ONZE

Semblaven més una colla d’astronautes que d’arqueòlegs.

L’ecosistema d’una cova que s’havia passat segles segellada era un assumpte que calia tractar amb molta cura. La barreja de condicions (la temperatura, la humitat, el pH i l’equilibri gasós de la cambra, cortesia dels ratpenats), tot plegat havia contribuït a crear un entorn que, en aquell cas concret, havia permès que les pintures de les parets es conservessin en unes condicions excel·lents.

El pitjor que podia fer en Luc era alterar aquell equilibri i encetar una reacció destructiva en cadena com ja havia passat en altres llocs. A Lascaux, els anys d’accés il·limitat d’experts i turistes havia estat el detonant, primer, d’una bufetada de floridura verda i, darrerament, de tot de taques blanques de calcita, conseqüència d’un excés de C02, que ara amenaçava amb malmetre les pintures. Actualment, Lascaux estava segellada per tal que la comunitat científica pogués trobar-hi solucions.

A Ruac, seria millor ser un pèl cautelosos de bon començament.

Mentre en Desnoyers, l’home dels ratpenats, es podia dir que era el més popular dels membres de l’equip, en Luc creia que la conservacionista Elisabeth Coutard, era la més important. Sabria el pa que s’hi dóna si es produïa cap problema de formació de floridura o qualsevol altra catàstrofe ambiental.

El dilluns, just després del trenc d’alba, en Luc, la Coutard, en Desnoyers i l’expert en coves, Giles Moran, estaven en fila a la cornisa del cingle a sota de l’entrada de la cova. Estaven a punt per pujar per l’escala de ferro que els enginyers havien clavat a la paret de roca calcària. A prop d’ells, els estudiants de llicenciatura d’en Luc, en Pierre i en Jeremy, anaven carregats de farcells de catifes per a terres de coves patentades per en Moran. Eren una mena de llençols semi-rígids amb una capa de goma dissenyada per protegir qualsevol petit tresor que hi pogués haver per terra.

En Moran tenia un cos resistent, ideal per fer-lo passar pels passadissos més estrets d’una cova. Estaria al capdavant, no només de la protecció de la cova i de la seguretat dels exploradors, sinó també del meticulós traçat amb làser de l’arquitectura de la cambra.

La Coutard era una dona escultural, gairebé distingida, que caragolava la seva llarga cabellera blanca en un monyo molt pràctic. A la motxilla, hi portava un grapat dels seus aparells electrònics més delicats, mentre que en Luc carregava la resta.

En Desnoyers portava una llanterna d’infrarojos lligada al front amb una cinta, ulleres de visió nocturna i, quan caminava, emetia un repic amb tot de paranys variats que portava penjats del cinturó.

Tots portaven granotes blanques amb caputxa Tyvek, guants de goma, cascos i màscares d’oxigen d’un sol ús per protegir-se de possibles inhalacions de gasos nocius i protegir la cova dels seus gèrmens. Després que l’equip inicial posés per fer-se una fotografia d’arxiu del grup al llarg de l’escala com si fossin un equip d’excursionistes ascendint l’Himàlaia, en Luc va obrir el pany de la pesada porta i la va obrir.

L’excavació havia començat, per fi.

Les primeres llums del matí van il·luminar amb tendresa els primers pocs metres de la cavitat. En Luc va sentir una immensa satisfacció en observar la reacció de la Coutard en veure els frescos. Quan va encendre els llums muntats sobre trípodes i aquests van il·luminar amb intensitat tota la primera cambra, la dona es va aturar en sec, com si fos la columna de sal bíblica i no va dir res, absolutament res. Es va quedar allà respirant a través de la màscara, paralitzada per la bellesa dels cavalls al galop, el poder del ramat de bisons, la majestuositat del gran brau.

En Moran es comportava més aviat com un cirurgià, va fer una llambregada ràpida al seu voltant per posar-se en situació i després va posar fil a l’agulla col·locant amb molta cura i paciència les primeres catifes a terra. En Desnoyers de seguida es va posar sobre una d’elles. Va apuntar les ulleres de visió nocturna al sostre. «Pipistrellus pipistrellus», va dir al mateix temps que movia el braç amb un gest com qui no vol la cosa en direcció a unes siluetes que sortien volant disparades per damunt d’ells, però llavors es va alterar i va dir: «Rhinolophus ferrumequinum!» i va sortir de la catifa per seguir una silueta alada més grossa que s’endinsava en la foscor. En Moran el va amonestar seriosament i va insistir que esperés que acabés de col·locar més catifes.

—He d’entendre que ha reconegut alguna cosa fantàstica —va observar en Luc a la Coutard.

Ella va respondre amb un bonic sospir pesat, saturat d’emoció, aparentment sorpresa per l’efecte que tenia sobre ella aquell entorn. En Luc li va donar uns copets a l’espatlla i li va dir:

—Ja ho sé, ja ho sé.

El contacte de la seva mà, la va arrossegar al present tot d’una. Es va recuperar i es va posar en moviment desplegant una artilleria de monitors ambientals i de microclima: temperatura, humitat, alcalinitat, oxigen, diòxid de carboni i tots els mitjans de cultiu imprescindibles per a bacteris i fongs. Calia fer lectures de referència abans els altres no comencessin a treballar.

A partir de les lliçons apreses del passat, ja havien establert un protocol. El treball de camp es limitaria a dues campanyes de quinze dies per any. Només es permetria la presència de dotze persones a l’hora a l’interior de la cova. Hi treballarien per torns seguint un programa alternatiu. Els qui no fossin a dins de la cova, treballarien en tasques analítiques al campament base.

La major part d’aquell primer torn es va dedicar a la col·locació de catifes protectores al llarg de tota la profunditat de la cova i a la instal·lació dels aparells analítics de la Coutard en diferents punts.

En Moran va mesurar la llargària lineal de les deu cambres amb el LaserRace 300 i va determinar que era de 170 metres, un pèl més curta que Lascaux o Chauvet.

Des del cim de l’espadat van baixar paquets de catifes gràcies a una línia constant d’ardits estudiants, comparable a un equip d’obrers carregant sacs de sorra. En Luc es va veure obligat a esperar que acabessin de col·locar cada nova secció de catifes abans de poder tornar a visitar les cambres més profundes. En certa manera, ja trobava a faltar la feliç llibertat de moviments de què havia gaudit el dia del descobriment, quan podia passejar-se com volgués i deixar-se arrossegar per cada nova descàrrega d’adrenalina. En canvi, avui era més un científic que no pas un explorador. Tot s’havia de fer seguint un protocol.

Tenia el cap immers en una allau de qüestions logístiques i tècniques: aquest projecte era impressionant, d’un abast molt més gros que cap missió que hagués encapçalat abans. Ara bé, tornar a veure les pintures, l’exquisit bestiari i l’home ocell, tot tan fresc i tant ricament acolorit, amb aquelles esplèndides representacions, feien que els pensaments centrats en els detalls del projecte es fonguessin com si fossin flocs de neu posant-se sobre el seu front càlid encarat al cel. Sol a la Cambra de la Cacera de Bisons, es va espantar en sentir la seva veu esmorteïda per la màscara. Es deia: «Sóc a casa. Això és casa meva».

Abans de la pausa del dinar, en Luc va anar a parlar amb en Desnoyers perquè el posés al cas de l’avaluació que havia fet dels ratpenats.

—No els agrada la gent —li va explicar el petit home, com si estigués d’acord amb ells—. És una població mixta, tot i que la majoria són Pipistrellus. És una gran colònia, encara que no enorme. Estic força segur que marxaran per pròpia voluntat i que s’instal·laran en alguna altra banda.

—Com més aviat millor —va respondre en Luc i, en veure l’expressió pètria de l’home dels ratpenats, va afegir—: Què en penses de les pintures?

L’home dels ratpenats va contestar:

—Doncs no me les he mirat bé.

A primera hora de la tarda, el segon torn es va reunir a la cornisa presa d’una emoció ansiosa. Llavors, en Luc va acompanyar la resta d’especialistes i el periodista de Le Monde en una visita guiada, com si fos un artista en el dia de la inauguració de la seva galeria. Amb cada esbufec, amb cada murmuri, amb cada xiuxiueig sentia un agradable calfred que li recorria l’esquena.

—Sí, és extraordinari. Sí, sabia que quedaríeu impressionats —els repetia un cop i un altre.

En Zvi Alon es va posar al costat d’en Luc entre la Cambra de la Cacera de Bisons i un passadís que havien batejat amb el nom de la Galeria dels Ossos, on tres gran óssos marrons amb unes expressives boques obertes i morros quadrats se sobreposaven entre ells.

—Escolta, Luc —li va dir tot emocionat—, no puc acceptar la teva afirmació que tot això sigui aurinyacià. No pot ser tan antic! L’aplicació policromàtica és massa avançada.

—Jo no he afirmat, Zvi. Només és una observació derivada d’una única eina de sílex. Fixat en el perfil d’aquests óssos. Això és carbó, oi? Ben aviat tindrem a la nostra disposició datacions de carboni i ja no haurem de fer més especulacions sobre l’antiguitat de la cova. Ho sabrem del cert.

—Jo ja ho sé —va insistir l’Alon amb brusquedat—. Té la mateixa antiguitat o posterior a Lascaux. És massa avançat. Però, tot i això, m’agrada. És una cova molt bona.

En Luc va deixar la Sara tota sola fins al final de la visita. Estaven pràcticament al fons de la cova, a la Cambra 9, que no tenia cap mena de pintura. Va enviar els altres de tornada perquè es posessin a treballar, però es va quedar amb la Sara. Tots els altres semblaven desmesurats i deformes amb els vestits protectors. En canvi, a ella, el vestit de Tyvek li quedava d’allò més bé. Semblava imbuïda d’una elegància incongruent, no era un vestit d’alta costura, però sí inexplicablement elegant.

—Com vas? —li va preguntar ell.

—Bé. —Tenia els ulls il·luminats per tot el que veia—. Molt bé.

—T’he preparat una visita privada. Estàs preparada per posar-te de quatre grapes per veure la desena cambra?

—Podria gatejar un quilòmetre sencer. Estic preparada, hi ha gaires ratpenats?

—No. Pel que sembla no els agrada gaire quedar-se allà. Li hauré de demanar el motiu al nostre amic Desnoyers.

La noia va mirar de reüll la colònia ondulant que tenien per damunt del cap.

—D’acord, posem-nos de quatre grapes.

Les catifes encoixinades d’en Moran els van fer l’avenç molt més amable. Ell anava al davant, i ella el seguia; en Luc no podia evitar trobar divertit que la Sara hagués de seguir el seu cul tan de prop. Van entrar a la desena cambra i es van posar dempeus. En Luc es va adonar que la Sara estava enlluernada per l’exuberant exhibició d’humanitat que s’estenia sobre les parets en forma de cúpula. Pertot hi havia mans estergides, brillants com estels en una nit sense lluna.

—Vaig veure les fotos, Luc, però: això és massa!

—Doncs només és l’escalfament. Vine.

L’última cambra estava proveïda d’un únic llum de trípode que desprenia una lluïssor halògena feridora. En Luc que es va adonar que a la Sara se li doblegaven els genolls i, per instint, la va agafar per la cintura per evitar que caigués. Ella el va apartar murmurant amb irritació «Estic bé» i va posar els genolls ben drets. Lentament va començar a fer la volta amb petits moviments de peu, i al final va tancar el cercle complet. En veure-la, en Luc va pensar en la ballarina d’una capseta de música que tenia la seva mare quan era jove, i que feia piruetes sobre una base de mirall al ritme d’una melodia oriental. Al final, ella va tornar a parlar.

—És tan verd…

—A més de ser la primera representació de flora del paleolític superior, és la primera vegada que es té constància de l’aplicació de pigment verd en aquesta era. Deu ser malaquita, però ho haurem de comprovar. Els marrons i les baies vermelles s’han fet amb òxid de ferro, sens dubte.

—L’herba —va observar ella amb meravella—. Són perfectament compatibles amb les estepes seques que esperàvem al període aurinyacià durant les estacions seques. Fixa’t en aquest fantàstic home amb bec que està dret enmig de l’herba com si fos un espantaocells gegantí.

—És el meu últim millor amic —li va respondre en Luc amb aspror—. Què me’n dius de la resta de plantes?

—Bé, això és el més interessant de tot. Les il·lustracions del manuscrit són més realistes que les pintures de la cova, però sembla que n’hi hagi dues varietats diferents —li va explicar ella avançant cap a la dreta—. Aquesta zona d’aquí mostra un arbust amb baies vermelles. La representació de les fulles és força impressionista i imprecisa, veus aquí? I aquí? En canvi, els arbustos del manuscrit mostren clarament fulles de cinc lòbuls situades en espiral al voltat de la tija. Si hagués de dir alguna cosa, suposaria que es tracta de Ribes rubrum. L’arbust de les groselles vermelles. És indígena de l’Europa occidental. —Va anar a l’esquerra—. I això d’aquí són enfiladisses. Un cop més, el manuscrit en mostra una representació més definida. Les tiges llargues i les fulles allargades amb forma de punta de fletxa, Convolvulus arvensis és la meva proposta, però només és una proposta. Corretjola europea. És molt emprenyadora en el món de les plantes, però fa unes floretes blanques i roses molt boniques a l’estiu. Encara que, en aquest cas no s’aprecien floretes, com pots veure.

—Així, doncs, herbes, males herbes i groselles vermelles, és aquest el veredicte?

—Amb prou feines és un veredicte —va respondre ella—. És una primera impressió. Quan em podré posar a treballar en les mostres de pol·len?

—Serà el primer que faràs demà al matí. Així, doncs, estàs contenta d’haver vingut?

—En l’àmbit professional, sí.

—Només professional?

—Per l’amor de Déu, Luc. Sí. Només professional.

Amb posat maldestre va fer mitja volta i va assenyalar en direcció al Passadís de les Mans.

—Tu primer. Jo portaré la llum.

L’esperit de celebració impregnava l’aire amb intensitat com l’olor de la pólvora després d’un castell de focs. L’aire era fred, però com que no hi havia amenaça de pluja, la gent havia tret les cadires plegables i les caixes de vi a fora. En Luc es va passar els últims minuts amb el periodista, en Girot, abans que tornés a París. Abans de marxar, van canviar-se targetes de presentació amb gran efusivitat i en Luc va voler tenir més garanties de què la notícia quedaria en espera fins que rebés nova ordre.

—No s’amoïni —el va calmar en Girot—. Un tracte és un tracte. S’ha portat molt bé, professor. Pot confiar en mi.

L’Alon va anar a trobar en Luc i va acostar-hi una cadira. Havia decidit obviar el primer plat del cuiner que consistia en talls de xai amb romaní i patates rostides, i havia agafat pa amb mantega i una mica de fruita. En Luc es va mirar el plat:

—Em sap greu, Zvi, és que la nostra cuina no s’ajusta als teus requeriments dietètics?

—Jo no respecto el caixer —li va contestar—. És que no m’agrada el menjar francès.

En Luc va somriure davant de tanta franquesa.

—I doncs? La cova?

—Bé, crec que has descobert un dels indrets més emblemàtics de la prehistòria. Farà falta tota una vida d’estudi. L’únic que m’agradaria és tenir una esperança de vida més llarga. Ja saps que no sóc un home sensible, Luc, però aquesta cova m’ha arribat al cor. Estic impressionat, sigui quina sigui la seva antiguitat. Han anomenat Lascaux la Capella Sixtina del paleolític. Ruac és millor. Els artistes d’aquesta cova eren mestres. Els colors són més vius, fet que revela una excel·lent tècnica dels pigments. Els animals són, fins i tot, més realistes que a Lascaux, Altamira o Font de Gaume o Chauvet. L’ús de la perspectiva és molt avançat. Aquests van ser els Da Vinci i els Miquel Àngel del seu temps.

—Jo tinc la mateixa sensació. Escolta, Zvi, tenim l’oportunitat d’estudiar-ho a fons i, potser, de fer algun gran descobriment en la matèria sobre la qual has escrit amb tanta eloqüència: per què pintaven?

—Ja saps que he defensat opinions molt sòlides.

—Per això et vaig triar.

Sense ni una ombra de timidesa, l’Alon va dir:

—Vas triar correctament. Com ja saps he estat molt dur amb en Lewis-Williams i en Clottes per totes les seves teories xamàniques.

—Tots dos m’han dit que els sabia greu no col·laborar amb mi —va explicar-li en Luc—. Però, tots dos et respecten.

—Sempre he tingut la sensació que donen massa importància a les observacions del xamanisme modern a l’Àfrica i el Nou Món. Tota aquesta història que la paret de la cova es converteix en una membrana que separa el món real del món espiritual, i del xaman tractat com si fos una mena de Timothy Leary del Paleolític, carregat fins a les celles d’al·lucinògens i la pell coberta de pigments: costa d’empassar. Sí: els homes de Ruac i Lascaux eren Homo sapiens, com nosaltres, però les seves societats estaven sotmeses a un procés constant de transformació, no eren les cultures modernes de l’edat de pedra. Per això no puc acceptar les extrapolacions que fan de l’etnografia moderna. Potser no hi ha diferències neurològiques entre el nostre cervell i el seu, però, per Déu, hi ha diferències culturals que, senzillament, no podem comprendre. Ja saps quina és la meva posició, Luc. Sóc de la vella escola, un descendent directe de Laming-Emperaire i Leroi-Gourhan. El que jo dic és: deixem que les anàlisis de l’arqueologia parlin per elles mateixes. Fixat en els animals que apareixen, les parelles, els grups, les associacions. Llavors podràs descobrir les mitologies comunes, la importància dels clans, intentar treure l’aigua clara de tot plegat. Pensa-hi, durant un període de, com a mínim, vint-i-cinc mil anys, un gran interval de temps, utilitzen un mateix conjunt de motius animals: cavall, bisó, cérvol, brau, amb quatre representacions de felins i óssos. Ni rens, que se’ls menjaven, ni ocells, ni peixos (d’acord, sí, un o dos sí que apareixen), però ni arbres ni plantes, si més no, fins ara. No pintaven el que els venia de gust. Hi havia raons per les quals pintar aquests motius. Però…

Ell va deixar de parlar, es va treure les ulleres i es va fregar els ulls lleganyosos.

—Però? —va preguntar en Luc.

—Però Ruac m’està fent trontollar.

—En quin sentit?

—M’he convertit més en un estadista que no pas en un arqueòleg, Luc. Estic fins al coll de models informàtics i algoritmes. Et puc parlar més de la correlació entre la situació de la cova i els cavalls mirant a l’esquerra que de cap altre home del planeta. Però avui! Avui m’he sentit més com un arqueòleg, i això és bo, però també he tingut la sensació de no saber res, i això em desconcerta.

En Luc estava d’acord amb ell, i va afegir:

—Aquí tenim una muntanya de materials innovadors. No ets només tu el que haurà de redefinir les seves creences. Tothom ho haurà de fer. Pensa només en la Cambra de les Plantes. Si no és aurinyaciana, opinió que puc acceptar però que no comparteixo, què és?

—Sí, les plantes, per descomptat. Això és completament nou. Però és més que això. Tota la configuració d’aquest lloc pot més que jo. En especial, l’home ocell. Un amb el bisó, l’altre amb la vegetació. Els he estat mirant i, mentre ho feia, aquest coi de paraula maleïda no parava d’il·luminar-se en el meu cap: xaman. —Va donar un cop de palmell al genoll d’en Luc—. Si li dius a en Lewis-Williams que he dit això, et penjo!

—Els meus llavis estan segellats.

En Pierre se’ls va acostar amb pas viu i es va ajupir damunt d’ells.

—Tens un moment, Luc?

A l’Alon li van petar els genolls quan es va posar dempeus. Es va posar de puntetes i va aguantar l’equilibri agafant-se a l’espatlla d’en Luc per mussitar-li unes paraules d’alè calent a cau d’orella.

—Em deixaries tornar a la cova tot sol, aquesta nit, només uns minuts? Necessito viure-la tot sol, acompanyat només d’un llum petit, com ho feien ells.

—Em sembla que ens hem de cenyir al protocol, Zvi.

L’Alon va assentir amb posat trist i se’n va anar.

En Luc es va tombar cap a en Pierre.

—Què hi ha?

—Hi ha un parell de persones de Ruac que han vingut per parlar amb tu.

—Vénen armats amb forques?

—Han portat un pastís.

Els havia vist abans. Eren la parella del bar de Ruac.

—Em dic Odile Bonnet —es va presentar la dona— i aquest és el meu germà, en Jacques.

L’Odile es va adonar de seguida que en Luc la reconeixia per l’expressió del seu rostre.

—Sí, l’alcalde és el nostre pare. Em sembla que no ha estat gaire amable amb vostè… bé, li hem portat un pastís.

En Luc els va donar les gràcies i els va convidar a acompanyar-lo a la seva caravana per prendre una copa de brandi.

L’Odile tenia el somriure enlluernador i l’aspecte seductor d’una estrella de l’edat d’or del cinema que hagués deixat enrere el clímax de la seva carrera. No era el seu tipus, una mica fàcil i deixava veure amb massa claredat la camperola que portava a dins, encara que, sense cap mena de dubte, era de l’estil de l’Hugo. Tot i que feia fred, li agradava molt lluir cuixa. El toix del seu germà, de cara impertèrrita, no semblava tan content de ser allà. Es mantenia silenciós, una mica com un codi per desxifrar, segurament l’havien obligat a venir, va deduir en Luc.

Ella xarrupava el brandi de la copa mentre el germà engolia el seu a grans glopades, com si fos cervesa.

—El meu pare no és un home modern —li va explicar ella—. Li agraden els costums antics i discrets. No li agraden ni els turistes ni els forasters, en especial ni els alemanys ni els americans. Creu que les coves pintades, en especial, Lascaux, han canviat el caràcter de la regió, omplint-la de cotxes i de botigues de postals i samarretes. Ja sap què vull dir.

—És clar —va respondre en Luc—. Entenc perfectament el seu parer.

—Ell és un reflex del que pensa la major part del poble, i per això fa tant de temps que és alcalde, tant com jo puc recordar. Però jo… el meu germà i jo… som de ment més oberta, fins i tot estem emocionats pel seu descobriment. Una cova nova! Davant dels nostres nassos! Segurament, hi devem haver passat per davant un munt de vegades.

—Us puc preparar una visita —va respondre en Luc amb entusiasme—. Em costa expressar la importància que té per a mi poder comptar amb el suport del poble. Sí, és un tresor nacional, però abans que això és un tresor local. Crec que la implicació del poble des del començament podria ajudar a definir el futur de la cova de Ruac com a institució pública.

—Ens encantaria veure-la, oi que sí, Jacques? —Ell va fer que sí amb un gest automàtic—. També ens agradaria ser voluntaris. Podem fer el que li convingui: en Jacques pot cavar o moure coses (és fort com un roure). Jo puc classificar i sé dibuixar bé. Cuinar. El que faci falta.

Es van sentir un parell de cops secs a la porta de la caravana d’en Luc i es va obrir. Era l’Hugo, que transportava una ampolla extra-gran de xampany que portava un llaç vermell al coll.

—Hola! —Aleshores, en veure que en Luc estava amb algú, va dir—: Ostres, ho sento. Torno més tard?

—No, vine, vine! Benvingut! Et recordes d’aquella parella tan agradable del bar de Ruac? Són aquí.

L’Hugo va pujar i de seguida va fixar la seva atenció en la dona i, quan va saber que l’home que l’acompanyava era el germà, va fer broma dient que el xampany era per a ella. Van xerrar una estoneta i llavors l’Odile va descreuar les cames i va anunciar que havien de marxar.

—La resposta és sí —li va dir en Luc—. M’encantaria comptar amb la vostra ajuda al campament. La feina a la cova estarà molt restringida, però aquí hi ha molt a fer. Vingueu quan vulgueu. En Pierre, el noi que us ha portat fins aquí, us dirà què heu de fer.

Aquest cop, el somriure de comiat que l’Odile va oferir a l’Hugo no va ser gens ambigu. En Luc va notar aquella mena de brunzit que, de vegades, es pot sentir quan un és a prop d’una línia d’alt voltatge.

—Si hagués sabut que havia de ser aquí, hauria vingut ahir —va dir l’Hugo. Va mirar al seu voltant, a la caravana atapeïda—. És aquí on dorm el famós Luc Simard, el codescobridor de la cova de Ruac? Ni és que sigui Versalles, precisament. On dormiré jo?

En Luc va assenyalar una llitera extra que hi havia al fons del mòdul i que estava coberta d’una muntanya de roba d’en Luc.

—Allà. Pren una mica de brandi i no t’atreveixis a protestar.

En Zvi Alon va acorralar en Jeremy a la cuina, on l’estudiant havia marxat per preparar-se una tassa de te.

El calb va etzibar-li:

—En Luc m’ha donat permís per visitar la cova tot sol un moment. Dóna’m la clau.

En Jeremy estava profundament intimidat per l’Alon i la seva sòlida reputació. Els seus ossuts genolls gairebé repicaven.

—És clar, professor. Vol que l’hi acompanyi, per obrir la porta? És una mica perillós baixar-hi de nit.

L’Alon va allargar una mà.

—No em passarà res. Quan tenia la teva edat, dirigia un tanc al Sinaí.

En Luc va començar a explicar a l’Hugo com havia anat el primer dia d’activitats, però mentre xerrava, es va adonar que el seu amic estava inquiet. De sobte, en Luc va callar i li va preguntar:

—Què tens?

—Com és que no em preguntes res del manuscrit?

—Hi ha hagut cap novetat?

—Suposo que mai no has sentit a parlar del codi Cèsar…

En Luc va fer que no amb impaciència.

—Bé, doncs és un codi d’una facilitat patètica que feia servir en Juli Cèsar per enviar missatges secrets. Gairebé fa falta que el teu enemic sigui analfabet, de tan fàcil com és desxifrar-lo. Només cal desplaçar les lletres tres posicions a la dreta o a l’esquerra. La major part dels seus enemics no haurien estat capaços de llegir el text en llatí normal, de manera que li va anar la mar de bé. Amb els anys, els desxifradors i escriptors de codis van competir per elaborar mètodes molt més sofisticats.

En Luc tenia la cara vermella de ràbia.

—Entesos, entesos. Doncs resulta que segons el meu home a Brussel·les, un dels genis de Voynich, el nostre manuscrit es va codificar amb un mètode que rep el nom de xifratge Vigenère, cosa que resulta força destacable ja que es creia que no s’havia inventat fins al segle XVI. Pel que sembla, el nostre Barthomieu o un col·lega seu, estava uns quants segles per davant del seu temps. Ara no t’avorriré amb els detalls, però és una variació força més complicada del xifratge Cèsar que demana el requisit complementari de necessitar determinades paraules clau per poder-lo desxifrar.

—Si no vas directe al gra, et mataré amb les meves mans —va cridar en Luc.

—Aquest matí, abans de marxar de París, l’expert informàtic de Bèlgica m’ha dit que estava a punt de desxifrar unes quantes pàgines. Creu que, com a mínim, hi ha tres parts, cadascuna amb les seves pròpies paraules clau. Estava mastegant números o el que sigui que masteguen els informàtics, i m’ha dit que m’enviaria un correu electrònic quan tingués alguna cosa definitiva. Hi ha algun lloc on pugui mirar el correu?

En Luc una mica més i l’agafa per les solapes.

—Al despatx. Anem-hi.

Mentre passaven per davant de la foguera del campament, en Luc va assenyalar una dona i li va dir a l’Hugo:

—Per cert, aquella és la Sara.

Acte seguit, es va penedir d’haver parlat perquè l’Hugo va arrencar a córrer cap a ella per presentar-se com un dels millors amics d’en Luc i, és clar, codescobridor de la cova.

—He sentit parlar de tu —li va contestar ella amb els ulls brillants—. Encara no em puc creure que no ens haguéssim conegut quan, bé, quan en Luc i jo…

—Jo també he sentit a parlar de tu! —va exclamar l’Hugo—. Preciosa i intel·ligent. Luc, vine aquí!

En Luc se’ls va acostar, movent el cap amb penediment només de pensar en el que estava a punt de passar.

—No emboliquis la troca, Hugo.

—Embolicar la troca? Jo? Només és que… bé, Sara, aniré directe al gra. Aquesta nit he conegut una senyora i volia demanar-li per sortir, però suposo que l’hi posaré més fàcil si quedem amb una altra parella. Què et semblaria, si tu i en Luc ens acompanyéssiu un dia d’aquesta setmana? Només seré per aquí un parell de dies.

—Per l’amor de Déu, Hugo —va rondinar en Luc.

—M’encantaria —va respondre la Sara, agafant en Luc per sorpresa, però fent somriure l’Hugo amb complicitat.

—Així, doncs, ja està. Ara l’únic que em fa falta és quedar amb aquesta senyora i ja estarà. En Luc ja et dirà què en penso jo del camp. Això m’hauria de fer l’estada més digerible.

En Luc va encendre els llums del despatx. El terra de la construcció fornida vibrava animat per la tremolor del brunzit del generador. Va accedir a Internet i va deixar que l’Hugo indiqués el seu propi portal de correu electrònic.

El figurí va inflar el pit i va anunciar amb orgull que tenia vint missatges nous, uns quants d’amigues, i després va descobrir el que era important.

—Ah! El nostre descodificador!

Va obrir el missatge.

—Genial! Em diu que ja en té sis pàgines. La paraula clau secreta d’aquesta part era NIVARD, sigui el que sigui el que significa. Ens ha enviat el passatge descodificat com a annex i em diu que de seguida es posarà a treballar en la descodificació del següent apartat.

—Què diu? —va preguntar en Luc.

—Espera, home, deixa’m que l’obri. No crec que ni tan sols l’hagi llegit. A ell només li interessen els codis, no el text! A més, em diu que està en llatí, llengua que per al nostre amic belga no deixa de ser un altre codi, a més, avorrit.

L’Hugo va repassar el document per prendre un primer contacte amb l’idioma.

Amb en Luc dret, ajupit per damunt de la seva espatlla, va començar a llegir a poc a poc. De seguida va deixar de banda el to indiferent d’un traductor. El llenguatge era massa volàtil i l’Hugo va començar a canalitzar les paraules del vell monjo.

Tinc la seguretat que, al final, trobaré una mort terrible i dolorosa. A diferència d’aquell màrtir que mor per les seves creences i pietat, jo moriré pels coneixements que servo. S’ha vessat sang, i se’n vessarà encara més. No és fàcil perdre un amic. Perdre un germà és espantós. Perdre un germà que també ha estat amic durant gairebé dos-cents anys, és insuportable. Vaig enterrar els teus ossos, estimat Nivard. Qui enterrarà els meus? No sóc cap sant, Oh Senyor, només una ànima llastimosa que estimava el seu coneixement amb massa zel. És que potser va fer empetitir el meu amor envers Vós? Espero que no, però sou Vós, el meu Déu, qui ho ha de jutjar. Pagaré amb sang els meus pecats. No em puc confessar amb el meu abat perquè és mort. Fins que em vinguin a buscar m’abocaré en l’escriptura de la meva confessió. Ocultaré el seu significat en un codi que va inventar el germà Joan, un erudit i una ànima bondadosa a qui enyoraré moltíssim. Els coneixements que desvetllarà la meva confessió no poden estar a disposició de tots els homes i, quan em mori, desapareixeran. Si mai es tornen a revelar, serà perquè Crist ha trobat adient que es manifestessin per raons que només Ell sabrà. Sóc escrivent i enquadernador. Si Nostre Senyor m’atorga el temps per acabar-lo, enquadernaré el llibre i el dedicaré a Sant Bernat. Si el llibre es crema, que així sigui. Si es parteix per la meitat, que així sigui. Si el descobreix un altre home al seu amagatall i en desentrella les paraules, aleshores li recomano a aquest home que Déu tingui pietat de la seva ànima, perquè el preu que en pagarà serà molt alt.

L’Hugo es va aturar per parpellejar i humitejar-se els llavis.

—Diu res més?— li va preguntar en Luc.

—Sí —va murmurar—. Encara hi ha més.

—Aleshores, per l’amor de Déu, continua.

L’Alon conduïa el cotxe de lloguer igual com ho havia fet tota la vida: amb bel·ligerància. Accelerava amb contundència, frenava amb força i així va recórrer la curta distància des del campament, a batzegades hiperrevolucionades. Havien preparat un aparcament de grava a prop del cim de l’espadat i, quan hi va arribar, va frenar amb agressivitat i va aixecar una pluja de pedretes amb els neumàtics. Els núvols desdibuixaven els marges de la lluna creixent i el cel de la nit mostrava manyocs de fils negres, com les venes del revers d’una mà. El refugi de guàrdia que havien instal·lat amb caràcter temporal abans que posessin les portes, feia temps que l’havien retirat. Les imatges de les càmeres de circuit tancat i les dades de telemetria de l’entrada de la cova i les cambres, ara arribaven directament al despatx del campament.

Va tancar el cotxe i es va apujar la cremallera de la caçadora fins al coll. Corrents d’aire fred recorrien la vall. Es va furgar la butxaca per buscar la clau de la porta de la cova. Era grossa i pesada, una eina gratificant, gairebé medieval. Li hauria agradat comptar amb una mica més d’autenticitat, com ara un llum d’oli tremolós, però s’hauria de conformar amb la petita llanterna que tenia. Va il·luminar el camí i va marxar en direcció a l’escala de paret.

Tenia moltes ganes de poder estar-se mitja horeta tot sol, passejant per aquells passadissos amb el mínim de llum. Quan es fes de dia, ja buscaria la manera de disculpar-se davant d’en Luc; si calia, al·legaria bogeria transitòria, però ho havia de fer. En Luc ho desaprovaria, oficialment, però l’incident no passaria d’això, n’estava segur. La cova el cridava. Necessitava sostenir-hi una conversa en privat. Deixaria constància de les impressions d’aquesta nit. L’ajudaria a definir el seu pensament, potser fins i tot agitaria algunes de les seves creences més antigues i inamovibles.

—Coi de xamans —va murmurar en veu alta, deixant que el pensament li sortís pels llavis. «Pot ser que estigués equivocat?».

Quan es va trobar a prop de l’escala, va alentir la marxa. El camí de baixada era llarg i, a l’edat que tenia, ja no estava fet una daina.

Remor de passes! Corredisses.

Es va espantar i va fer mitja volta, però no va arribar a fer-la del tot.

No va veure el tronc que es va abatre damunt del seu cap, no va ser conscient que l’arrossegaven fins al marge i, a l’últim moment, en passar a través de la tanca, no va sentir el batec de dues milanes de llom negre que van emprendre el vol, espantades pel soroll del seu cos en estimbar-se entre els roures.