SETZE

L’últim dia de feina a la Cova de Ruac va arribar i se’n va anar.

L’última nit, es va organitzar una mena de sopar de celebració, tot i que els ànims no estaven per a gaire festes després de les desgràcies que havien succeït durant l’excavació. Dos accidents que havien desencadenat rumors sobre malediccions, mala sort i coses per l’estil.

Després del funeral de l’Hugo a París, en Luc havia tornat a Ruac i s’havia posat a treballar com un desesperat, induint-se una mena d’estat d’anestèsia i dormint només el que era imprescindible per poder continuar endavant. Es va tornar esquerp i distant, només parlava si li parlaven, va conservar una eficiència professional amb el seu equip, però aquí s’acabava tot. La mort de l’Hugo li havia robat l’encant de l’enginy com les onades s’emporten les lletres que un dibuixa sobre la sorra de la platja amb una branca.

Les coses encara van empitjorar més quan en Marc Abenheim es va presentar a Ruac sense avisar, procedent de París, amb la ferma determinació d’explotar la tragèdia. Aquell manaire escardalenc es va presentar exigint que tothom sortís del mòdul, per poder parlar amb en Luc en privat. Llavors, com si fos un actuari, va desafiar en Luc preguntant-li quines eren les possibilitats que en una excavació hi hagués dues morts en una sola estació.

—On vols anar a parar? —li va escopir en Luc.

La veu de l’Abenheim tenia un empipador to nasal.

—Manca de disciplina. Manca d’una bona gestió. Manca de seny per haver convidat el seu amic a passar uns dies en una excavació oficial del Ministeri. Aquí és on vull anar a parar.

Va ser un autèntic miracle que en Luc es pogués controlar i enviés l’Abenheim ben lluny sense trencar-li el nas.

Quan el tros d’imbècil oficiós de l’Abenheim va haver marxat, en Luc va començar a desfogar-se obertament. Havia estat controlant l’enuig durant la visita, però ara que ja no hi era se’n va tornar a la caravana i va tancar la porta de cop. El primer que li va cridar l’atenció va ser el bony que havia deixat a la paret la nit després de la mort de l’Hugo.

Sentia la imperiosa necessitat de tornar-hi a clavar un cop de puny, d’acabar el que havia començat travessant amb el puny la paret tacada de sang, però quan va tancar el puny es va recordar que era molt mala idea. El tall de l’artell se li havia infectat, se li havia inflat i el tenia endurit, a més tenia tot d’esgarrapades vermelles que li pujaven per l’anvers de la mà. No tenia el temps ni les ganes d’anar a un metge. Un dels estudiants tenia un cul d’ampolla d’eritrocina que li havia sobrat després de passar una infecció de pit i en Luc se l’havia començat a beure feia uns dies. Va obrir el puny que tenia adolorit i, en comptes d’això, va donar un cop de peu a una cadira.

Pel que feia a la Sara, si en cap moment en Luc havia tingut el desig de tornar a iniciar una relació amb ella, l’havia eliminat, oblidat o, potser, no l’havia tingut mai. No se’n recordava.

Ella va respectar l’espai d’en Luc sense obligar-lo a fer front a la pèrdua. Com més s’allunyava ell, més s’amoïnava ella, esmunyint-se al voltant dels marges de la seva vida, parlant amb nerviosisme amb en Jeremy i en Pierre sobre el seu estat de salut i benestar. En sabia una mica del que era una depressió clínica.

Una vegada, ell havia estat la causa que ella en patís una.

La nit de tardor era freda i la gent s’acostava al foc de la mateixa manera que els seus avantpassats prehistòrics s’hi devien haver reunit. En Luc tenia la sensació que havia d’adreçar-se al grup per última vegada, tot i que no li vingués de gust fer gaire discursets.

Els va donar les gràcies per la seva incansable col·laboració i va repassar una llista dels èxits que havien aconseguit. Havien extret un mapa minuciós de tot el complex des de la primera cambra fins a la desena. Havien fotografiat la cova centímetre a centímetre. Tenien una primera datació amb carboni que havien pogut determinar a partir del perfil de carbó d’un dels bisons i que havia confirmat la teoria de què la cova es remuntava al 30 000 BP^[1]. Havien començat a entendre les forces geològiques que havien pres part en la formació de la cova. Havien fet una excavació exhaustiva dels terres de la Cambra 1 i la Cambra 10. A la Cambra 1 havien trobat indicis d’una foguera, ossos de rens en abundància i signes d’ocupació perllongada a l’entrada de la cova. A la Cambra 10, van trobar més fulles i escates aurinyacianes, el preciós ós d’ivori i, meravella de les meravelles, la punta de dit d’un infant humà. Tot i que era l’únic os humà que havien desenterrat, no deixava de ser una troballa miraculosa que seria sotmesa a nombroses anàlisis en les properes setmanes. La Sara Mallory també havia recollit un gran nombre de mostres de pol·len que analitzaria durant l’hivern. No va dir res de la recollida de plantes que havien fet ni dels experiments a la cuina. De moment, no calia que ningú més sabés res d’aquella petita tasca feta al marge.

Per acabar, va recordar a tothom que això només era un començament, no un final. Ja els havien concedit el finançament per a tres temporades més i es tornarien a trobar a la primavera per comparar les notes que haguessin pres durant el temps que haguessin passat als laboratoris. Els va comentar que s’imaginava que encara visitarien la Cova de Ruac quan fossin vellets de cabells grisos, i, en sentir-ho, en Craig Morrison va intervenir amb aquell accent escocès dient que alguns d’ells ja eren vellets de cabells grisos, moltes gràcies!

En acabat, en Luc va aixecar la copa en record d’en Zvi Alon i l’Hugo Pineau i els va demanar a tots que anessin amb molt de compte durant el viatge de tornada.

L’equip va estar bevent i xerrant fins ben entrada la nit, però en Luc es va retirar abans a la caravana. La Sara buscava una excusa per anar amb ell. Mentre repassava el correu electrònic, se li va acudir.

—Hola —va dir amb timidesa quan va obrir la porta—. Et fa res una mica de companyia?

—I tant, passa.

Només hi havia encès un llum petit. No llegia ni bevia. Era com si s’hagués limitat a seure i contemplar.

—He estat molt preocupada per tu —li va dir ella—. Tots ho estem.

—Estic bé.

—No, em sembla que no ho estàs. Quan tornis a Bordeus, potser hauries d’anar a veure algú.

—Que vols dir que estic grillat? Deus fer broma.

—No en faig. Han passat moltes coses.

Ell va apujar el to de veu.

—T’he dit que estic bé! —Però quan va veure que la boca d’ella es torçava, va continuar en veu més baixa—: Escolta, quan torni a la universitat i em torni a sumir en la meva rutina, estaré millor que un peix en una peixera, com se sol dir. De debò, que sí. Gràcies per preocupar-te per mi.

Va canviar totalment de tema amb la notícia.

—He rebut un correu electrònic d’en Fred Prentice, el meu contacte a PlantaGenetics. Han acabat les anàlisis.

—Sí?

—Sembla que està molt emocionat, però no m’ha volgut dir res per correu electrònic… diu que té a veure amb qüestions de la propietat intel·lectual i drets de patent que cal determinar primer. Vol que anem a Cambridge en persona.

—Quan?

—Ell proposava dilluns. Voldràs venir amb mi?

—He de tancar l’excavació.

—En Pierre, en Jeremy i tots els altres, estan perfectament preparats per fer-ho. Em sembla que hauries de venir. T’anirà bé.

En Luc va fer petar la llengua:

—Si he de triar entre anar al psiquiatre i visitar el Regne Unit, suposo que accepto.

En comptes de posar-se a dormir, en Luc va trencar la seva pròpia norma i se’n va anar a la cova per fer-hi una última visita.

Els privilegis de ser el director, es va dir a ell mateix.

Mentre baixava per l’escala envoltat per la foscor, amb el casc de miner il·luminant la paret de l’espadat, va tenir la desagradable imatge del moment en què en Zvi lliscava sobre un graó i queia de cap a la seva mort, però se’l va treure del cap i va continuar baixant.

Un cop a la cornisa, es va posar un vestit de Tyvek en la foscor, va obrir la pesada porta i va encendre l’interruptor. Els llums halògens feien de la cova un lloc lluent i esquerp, molt diferent de l’aspecte que devia haver tingut en la prehistòria.

Lentament va recórrer tota la cova fins al final, en direcció al seu racó preferit, la desena cambra. Tots els ratpenats havien marxat i, ara, la cova era un lloc veritablement tranquil.

En el punt més llunyà, es va plantar cara a cara davant de l’home ocell de mida natural al camp de poa. Tenia una espelma. La va encendre amb un encenedor d’un sol ús i després va apagar la il·luminació elèctrica. Era el que havia volgut fer en Zvi Alon, per poder experimentar com era la cova de forma natural. Era l’instint correcte.

Sota la llum tremolosa de l’espelma, la poa semblava onejar. El bec de l’home ocell semblava bellugar-se.

Què deia?

En Luc va estirar el coll per sentir-lo.

El que donaria, va pensar, per poder estar al costat de l’home que va pintar aquestes imatges, per observar-lo, per comprendre’l, per parlar amb ell.

Va apagar l’espelma d’una bufada i es va passar uns moments envoltat de la foscor més extrema que mai no havia vist.