TRENTA-SIS
En Bonnet va agafar en Luc per la mà. No li calien ni armes ni protecció. En Luc arrossegava els peus com un autòmat: distant, amb els ulls amatents, passiu i obedient.
—Anem —li va dir en Bonnet com si parlés amb un gos—. Per aquí, segueix-me, bon noi.
En Bonnet va marxar per un passadís que sortia de la sala principal. Va obrir una porta.
Era la fantasia tal com la concebia una persona.
L’habitació sense finestres estava folrada de teixit encoixinat de color vermell poma intens i daurat, donant-li l’aspecte d’un harem àrab. L’única il·luminació de la cambra procedia de dos llums de peu situats als racons i equipats amb bombetes de baixa intensitat. Teixits gasosos de color préssec s’ondulaven al sostre tapant el guix. Un llit immens ocupava gran part de la superfície, amb les molles de sac repenjades sobre una catifa, el cobrellits era de setí carbassa. Hi havia coixins vermells i lluents pertot arreu.
Al mig del llit, l’Odile jeia despullada mentre es cargolava lentament com una serp que busqués un lloc on prendre el sol i dormir.
Tenia la pell de color crema, voluptuosa. Tenia el cos bonic i llis, el pèl púbic negre com la seva llarga cabellera.
—Aquí el tens, Odile —va dir el seu pare amb orgull—. El tinc a punt per a tu. Quedat amb ell tanta estona com puguis, posseeix-lo tants cops com vulguis. Ja tornaré per veure com va.
Semblava massa endormiscada per poder-lo entendre, però quan va posar els ulls sobre en Luc, es va començar a tocar gemegant.
En Bonnet va empènyer en Luc endavant.
—D’acord, doncs, portat bé. Passa-ho bé i després, bon voyage. Gaudeixi del te de Ruac, professor.
Havent dit això, va empènyer en Luc per les espatlles amb força i el va fer caure al llit.
L’Odile va estirar les mans, aferrant-li la roba, fent-li saltar els botons de la camisa amb violència i va començar a remenar-li els texans.
En Bonnet se’ls va quedar mirant uns segons, va proferir una rialla escandalosa i va marxar. Es va mirar el rellotge de polsera i va tornar a la cambra principal per canviar el disc del fonògraf, seure i observar la nuesa carnal de les parelles que es decidien per la precària comoditat de les catifes del terra.
En qüestió d’una hora, hauria acabat amb en Luc i la Sara. En arribar el matí, els lliuraria a en Duval perquè obsequiés els porcs amb els cadàvers. On era el iaio? En Bonnet va buscar per terra a veure si descobria algun cos nu, arrugat i pelleringós. No hi era. Segurament s’havia refugiat en una de les habitacions privades. I on era la seva dona? Va buscar a veure si descobria alguna dona amb una llarga cabellera grisa que li arribés fins al cul gros i rosat.
—No em diguis que ha marxat amb en Duval! —es va dir a ell mateix, rient—. Però si aquest vell és un pocavergonya! —Aleshores va descobrir la dona del forner del poble, una pèl-roja cent anys més jove que ell que s’assemblava una mica a la Marlene Dietrich dels bons temps.
La dona estava muntant un dels homes, un pagès que havia esguerrat la feineta del cotxe a Cambridge i que després havia segrestat la Sara. Era un home fort en qui en Bonnet confiava per fer encàrrecs durs. Havia mort més alemanys durant les dues guerres mundials que cap altre home de Ruac. Ara, tenia els ulls tancats i les dents serrades. Els pits d’ella brandaven amunt i avall al ritme dels timbals de la música.
—Ei, Helene —va cridar en Bonnet en direcció a la pèl-roja per damunt de la música—. Més tard. Tu i jo! Ja et buscaré.
L’Odile no parava d’aferrar en Luc, d’acariciar-lo, de recórrer l’ampla extensió de la seva esquena amb les mans fins a la cintura, intentant alliberar-lo de l’estretor dels texans.
Tenia els ulls vidriosos, movia els llavis com si parlés, però no pronunciava res. Aleshores va formar una paraula, després una altra: «Chéri, chéri».
Tot d’una, en Luc va obrir els ulls.
Va mirar al seu voltant, a la cambra, i després li va agafar el cap amb les seves manasses i li va dir:
—No sóc el teu chéri i no penso follar amb una besàvia.
Va intentar desempallegar-se d’ella, però ella el va agafar amb més força, clavant-li les ungles a l’esquena.
—Mai abans no he fet una cosa així —va anunciar enfurismat.
Va arrufar el front i li va clavar un cop de puny a la mandíbula.
Per sort, la noia va perdre el coneixement de seguida, per tant no l’hauria d’apallissar per deixar-la inconscient.
Es va aixecar del llit i es va posar bé la roba, mentre observava com la dona despullada respirava tranquil·lament.
—Fas prou bona cara per tenir cent setze anys —va dir—. No se’t pot negar.
Es va ficar les mans a les butxaques per buscar el mòbil, però com ja s’esperava, no el portava.
Va fer girar el pom de la porta. En Luc va suposar que en Bonnet creia que la seva filla era prou temptadora com perquè es volgués quedar tancat a l’habitació amb ella sense passar el pany.
El passadís era buit, la música hi arribava des de la gran sala.
Tenia el cap perfectament clar. El tenia clar quan es va prendre el te. El tenia clar vint minuts més tard. I el tenia clar ara.
Havia interpretat un paper. Havia fingit que perdia el senderi. Havia observat la Sara i els vilatans i els havia imitat tan bé com havia pogut. L’únic que comptava era que havia entabanat en Bonnet.
«Per què no l’havia afectat el te?».
Ni al·lucinacions, ni pèrdua de voluntat, ni res de res. Només maldecap.
La Sara estava segura que a ell no l’afectaria? Com ho sabia?
La Sara.
L’havia de trobar. El mer pensament d’en Jacques graponejant-li el cos, l’encenia de ràbia.
Va començar a fer girar poms de portes.
Una rere l’altra, el mateix resultat: vells, persones amb sobrepès passant una bona estona, indiferents a la seva intrusió. Era menys que seductor.
Després d’haver tret el cap a totes les habitacions que donaven a aquell passadís, es va esmunyir fins a la sala principal. En Bonnet seia en una cadira a l’altra punta de la sala, mig endormiscat. No hi havia ni rastre d’en Pelay. Hi havia prou moviment per terra entre ell i en Bonnet per fer-li pensar que es podria ajupir i fugir en direcció al passadís del costat.
Es va ajupir i va avançar seguint la paret amb el cos inclinat.
Estava al mateix nivell que la taula del te. Tenia el manuscrit de Ruac molt a la vora.
No hi va pensar. Va passar a l’acció, es va deixar caure sobre la panxa i va començar a gatejar.
Nedava enmig d’un mar de cossos nus, indiferents a la seva presència. Va serrar les dents i va continuar endavant.
Va mirar en direcció a en Bonnet.
No era a la cadira.
«Déu meu», va pensar en Luc, «Déu meu».
Al cap d’un segon, ja era a sota la taula.
Va aixecar una mà i va tancar la mà al voltant del volum.
«Sara, ara vinc».
Ràpidament es va retirar cap a la paret. No veia en Bonnet per enlloc, per tant es va aixecar sense miraments i va arrencar a córrer cap al següent passadís, al mateix temps que s’amagava el manuscrit a la camisa.
Va obrir la primera porta que va trobar.
Una parella de vells panteixaven i suaven.
Després, la segona porta.
Damunt del llit hi havia un home amb l’esquena peluda i els pantalons descordats. En Jacques intentava treure’s els pantalons fent moviments estrambòtics amb la mà que tenia lliure. L’única part de la Sara que podia veure, oculta a l’altra banda de la bèstia, era la seva cabellera sedosa, que formava una cascada sobre el coixins.
Hi havia un llum de peu, un objecte de ferro pesat.
Va sentir una mena d’atac de ràbia assassina que mai abans no havia experimentat.
La fúria el va empènyer a aferrar el llum arrencant l’endoll de la paret.
La fúria el va empènyer a fer-lo voleiar com si fos un pic i va abatre la base amb un cop sec sobre la part superior de l’esquena.
Quan en Jacques va arquejar l’esquena, adolorit, i va aixecar el cap de damunt del pit de la Sara udolant com un gos ferit, el va empènyer a amollar la base del llum amb força contra el seu crani. El va esclafar com una avellana i el seu cos va caure mig fora del llit.
La Sara gemegava. La va subjectar, nua, contra ell i li va dir que tot aniria bé. La noia no aconseguia fixar la mirada. En Luc li va continuar parlant tota l’estona, murmurant-li a cau d’orella, freda contra els seus llavis. Per fi, va sentir un «Luc» minúscul i gemegós.
No hi havia temps per intentar vestir-la. Va apartar el cadàver d’en Jacques de llit i la va embolicar amb el cobrellits esquitxat de sang. Estava a punt d’aixecar-la en braços quan el va assaltar una idea. Va furgar les butxaques d’en Jacques. El marge sòlid del mòbil d’en Jacques el va alleujar enormement en topar amb els seus dits. El va mirar.
No hi havia cobertura. Es clar. Eren sota terra.
Es va posar el mòbil a la butxaca, va embolicar la Sara i la va agafar en braços. D’un cop de genoll va obrir la porta.
El passadís era buit.
Va arrencar a córrer amb ella, lluny de la música.
Se sentia fort i lleuger.
El passadís era més fosc com més s’allunyava de la sala principal. Va estirar el coll per veure què hi havia més endavant.
«Escales».
En Bonnet es va tornar a mirar el rellotge, va aixecar els malucs pesats del seient de la cadira i, amb pas pesat, va tornar a l’habitació de l’Odile per veure com li anava amb l’amant.
Feia quatre anys que havia nascut l’últim nen a Ruac. S’havien de posar al dia si volien perpetuar-se. L’Odile era massa primmirada per al seu gust. Una dona activa com ella hauria d’estar parint criatures com una màquina.
Tanmateix, només havia esta embarassada tres cops. Un cop durant la I Guerra Mundial, on va perdre el nadó a causa d’un avortament. Un cop més, just després de la II Guerra Mundial, un nen engendrat per un lluitador de la Resistència de Rouen, que havia mort d’una febrada infantil. I, per acabar, a les primeries dels anys seixanta, gràcies a un parisenc que feia muntanyisme pel Perigord, una aventura d’una nit.
Aquest cop havia nascut una nena. Es va fer gran i bonica, i va carregar amb les esperances d’en Bonnet i de tot el poble sobre les seves espatlles menudes. Però va morir en un accident inesperat al soterrani. S’estava enfilant a les caixes velles dels alemanys, intentant arribar a dalt de tot de la muntanya de caixes quan una se li va tombar i li va arrabassar la vida.
L’Odile es va enfonsar en una depressió i, malgrat les súpliques del seu pare, havia perdut tot l’interès a perseguir forasters.
Fins que van arribar els arqueòlegs.
L’únic punt de llum enmig d’un malson, pel que en Bonnet sabia.
En Bonnet va obrir la porta, esperant trobar-se dues persones joves i belles fent l’amor, però la va trobar sola, roncant amb la mandíbula inflada.
—Per l’amor de Déu! —va exclamar.
No calia escorcollar l’habitació. No hi havia cap lloc per amagar-se.
Va sortir com una exhalació, corrent tan ràpid com l’hi permetien l’artrosi dels malucs, per anar a l’habitació d’en Jacques.
Allà va descobrir una escena terriblement pitjor. El seu fill, colpejat, cobert de sang i, gairebé segur que mort; la Sara no hi era.
—Déu meu, Déu meu, Déu meu! —va murmurar.
Alguna cosa s’havia torçat.
On era en Simard?
—Pelay! —va cridar—. Pelay!
En Luc va pujar la Sara per l’escala a les fosques. A dalt de tot, una porta sense tancar amb clau.
Es trobaven en una cuina, una cuina normal i corrent de caseta de poble.
La va portar fins a un passadís i una sala d’estar, fosca i deserta, amb una disposició similar a la de l’Odile. Va deixar la Sara sobre un sofà i li va posar bé el llençol per tapar-la com calia.
Va separar les cortines.
Era el carrer principal de Ruac.
El cotxe de l’Isaak estava aparcat a l’altra banda del carrer, davant de la casa de l’Odile.
Totes les cases estaven connectades entre elles. La sala soterrada era, tal com havia sospitat, una cavitat excavada a sota del carrer.
Va fer una llambregada ràpida al mòbil d’en Jacques. Tenia bona cobertura. Va prémer la llista de trucades recents.
«Pare-mòbil».
Bé, va pensar, però ara no tenia temps.
Les claus del cotxe de l’Isaak no sabia un eren.
Va fer un cop d’ull ràpid a la casa; va intentar procedir amb tota la discreció possible, suposant que l’ocupant de la casa devia ser a sota terra, tot i que no en podia estar del tot segur.
Al vestíbul va descobrir dos objectes molt útils; un joc de claus de cotxe i una pistola vella d’un sol canó. Va obrir-la. Hi havia un cartutx i unes quantes bales més en una bosseta.
En Bonnet avançava amb pas d’ànec per la cavitat excavada cridant en Pelay. Ara que tots els altres homes eren víctima de les virtuts del te, cap d’ells no podia fer-li cap servei durant una hora o més. El destí del poble depenia d’ell.
Jo sóc l’alcalde, va pensar.
Que així sigui.
Aleshores va trobar en Pelay en un dels passadissos, esmunyint-se d’una de les habitacions.
—On collons eres? —va cridar en Bonnet.
—Comprovant. Vigilant. Mantenint la pau —va respondre en Pelay—. El que se suposa que he de fer. Què passa?
En Bonnet va cridar a en Pelay que el seguís i, esbufegant, li va explicar el que havia passat mentre tots dos corrien com podien.
En Bonnet va trobar l’interruptor de la llum del passadís.
Res.
En arribar al passadís següent, també va engegar els llums.
Va assenyalar.
—Allà!
Hi havia una taca vermella que indicava el lloc on el cobrellit tacat de sang de la Sara havia tocat el terra. El passadís duia a la casa del forner. Va treure la pistola i, plegats, van marxar cap a l’escala.
En Luc va carregar com va poder el cos de la Sara a l’estret seient del darrere del Peugeot 206 del forner que hi havia aparcat davant de la casa. El cotxe havia emès un xiulet submís i s’havia rendit als seus peus quan en Luc va prémer el botó de desbloqueig des de la sala d’estar.
El va engegar, va entrar la marxa i va trepitjar el gas.
Pel retrovisor va veure com en Bonnet i en Pelay sortien per la porta principal de la casa del forner. Va sentir la detonació d’un tret. Va posar la segona i va trepitjar a fons.
En Bonnet va arrencar a córrer cap al bar per agafar les claus del seu cotxe.
«Calia aturar-los».
«Calia matar-los».
Va vociferar aquests ordres a en Pelay.
En Luc parlava ràpid i en veu alta, mentre posava el petit Peugeot al límit de les seves forces per la carretera rural deserta i fosca. Tractava d’intimidar un operador del servei d’emergències perquè passés la trucada a instàncies superiors. Havia de parlar amb el coronel Toucas de Périgueux.
Havien de despertar el coronel!
Era el professor Simard de Bordeus, collons!
Tenia els assassins de l’abadia de Ruac a la vista!
En Bonnet tenia les claus a les mans i estava a punt de tancar la porta del bar quan li va sonar el mòbil.
En Luc el va escridassar:
—S’ha acabat, Bonnet. S’ha acabat. Els gendarmes vénen de camí a Ruac. Esteu acabats.
La ira d’en Bonnet va esclatar com un volcà.
—Et penses que s’ha acabat? Et penses que s’ha acabat? S’acabarà quan jo digui que s’acabi! Vés-te’n a la merda i acomiada’t de la teva maleïda cova! Au, va, intenta aturar-me! Au, va! Prova-ho!
El cotxe d’en Bonnet era al revolt de davant del bar. Es va instal·lar al seient del conductor i en Pelay va pujar al seu costat, tan ràpid com ho podia fer un vell.
—Porto el rifle al maleter —va dir en Bonnet.
—Encara sé disparar —va rondinar en Pelay.
En Bonnet va aturar el cotxe en un punt concret al costat de la carretera. El coneixia bé, era a prop dels cingles. En Pelay va anar a buscar el rifle i li va fer la corresponent revisió rutinària. Era una carrabina M1 amb mira de precisió, arrabassada a un soldat dels EUA l’any 1944. En Pelay hi havia estat. Es recordava d’aquell dia. Ell i en Bonnet també s’havien quedat amb la cartera i les botes del jove. Era una bona arma i l’havien fet servir per matar una bona pila de nazis. En Bonnet la conservava neta i greixada.
Els dos homes van arrencar a córrer cap als boscos, deixant que les branques els fuetegessin la cara.
Al cap d’una estona, es van separar.
En Bonnet se’n va anar de dret cap als cingles. En Pelay va marxar per un camí secundari envoltat per la foscor.
En Luc va portar el cotxe cap a la carretera de terra que duia a la zona d’aparcament situada per damunt de la cova. No volia arribar fins al seu destí amb el cotxe. Passés el que passés, la Sara havia d’estar a bon recer, de manera que va aparcar uns quatre-cents metres enrere i es va inclinar per damunt del seient.
A poc a poc, anava recuperant la consciència.
—Et deixaré aquí, Sara. Estaràs bé. He de salvar la cova. Ho entens?
La Sara va obrir els ulls, va assentir i va tornar a desconnectar.
No tenia gens clar que la noia ho acabés d’entendre, però tant se valia. Amb sort, tornaria a ser al seu costat per explicar-l’hi més tard.
En Bonnet sentia la fregadissa de les seves pròpies petjades sobre el terra del bosc i els xiulets que emetien els seus pulmons agitats per l’exercici. Més endavant hi havia una clariana, la zona d’aparcament de grava que havien fet crear els arqueòlegs. Era a prop.
El gran roure era a l’altra banda de l’aparcament de grava, era la referència que havia triat. Ara estava content d’haver triat un element fàcil de distingir en la foscor.
La grava sortia disparada en totes direcció sota l’impacte de cada passa de les botes de bomber.
A en Luc li hauria agradat tenir una llanterna per il·luminar el camí. Era negre com la gola d’un llop, però no es va sortir del camí. Era pesat haver de córrer carregat amb el revòlver. La Sara li havia semblat més lleugera als braços.
Més endavant hi havia una cinta grisa, l’horitzó per damunt dels cingles.
Alguna cosa es retallava contra el gris, es movia.
«En Bonnet».
En Bonnet era al peu de l’arbre. A un metre de distància del tronc hi havia una pila de rocs que ell i en Jacques havien amuntegat per marcar el lloc.
En Bonnet es va deixar caure de genolls i es va posar en moviment escampant les pedres. La capsa de cuir era just per sota del nivell del terra, en un forat de la mida justa.
Amb molta cura, en va treure la capsa mentre vigilava de no tocar els cables de coure que la connectaven amb els terminals. Era un detonador Waffen-SS M39, robat a una divisió d’enginyers de combat l’any 1943. Estava en perfectes condicions i semblava eficient, una massa pesada d’aliatge i baquelita. En Bonnet estava segur que no fallaria.
Havia estat una feina molt dura, però estava convençut que el seu difunt expert en explosius ho havia preparat com calia. S’havia endinsat en mitja dotzena de punts de les muntanyes, entaforant-hi picratol, moltíssim, ben endins, perforant el terra. Una gran porció dels cingles es desplomarien sobre el riu arrossegarien la cova.
La cova que havia donat vida al seu poble i que amenaçava de matar-lo, es convertiria en pols. Si en Pelay feia bé la seva feina, en Simard desapareixeria. Ell trobaria la Sara i la faria desaparèixer.
Va accionar la manovella de fusta i va sentir com s’aixecava. Quan ja no la va poder fer girar més, va posar el polze sobre el botó que deia zünden: accionar.
Primer va sentir les passes i després: «Atura’t!».
En Luc era a deu metres de distància d’ell, corria per damunt de la grava. Va veure en Bonnet ajupit a sobre d’alguna cosa, fent alguna cosa.
En Luc es va carregar l’escopeta a l’espatlla.
En Bonnet va aixecar els ulls i va grunyir:
—Vés a l’infern!
En Luc va sentir el soroll de la manovella.
Els espetecs es van aturar i en Bonnet va moure la mà.
En aquell moment, el cap d’en Luc emplenava completament la mira de precisió d’en Pelay, perfectament retallada contra l’horitzó gris.
En Pelay estava amagat darrere d’un matoll baix, amb un genoll a terra. Tenia el pols ferm per a l’edat que tenia. El cap d’en Luc era un blanc perfecte.
En Luc va cridar a en Bonnet:
—La meva cova no!
En Pelay va sentir el crit i, a través de la mira, va veure com en Luc movia els llavis. Els indicadors mil·limètrics li quedaven damunt de la templa.
El gallet s’enfonsava amb força en el seu índex. El va començar a prémer.
En Luc va vacil·lar quan va sentir el tret darrere seu.
Esperava sentir alguna mena de dolor punyent, però no va notar res.
Es va tombar cap a en Bonnet. El vell era a només cinc metres de distància.
En Bonnet va mirar l’escopeta d’en Luc i va cridar:
—Pelay! Afanyat! —Tenia el polze posat sobre un botó.
En Luc va cridar. Però no va dir res. Va ser un gruny primitiu, un crit de mort primitiu que va sorgir d’algun punt molt endins d’ell.
El cartutx de l’escopeta va explotar i va ferir la foscor en forma de llampec.
Es va sentir un cop molt fort. Fusta, pedra, carn. Va ser un tir net.
Lentament, en Luc va avançar fent un esforç per veure què havia fet.
En Bonnet jeia de costat, amb el rostre cobert de sang, els ulls encara amatents. El polze de la mà dreta posat sobre el polsador. Movia la mà esquerra. Aferrava el cable de coure que els perdigons havien arrencat del detonador.
En Bonnet volia connectar el cable amb el terminal.
«Només era a un centímetre de distància».
En Luc no tenia temps per tornar a carregar l’arma. No tenia temps per clavar un cop al cap o el braç d’en Bonnet amb el cul de l’escopeta.
No tenia temps.
Aleshores, va detonar un altre tret.