mà:

—Abat Bernat, tenia moltes ganes de conèixer-vos. Conec sobradament la vostra famosa reputació.

—I jo també tenia moltes ganes de conèixer-vos.

—Tenim moltes coses en comú.

En Bernat va aixecar una cella.

—Tots dos estimem Déu —va dir l’Abelard—, i a tots dos ens han tornat la salut les sopes verdes de la germana Clotilde i les infusions marrons del germà Joan. Veniu, anem a passejar, només us prego que no aneu massa ràpid.

A partir d’aquell dia, els dos homes es van convertir en companys constants. En Bernat amb prou feines es podia creure la bona sort que havia tingut. L’Abelard era més que només un igual en matèria de teologia i lògica. El debat i el discurs li permetien exercitar la ment i el cos. Al mateix temps que prenien l’aire, debatien sobre Plató i Aristòtil, realisme i nominalisme, la moralitat de l’home, temes concrets i abstractes. S’enfrontaven verbalment, s’intercanviaven els papers de mestre i aprenent, i es podien passar hores embrancats en una discussió. De vegades, en Barthomieu aixecava els ulls de les seves ocupacions i assenyalava les finestres de la infermeria en direcció als dos homes que passejaven pel prat tot gesticulant.

—Mireu, germà Joan. Els vostres pacients recuperen les forces.

En Bernat tenia moltes ganes de parlar del futur: del seu desig per tornar a comprometre’s en assumptes eclesiàstics, la seva passió per estendre els principis cistercencs. Per la seva banda, l’Abelard es negava a mirar endavant. S’entossudia a limitar-se al present, com si no tingués passat ni futur. En Bernat el deixava estar. No en treia res d’insistir en la franquesa d’aquella ànima entristida.

Un matí, quan estaven a una certa distància de l’abadia gaudint d’una de les millors vistes del riu, es van aturar per admirar la panoràmica. Els dos es van asseure sobre unes roques, en silenci. Les primeres calors de la primavera i els primers pètals de l’estació es fonien per compondre un perfum embriagador. De sobte, l’Abelard va dir:

—Ja coneixeu el meu passat, oi que sí, Bernat?

—El conec.

—Aleshores ja sabeu qui és l’Heloïse.

—N’he sentit a parlar.

—M’agradaria que la coneguéssiu millor, perquè si la coneguéssiu, em coneixeríeu millor a mi.

En Bernat el va mirar sense entendre’l.

L’Abelard es va ficar la mà a la butxaca de l’hàbit i en va treure un pergamí doblegat.

—Una carta seva. Em faríeu l’honor de llegir-la i dir-me què en penseu? Ella no hi posaria cap objecció.

En Bernat la va començar a analitzar; amb prou feines es podia creure que hagués estat obra d’una noia de divuit anys. Era una carta d’amor, però en cap moment no queia en baixeses, sinó que era noble i pura. El va emocionar la melodia de les paraules i la passió del cor. Al cap d’uns minuts, va haver de fer una pausa per eixugar-se una llàgrima dels ulls.

—Quina part llegiu ara? —li va preguntar l’Abelard.

En Bernat l’hi va llegir en veu alta.

—«Els monestirs no deuen res a la caritat del públic; els nostres murs no els van aixecar les usures dels propietaris, ni els seus fonaments no es van erigir sobre l’extorsió. El Déu a qui servim no veu res més que riqueses innocents i devocions inofensives que vós heu posat aquí. Sigui quin sigui el producte d’aquesta jove vinya, només serà per a vós, i sereu vós qui haurà d’aplicar totes les vostres atencions per cultivar-la i millorar-la; aquest hauria de ser un dels principals assumptes de la vostra vida. Malgrat que la nostra renúncia sagrada, els nostres vots i la vida que hem triat semblen ser una garantia que no caurem en la temptació».

L’Abelard va assentir amb expressió trista.

—Sí, si us plau, acabeu-la.

Quan va acabar, en Bernat la va doblegar i l’hi va tornar.

—Es una dona notable.

—Gràcies. Tot i que estem casats, ja no pot ser la meva esposa. Sóc mort per dins, l’alegria m’ha abandonat per sempre. Tanmateix, tinc la intenció de dedicar la resta de la meva vida a ella i a Déu. Viuré com un senzill monjo. Ella viurà com una senzilla monja. Serem com germà i germana en Crist. Malgrat que viuré amb pena perpètua per la meva sort, a través de l’amor que compartim envers Déu, ens podrem estimar l’un a l’altre.

En Bernat li va tocar un genoll.

—Veniu, germà. Avui fa un bon dia. Anem una mica més lluny.

Van continuar seguint el curs del riu que discorria al fons de la vall. L’estiu havia estat prolix en pluges i el fang que havia marxat dels marges del riu tenyia l’aigua de tons marrons i turbulents, tot i que sobre l’ampla cornisa on es trobaven ells, el sòl era sec i ferm. Amb cada passa, se sentia l’espetec de les sandàlies en xocar contra el taló. S’acostaven al punt més llunyà on havien arribat mai per aquells cingles, però feia un temps excel·lent i tots dos se sentien amb forces per continuar. No calia parlar; hauria estat una llàstima fer la competència a les remors del vent que feia xiuxiuejar les fulles. Allà a dalt, sobre els espadats, se sentien privilegiats de poder compartir el regne dels falcons, el regne de Déu.

En un moment donat, en Bernat va dir:

—Mira! Aturem-nos a descansar aquí.

Sobre una àmplia cornisa que comptava amb una magnífica vista sobre la vall, s’alçava un vell ginebre recargolat que, aparentment, naixia sobre les roques. Les seves branques retorçades proporcionaven un tros d’ombres fresques. Van seure repenjant l’esquena al tronc aspre i van continuar gaudint del silenci.

—Tornem? —li va preguntar l’Abelard al cap d’una estona.

En Bernat es va posar dempeus per supervisar el camí que continuava endavant, amb una mà es protegia els ulls mentre intentava localitzar la part superior dels cingles.

—Tinc el pressentiment que es deu poder tornar a l’abadia continuant per aquí mateix, que podrem trobar algun lloc no gaire agrest per on pujar fins a dalt i travessar els prats que queden al nord de l’església. Et veus amb cor de fer-ho?

L’Abelard va somriure.

—No tant com tu, germà, però sí en condicions per fer-ho.

El camí que van trobar a continuació era una mica més difícil i els peus suats els relliscaven sobre les soles de les sandàlies. Just quan en Bernat començava a dubtar de l’encert de la decisió de continuar endavant, van sentir un meravellós soroll d’esquitxos. En tombar el següent revolt, hi havia un petit salt d’aigua, la llum del sol el feia brillar com si fos una cinta de pedres precioses. L’aigua assotava la cornisa i queia formant una cascada per damunt dels espadats.

Assedegats, van agafar l’aigua fresca i cristal·lina a galet amb les mans i se la van posar a la boca. Van decidir que, potser, aquell era un senyal que els indicava que el camí que tenien davant els era propici.

L’avenç era lent i la cornisa una mica traïdora, però estaven decidits a trobar la drecera i tots dos estaven discretament contents que els seus cossos estiguessin a l’alçada de la tasca. Tot just feia uns mesos, el seu estat era tan delicat que amb prou feines es podien aixecar del llit. Satisfets van continuar endavant.

Un segon salt d’aigua els va alegrar el camí i els va permetre tornar a apaivagar la set. En Bernat es va eixugar les mans a l’hàbit i va estirar el coll.

—Allà —va assenyalar—. Si anem una mica més enllà, crec que allà hi ha un lloc prou segur per on pujar fins al cim.

En el punt triat, en Bernat es va posar les mans als malucs i li va preguntar a l’Abelard si estava preparat per a l’ascensió.

—Estic a punt, encara que sembla que el camí és força llarg.

—No t’hi amoïnis. Déu ens mantindrà units al firmament. —Li va respondre alegrement en Bernat.

—Si un dels dos ha d’aprendre a volar, espero que sigui jo i no tu —va contestar l’Abelard.

En Bernat encapçalava l’expedició i buscava la ruta que més s’assemblés a una escala. Suava profusament amb el pit agitat per l’esforç. Va estirar els braços per arribar al següent nivell i es va aturar en sec a mig camí.

—Abelard! —va cridar—. Vés amb compte amb aquella pedra d’allà que balla, però vine! Aquí hi ha una cosa meravellosa!

A la paret del cingle hi havia un forat, ample com el llit d’un home i alt com una criatura.

En Bernat va allargar una mà per ajudar el seu germà més gran a pujar.

—Una cova! —va exclamar l’Abelard al mateix temps que prenia aire.

—Fem-hi un cop d’ull —va proposar en Bernat emocionat—. Si més no, ens servirà per refrescar-nos una mica.

Sense foc, havien de conformar-se amb la llum del sol per poder veure alguna cosa a l’interior d’aquella cavitat. La lluïssor grogosa tot just s’endinsava unes passes a la roca, i després es tenyia de negre. Un cop hi van haver entrat de quatre grapes, es van adonar que es podien posar dempeus sense dificultats. En Bernat va fer unes passes endavant, amb molta cura, i llavors, es va fixar que allà on la llum es moria hi havia alguna cosa.

—Déu meu, Abelard! Mira això! Hi ha pintures!

Cavalls que corrien.

Bisons a l’atac.

El cap d’un immens brau negre al damunt.

Les bèsties es perdien en la foscor.

—Aquí hi ha estat un pintor —va saltar l’Abelard.

—Un geni —va accedir en Bernat—. Però qui?

—Creieu que són de l’antiguitat? —va preguntar l’Abelard.

—Potser, però no ho puc dir amb seguretat.

—Els romans van ser aquí a la Gàl·lia.

—Sí, però aquests no s’assemblen a les estàtues o mosaics romans que he vist —va observar en Bernat. Va mirar enfora, cap a la vall—. Sigui quina sigui la seva antiguitat, aquest és un indret majestuós. L’artista no podria haver trobat una taula millor sobre la qual pintar. Hem de tornar aquí amb llum per veure què hi ha més endins. —Va donar un cop a les espatlles de l’Abelard amb les mans—. Veniu, amic meu. Avui és un dia meravellós. Tornem a l’abadia per assistir a la missa.

En Bernat va convèncer en Barthomieu perquè tornés a la cova amb ell i l’Abelard, i, al seu torn, en Barthomieu va reclutar el germà Joan que era un expert profundament enamorat del món natural. Els quatre homes van sortir de l’abadia de bon matí després del servei de la tèrcia. Tenien la intenció de tornar al migdia per al servei de la sexta. S’haurien d’afanyar, però si no aconseguien arribar a temps per l’hora sexta, haurien de fer penitència. No s’acabaria el món. Si en Bernat hagués estat l’abat de Ruac, les conductes no serien tan laxes, però en aquell dia assolellat se sentia més explorador que clergue.

Van arribar a la cova a mig matí, amb la sensació de mareig pròpia d’uns nens enjogassats. En Barthomieu estava animat per les forces renovades del seu germà i el seu bon humor. En Joan, un guaridor amable i rabassut, el més gran del grup per uns anys, va poder observar les pintures en primera persona. En Bernat i l’Abelard, per la seva banda, reforçaven alegrement els seus vincles.

Anaven equipats amb torxes, branques de làrix amb els extrems embolicats amb parracs sucats en greix. Sobre la cornisa de sota la cova, en Joan es va ajupir, no pas per resar, si no per obrir la bosseta que portava plena de materials per fer un foc: un pedrenyal, un cilindre de ferro (que era la tija trencada d’una antiga clau de l’abadia) i un tros de lli cremat i ple de pols, preparat i assecat amb el seu estil personal.

Va treballar ràpid: va fer saltar espurnes amb el ferro sobre el pedrenyal i, en qüestió de segons, els branquillons ja cremaven. Un cop encesa la torxa, els altres van encendre les seves. De seguida, hi havia quatre homes dempeus a l’entrada de la cova, brandant torxes enceses, observant completament muts algunes de les obres d’art més delicades que mai no havien vist.

A dins, van perdre totalment la noció de les hores; quan van tornar a l’abadia, ja feia estona que s’havia acabat l’hora sexta i tindrien sort si podien arribar a temps per assistir a la missa de l’hora nona. A la llum de les torxes xiuxiuejants, es van quedar corpresos per tota aquella col·lecció d’animals salvatges. Alguns dels animals, com els bisons i els mamuts semblaven extravagants, tot i que els cavalls i els óssos sí que semblaven realistes. Es van espantar en arribar davant de l’estrany home ocell priàpic i van fer petar la llengua. A continuació, quan van passar de quatre grapes pel forat del fons de la cova es van quedar bocabadats en veure les impressions de mans vermelles estergides que els rodejaven a una cambra petita.

Des del primer moment, havien estat parlant de qui podria l’artista o els artistes. Romans? Gals? Celtes? Altres bàrbars llunyans? En no arribar a cap conclusió, es van centrar en el perquè. Per què cobrir una cambra de mans? Quina finalitat tindrien?

En Joan se’n va anar cap a la darrera cambra i va exclamar.

—Germans, això sí que ho puc entendre millor! Plantes!

En Joan va estudiar les pintures amb mirada atenta. Era un herborista àvid, un dels experts més hàbils del Perigord, i la seva competència com a infermer no tenia rival. Els seus cataplasmes, pomades, pols i infusions eren llegendaris, la seva reputació s’havia fet sentir fins a París. A la regió, la història de l’herbalisme era molt llarga i el coneixement de les plantes i els medicaments es transmetia amb molta cura de pares a filis, de mares a filies i, en el cas de Ruac, de monjos a monjos. En Joan estava dotat d’un do especial a l’hora d’embellir i experimentar. Fins i tot encara que un cataplasma per als ofecs ja funcionés bé, és que potser no s’obtindrien millors resultats afegint-hi una mica de tija o de gerani? Si una diarrea es podia contenir amb els beuratges tradicionals, per què no es podien preparar infusions més efectives afegint-hi el suc d’unes roselles o una mica de mandràgora?

Amb els companys mirant per damunt les seves espatlles, en Joan va acostar la torxa a les pintures que il·lustraven arbustos de baies vermelles i fulles de cinc lòbuls.

—A meu parer, això és un arbust d’agrassons. El suc d’aquestes baies és beneficiós per tractar certes lassituds. Aquestes enfiladisses d’aquí, diria que pertanyen a la família de les corrioles, que es diu que van bé per tractar febres.

En Barthomieu estava estudiant el gran home ocell que hi havia a la paret del davant.

—Us heu fixat en aquest ésser, germans? —Va assenyalar amb el dit el penis erecte de la figura—. Es igual de feliç que l’altre. Un cop dit això, fins i tot jo sé quina mena de vegetació l’envolta. És poa.

—Hi estic d’acord —va menysprear en Joan—. Herba normal i corrent. Les seves aplicacions en la medicina, però, són molt limitades; tot i que, de tant en tant, en faig servir per ajudar a espessir cataplasmes.

En Bernat va recórrer la cambra lentament, analitzant les parets.

—Ja sé que gairebé em faig pesat de tant dir-ho, però mai no havia vist un lloc tan especial com aquest en tota la cristiandat. Em sembla que…

A sota els seus peus es va sentir un cruixit i en Bernat va perdre l’equilibri. En caure, va perdre la torxa i es va esgarrinxar els genolls.

L’Abelard se li va atansar de seguida i li va estendre un braç.

—Esteu bé, amic meu?

En Bernat va començar a buscar la torxa a les palpentes, però llavors va enretirar la mà de seguida com si hagués vist una serp a punt de mossegar-lo i es va senyar:

—Mireu! Déu meu!

L’Abelard va abaixar la torxa per veure millor allò que havia espantat tant en Bernat. Repenjats a la paret hi havia una pila d’ossos humans de color ivori. Ràpidament, es va senyar el pit.

En Joan es va ajupir al seu costat per analitzar la troballa.

—Aquests ossos no són recents —va observar—. No puc determinar quant de temps fa que aquest pobre infeliç jau aquí, però no crec que sigui de fa poc. Fixeu-vos en el crani! —Darrere del forat de l’orella esquerra, la part posterior del crani estava esclafada i molt enfonsada—. Va tenir un final violent, que Déu el tingui amb ell. Em pregunto si deu ser el pintor…

—Com ho podrem saber? —va demanar en Bernat—. Sigui qui sigui, per a nosaltres és important suposar que era un cristià i donar-li un enterrament cristià. No el podem deixar aquí.

—Hi estic d’acord, però haurem de tornar un altre dia amb un sac per transportar-ne les restes —va explicar l’Abelard—. No m’agradaria fer-lo caure en desgràcia oblidant aquí alguns dels seus ossos, ni escampant-ne d’altres per allà.

—L’enterrem amb el seu bol? —va exclamar en Barthomieu com una criatura.

—Quin bol? —va preguntar en Joan.

En Barthomieu va avançar la torxa fins que gairebé va tocar el bol de calcària gros com les mans d’un home fent galet i que reposava a terra entre dues piles d’ossos dels peus.

—Aquí! —va dir—. L’enterrem amb el seu antic bol del sopar?

Molt temps després que els ossos reposessin al cementiri i s’hagués dedicat una missa pel difunt a l’església, en Joan va tornar a contemplar el bol de pedra de color carn que conservava a la taula de lectura que tenia al costat del llit. Era pesant, llis i fred al tacte, i, quan el sostenia entre les mans, no podia evitar preguntar-se com havia estat l’home de la cova. Ell mateix tenia un morter pesat i una mà de morter que feia servir per moldre les seves herbes per fabricar remeis. Un dia, deixant-se dur per un impuls, va agafar el morter que tenia a la taula de treball de la infermeria i el va posar al costat del bol d’aquell home. No eren tan diferents.

El seu ajudant, un monjo jove que es deia Miquel, l’observava amb recel des del lloc que tenia assignat en un racó.

—És que no tens feina a fer? —li va preguntar empipat en Joan. El jove de rostre semblant a una destral era incapaç d’ocupar-se dels seus assumptes.

—No, pare.

—Doncs, bé, et diré com pots ocupar el teu temps fins que arribi l’hora de les vespres. Canvia la palla de tots els matalassos de la infermeria. Tornem a tenir xinxes.

El jove monjo se’n va anar arrossegant els peus i amb posat enrabiat, rondinant per sota el nas.

La cel·la d’en Joan era un espai tancat a l’interior de l’espai allargat de la infermeria. Normalment, quan es treia les sandàlies i posava el cap sobre el llit de palla, es quedava adormit, sense adonar-se dels roncs i els gemecs dels seus pacients. Tanmateix, des del dia que havien anat a la cova, no havia pogut dormir bé. No es podia treure del cap les imatges de les parets de la cova ni l’esquelet de la cambra. Un cop, en somnis, l’esquelet s’havia tornat a articular, s’havia aixecat i s’havia transformat en l’home ocell. Es va despertar amarat d’una suor desagradable.

Aquesta nit, estava estirat, despert, amb els ulls perduts en l’espelma petita que havia deixat encesa damunt de l’escriptori entre els dos bols de pedra.

Una obsessió es va apoderar d’ell.

No seria fàcil apaivagar-la.

No s’esvairia fins que va arrossegar en Barthomieu, en Bernat i l’Abelard a fora, enmig dels prats coberts de rosada i els boscos exuberants que rodejaven l’abadia.

No s’esvairia fins que haguessin carregat uns cistells plens a vessar de poa, agrassons i corrioles.

No s’esvairia fins que en Joan hagués mòlt les baies, tallat i mòlt les plantes al morter i després hagués bullit tota aquella barreja per fer-ne una infusió.

No s’esvairia fins la nit que els quatre homes van seure plegats a la cel·la d’en Joan i un rere l’altre es van empassar aquella infusió agra i vermellosa.