U

Tot va començar amb l’espurna que va saltar d’un cable elèctric que havien rosegat els ratolins a l’interior d’una paret de guix gruixuda.

L’espurna va arribar a una biga de castanyer i la fusta va iniciar un procés de combustió. Quan la fusta vella i seca va començar a cremar amb força, la paret nord de la cuina de l’església va començar a vomitar fum.

Si això mateix hagués passat de dia, el cuiner o una de les monges, o fins i tot el mateix abat Menaud, quan s’hagués aturat per agafar un got d’aigua amb llimona calenta, haurien fet saltar l’alarma i, si més no, haurien agafat l’extintor de sota la pica. Però va passar de nit.

La biblioteca de l’abadia compartia paret amb la cuina. Amb una única excepció, la biblioteca no acollia cap col·lecció gran ni especialment valuosa, encara que sí que formava part de la història tangible d’aquell racó de món, igual que les tombes de la cripta o les làpides del cementiri.

Juntament amb cinc segles de textos eclesiàstics comuns i bíblies, s’hi allotjaven cròniques d’aspectes molt més seculars i mundans de la vida a l’abadia: naixements, morts, censos, llibres de medicina i d’herbes, llibres de comptes, fins i tot receptes de cervesa i certs formatges. L’únic text valuós era una edició del segle XIII de La regla de Sant Benet, l’anomenada versió de Dijon, una de les primeres traduccions del llatí al francès antic. Per a una abadia cistercenca rural situada al bell mig del Perigord, disposar d’un dels primers volums en francès de l’obra del seu sant patró era molt especial, i el llibre ocupava un lloc d’honor al centre de la prestatgeria que es repenjava a la paret que s’havia incendiat.

La biblioteca era una estança de dimensions generoses amb finestres altes emplomades i un terra cobert de beurada fet amb pedres quadrades i rectangulars que era qualsevol cosa menys pla. La taula de lectura que hi havia al centre necessitava falques per impedir que ballés i els monjos i les monges que s’asseien a taula havien de parar compte de no bellugar gaire el seu pes, no fos cas que molestessin els seus companys amb la remor de les potes de les cadires.

Les llibreries que s’arrengleraven a les parets i que arribaven fins al sostre tenien segles de vida, eren de noguera, de color xocolata i polides pel temps. Núvols de fum sortien profusament per damunt de les llibreries de la paret afectada. Si no hagués estat per la pròstata dilatada del germà Marcel, aquella nit el resultat podria haver estat molt diferent. Al dormitori dels germans, a l’altra banda del pati, davant per davant de la biblioteca, el vell monjo es va despertar per a una de les seves habituals visites nocturnes al servei i va percebre l’olor de fum. Impedit per l’artritis, va recórrer els passadissos pesadament amunt i avall, cridant «Foc!» i, al cap de poca estona, el camió dels bombers voluntaris, enfilava el camí de grava que portava a l’abadia trapenca de Ruac amb el seu venerable Renault.

La brigada estava al servei d’un cercle de comunes del Perigord Negre al llarg del riu Vézère. El cap de la brigada, en Bonnet, era de Ruac i coneixia bé l’abadia. De dies regentava un bar, era més gran que altres membres del seu equip, amb posat imperiós i la prominent panxa del propietari d’un petit negoci i un oficial de rang elevat dels bombers. A l’entrada de l’ala de la biblioteca va passar com una exhalació per davant de l’abat Menaud que semblava un pingüí espantat amb la túnica blanca i l’escapulari negre que s’havia posat ràpidament, fent anar amunt i avall els seus braços curts i murmurant en espasmes roncs d’alarma: «Ràpid! Ràpid! La biblioteca!».

El cap va inspeccionar la sala plena de fum i va ordenar al seu equip que preparessin les mànegues i que les portessin a dins.

—No podeu fer servir les mànegues! —va suplicar l’abat—. Els llibres!

—I com proposeu que lluitem per apagar aquest foc, pare? —va respondre el cap—. Amb oracions? —Aleshores en Bonnet va cridar al tinent, un mecànic de cotxes que tenia l’alè empudegat de vi—: El foc és en aquella paret. Tireu a terra aquella prestatgeria.

—Si us plau! —va implorar l’abat—. Aneu amb compte amb els meus llibres. —Llavors, en un rampell de terror, l’abat es va adonar que el preciós text de Sant Benet estava directament exposat a l’avenç de les flames. Va passar corrents pel costat d’en Bonnet i els altres i el va treure ràpidament del prestatge. Se’l va quedar entre els braços, bressant-lo com si fos un nadó.

El capità dels bombers va rugir amb to melodramàtic:

—No puc treballar amb aquest pel mig. Que algú el tregui d’aquí. Aquí mano jo!

Un grup de monjos que s’havien agombolat allà van agafar l’abat pels braços i, en silenci però amb insistència, el van fer sortir a l’aire nocturn empudegat de fum. En Bonnet en persona brandava una destral, va clavar la fulla esmolada en una llibreria a l’alçada dels ulls, ben bé en el punt en què hi havia hagut la versió de Dijon de la Regla uns moments abans, i la va estirar amb totes les seves forces. La destral va destrossar el llom d’un altre llibre quan descendia en direcció a la fusta i va aixecar una pluja de trossets de paper. La immensa llibreria va oscil·lar endavant uns centímetres i va deixar caure uns quants manuscrits. Va repetir la maniobra unes quantes vegades més mentre els seus homes l’imitaven en diferents punts al llarg de la paret.

En Bonnet sempre ho havia passat malament amb la lectura i sentia com un odi visceral envers els llibres, de manera que per a ell tota aquella aventura constituïa alguna cosa més que un petit plaer sàdic. Ara que hi havia quatre homes treballant-hi alhora, van aixecar les destrals a l’uníson i la gran llibreria es va inclinar, i enmig d’una puja de llibres caiguts que semblava una allau de roques sobre una de les carreteres de muntanya de la zona, va sobrepassar el punt màxim d’inclinació.

Els homes van arrencar a córrer per evitar el perill al mateix temps que la llibreria es desplomava sobre el terra de pedra. En Bonnet va fer passar els seus homes per damunt del fons del moble caigut, que reposava sobre muntanyes de llibres. Les pesades botes van colpejar el fons i, en el cas d’en Bonnet, van travessar la planxa de noguera, quan van afanyar-se per arribar a la paret que cremava.

—D’acord —va cridar en Bonnet, esbufegant per tant d’esforç—. Obriu aquesta paret i porteu aigua, ràpid!

Quan va arribar l’albada, els bombers encara estaven atacant amb aigua els quatre punts de foc que quedaven. Per fi havien permès que l’abat tornés a la sala. Va entrar arrossegant els peus com un vell; encara no tenia setanta anys, però aquella nit l’havia fet envellir i se’l veia inclinat i fràgil.

Quan va veure tota aquella destrucció se li van negar els ulls de llàgrimes. Les llibreries destrossades, les masses de paper moll, el sutge pertot arreu. La paret cremada estava majoritàriament esfondrada i podia veure directament a la cuina. Per què, es preguntava, no podien haver apagat el foc des de la cuina? Per què havia calgut destruir els seus llibres? Tanmateix, l’abadia s’havia salvat i no havien de lamentar la pèrdua de cap vida, i n’havia d’estar agraït. Tirarien endavant. Sempre ho havien fet.

En Bonnet se li va atansar per damunt de la runa amb una branca d’olivera.

—Em sap greu haver estat dur amb vostè, Dom Menaud. Només feia la meva feina.

—Ja ho sé, ja ho sé —va dir l’abat amb aire absent—. Només és que… bé, tanta destrossa.

—Temo que un incendi no és un assumpte qualsevol. Aviat marxarem. Conec una empresa que els pot ajudar amb la neteja. El germà d’un dels meus homes de Montignac.

—Ho farem nosaltres mateixos —va respondre l’abat. No parava de recórrer el terra cobert de llibres amb els ulls. Es va inclinar per recollir una bíblia del segle XVI completament xopa, les tapes i el cuir de la qual començaven a desprendre la tènue olor dels fongs revifats. Va fer servir uns plecs de la màniga de l’hàbit per eixugar-la; tanmateix, aleshores es va adonar de la inutilitat de l’acte i va deixar el llibre, sense fer-hi més, damunt de la taula de lectura, que havien retirar contra una llibreria que havia quedat intacta.

Va fer que sí amb el cap i estava a punt de marxar per a l’oració del matí, quan alguna cosa va atraure la seva atenció.

En un racó, a certa distància de les muntanyes de llibres que havien llençat, hi havia una coberta que no aconseguia identificar. L’abat era un erudit amb estudis post-universitaris en Teologia per la Universitat de París. Durant tres dècades, aquells llibres havien estat els seus amics íntims, els seus camarades. Era semblant a tenir uns quants milers de fills i saber els noms i les dates de naixement de tots.

Però aquell llibre. No l’havia vist mai; d’això n’estava segur.

Un dels bombers, un home afable i allargassat, va observar amb atenció com l’abat s’acostava al llibre i s’aturava per inspeccionar-ne la coberta.

—Aquest té un aspecte curiós, oi que sí, pare?

—Sí que el té.

—L’he trobat jo, sap —va dir el bomber amb orgull.

—Trobat? On?

El bomber va assenyalar en direcció a una part de la paret que ja no hi era.

—Allà. Era a dins de la paret. Una mica més i el toco amb la destral. Com que havia de treballar ràpid l’he llançat a un racó. Espero no haver-lo fet malbé.

—A dins de la paret, diu?

L’abat el va recollir i de seguida es va adonar que el pes del llibre era desproporcionat en relació amb les seves dimensions. Si bé era elaborat, era un volum petit, no gaire més gros que un llibre de butxaca d’avui i més prim que la majoria. El pes era conseqüència de l’aigua que havia absorbit. Estava xop i saturat com una esponja. L’aigua li regalimava per la mà, entre els dits.

La coberta era una peça de cuir preciosa, d’una tonalitat vermellosa especial i una il·lustració bellament gravada al centre que representava un sant dret de cos sencer amb una túnica que voleiava i el cap rodejat per una aura. La coberta estava embellida per un delicat llom dividit pels nervis allà on estava lligat, cantoneres de plata ennegrida i capçades, i cinc botons de plata, cadascun de la mida d’un pèsol, un a cada angle i un altre al centre del cos del sant. La coberta del darrere, tot i que sense treballar, estava guarnida amb cinc botons idèntics. El llibre estava fermament tancat mitjançant un parell de tanques de plata que subjectaven amb força els fulls de pergamí humit.

L’abat va començar a rumiar entre les primeres impressions que li va despertar: segles XIII o XIV, amb moltes possibilitats d’incloure il·lustracions de la qualitat més alta.

«I amagat. Per què?».

—Què és això? —En Bonnet es va atansar a ell amb la barbeta mal afaitada apuntant endavant com si fos la proa d’una nau—. Deixi’m veure.

L’abat es va sorprendre tant per aquella intrusió en els seus pensaments que automàticament li va allargar el llibre. En Bonnet va clavar l’ungla gruixuda del seu índex en una de les tanques i es va obrir de seguida. La segona tanca s’hi va resistir més, però només una mica. Va intentar aixecar la tapa del davant i, just quan semblava que estava a punt de fer el gran descobriment, el cartró es va mantenir fermament adherit. L’aigua que havien absorbit les cobertes i els fulls, els feia mantenir-se units com si els haguessin enganxat amb cola. Amb frustració, hi va aplicar més força, però la coberta va continuar sense aixecar-se.

—No! Aturi’s! —va cridar l’abat—. L’estriparà. Torneu-me’l.

El cap de bombers va esbufegar i li va entregar el llibre.

—Creu que és una bíblia? —va preguntar.

—Crec que no.

—Què és, si no?

—No ho sé, però aquest matí tenim assumptes més urgents a tractar. Deixarem això per a un altre dia.

No obstant això, no va ser del tot sincer pel que feia al llibre. Se’l va posar a sota el braç, se’l va emportar al despatx i va deixar una tovallola blanca damunt de la taula. Va situar el llibre damunt de la roba i amb molta cura va tocar la imatge del sant abans de marxar apressadament cap a l’església per oficiar l’hora prima.

Tres dies més tard, un cotxe de lloguer creuava l’entrada de l’abadia i aparcava al lloc reservat als visitants en el mateix moment en què el GPS que duia instal·lat informava el conductor que havia arribat a la seva destinació.

—Gràcies, ja ho sabia —va murmurar el conductor a la veu femenina.

L’Hugo Pineau va baixar del vehicle i va parpellejar darrere les ulleres de disseny enlluernat pel sol del migdia que s’enlairava per damunt de la torre de l’església com el punt d’una i. Va recollir el maletí del seient del darrere i va avançar sobre la grava fent una ganyota, contrariat perquè les soles de cuir noves de trinca s’estaven ratllant abans d’hora.

Temia aquestes visites obligades al camp. Normalment hauria delegat aquesta feina en l’Isaak, el gerent de desenvolupament de la seva empresa, però l’infeliç ja havia començat les vacances d’agost. La derivació a H. Pineau Restorations havia arribat directament de l’arquebisbat de Bordeus, un client important, de manera que no hi havia possibilitat d’ignorar la petició i anar-hi a prestar un servei de primera.

L’abadia era gran i força impressionant. Ubicada en un enclavament verdós format per boscos i pastures, ben lluny de la carretera, tenia unes línies arquitectòniques netes. Tot i que la torre de l’església es remuntava al segle X o a abans, l’abadia, tal com era avui, l’havia construït principalment un orde cistercenc durant el segle XII, i fins al segle XVII l’havien anat ampliant periòdicament. Per descomptat hi havia incorporacions pròpies del segle XX relacionades amb el cablejat i les canonades, però el complex havia canviat ben poc al llarg de segles. L’abadia de Ruac era un bon exemple de l’arquitectura romànica caracteritzada per la roca calcària blanca i groga extreta dels afloraments propers que dominaven per sobre de la plana de Vézère.

La catedral era ben proporcionada, construïda d’acord amb la típica planta de creu. Un seguit de passadissos i patis la comunicaven amb tots els altres edificis de l’abadia: els dormitoris, la sala capitular, la casa abacial, el claustre cuidat, l’antic caldari, la vella destil·leria, el colomar i la forja. I la biblioteca.

Un dels monjos va acompanyar l’Hugo directament a la biblioteca, encara que l’hauria pogut trobar amb els ulls tancats; havia flairat prou incendis recents al llarg de la seva carrera per trobar-los a la primera. El seu feble intent per encetar una xerradeta sobre el bon temps d’estiu i la tragèdia del foc va ser educadament rebutjat pel jove monjo que el va deixar en mans d’en Dom Menaud i se’n va acomiadar amb un moviment de cap. L’abat l’esperava enmig de muntanyes de llibres xops d’aigua i fumejants.

L’Hugo va fer petar la llengua conscient del que tenia al davant en veure la destrossa i li va estendre una targeta de presentació. L’Hugo era un home baixet i compacte que devia tenir uns quaranta anys i que no tenia ni un gram de greix. Tenia el nas ample, però, a banda això, els seus trets eren bells i força atractius. Se’l veia elegant, perfectament pentinat i urbà, amb una jaqueta esportiva tallada al mil·límetre i botonada, pantalons marró fosc i una camisa blanca de coll obert feta del cotó egipci més delicat que titil·lava damunt de la seva pell. Desprenia l’aroma mescada d’un bon perfum. Per la seva banda, l’abat portava la tradicional túnica ampla i unes sandàlies, i desprenia les olors d’un esmorzar a base de salsitxes i de la pell suada. Era com si un salt en el temps hagués posat en contacte els dos homes.

—Gràcies per haver vingut des de París —el va saludar en Dom Menaud.

—No es mereixen. És la meva feina. I quan un arquebisbe truca, arrenco a córrer.

—És un bon amic del nostre orde —va respondre l’abat—. Li estem molt agraïts per la seva ajuda, i també a vostè. Es va cremar poca cosa —va afegir fent un gest al seu voltant—. Tota aquesta deterioració és més obra de l’aigua i del fum.

—Bé, doncs no hi ha gaire cosa a fer quan els danys són producte de les flames, però quan es tracta d’aigua i de fum: es poden rectificar, sempre que un disposi dels coneixements i les eines adequades.

—I els diners.

L’Hugo va riure nerviosament.

—Bé, sí, els diners també són un factor important. Si se’m permet dir-ho, Dom Menaud, em complau poder parlar amb vostè amb tanta franquesa. Mai abans no havia tractat amb trapencs. Em pensava que aquí potser haurien fet, bé, un vot de silenci. M’havia imaginat haver-me d’anar passant notes amunt i avall amb vostè.

—Una idea mal fixada, Monsieur Pineau. Ens esforcem per conservar una certa disciplina, per parlar només quan cal, per evitar converses frívoles i innecessàries. Considerem que les converses ocioses ens distreuen del nostre objectiu espiritual i fites monàstiques.

—Aquesta manera de pensar m’agrada força, Dom Menaud. Ja tinc ganes de posar-me a treballar. Deixi’m que li expliqui com treballem a H. Pineau Restorations. Després, si ho troba oportú, podem analitzar la tasca que ens ocupa i preparar un pla d’acció.

Es van asseure davant de la taula de lectura mentre l’Hugo s’embrancava en una presentació sobre la recuperació de materials de biblioteca danyats per l’aigua. Com més vell el llibre, més gran la seva capacitat d’absorbir aigua. Els materials que tinguessin l’antiguitat de l’abadia podrien absorbir fins a un dos-cents per cent del seu pes en aigua. Si, per exemple, es decidia processar cinc mil volums xops d’aigua, aleshores haurien de retirar prop de vuit tones d’aigua.

El millor mètode per restaurar llibres molls era congelar-los i després aplicar-hi un procés d’assecatge per congelació al buit en condicions estrictament controlades. El resultat en el cas del pergamí i el paper seria excel·lent, però, en funció dels materials concrets i de la inflor que haguessin adquirit, potser caldria refer les cobertes. L’aplicació de tractaments fungicides era imprescindible per combatre la propagació de la floridura; ara bé, la seva empresa havia perfeccionat unes tècniques molt efectives per matar els microbis introduint gas d’òxid d’etilè en els cicles d’assecatge dels seus tancs de mida industrial d’assecatge per congelació.

L’Hugo va respondre les raonables preguntes de l’abat i després van passar a tractar el delicat assumpte dels costos. Abans de començar amb l’explicació va oferir-li una xerrada sobre els seus estàndards de qualitat segons la qual, sense cap mena d’excepció, sempre surt molt més rendible substituir els volums que encara estan a les impremtes i aplicar les tècniques de restauració només a aquells més antics i insubstituïbles. Tot seguit, li va fer una estimació a ulls grossos del preu mitjà habitual per cada miler de llibres i va observar el rostre de l’abat a l’espera d’una reacció. Normalment, en aquest punt de la xerrada promocional, el comissari o el bibliotecari començava a proferir renecs, però l’abat va conservar un posat impertèrrit i, en cap moment, no va començar a vomitar juraments.

—Naturalment, haurem de prioritzar. No ho podem fer tot, però sí que hem de salvar la història sagrada de l’abadia. Buscarem la manera de pagar-ho. Comptem amb un fons de cobertura al qual podem recórrer. També tenim alguns quadres petits que podríem vendre. Hi ha un llibre, una primera traducció de Sant Benet de la qual no ens agradaria gens desprendre’ns, però… —va fer un sospir llastimós—. I vostè també ens pot ajudar, Monsieur, oferint-nos un preu que estigui a l’alçada del nostre estatus eclesiàstic.

L’Hugo va fer un somriure.

—Per descomptat, Dom Menaud, per descomptat. Anem a fer-hi un cop d’ull, pot ser?

Es van passar la tarda remenant entre les piles de llibres molls, elaborant-ne un esborrany d’inventari i definint un sistema de classificació basat en l’avaluació que feia l’abat del valor històric. Al final, el jove monjo els va portar una safata amb te i galetes, i l’abat va aprofitar aquell moment per mostrar-li un llibre petit que tenia embolicat amb una tovallola. Estava separat dels altres a l’extrem més llunyà de la taula de lectura.

—M’agradaria conèixer la seva opinió sobre aquest, Monsieur Pineau.

L’Hugo, assedegat, va xarrupar una mica de te abans de posar-se un parell nou de guants de làtex. Va desembolicar la tovallola i va estudiar les elegants cobertes de cuir vermell.

—Bé, això sí que és especial! Què és?

—En realitat, no ho sé. Ni tan sols no sabia que el teníem. Un dels bombers el va trobar a dins d’aquella paret. La coberta estava enganxada i no la vaig voler forçar.

—Una decisió molt encertada. És una norma bàsica, si no és que un està molt segur del que es fa. Està molt saturat, oi que sí? Fixi’s en les taques verdoses que té als marges de les pàgines aquí i aquí. I aquí s’observa un punt vermell. No m’estranyaria que hi hagués il·lustracions acolorides. Els pigments de base vegetal es poden córrer.

Va fer una miqueta de pressió sobre la coberta i va comentar:

—Aquestes pàgines no se separaran si no els apliquem un bon procés d’assecatge per congelació, encara que potser sí que podria aixecar la tapa per veure la guarda. Ens hi arrisquem?

—Si ho pot fer sense córrer cap risc.

L’Hugo va treure un farcell de cuir del maletí i el va descordar. A dins hi havia tot un assortiment d’eines de precisió amb puntes, falques i ganxos, no gaire diferent d’un joc de dental o de dissecció petit. Va triar una espàtula minúscula amb una fulla ultraprima i va començar a introduir-la a sota de la coberta, fent-la avançar mil·límetre a mil·límetre amb la mà ferma d’un lladre o d’un artificier per desactivar una bomba.

Es va passar ben bé cinc minuts per alliberar tot el perímetre de la coberta, inserint l’espàtula un centímetre aproximadament tot al voltant, i, aleshores, aplicant-hi una tracció suau, la coberta es va enretirar de damunt del frontispici i es va obrir.

L’abat va inclinar-se per damunt de l’espatlla de l’Hugo i va deixar escapar un esbufec audible al mateix temps que tots dos llegien la inscripció escrita amb lletra gruixuda a la guarda, escrita amb lletra fluida i segura en llatí: