NOU

En Gatinois seia encarcarat davant de l’escriptori antic decorat amb motius xinesos conservant els turmells, els genolls i els malucs en un angle impecable de noranta graus. Mai no seia relaxadament, ni tan sols a casa o al club. Era l’educació que li havien donat, un dels ginys socials d’una família de comerciants que s’aferrava vagament al seu bagatge aristocràtic. Al despatx, la visió de la seva silueta erecta contribuïa a donar èmfasi a la imatge imperiosa que s’havia creat amb tanta cura.

A les mans tenia un dossier amb el títol: «Proposta per instal·lar una gran excavació a la cova de Ruac, Dordonya, del professor Luc Simard, Universitat de Bordeus». L’havia llegit amb molta atenció, escodrinyant les fotografies i absorbint les implicacions que no havia filtrat la inactivitat del seu personal.

Després de nou llargs anys al capdavant de la Unitat 70, aquesta era la primera situació de crisi autèntica i al seu interior s’agitaven un batibull d’emocions. D’una banda, era un desastre, per descomptat. La missió de feia seixanta-cinc anys de la Unitat es veia amenaçada. Si es produís una filtració greu de seguretat, ho pagaria amb sang.

Sens dubte, el seu cap rodaria, però no només el seu. Sobreviuria el ministre de defensa? El president?

Tanmateix, la temor per uns mals resultats es veia equilibrada per l’aroma perfumada de l’oportunitat que se li brindava. Per fi, ocuparia una situació capdavantera i central en el cap del ministre. L’instint li deia que havia d’agitar el pot. Fer que els seus superiors s’esveressin, posar les coses al roig viu. Llavors, si al final aconseguia conservar la tapadora de la Unitat 70, no hi havia dubte que l’hi reconeixerien.

Per fi, tindria a l’abast un sucós càrrec de responsabilitat al Ministeri.

Va passar un dit per damunt de la coberta acrílica del dossier. Aquella era la porta que el portaria al cel, o a l’infern?

En Marolles va venir tal com l’hi havia demanat, ferm, remenant el bigoti, esperant que s’adonés de la seva presència.

En Gatinois li va fer un gest perquè segués.

—L’he llegit. Del principi al final —va dir el general amb to impassible.

—Sí, senyor. No hi ha dubte que és un problema.

—Un problema? És un desastre!

L’home petit va assentir amb posat solemne.

—Sí, senyor.

—Digues-me: a la història d’aquesta Unitat, hi ha hagut mai ningú que hagi estat a l’interior d’aquesta cova?

—No, no. He revisat els arxius, i en Chabon ha interrogat en Pelay. Està segellada des del 1899. Sens dubte, sempre hem optat per no remoure aquest assumpte. I, per tot el que nosaltres sabem, ningú de fora no l’ha tornat a descobrir.

—Fins ara —va observar en Gatinois amb fredor.

—Sí, fins ara.

—Què en sabem d’en Luc Simard?

—Bé, és professor d’arqueologia a Bordeus…

—Marolles, ja m’he llegit la seva biografia. Què en sabem d’ell? De la seva personalitat. Les seves motivacions.

—Estem elaborant un perfil. Te’l lliuraré d’aquí una setmana.

—I què podem fer per aturar això abans no comenci? —va demanar en Gatinois amb una tranquil·litat que va semblar agafar per sorpresa el coronel.

En Marolles va respirar fons i li va exposar una avaluació desfavorable.

—Temo que el projecte ja hagi rebut una valoració positiva del Ministeri de Cultura. Em sap greu informar-lo que, sense cap mena de dubte, l’autoritzaran i li assignaran recursos.

—Qui és la teva font?

—Ah, un llum resplendent enmig d’un cel fosc —va respondre en Marolles amb esperança—. El cosí de la meva dona treballa al departament en qüestió. És un paio pesat com ell sol que es diu Abenheim. A les reunions familiars sempre se m’acosta remenant la cua i insinuant que creu que treballo en alguna mena de servei clandestí. He intentat evitar-lo.

—Fins ara, potser?

—Això mateix.

En Gatinois es va inclinar endavant i va abaixar la veu amb aire conspirador, com si a la sala hi pogués haver algú més.

—Fes servir aquest home. Deixa-li entreveure que a la DGSE hi ha algú interessat en en Simard i la seva feina. Dóna a entendre alguna cosa negativa, però no diguis res de concret. Demana-li que et tingui al corrent de tot, que s’introdueixi en el projecte tant com pugui. Digues-li que si ho fa bé, determinats personatges de l’engranatge estatal li n’estaran molt agraïts. Deixa que tot plegat doni a entendre que aquesta és la situació.

—Ja l’entenc, senyor.

En Gatinois es va tirar enrere i va redreçar l’esquena a la seva posició habitual.

—Al final del dia, com saps, segurament en Bonnet haurà despatxat l’assumpte. Es un malparit despietat. Potser només ens haurem d’asseure per mirar la carnisseria.