DIVUIT

L’amant del general Gatinois estava a punt d’arribar a l’orgasme.

O, si més no, amb un estil molt personal, li estava fent saber que estaria bé que comencés a pensar a acabar la feina i sortir-li del damunt.

Ell va captar el missatge i va doblar els esforços. La suor d’ell li va formar gotetes i li va regalimar entremig dels delicats pèls blancs del pit allà on es barrejava amb la humitat d’ella.

Ella no parava de dir: «Ah, ah, ah, ah», i, de sobte, el mòbil d’ell va incorporar-se a la melodia amb un to de trucada i una cadència notablement semblants als d’ella.

Va allargar una mà per agafar el telèfon, cosa que la va fer enrabiar i, amb despit, el va empènyer a un costat i se’n va anar descalça cap al lavabo, rosada, despullada i rondinant per sota el nas.

—General, el molesto? —va preguntar en Marolles.

—No, què passa? —va preguntar en Gatinois. En realitat, a ell li era ben igual no haver arribat al clímax. Al capdavall, tot plegat era massa previsible i avorrit.

—Ens hem pogut colar al servidor de PlantaGenetics i aconseguir l’informe que el doctor Prentice té la intenció de proporcionar al professor Simard i la professora Mallory dilluns.

—I?

—Es força preocupant. Només és preliminar, per descomptat, però ha fet algunes observacions molt aprofundides. És evident que van ben encaminats per fer encara més descobriments, si poguessin continuar.

—Fes-me’l arribar per correu electrònic. Ara mateix no sóc a casa, però hi arribaré de seguida.

—Sí, senyor.

—Tanmateix, Marolles, tenim poc temps. No esperis els meus comentaris. Digues a l’equip que procedeixi.

En Marolles semblava incòmode.

—N’està segur, general?

—Sí, n’estic segur! —En Gatinois estava molest per la pregunta—. I també estic segur que no tinc la més petita intenció que se’m convoqui al palau de l’Elisi per explicar al president en persona per què el secret més ben guardat de França s’ha vist compromès quan estava sota la meva supervisió.