TRENTA-VUIT

Sota el plugim matinal, el cràter del que havia estat Ruac li feia pensar en les imatges que havia vist de Lockerbie després de l’accident de la Pan Am.

No hi havia carrer principal. No hi havia casetes, ni bar, només un gran abisme negre, ple de runes i cotxes, que desprenia una fumarada de color negre. Els bombers apuntaven amb les mànegues els punts que encara cremaven al llarg de l’abisme. Tanmateix, la por per la inestabilitat del terreny no els permetia acostar-s’hi prou per poder ruixar amb eficiència els punts incandescents. Els focs s’haurien de consumir per sí sols.

Bona part dels efectius dels serveis d’emergències de la Dordonya estaven concentrats al lloc dels fets. Els punts d’accés al poble estaven embussats de vehicles de la gendarmeria, patrulles de policia, ambulàncies, furgonetes de TV i equips de bombers. Normalment, en Bonnet hauria estat allà, voltant amb les botes pesades i l’uniforme estret, proferint ordres als seus homes, però se n’haurien de sortir sense ell.

El coronel Toucas estava al càrrec de l’operació i rugia als helicòpters dels mitjans que no paraven de retrunyir suspesos a l’aire, impossibilitant l’ús de telèfons mòbils.

Amb les primeres llums de l’albada, en Toucas li havia explicat a en Luc que era molt probable que part de l’explosiu de la II Guerra Mundial, picratol, que en Bonnet i els seus pocavergonyes havien emmagatzemat, s’hagués detonat per accident iniciant una reacció en cadena amb altres reserves d’explosius guardats en altres cellers.

A més, havia afegit en veu baixa que sabia de bona tinta que en Bonnet era un traficant de béns antics robats i que certes agències clandestines del govern el tenien vigilat. Es parlava de centenars de milions d’euros en or i botins nazis que acabarien trobant a sota la runa.

En Luc se’l va quedar mirant amb expressió impassible, mentre es preguntava si es creia al peu de la lletra la història que en Gatinois li havia engegat.

En Toucas no creia que hi hagués cap supervivent; l’estat entortolligat i socarrimat dels cadàvers que van poder recuperar en un primer moment semblava ser-ne testimoni. Tanmateix, encara passarien uns dies abans no es pogués considerar que la missió deixava de ser un rescat i esdevenia una recuperació de cadàvers.

En Toucas va emmarcar la catàstrofe amb la seva pròpia opinió.

—La meva existència es limitarà a aquesta desgràcia durant tot el proper any, potser dos —li va explicar a en Luc—. Vostè i jo haurem de passar moltes hores plegats. És clar, vostè mateix ha reconegut que ahir a la nit va matar dos homes, però jo no m’hi amoïnaria gaire. En sortirà ben parat. Aquests homes intentaven mantenir el món exterior al marge de Ruac, apartat dels seus assumptes. Van recórrer als assassinats. Pretenien eliminar la seva cova. Va ser autoprotecció, protegia un tresor nacional.

L’abat Menaud va arribar a mig matí per oferir les dependències de l’abadia a qualsevol fi que les autoritats poguessin considerar adient, però en Toucas no li podia dedicar gaire temps.

El clergue va descobrir en Luc a la vora del centre de comandament mòbil i es va passar uns minuts presentant-li els seus respectes. Amb tantes vides com s’havien perdut, semblava un fet trivial que el manuscrit d’en Barthomieu probablement estigués reduït a cendres en algun punt, ben al fons, d’aquell cràter. Tanmateix, l’home feia un posat força nostàlgic.

En Luc se’l va emportar a banda i es va descordar uns botons de la camisa.

—El teniu! —va cridar l’abat.

—I ben aviat serà de tornada a les seves mans —li va garantir en Luc—. Tan bon punt com tingui la seguretat que no corre perill.

En Luc va demanar el mòbil al conductor de l’ambulància. Segurament, mai més no podria tornar a fer una trucada amb el seu propi mòbil sense tenir el dubte de si la Unitat 70 l’estava escoltant. Li va demanar disculpes a l’Isaak per haver-li perdut el cotxe. Tot seguit li va demanar que amagués els sobres sense obrir en un lloc segur. Més endavant ja rumiaria què n’havia de fer.

En Luc va demanar el cotxe a un altre amic arqueòleg del museu de Les Eyzies. Se’n va anar fins a Bergerac per recollir la Sara a l’hospital on l’havien enviat a passar la resta de la nit.

Quan va arribar, la Sara l’esperava a la sala d’urgències. Portava la roba de recanvi d’una infermera que s’havia compadit d’ella. Se la veia pàl·lida i feble, però quan es van abraçar, en Luc va sentir la força de la joventut dels braços d’ella al voltant del seu coll.

Se’n van anar a la cova.

Els artificiers de l’exèrcit s’havien passat el dia treballant per treure els explosius de les perforacions que hi havia escampades pel cim dels cingles i ja havien declarat l’indret zona segura.

En Maurice Barbier havia arribat per aire en un helicòpter del Ministeri de Cultura per reunir-se personalment amb en Luc al vell campament de l’abadia i lliurar-li les claus noves i els codis de seguretat. Va murmurar alguna cosa sobre una indisposició d’en Marc Abenheim per anar-hi. De moment, a l’espera de la investigació que hi havia pendent, en Luc recuperaria el càrrec de director de la Cova de Ruac.

Va escoltar, amb afecte paternal, la història que en Luc i la Sara li van voler explicar. La versió oficial que havien confeccionat a corre-cuita amb en Gatinois en plena nit. Quan en Barbier va haver sentit el que li calia per informar la Ministra, va fer un petó a la mà de la Sara i va marxar solcant el cel d’un gris metàl·lic.

A l’entrada de la cova, en Luc va obrir les portes i va encendre els llums principals.

—Res de vestit de protecció —li va anunciar—. Es una ocasió especial.

Van avançar amb pas lent d’una cambra a l’altra, agafats de la mà com si fossin adolescents en una primera cita.

—Com ho sabies? —li va preguntar ell al final.

—Que no et faria res?

Ell va fer que sí.

—Les píndoles que t’estàs prenent per a la infecció d’estafilococs. La rifampicina. Estimula l’enzim del fetge que s’anomena CYP3A4. Saps què fa aquesta enzima?

En Luc la va mirar amb expressió de no entendre res.

—Es cruspeix els alcaloides del sègol banyut. Els desactiva. Si estaves fent bondat, i t’estaves prenent les pastilles tal com m’havies dit, sabia que no et farien res els alcaloides presents al te. I potser també els altres agents químics.

—Jo sempre faig bondat. Bé, normalment. Però, ara parlem de tu. Ets una noia llesta, oi?

—Conec les plantes.

Aleshores es va posar seriós:

—Com ha estat?

Ella va contenir la respiració per rumiar i després va buidar els pulmons totalment.

—Mira, ja sé què em va passar i què no em va passar. Els metges m’han dit que no em van violar. Gràcies. I, per sort, no recordo res de tot allò. El que recordo, en canvi, va ser meravellós. Jo era tota llum, surava, tenia la sensació de volar sobre el vent. Era un plaer molt intens. Sorprès?

—No gens. M’ho imaginava. Te’l tornaries a prendre?

Ella va esclafir a riure i va respondre:

—Així de cop i volta… —Li va estrènyer la mà amb més força—. No, segurament no. Jo m’estimo més una escalfada a la clàssica.

En Luc va somriure.

—Luc, em sento molt malament perquè tanta gent… en Pierre, en Jeremy i la resta… En Fred Prentice també és mort, és espantós i molt trist. Era un home encantador. Es devia passar tot un dia investigant totes les propietats químiques i tot el que tenia a veure amb els gens de la supervivència.

—És terrible pensar que ara depengui d’en Gatinois tirar endavant la recerca científica —va observar en Luc—. No confio pas que faci el que cal.

La Sara va fer un sospir profund.

—Ho vam fer nosaltres, el que calia? —li va preguntar ella—. Comprar el nostre silenci?

—Som vius. La cova encara existeix. La podrem estudiar en pau durant la resta de les nostres vides. Ens haurien matat, Sara, i ho haurien carregat a en Bonnet.

—Però no ho podem estudiar tot —va protestar ella—. Ens haurem de fer els bojos amb l’assumpte de les plantes, amagar el coneixement del manuscrit, formar part d’una tapadora. Cap dels assassinats de Cambridge ni de Ruac no serà castigat.

Ho va repetir al mateix temps que li estrenyia el braç:

—Escolta, no em sento net, però som vius! I odio haver de donar-li la raó a en Gatinois en tot això, però seria espantós que la recepta del te es fes pública. Havíem de triar. Vam fer el que havíem de fer. Vam fer el que tocava.

La Sara va assentir amb un sospir.

Ell la va agafar de la mà i la va estirar endavant.

—Vine, ja saps on vull anar.

Un cop a la desena cambra es van quedar drets davant per davant del gegantí home ocell i es van abraçar. Per primer cop, en Luc es va imaginar que el bec de l’home ocell era obert en una rialla triomfal, una manifestació d’alegria molt humana.

—Sembla que aquest sigui el lloc que ens correspon —va reflexionar en Luc—. Vull continuar venint aquí per sempre, per treballar i per aprendre. Crec que és el lloc més sorprenent del món.

La Sara el va besar.

—Jo també.

—Aquest cop em portaré bé amb tu —li va prometre en Luc.

Ella el va mirar als ulls fent un esforç.

—Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. N’estàs segur?

—Sí, n’estic segur. Seré bo per a tu durant molt de temps. Tant temps com visqui.

El somriure irònic de la Sara no li aclaria si el creia o no.