TRENTA-DOS
Dijous a la nit
L’Isaak va acabar de llegir les darreres paraules del manuscrit i, en acabat, només es va sentir silenci a la línia.
—Encara hi ets, Luc?
En Luc anava al taxi, només era a uns carrers de l’hotel. Les voreres estaven atapeïdes de gent que portava un rumb clar, que anaven a casa o que marxaven.
—Sí, sóc aquí.
El seu cervell no parava d’escopir retalls d’informació.
El bisó de Ruac.
El coll llarg de la Sara.
Un cotxe que se’ls llançava al damunt en un carrer fosc de Cambridge.
En Pierre estirat de boca terrosa al terra de la cova.
Dos-cents vint anys.
Templers.
Sant Bernat en relleu sobre una coberta de cuir vermell.
Una commoció explosiva i una columna de fum en la distància.
Picratol.
L’Hugo rient.
L’Hugo mort.
El cos d’en Zvi trencat contra les roques.
El rostre sorneguer d’en Bonnet.
La desena cambra.
La Sara.
De sobte, totes les peces encaixaven. Va ser com aquell moment en què un matemàtic resol un teorema i escriu sobre el full de paper amb una cal·ligrafia florida: QED. Quod erat demonstrandum.
S’ha demostrat.
—Tens cotxe? —li va preguntar en Luc.
—Sí, és clar.
—Me’l pots deixar?
El telèfon d’en Luc va vibrar. Tenia una trucada entrant. Se’l va allunyar de l’orella un segon per veure la ID de qui trucava.
Sara Mallory.
El cor li va fer un salt. Va prémer el botó de resposta sense avisar l’Isaak que penjava.
—Sara!
Silenci. Després, una veu masculina. Un veu vella.
—La tenim.
En Luc ja sabia qui era.
—Què vols?
—Parlar. Res més. Després, se’n podrà anar. I tu també. Hi ha coses que cal que entengui.
—Deixa’m parlar amb ella.
Es va sentir una remor esmorteïda. Va esperar.
—Luc? —Era la Sara.
—Estàs bé?
Estava espantada.
—Si us plau, ajuda’m.
L’home tornava a parlar pel telèfon.
—Ja està. Ja has parlat amb ella.
—Si li fas mal, et mataré. Et mataré.
El taxista va fer una llambregada a en Luc pel mirall retrovisor, però semblava decidit a no ficar-se en els assumptes d’en Luc.
L’home del telèfon parlava amb to sorneguer.
—Segur que sí. Vindràs a parlar?
—Li has fet mal?
—No, només ha patit algunes molèsties. Hem estat uns cavallers.
—T’ho juro. Serà millor que m’estiguis dient la veritat.
L’home va ignorar-lo.
—Et diré on has d’anar.
—Ja sé on ets.
—Perfecte. Això no representa cap problema per a nosaltres. Però et dic una cosa: vine sol. Sigues aquí a mitja nit. Ni un segon més tard. Si véns amb els gendarmes, la policia o qualsevol altra persona, tindrà una mort desagradable, tu moriràs i la cova serà destruïda. No en quedarà res. No parlis d’això amb ningú. Creu-me, no parlo per parlar.
L’Isaak va deixar en Luc tot sol a l’estudi durant mitja hora mentre ajudava un dels seus fills amb els deures d’escola. La dona de l’Isaak va treure el cap per la porta per oferir-li una mica de cafè, però en Luc escrivia amb tant d’afany que amb prou feines va tenir temps de dir-li que no. No era una carta ben feta, més aviat era una primera vomitada farcida de frases a mitges i abreviatures. Li hauria agradat poder ordenar bé els seus pensaments per confeccionar un text raonat, però estava frenètic pel poc temps que tenia. S’hauria de conformar amb això.
Va fer servir la impressora multifunció de l’Isaak per treure’n un duplicat i també va fer duplicats de la còpia en color del manuscrit de Ruac que tenia l’Isaak. Va entaforar la carta i el manuscrit en dos sobres en blanc que li va donar l’Isaak. En el primer va escriure Coronel Toucas; Group Gendarmerie De Dordogne, Perigueux, i a l’altre, M. Gerard Girot, Le Monde.
Va confiar els sobres tancats a l’Isaak i li va dir que si no rebia notícies d’ell en el termini de vint-i-quatre hores, s’encarregués que les cartes arribessin al seu destí.
L’Isaak es va fregar el front amb posat preocupat, però hi va accedir sense dir res.
L’Isaak tenia un bon cotxe, un Mercedes coupé. Un cop en Luc va poder abandonar la Périphérique Intérieur i agafar l’A-20, va trepitjar el gas a fons i va començar a engolir quilòmetres. El cotxe comptava amb un GPS amb radar. Li indicava que li quedaven 470 quilòmetres per fer i que l’hora d’arribada seria la 1.08 de la matinada. Havia de recuperar més d’una hora.
Cada vegada que el detector de radars xiulava, deixava anar l’accelerador i baixava de velocitat punta a velocitat legal. No tenia temps per xerrar amb els gendarmes. Mitja hora de bestieses al marge de la carretera podia ser la diferència entre la vida i la mort. Aquesta gent de Ruac treballaven amb una crueltat sense precedents.
Mai no havia anat a l’exèrcit. Mai no havia anat als escoltes. No sabia com fer-ho per lluitar amb un home o per fer-lo caure d’un cop. No tenia armes, ni tan sols una navalla. Què podien fer ells? L’últim cop que havia estat en una baralla, era en un pati d’escola i els dos nens havien acabat amb el nas regalimant sang per igual, pel que ell recordava.
Només podia comptar amb el seu cervell per lluitar.
Tornava a estar al Perigord. Territori conegut. Havia recuperat gran part del temps que necessitava, però no tot. L’hauria de treure de les carreteres secundàries, però era tard i el trànsit escàs.
Encara era a temps de fer una trucada al coronel Toucas. Potser aquest seria el moviment més intel·ligent, deixar-ho en mans dels professionals. Es trobaven en un entorn rural, però segurament un equip d’assalt es podria presentar en cosa d’una hora. Havia vist a la tele com entraven en acció aquests equips. Homes joves i experimentats. Què feia un arqueòleg de mitjana edat assaltant la fortalesa?
Va desestimar la idea, sacsejant el cap. Ell havia ficat la Sara en aquest embolic. Era ell qui l’havia de treure. Va serrar les dents, va trepitjar el gas a fons i el cotxe va reaccionar al seu estat anímic.
Va arribar als afores de Ruac a les 23.55. Per bé o per mal, no faria tard. L’instint li va fer reduir velocitat quan va arribar al revolt on l’Hugo havia perdut la vida, després va portar el Mercedes cap al carrer principal desert del poble.
Feia una nit ennuvolada, el vent bufava a ratxes. El poble no tenia fanals i totes les cases eren a les fosques. L’única il·luminació era la que emetien els fars halògens blavosos del cotxe.
Al final del carrer, es van il·luminar consecutivament els dos nivells d’una casa. Primer, el pis de dalt; després, el de baix. Era la caseta que hi havia a tres portes del cafè.
En Luc va frenar i es va acostar al revolt.
Per instint, va mirar pel retrovisor. Va distingir les siluetes de dos homes vestits amb roba negra que prenien posicions a banda i banda del carrer. A través del parabrisa va veure com aquella mateixa escena es repetia a l’altre extrem del carrer.
Estava rodejat.
Va baixar del cotxe, espolsant-se la sensació de formigueig que li recorria les cames.
La porta del davant de la caseta il·luminada es va obrir. Es va encarcarar. Potser, el saludaria la detonació d’una escopeta. Com als seus excavadors. Potser era així com havia d’acabar tot plegat.
Anava vestida per a una festa: duia una brusa molt festiva que li deixava l’escot al descobert i una faldilla negra cenyida fins a mitja cama, gairebé vampiresca. Semblava que s’hagués passat molta estona maquillant-se. Portava els llavis pintats d’un vermell molt intens, amb la intenció de ser seductors.
—Hola, Luc —el va saludar—. Arribes a temps. —Es mostrava melindrosa i amistosa, com si l’esperés per sopar.
Va sentir una profunda onada de nàusees, com la que et recorre els budells quan t’assalta el primer assot d’una grip.
Va fer un esforç per parlar, i les paraules van brollar dels seus llavis forçades i esquerpes.
—Hola, Odile.