QUATRE

H. Pineau Restorations tenia les oficines al carrer Beaujon, a tocar de l’avinguda Hoche a només uns carrers de l’Arc de Triomf. Era un barri de renda alta que l’Hugo havia triat pel prestigi que li aportaria. Per poder assumir-ne els costos només va llogar un petit grup de sales perquè hi treballés el personal. Ell vivia al districte 7è on gaudia d’una elegant vista sobre el Sena i, quan feia bon dia, podia anar passejant fins a l’empresa tot fumant una cigarreta. Sempre animava els seus clients que l’anessin a visitar per poder-los ensenyar la seva selecta col·lecció de quadres i antiguitats, per no parlar de la seva espaterrant secretària pèl-roja.

Com a cosmopolita de soca-rel, no podia suportar que el separessin del batec de París més temps del que era imprescindible i sempre s’enyorava una mica quan havia d’anar a visitar les entranyes de l’empresa, allotjades en un edifici metàl·lic i rabassut ubicat en un polígon industrial gris a prop de l’aeroport d’Orly. Allà l’empresa rebia tota mena de pintures, obres d’art, llibres i manuscrits procedents de l’Europa occidental i de més enllà. En aquell edifici comptava amb un equip de trenta persones, sempre atrafegades, i que amb molta paciència i ganes de fer diners eliminaven els efectes de les inundacions, del foc i altres desastres humans i naturals.

L’Hugo va sortir del despatx com un llamp quan va sentir la veu de baríton d’en Luc ressonant a la recepció.

—Just a temps! —va cridar l’Hugo empresonant el seu amic en una gran abraçada. En Luc li treia un cap d’alçada, musculós i de pell morena per la feina vigorosa a la intempèrie. L’Hugo semblava pàl·lid i infantil al costat d’ell, esvelt i afectat—. Au, per fi has conegut la Margot. Ja t’ho vaig dir que era bonica! —Llavors li va dir a la secretària—: I tu, per fi has conegut en Luc. Ja t’ho vaig dir que era ben plantat!

—Bé, la veritat és que ha aconseguit que tots dos ens trobem incòmodes —va observar en Luc amb un somriure—. Margot, deus ser una dona molt forta, per poder aguantar aquest paio.

La Margot va fer que sí descaradament.

—El meu xicot juga a rugbi, o sigui que tinc una mena d’assegurança contra la mala conducta d’aquest paio.

—I aquest és l’Isaak Mansion, el meu responsable de desenvolupament empresarial i la meva mà dreta —li va dir l’Hugo per presentar-li l’home del vestit i la corbata que havia aparegut al seu costat, un home de cabells curts i arrissats, i una barba impecable.

L’Isaak el va saludar amb molta efusivitat i li va dir amb posat astut:

—Encara no saps per què ets aquí, oi que no?

—Silenci! —va intervenir l’Hugo amb to juganer—. No m’esguerris la diversió. Marxa i fes-nos guanyar diners!

Un cop al despatx, l’Hugo va fer seure en Luc i li va fer tot un numeret encetant una ampolla de bourbon i servint-los unes generoses racions en uns gots de vidre de Baccarat. Van brindar i en van prendre uns glops.

—El lloc està molt bé, i a tu se’t veu molt bé —va comentar en Luc.

—Quant de temps fa que vas ser aquí, cinc anys? —li va preguntar l’Hugo.

—Si fa no fa.

—Que trist. Et veia molt més quan vivies a l’estranger.

—Bé, ja saps com va això —va murmurar en Luc—. Mai no hi ha prou temps.

—L’últim cop que ens vam veure tenies parella, una americana.

—No va anar bé.

L’Hugo va arronsar les espatlles.

—Sol passar. —Llavors, sense perdre ni mig segon va dir—: Renoi, quina alegria veure’t!

Es van estar una estona parlant d’amics de la universitat i de la complexa vida social de l’Hugo quan la Margot va trucar discretament a la porta per informar l’Hugo que la policia tornava a estar al telèfon.

—Me’n vaig? —va preguntar en Luc.

—No, quedat, queda’t. No trigaré gaire.

En Luc va escoltar una part de la conversa i, després de penjar, l’Hugo va sospirar.

—Sempre passa alguna cosa. Ahir a la nit van entrar a robar al laboratori. Li van clavar una pallissa de mort al vigilant. Ara és a l’hospital amb el cap fet xixina. Van escorcollar tot el centre.

—Us han robat res?

—Res. Aquells idiotes segurament ni tan sols no sabien que ens dediquem a restaurar llibres. Quina és l’última cosa del món que li interessa a un brètol ignorant? Llibres! I això és precisament el que hi van trobar, una pila de llibres. Justícia poètica, si vols, però ho van deixar fet un daltabaix.

A en Luc li va saber greu tot l’estrès que semblava estar passant, però al final va aixecar les dues mans cap al sostre i va dir:

—I doncs? Què m’has de dir? Què és tan especial perquè haig de deixar penjat tot el que tinc i arrossegar el cul fins a París?

—Necessito que el teu cervell em faci un servei.

—Per què?

—Per a això.

L’Hugo se’n va anar cap a la calaixera i en va agafar un paquetet embolicat amb mussolina. Van seure junts al sofà. L’Hugo va fer lloc a la tauleta de centre i allà va fer tota una parafernàlia per desembolicar el llibre. El cuir semblava més vermell i més llustrós que el primer dia que l’Hugo l’havia vist a l’abadia. El sant envoltat d’una aurèola de la coberta es veia molt més tridimensional que abans. Els botons de plata, les cantoneres i les capçades, juntament amb les dues tanques tenien un deix de l’esplendor que havien tingut en la seva època. I, per descomptat, ara el llibre era molt més lleuger, totalment sec.

—Això em va arribar farà unes setmanetes. Estava molt malmès per l’aigua, però el meu equip l’ha pogut eliminar.

—D’acord…

—És de la Dordonya, del Perigord Negre, el teu terreny habitual.

En Luc va aixecar una cella mostrant un pessic d’interès.

—Has sentit mai a parlar d’un poble que es diu Ruac?

—A la riba del Vézère, no? Hi dec haver tret el nas un o dos cops. Què hi ha allà?

L’Hugo li va explicar com havia anat l’incendi de l’abadia, afegint-hi una mica de dramatisme i espectacle de collita pròpia, i creant expressament un clímax en la història. Quan va haver acabat, després d’oferir-li tot un pompós discurs sobre les excel·lències de la restauració de documents de la seva empresa, va dir:

—M’agradaria que hi fessis un cop d’ull i me’n donessis una primera impressió, et sembla bé?

—I tant. Au, fem-hi un cop d’ull.

En Luc va agafar aquell llibre prim i lleuger entre les seves mans endurides, va obrir la coberta, va fixar-se en la data del segle XIV que hi havia a la guarda i va començar a girar els fulls.

Va fer un xiulet discret.

—Em prens el pèl! —va exclamar.

—Em pensava que t’interessaria —va dir l’Hugo—. Continua.

En Luc es va aturar en cada pàgina el temps just per fer-se’n una primera impressió. Tot i que no sabia llegir el text, era evident que el copista era destre i expert en l’escriptura. La cal·ligrafia era d’un estil més aviat quadrat, el text s’organitzava en dues columnes a cada pàgina i havia fet servir una tinta de color rovellós que conservava una preciosa lluïssor de coure. Tot al marge dels fulls es veien uns puntets que s’havien fet servir per tal que les línies fossin rectes i exactes.

Tanmateix, no era el text el que li interessava. El que el tenia totalment captivat eren les il·lustracions vívides i atrevides que guarnien els marges d’unes quantes pàgines.

En especial les icòniques, les imatges que eren com la sang de la seva vida.

Els braus negres. Els cabirols. Els bisons.

Imatges que representaven el món salvatge bellament il·lustrat en negres, vermells terrossos, marrons i canyelles.

—No hi ha cap mena de dubte que això és art rupestre policromàtic —va mussitar—. Paleolític superior, molt semblant en execució i estil a Lascaux, tot i que no són ni de Lascaux ni de cap altre indret que jo hagi vist.

—I tu els has vist tots, m’imagino —va observar l’Hugo.

—Per descomptat! A això em dedico! Però, saps què passa, el més increïble de tot plegat, és la data que diu aquí: 1307! La primera menció absolutament fiable de la història escrita que parla d’art rupestre data del 1879 a Altamira, Espanya. Això és cinc segles anterior! No vull dir que l’home no hagués posat els ulls en aquestes coves abans del segle XIX, però mai a ningú no se li havia acudit dedicar-los unes paraules, ni de reproduir cap de les imatges. Estàs segur que això realment correspon al 1307?

—A veure, no l’he sotmès a datació forense, però la vitel·la, el lligat, la tinta, els pigments… tot plegat apunta clarament al segle XIV.

—N’estàs segur?

L’Hugo va esclafir a riure i li va repetir les seves paraules:

—A això em dedico!

En Luc es va tornar a endinsar en el llibre. Va buscar una pàgina en concret i va tombar el manuscrit perquè l’Hugo el pogués veure.

L’Hugo va bufar:

—Sabia que això t’interessaria. És una imatge única, és molt evocativa! Havies vist mai res com això?

Al marge hi havia un perfil primitiu, una silueta humana dempeus, no gaire més reeixida que un ninot negre fet a cops de pinzell gruixuts. En comptes de tenir cap, tenia un bec d’ocell i cap a la meitat de la seva llargària, un llarg traç de tinta: un enorme fal·lus erecte.

—Sí! Ho tinc! No és idèntic, però s’hi assembla molt. A Lascaux hi ha una pintura d’un home ocell que és ben bé com aquesta. És alguna mena de personatge místic. Amb el penis i tot. Increïble.

Va continuar buscant fins que va trobar una altra pàgina i va assenyalar els marges, ricament il·lustrats amb pigments virolats —verds exuberants, marrons terrossos i vermells llampants.

—Fixa’t en tots aquests dibuixos! Aquestes plantes. —En una altra pàgina—: Això són enfiladisses d’alguna mena. —I encara una altra—: Això són herbes. És com si fos una història natural! —Per fi, va anar fins a una de les últimes pàgines—. I això d’aquí, per l’amor de Déu, Hugo, això és un mapa!

Al llarg dels marges de la pàgina discorria una línia ondulada de color blau que s’esmunyia entremig d’una profusió de verds, marrons i grisos, com si fos alguna mena de topografia. El paisatge estava esquitxat de petits símbols: una torre ocre, una línia blava serpentejant —sens dubte un riu—, una agrupació d’estatges de sostre gris, un arbre amb les branques retorçades de forma inconcebible, dues línies blaves ondulades que discorrien per damunt d’un fons gris i, a prop d’elles, una petita X negra, sense etiquetar, surant sense context.

L’Hugo va assentir:

—A mi també em va semblar que devia ser un mapa.

En Luc es va acabar el bourbon, però li va fer que no a l’Hugo amb un gest de la mà quan l’hi va voler tornar a omplir el got.

—Doncs ara serà millor que em diguis què hi diu. L’erudit en llatí ets tu. Jo mai no vaig anar gaire més enllà del «veni, vidi, vici».

L’Hugo va somriure i es va tornar a omplir el got, després va anunciar amb posat histriònic:

—A veure, la inscripció de la guarda diu: «Jo, Barthomieu, frare de l’abadia de Ruac, tinc dos-cents vint anys d’edat i aquesta és la meva història».

En Luc va arronsar el nas amb expressió de desconcert.

—Continua…

—I, a la primera línia de la primera pàgina, hi diu: «En memòria eterna del millor home que mai he conegut, sant Bernat de Claravall».

En Luc va passar un dit per damunt de l’aurèola del sant que hi havia a la coberta.

—Aquest d’aquí?

—Se suposa que sí.

—Té cap mena de relació amb els gossos?

—Doncs resulta que sí, aquells grans gossos porten el seu nom, però he descobert que la seva fama va una mica més enllà d’aquesta petitesa.

—Doncs, explica’m la resta.

—No puc.

En Luc començava a perdre la paciència.

—Per què no?

L’Hugo s’ho estava passant pipa.

—No ho puc llegir.

En Luc ja n’havia tingut prou.

—Escolta’m, digues el que hagis de dir i no m’emprenyis. Per què no ho pots llegir?

—Perquè la resta del text està codificat!