CINC

Per a en Luc, anar de visita al Perigord era com tornar a casa. Era una terra verda i fèrtil, i sempre tenia la sensació que l’acollia com una mare entre els seus braços. Quan més de gust es trobava en Luc era quan es trobava en aquella regió. Aquesta debilitat es remuntava als dies d’infància que havia passat a la caseta de vacances que tenien els seus pares a Saint-Aulaye, on s’havia passat els estius jugant a l’aigua a la platja que es formava a la riba del Dronne.

El terreny ondulat, les profundes gorgues del riu, els cingles de calcària, les terrasses banyades pel sol que s’estenien més enllà de les faldes de les muntanyes on creixien les vinyes, els espessos boscos, els arbres exuberants i les alzines que tant abunden en els terrenys sorrencs, els antics poblets i els pobles més grans de pedra que esquitxaven les sinuoses carreteres que passaven per allà —tots aquests elements feien vibrar la seva ànima i sempre l’empenyien a tornar-hi. Tanmateix, no n’hi havia cap que fos tan important com els fantasmes del passat llunyà del Perigord, ànimes distants que l’anaven a visitar com si fossin un somni en vigília, figures ombrívoles que travessaven els boscos corrents sempre lluny del seu abast.

Les visions que s’havia format durant la infantesa dels primers homes voltant pel paisatge, alimentades per excursions a les coves fosques i amb pintures d’aquella regió i la novel·la de Jean Auel, El Clan de l’Ós de les Cavernes, que el precoç nen d’onze anys pràcticament s’havia empassat d’una tirada, el van encarrilar en un sender acadèmic que el va dur a la universitat de París, Harvard i, ara, a la facultat de Bordeus.

En Luc havia anat a recollir l’Hugo a l’estació de trens principal de Bordeus, la Gare Saint Joan, i des d’allà van marxar en direcció oest amb el seu Land Rover atrotinat. Per a en Luc, el camí no tenia cap secret; gairebé el podia fer a ulls clucs. El Land Rover, una vegada batejat com a Gland Rover per un estudiant foteta anglès, tenia tot just un grapat de centenars de milers de quilòmetres al comptador. De dies, quan hi havia una excavació en marxa, s’utilitzava per traslladar estudiants i equips a les excavacions torturant-los amb els seus implacables amortidors i, de nits, carregat de cervesa i jovenets amb les hormones en erupció, transportava els excavadors d’un bar a un altre.

Van arribar a l’abadia abans del dinar i es van asseure amb en Dom Menaud a l’estudi de la casa abacial, una sala atapeïda de llibres i pols que semblava més el cau d’un professor que el d’un clergue. L’Hugo es va encarregar de les presentacions i es va disculpar ràpidament per la roba informal que duien. Esclau de la moda com era, el disgustava presentar-se a una reunió vestit com si anés d’excursió.

L’Hugo havia mantingut una correspondència amb l’abat en relació amb l’estat de les restauracions i havien fixat un programa per concretar el retorn de tots els volums. Ara com ara, però, en Dom Menaud estava especialment neguitós per veure el manuscrit d’en Barthomieu en persona i quan l’Hugo el va treure de la bossa, el va agafar amb la mateixa ànsia que si fos una criatura a qui li ofereixen una xocolatina.

L’abat es va passar cinc minuts de rellotge en silenci, passant les pàgines, estudiant el text des de l’altra banda de les bifocals, abans de moure al cap amb expressió de meravella.

—Això és veritablement notable. Sant Bernat, ni més ni menys! I com és que aquest tal Barthomieu va pensar que era necessari xifrar-ho? I totes aquestes il·lustracions fantàstiques! Estic entusiasmat i confós i, al mateix temps, he d’admetre que també una mica aprensiu pel que tot això pot suposar.

—Hi estem d’acord —va observar l’Hugo amb una equilibradora neutralitat, sempre professional davant dels clients—. Per això som aquí. Tenim moltes ganes de trobar-hi una explicació i el professor Simard ha tingut l’amabilitat d’oferir-se per ajudar-nos.

L’abat es va tombar cap a en Luc, amb les mans reposades amb gest protector damunt del manuscrit.

—L’hi agraeixo, professor. Li vaig demanar a un dels germans que fes una cerca per Internet. Té un bagatge força il·lustre per a la seva edat. Una llicenciatura a París per la meva mateixa universitat, un doctorat a Harvard, una designació a la facultat d’allà i, darrerament, una prestigiosa tasca com a professor a Bordeus. El felicito per tots aquests èxits.

En Luc va fer un gest d’agraïment amb el cap.

—Per què Harvard, si no li fa res que ho pregunti?

—La meva mare era americana, el meu pare francès. Quan era petit em quedava en un internat mentre els meus pares vivien a l’Orient Mitjà, tot i que tornàvem a França a passar els estius. Quan es van divorciar, el més natural era repartir-se el fill, i, com pot veure, jo sóc fill d’aquesta circumstància. Vaig anar a un institut americà per poder estar amb la meva mare i després a París per cursar els estudis superiors, i així poder estar amb el pare. Després vaig tornar a Harvard per poder estar amb la mare. Complicat, però va funcionar.

—Tanmateix, ha desenvolupat la major part de la seva tasca en aquesta regió, no és cert?

—Sí, com a mínim el noranta per cent, em sembla. He pogut posar la mà a molts dels indrets importants per al paleolític francès dels darrers últims anys, incloent-hi la cova Chauvet a Ardèche. Durant les últimes temporades, he estat ampliant les antigues trinxeres que havia començat a cavar el professor Movius de Harvard a Les Eyzies. He estat enfeinat.

—Però no suficient per poder obviar això? —va preguntar l’abat assenyalant el llibre.

—I tant que no! Com puc girar-me d’esquena a un misteri tan gran?

En Dom Menaud feia que sí amb els ulls posats sobre la coberta.

—Sant Bernat de Claravall és un personatge cabdal per al nostre orde, n’esteu al cas?

L’Hugo va confirmar-li que n’estava plenament al corrent.

L’abat, que portava el seu senzill hàbit monacal, de sobte va serrar els llavis amb preocupació.

—Per més que m’il·lusiona la perspectiva de poder tenir un document associat en una o altra forma amb ell, hauríem de ser conscients de certes sensibilitats. No sabem què ens vol dir aquest Barthomieu. Sant Bernat va ser un dels nostres homes més importants. —Llavors va començar a aixecar un dit per cadascun dels punts que va esmentar—: Va ser el fundador de l’orde cistercenc. Va participar en el consell de Troyes, on es va confirmar l’Orde dels Cavallers Templers. Va predicar la Segona Croada. Va fundar gairebé dos-cents monestirs per tot Europa. La seva influència teològica va ser immensa. Va assessorar papes i, se’l coneix arreu, perquè va ser ell qui va denunciar Pere Abelard al papa Innocenci II. —En veure que el rostre d’en Luc no manifestava saber de què li parlava, l’abat va afegir—: Coneix la famosa història d’amor entre Abelard i Heloïsa, la gran i tràgica història d’amor de l’edat mitjana?

—Ah, sí! —va dir en Luc—. A tots els col·legis obliguen a llegir les seves cartes d’amor.

—Bé, doncs, més endavant, l’Abelard, molt temps després de la seva tragèdia física, per dir-ho d’alguna manera, en Bernat li va tornar a complicar força la vida, tot i que aquest cop va ser per un assumpte teològic, no pas per un embolic amorós! Bé, sens dubte, això no és més que una observació interessant. Però, tanmateix, en Bernat no només va ser canonitzat per les seves grans obres, sinó que el Papa el va nomenar doctor de l’església l’any 1174 al cap de només vint anys de la seva mort! Així, doncs, el que els estic dient, senyors, és que tot i que aquest Barthomieu dedica un tractat al sant gairebé dos-cents anys després de la seva mort, hem de tenir molta cura amb la reputació de Sant Bernat. Si els permeto que investiguin aquest assumpte, els he d’insistir que siguin convenientment discrets i que em tinguin informat de qualsevol troballa, per tal que la pugui transmetre als meus superiors i rebre instruccions. En aquest sentit, com en tot a la vida, no sóc més que un humil servent.

A partir del mapa imprecís que hi havia al llibre, en Luc havia decidit que el millor lloc per iniciar la cerca seria per la banda sud de Ruac, situat a la riba oriental del Vézère. Ruac era un poble antic, a diferència de molts dels que l’envoltaven, absolutament mancat d’atraccions turístiques i, per això, era un indret tranquil durant tot l’any. No hi havia museus ni galeries d’art, només un bar i ni un sol rètol que indiqués als visitants on eren les coves prehistòriques o les balmes. Hi havia un carrer principal de llambordes vorejat per cases de pedra de color llimona. Moltes d’elles encara conservaven la teulada de pedra, construïda amb lloses terriblement pesades de roca esquitxada de verd. Abans eren molt freqüents a la regió, però ara s’extingien, substituïdes per les pràctiques teulades de teules vermelloses. Era un enclavament net i polit de jardins modestos i jardineres farcides de roselles, i mentre en Luc circulava a poc a poc pel centre, buscant un lloc per aparcar, va fer algun comentari idíl·lic sobre l’autenticitat immaculada de l’indret. A l’Hugo li era indiferent; és més, va fer una ganyota en veure una velleta molt encorbada que va mirar malament el cotxe quan va passar-li molt a la vora per la carretera estreta. Al final d’una filera de cases, mentre en Luc sospesava quina direcció havia de seguir, una cabra que hi havia lligada a prop d’un cobert d’eines a dins d’un camp de pastura rodejat per una tanca baixa, es va alleujar amb gran espectacularitat i l’Hugo ja no es va poder aguantar més.

—Redéu, odio el camp! —va exclamar—. Com diantre m’has pogut convèncer que vingués amb tu?

En Luc va fer un somriure i va tombar en direcció al riu.

No hi havia cap lloc per aparcar, de manera que en Luc va aturar el Land Rover en un marjal cobert d’herba als afores del poble. Entremig del bosc, el riu no es podia veure, encara que sí se’l podia sentir lleument. Va deixar una cartolina al vidre del davant que deia que eren allà per un assumpte oficial de la universitat de Bordeus, fet que podria impedir o no que els posessin una multa, en funció de la diligència dels gendarmes locals. Va ajudar l’Hugo a posar-se bé la motxilla a l’esquena i plegats es van endinsar al bosc.

Feia calor i l’aire brunzia infestat d’insectes. No hi havia camí, però el sotabosc de matolls, falgueres i herbotes, no estava massa entortolligat. No van tenir gaires problemes a l’hora de passar entre les arbredes de castanyers d’índies, roures i faigs que teixien un dosser per damunt d’ells que impedia el pas del sol del migdia i refrescava l’aire. No era territori completament verge. Una pila de llaunes grosses esclafades amuntegades sota una falsa acàcia eren testimoni d’incursions nocturnes recents. En Luc estava enfurismat per aquella manca de respecte. El que altrament hauria estat l’estampa perfecta de ramells de flors color crema sobre un fons verd estava malmesa per la brutícia i va començar a rondinar que, quan tornessin, s’haurien d’aturar per recollir-ho. L’Hugo va posar els ulls en blanc davant d’aquell sentiment tant profund de noi escolta i va continuar endavant.

A mesura que s’acostaven al riu, la remor de l’aigua corrent els omplia les orelles fins que van travessar una espessa bardissa i, de sobte, es van trobar sobre una cornisa, ben bé vint metres per damunt del riu. Des d’allà tenien una vista esplèndida sobre la superfície ampla i resplendent de l’aigua en direcció a la vall fèrtil de l’altra riba. La vasta planura, un mosaic de camps asimètrics de blat, gra i ramats pasturant, s’estenien fins a desaparèixer a l’horitzó boirós.

—Ara què fem? —va preguntar l’Hugo mentre s’ajustava la motxilla amb aire d’incomoditat.

En Luc va treure la còpia del mapa i va assenyalar.

—D’acord, ara suposarem que aquest grup de construccions representa Ruac, perquè aquesta torre d’aquí podria ser perfectament la torre romànica de l’abadia. És evident que no la van dibuixar a escala, però les posicions relatives sí que concorden, veus?

L’Hugo va fer que sí.

—De manera que creus que ens trobem en algun punt d’aquí? —Va posar el dit sobre un punt del mapa a prop de la sinuosa línia blava.

—Això espero. Si no, ja ens podem preparar per a un dia molt llarg. El que jo proposo és que comencem a caminar seguint els cingles cap allà fins que trobem alguna cosa que s’assembli a això. —Ara donava copets amb el dit sobre un primer conjunt de línies blau marí—. No crec que ens puguem refiar d’aquest arbre tan estrany que hi ha aquí. Em sorprendria molt que encara hi fos després de sis-cents anys! —Llavors va esclafir a riure i va dir—: Si us plau, vés amb compte i no caiguis. Seria una desgràcia.

—No tant per mi —va observar l’Hugo amb to entristit— com per les dues dones a qui he de passar la manutenció, elles sí que plorarien.

La geografia de la vall de parets escarpades feia que el precipici per on passaven fos més baix que els espadats de més endavant. Mentre continuaven la marxa, la superfície de sota els seus peus es va transformar en terrasses per sota dels cingles dotades d’una vegetació espessa. No era un camí perillós. La cornisa d’aquelles terrasses era ampla, estable i amb una vista sobre el riu que semblava treta d’una postal. Tanmateix, en Luc era conscient que el seu amic era novell en això de les sortides a l’aire lliure, de manera que caminava a ritme de passeig buscant els punts de petja més segurs per a l’Hugo per tal d’avançar al mateix ritme.

Estava familiaritzat amb aquella successió de cingles, encara que no gaire. Feia quinze anys de l’última vegada que havia explorat aquella zona, però en aquell moment ja havia estat una visita informal, una forma d’omplir el temps sense cap motivació específica. Tota la vall del riu estava cosida de coves prehistòriques i balmes. A més, hi havia la certesa extensament acceptada que encara hi havia per descobrir enclavaments importants, potser fins i tot espectaculars. Alguns, els descobririen arqueòlegs o geòlegs professionals, d’altres per espeleòlegs buscant noves emocions, d’altres per senderistes o, fins i tot, com ja havia passat alguna vegada, per un gos domèstic.

Abans de l’expedició d’avui amb l’Hugo, en Luc havia recuperat els antics diaris que havia escrit durant la seva estada als cingles de Ruac. Les anotacions eren escadusseres. S’havia passat un o dos dies traient el nas per la zona. Havia estat l’estiu després de doctorar-se. Les notes que havia gargotejat parlaven d’aligots comuns i esparvers negres surant sobre els corrents d’aire calent o entregats als plaers d’un àpat ben carregat, però no hi havia ni una sola referència a cap troballa arqueològica. Mirant enrere, el que més recordava d’aquell estiu era l’alleujament que sentia en posar fi a una època de la seva vida per encetar-ne una altra. Els seus dies d’estudiant s’havien acabat; encara no havia estrenat la càtedra. Encara podia evocar la felicitat d’aquella llibertat.

Buscant informació sobre l’itinerari, en Luc va descobrir que, feia uns anys, un col·lega de Lió havia fet un estudi amb helicòpter de les superfícies de roca estratificades de color ordi de la vall del Vézère. Aquesta informació tenia un profit potencialment molt més alt que les notes que ell havia pres feia anys, i en Luc li va demanar si li podia enviar unes quantes fotografies i mapes per correu electrònic. Els havia estudiat amb molta cura, amb el mapa d’en Barthomieu al costat, escodrinyant les imatges amb la lupa d’un fotògraf a la recerca de qualsevol pista que pogués ser útil (salts d’aigua, esquerdes, entrades de coves), però com l’arqueòleg de Lió no hi va trobar res que pogués tenir un interès particular.

Al cap d’una hora de caminar, els dos homes es van aturar per beure una mica d’aigua embotellada. L’Hugo es va despenjar la motxilla de l’esquena i es va ajupir repenjant l’esquena a la paret de roca per no embrutar-se el cul dels pantalons d’explorador. Va engegar un puro i el seu rostre va fer el primer gest de plaer de la tarda. En Luc es va quedar dret, aclucant els ulls per protegir-se’ls del sol de la tarda. Es va treure el rudimentari mapa de la butxaca del darrere dels texans, hi va fer un altre cop d’ull i el va tornar a plegar.

L’Hugo va fer morros.

—No m’havia adonat que això seria tan inútil, fins que ens hem plantat aquí dalt. Amb prou feines podem veure les roques que tenim per sota! És gairebé impossible veure res de les roques que tenim per sobre! Suposo que si tinguéssim una gran i fastuosa entrada a una cova en aquesta mateixa cornisa, encara la podríem trobar. En cap moment m’havies advertit que això podria ser tan absurd.

En Luc va arronsar les espatlles en sentir els comentaris del seu company.

—La clau és el mapa. Si és veritat, aleshores potser trobarem alguna cosa. Si va ser fruit de la imaginació del paio aquest, aleshores estem rebent la dosi de sol i d’exercici físic de la setmana, ja està. A més, de conèixer-nos una mica més.

—Jo no em vull conèixer més amb tu —va replicar empipat l’Hugo—. Tinc calor, estic cansat, les botes noves em fan mal i me’n vull anar a casa.

—Però si acabem de començar. Relaxat i gaudeix. T’ho havia dit que portes unes botes fantàstiques?

—Gràcies per haver-t’hi fixat. Així, què li diu el mapa, senyor professor?

—Encara res. Com t’he dit —li va explicar amb paciència en Luc—, un cop ens ha situat en el context de la zona orientant-nos cap a la posició de l’abadia, el poble i el riu, les úniques referències geogràfiques que tenim són aquest curiós arbre i un parell de salts d’aigua. Com que l’arbre deu fer temps que ha desaparegut, si localitzem els salts d’aigua, llavors potser és que estem en el camí correcte. Si no, segurament tornarem amb les mans buides. Què et sembla, continuem?

A mesura que avançava la tarda, l’avenç se’ls feia més difícil. De tant en tant, la cornisa per on avançaven s’estrenyia fins a desaparèixer i en Luc havia de buscar una nova cornisa prou segura més amunt o més avall sobre la paret del cingle. Els ascensos i els descensos no eren tan complicats per haver de necessitar res que s’assemblés remotament a material tècnic d’escalada, però, tot i això, el preocupava la destresa de l’Hugo per poder conservar l’equilibri. En un parell d’ocasions li va demanar al seu amic que li passés la motxilla lligada amb una corda curta abans l’Hugo no comencés a buscar punts on subjectar-se amb les mans i els peus sobre la paret vertical. L’Hugo rondinava i, en general, era una nosa, però en Luc desestimava els seus grunys traient-los importància i els estirava endavant amb pas lent, però constant.

Per sota d’ells, un grup de caiaquistes, amb els bots pintats de colors primaris i cridaners que els feien semblar joguines, remaven corrent avall. Una bandada d’esparvers negres suraven molt amunt sobre el cel blau en direcció contrària. El sol baixava i la rica plana al·luvial es tenyia del color d’una bona cervesa. En Luc es va mirar el rellotge. Si tornaven aviat al cotxe, podrien fer tot el camí de tornada al cotxe amb llum de dia, però va decidir tirar una mica més endavant. S’acostaven a un promontori. Un cop el deixessin enrere, esperava que podrien tenir una bona perspectiva sobre un bon tros de paret de roca. A partir d’allà podrien continuar o no continuar.

Per desgràcia, quan van arribar al promontori, la cornisa va desaparèixer del tot i l’única manera de tirar endavant seria escalant fins a una cornisa escarpada coberta de matolls rabassuts. No era una decisió fàcil de prendre. L’Hugo estava que trinava i cansat, i en Luc sabia que aquella ascensió addicional endarreriria la tornada. Tanmateix, l’aventurer que portava a dins sempre volia saber què hi havia a l’altra banda, de manera que va deixar l’Hugo a la cornisa, li va deixar la motxilla i li va dir que tornaria a reunir-se amb ell al cap d’un quart d’hora aproximadament. L’Hugo, a qui ja li era ben igual embrutar-se o no, es va asseure de mala gana enmig del camí amb les cames creuades i va començar a rosegar una poma.

L’ascensió no era excessivament complicada, però en Luc estava content d’haver deixat enrere l’Hugo, perquè així podia avançar al seu ritme. El cim del promontori era una extensió llisa de pedra calcària situada prop de tres quartes parts més amunt de la paret escarpada. La vista de la vall era magnífica, gairebé exigia una fotografia, però el sol es ponia i el temps s’acabava, de manera que es va deixar la càmera penjada al coll i va continuar una mica més enllà, seguint el corrent, per poder veure el terreny de més enllà.

Aleshores va descobrir una cosa que el va fer esbufegar involuntàriament per la sorpresa.

Just per sota d’ell, sobre una cornisa ampla hi havia un ginebre immens que naixia entremig dels matolls. El seu immens tronc, sec, aspre i recargolat, del color de la cendra del carbó, s’obria donant pas a un batibull de branques en tirabuixó que brotaven en totes les direccions imaginables. El fullam era mínim, uns quants flocs de conífera aquí i allà, com un gos vell amb sarna.

En Luc va baixar pel pendent tan ràpid com va poder, sense arriscar-se, i va arrencar a córrer cap a l’arbre. Quan hi va ser prou a la vora com per tocar-lo, va tornar a treure el mapa, va aixecar els ulls cap aquell batibull inconcebible de branques i va assentir. La coincidència era sorprenent: fins i tot després de sis-cents anys! I si hi havia un arbre capaç de sobreviure durant segles en aquella tipologia de terreny erm, era el ginebre, del qual de tant en tant se n’havien trobat exemplars que havien viscut durant dos mil·lennis o més.

En aquell mateix moment, en Luc va decidir que no tornarien enrere.

Sabia que l’Hugo protestaria i picaria de peus a terra, però tant li feia. Aquella nit es quedarien allà d’acampada. Si no trobaven un bon lloc més endavant, sempre podien recular i quedar-se a dormir sota la protecció d’aquell arbre antic.

L’Hugo va protestar.

No hi havia dubte que era un arbre excepcional, ho admetia, però opinava que era un acte de fe extrema assumir que aquell fos «l’arbre». Es va mostrar escèptic fins al punt de fer-se insuportable. Al final, en Luc va deixar de mossegar-se la llengua i li va dir que ell pensava tirar endavant i que si l’Hugo volia tornar, podia fer-ho, agafar el Land Rover i buscar-se un hotel.

L’Hugo no tenia ganes de fer ni una cosa ni l’altra. Rondinava tant per haver de fer bivac com per haver de desfer tot el camí fins al cotxe tot sol. Al final, va cedir i va seguir dòcilment en Luc al llarg de la cornisa a la recerca de, tal com ell ho va dir, «els mítics salts d’aigua i unicorns».

La llum del dia començava a minvar. La temperatura baixava i el cel s’enfosquia, rosa com el d’un roser. L’Hugo, resignat a passar una nit d’incomoditat a sota els estels, va demanar una treva per a les seves adolorides espatlles. Es van aturar sobre un sortint segur i van beure aigua. Llavors, l’Hugo es va abaixar la bragueta i va posar-se a pixar pel precipici.

—Vet aquí el salt d’aigua —va dir sense ni una ombra de bon humor.

En Luc també s’havia despenjat la motxilla. Es va tirar enrere i va repenjar el cap a la paret del cingle, a punt per fer un comentari infantil en resposta, però, en comptes d’això, va dir:

—Ei! —Va notar la humitat al cap. Va tombar-se i va posar les dues mans sobre les roques. Eren humides. Es va fer enrere tant com va poder sense caure pel marge, va aixecar els ulls i va assenyalar una llarga cinta fosca—. Mira! Puja per tota la paret. És el nostre salt d’aigua!

L’Hugo també va mirar cap amunt, sense deixar-se impressionar.

—Si això és un salt d’aigua, jo sóc el papa.

—Hem tingut un estiu sec. Estic segur que, després d’una primavera amb pluges, això es transforma en un salt d’aigua com cal. Au, va, anem abans no es faci del tot fosc. Si en trobem un altre, pago jo el sopar.

Van continuar caminant envoltats per la penombra durant gairebé una hora més. Ara, en comptes de mirar, en Luc anava tota l’estona tocant la paret de roca per notar la humitat.

El capvespre els estava avançant. En Luc estava a punt de proposar una aturada quan tots dos ho van sentir al mateix temps: un degoteig, com el d’una aixeta quan queda mal tancada. Unes passes més endavant, les roques estaven completament xopes i l’aigua s’escampava per damunt de la cornisa, formant bassals i caient avall en direcció al riu. Era més un regalim que un salt d’aigua, però pel que pensava en Luc, es trobaven en el bon camí. Fins i tot l’Hugo es va animar a continuar una mica més fins que el sol s’hagués post del tot.

En Luc va tornar a treure el mapa i va assenyalar els dos salts d’aigua i la X que marcava la cova.

—Si aquesta part del mapa està feta a escala, aleshores la cova ha de ser per aquí a la vora, encara que no tenim manera de saber si és per damunt o per sota nostre. Diria que ens queden uns quinze minuts de llum abans no haguem de desistir.

Es van passar un quart d’hora sencer fent servir les potents llanternes de LED petites d’en Luc per compensar la manca de llum natural. Per damunt d’ells hi havia bones vistes. Per poder explorar la paret de roca de sota, en Luc s’havia d’estirar boca terrosa de tant en tant i il·luminar amb la llanterna per fora del marge, recorrent la superfície amb el feix de llum. A banda de l’estratigrafia normal i les fissures, no hi havia res que pogués suggerir, ni remotament, l’entrada d’una cova ni per sobre ni per sota d’ells.

Ara ja era massa tard per continuar. Es trobaven sobre un sortint prou ample com per fer-hi nit, i no haver de recular —cosa que ja els anava bé, perquè tots dos estaven afamats i cansats.

L’Hugo es va deixar caure posant el cul sobre la motxilla.

—Així, doncs, on és el sopar?

—Ara ve. No et quedaràs amb gana.

Al cap de ben poc, en Luc va preparar un àpat excel·lent amb el fogonet de càmping: filets amb pebre i patates fregides a la paella, pa cruixent, una mica de formatge de cabra cremós típic de la zona i una ampolla d’un Cahors decent, que va haver de reconèixer que havia valgut la pena anar arrossegant tot el dia.

Van estar menjant i bevent fins que se’ls va passar el vespre. El cel sense lluna va anar-se tenyint de tons de gris cada cop més foscos fins que es va tornar d’un negre cec. Asseguts a la cornisa era com si estiguessin sols al marge de l’univers. Això, sumat als efectes del vi, va traslladar la conversa a un terreny malenconiós i l’Hugo, enfundat al sac de dormir per tenir escalfor, ben aviat va començar a lamentar la seva vida.

—Quants homes coneixes —li va preguntar— que s’hagin casat amb dues dones i que s’hagin divorciat tres cops? He de reconèixer que, quan la Martine i jo ens vam tornar a casar, passava per uns moments de bogeria transitòria. I saps què? La recompensa per aquells tres mesos de bogeria, va ser un nou atracament a la meva cartera. El seu advocat és millor que el meu, però el meu és el meu cosí, l’Alain, de manera que no me’n puc desfer.

—Surts amb algú, ara? —li va preguntar en Luc.

—Hi ha una banquera que es diu Adele, freda com una bossa de pèsols ultracongelats, una artista que es diu Laurentine, que em sembla que és bipolar, i…

—I qui?

L’Hugo va sospirar.

—També em torno a veure amb la Martine.

—Increïble! —va mig cridar en Luc—. Ets un idiota rematat.

—Ja ho sé, ja ho sé… —la veu de l’Hugo es va fondre amb la nit, es va acabar el vi i se’n va servir una mica més a la tassa d’alumini—. I tu? Estàs més orgullós que jo del teu expedient?

En Luc va desenrotllar la màrfega d’escuma i va posar el sac de dormir a sobre.

—No, senyor, no n’estic orgullós. Una noia, una nit; potser dues. Aquesta és la meva història. No estic preparat per a una relació.

—Tu i aquella noia americana, com es deia, no hi ha dubte que fèieu bona parella fa un parell d’anys.

—La Sara.

—Què va passar?

En Luc es va esmunyir a dins del sac de dormir.

—Ella era diferent. És una història trista.

—La vas deixar?

—Al contrari. Em va deixar ella, però m’ho mereixia. Vaig ser un estúpid.

—O sigui que tu ets un estúpid, jo sóc un idiota, i tots dos estem dormint sobre una cornisa a un pas de l’abisme, cosa que acaba de certificar el nostre grau d’intel·ligència. —Es va apujar la cremallera del sac i va dir—: Ara me’n vaig a dormir per poder oblidar tanta misèria. Si demà al matí no sóc aquí, vol dir que me n’he anat a fer un riu i no he sabut tornar.

Al cap de ben poca estona, l’Hugo estava roncant i en Luc estava tot sol, intentant triar algun estel o planeta entremig dels núvols i la boira del vi.

Quan va arribar el moment, se li van tancar els ulls, o això li va semblar, perquè sí que era conscient de tot de siluetes ràpides i negres que es movien per damunt d’ell, potser eren els inicis d’un somni. Tanmateix, aquelles ziga-zagues imprevisibles i desordenades no li resultaven desconegudes, la velocitat de reacció, i després se’n va adonar amb un sol pensament sobri: ratpenats.

Es va afanyar a baixar la cremallera del sac, va aferrar la llanterna i va apuntar el feix de llum cap amunt. Hi havia dotzenes de ratpenats volant com fletxes per damunt dels cingles.

Va recórrer les roques amb la llum i va esperar.

Aleshores, un ratpenat va endinsar-se de cap en la paret rocosa i va desaparèixer. Després un altre. I un altre.

«Allà dalt hi ha una cova».

En Luc va despertar l’Hugo i el va subjectar mentre l’home recuperava la noció del temps i l’espai i s’incorporava. Al mateix temps que sortia de dins del sac, l’Hugo anava dient: «Què? Què?», completament desorientat.

—Em sembla que l’he trobat. Me’n vaig cap amunt. No em puc esperar fins al matí. Només necessito que em vigilis, ja està. Si em passa res, vés a buscar ajuda, però no em passarà res.

—Estàs com un llum —li va etzibar l’Hugo al final.

—Almenys, en part —va concedir en Luc—. Apunta amb la llanterna cap a allà. No sembla que sigui gaire difícil.

—Per Déu, Luc. Esperat a demà.

—De cap manera.

Li va ensenyar a l’Hugo cap a on havia d’apuntar amb la llanterna i va buscar un bon punt de suport des d’on iniciar l’escalada. Els diferents estrats de la paret de roca formaven una mena d’escala i, en realitat, en cap moment no va tenir la sensació d’estar corrent un perill imminent. Malgrat això, s’ho va prendre amb calma, conscient que l’escalada nocturna i beure vi no eren la millor combinació possible.

Al cap d’uns minuts es trobava al lloc per on li havia semblat que desapareixien els ratpenats, tanmateix s’equivocava. No hi havia res a la vista que pogués semblar l’entrada d’una cova o una balma. Va trobar un punt prou bo on agafar-se com per poder treure la llanterna de la butxaca de la jaqueta per fer un estudi més acurat de l’indret. En aquell mateix moment, un ratpenat va sortir volant de la paret del penya-segat i li va passar com un llamp pel costat de l’orella. Espantat, es va aturar uns segons per recuperar l’alè i assegurar-se que encara conservava un bon punt de suport.

Hi havia una esquerda a la paret de roca. No devia fer més d’uns centímetres d’amplària. Va agafar la llanterna amb la mà esquerra i va poder esmunyir la mà dreta per l’escletxa fins que els dits li van desaparèixer fins als artells. Va tirar la mà avall i va notar una tremolor. Mirant-s’ho més de prop, va observar que la tremolor procedia d’una roca llisa que hi havia encabida a la paret. En un no-res es va adonar del que passava. Al seu davant, tenia un mur sec de pedres llises col·locades sobre la paret del penya-segat, conformades amb tanta cura que imitaven els estrats naturals.

No sense cert esforç per fi va poder retirar la pedra, la va deixar amb molta cura al costat, sobre un sortint estret; després va avisar l’Hugo que anés amb compte i s’apartés per si de cas queia, ja que era prou mortífera, de la mida d’un gran volum il·lustrat. Les següents pedres es van deixar anar més fàcilment, però es va quedar sense llocs on deixar-les i, per això, les va començar a empènyer cap a dins de l’obertura. Al cap de poca estona, al seu davant tenia una entrada prou grossa com per poder-hi esmunyir el cos.

—Ara hi entraré —va cridar.

—Estàs segur que és una bona idea? —li va suplicar l’Hugo.

—Res no em podrà aturar —va respondre amb to desafiant en Luc abans d’estirar el cos cap amunt i ficar el cap i les espatlles pel forat.

Des de la cornisa de sota, l’Hugo va observar com les espatlles d’en Luc desapareixien, després el cos i, al final de tot, les cames. El va cridar:

—Estàs bé?

En Luc el va sentir però no va respondre.

Estava a dins de la cavitat avançant de quatre grapes fins que es va adonar que el sostre era prou alt com per poder posar-s’hi dempeus. Va enfocar la llanterna cap endavant i després va mirar a un costat i a l’altre.

Va notar que els genolls li feien figa i que gairebé perdia l’equilibri.

La sang li bategava a les orelles.

Se sentia el batec d’ales d’una colònia de ratpenats.

Llavors va sentir que li tremolava la veu rogallosa:

—Déu del cel!