VINT-I-SIS

Paris tenia un aspecte impecable sota la llum freda i crua d’aquell matí de tardor. A mesura que el taxi cobria el trajecte de l’hotel al centre de la ciutat, en direcció est cap a la Périphérique, els barris es tornaven cada vegada més depriments. Llavors van arribar als suburbis, a Montreuil, des d’on només podies veure la Torre Eiffel pampalluguejant a l’horitzó si aclucaves els ulls amb força en direcció oest.

Un cop van deixar el Boulevard Rouget de Lisle, van passar per carrers on hi havia tants rostres negres com blancs. Al davant d’una antiga església catòlica, situada al bell mig d’una atapeïda illa de cases, tot de gent de color pujava l’escala.

En Luc no coneixia el pare d’en Pierre. Tanmateix, era evident que en Philippe Berewa l’esperava perquè l’home va baixar corrents les escales tan bon punt com en Luc va fer marxar el taxi.

Es van abraçar. Per molt alt que fos en Luc, en Philippe li treia un cap d’alçada i tenia la mateixa complexió atlètica que el seu fill. Tenia el rostre solcat pels anys. Portava un vestit de tres peces amb una cadena de rellotge daurada, un elegant retrocés a una altra dimensió del temps i l’espai. En Luc sabia que l’home havia estat metge a Sierra Leone i que mai no havia pogut aconseguir que li convalidessin la titulació a França. Arran d’això l’havien relegat a feines molt més bàsiques com a tècnic hospitalari. Malgrat tot, en Luc el va tractar de «doctor».

L’església ja era plena de gom a gom. Van fer passar en Luc al banc del davant on li havien reservat un lloc d’honor al costat de la mare d’en Pierre, una dona corpulenta amb un vestit apagat i un petit barret negre que plorava sense embuts.

A mesura que avançava la missa de rèquiem, el contrast amb el funeral d’en Jeremy era cada vegada més acusat. L’afligida concurrència d’aquest temple no estava sotmesa a cap dels constrenyiments emocionals dels familiars i amics d’en Jeremy. La gent sanglotava i plorava obertament, i quan el taüt d’en Pierre es va situar al costat del sacerdot i aquest el va ruixar amb aigua sagrada i va començar a cantar el «De Profundis», un tsunami de dolor va sacsejar l’església.

Després, no hi va haver preguntes de què havia passat, com si la voluntat de Déu fos una explicació universal, un bàlsam absolutament apaivagador. El que els pares i germans d’en Pierre volien que sabés en Luc era que en Pierre havia mort fent allò que estimava més que res al món i que, per a ell, havia estat un honor ser alumne de l’il·lustre professor Simard.

L’única cosa que podia fer en Luc era escoltar-los, dir unes quantes paraules explicant que era un noi molt especial i dir-los que farien col·locar una placa amb el nom d’en Pierre als cingles, al costat de l’entrada de la cova de Ruac.

En Luc anava en taxi, de tornada a la ciutat, esgotat de tant plorar. Va consultar la bústia de veu; no hi tenia res, de manera que va trucar a l’inspector de policia de Cambridge amb qui havia parlat de la Sara el vespre abans. El detectiu havia promès revisar l’accident i altres informes policials i les admissions dels hospitals de la zona per si hi havia constància d’una Sara Mallory.

Va contactar l’inspector Chambers al mòbil. L’home semblava atabalat, com si tingués el cap en una altra banda i estigués enmig d’algun altre assumpte. El va informar que no hi havia hagut policia, ambulàncies ni registres hospitalaris on aparegués cap Sara Mallory, però que trucaria en Luc immediatament si es produïa cap canvi. En Luc no tenia manera de saber amb certesa si havia fet res. Potser l’estava enredant. Quan en Luc li va preguntar si hi havia hagut cap progrés en la investigació de l’explosió del parc de recerca científica, l’agent el va remetre amb to glacial al lloc web de la policia de Cambridge perquè els demanés informació. Ja està.

En Luc ja havia vist els amics de l’Hugo al funeral, de manera que, quan va tornar al despatx de H. Pineau Restorations al carrer Beaujon, no va fer falta tornar repetir paraules de dolor i pena. Tots duien els sentiments dibuixats al rostre: no calia expressar-los amb els llavis.

Fins i tot la vital Margot era incapaç de fer res més que un somriure desganat. La va seguir passat el despatx de l’Hugo, tancat com un mausoleu, fins al despatx de l’Isaak Mansion al final del passadís. L’Isaak estava de camí, li va explicar, i li va oferir un cafè.

Quan va tornar amb una safata a les mans, en Luc li va preguntar com anaven les coses.

—No gaire bé. L’Isaak t’ho explicarà. —La noia portava alguna cosa a la mà i li va ensenyar el palmell perquè ho veiés, com si fos una joia o una relíquia. El mòbil de l’Hugo. Petit, prim i modern, com ell—. La policia ens el va tornar. Potser no ho hauria d’haver fet, però el vaig estar remenant. Hi havia unes fotos precioses de tu i ell amb unes dones.

—Ah —va fer en Luc amb veu apagada—, del sopar a Domme. La seva última nit.

—Se us veia molt feliços a tots. T’agradaria tenir-les?

Hi va rumiar, tot plegat era molt trist, però va dir que sí.

—Te les enviaré per correu electrònic, si et sembla —i va marxar plorant una altra vegada.

L’Isaak feia uns minuts tard. Va arribar a grans gambades i expressió de preocupació al rostre. Amb una salutació i unes preguntes de cortesia mínimes, es va llançar a una agitada disculpa pel seu mal humor.

—Tu eres amic seu, Luc, per això et puc dir que tot plegat s’està convertint en un infern. Vaig haver d’agafar els llibres, és clar, i t’asseguro que el negoci no anava tan bé com li agradava aparentar a l’Hugo. Havia demanat préstecs molt importants sobre els actius, per poder sostenir el seu nivell de vida, ja saps. Amb prou feines era rendible i ara, sense ell, el negoci fa aigües. Estem en números vermells. No és sostenible.

—Em sap greu. Puc fer-hi res, jo?

—A banda d’associar-te amb mi en el món de la restauració? No, a banda d’ajudar-me a desfogar-me. L’haurem de vendre per poder saldar el seu patrimoni. Ara estic en converses amb els banquers. Aquest és el meu problema. Tu ja tens els teus. Em sap greu comparar-los.

—No et disculpis —va dir en Luc—. Tots dos estaríem millor si l’Hugo encara fos aquí. Mira, t’agraeixo que m’hagis fet un forat. Què tens per a mi?

—Com t’he dit al missatge de veu. Un tros més del manuscrit. El contacte belga de l’Hugo ha desxifrat un altre fragment.

—Ha dit res de quina és la paraula clau?

La taula de l’Isaak estava sumida en el caos, hi havia fitxers i documents escampats pertot arreu. Va estar remenant i rondinant una bona estona abans de posar les mans sobre la carpeta en qüestió. «HELOÏSA».

—No em sorprèn —va dir en Luc—. És en llatí, oi?

—Cap problema. Sé llegir llatí, grec, fins i tot una mica d’hebreu i arameu. L’Hugo em va triar per la meva formació. No volia contractar un paio que només sabés fer fulls de càlcul.

—Tens un moment ara per traduir-lo?

—Per a un amic de l’Hugo, és clar! —Es va gratar la barba—. A més, em pica la curiositat i serà més divertit que revisar els comptes per pagar.

El telèfon d’en Luc va sonar i, quan va reconèixer el número, es va excusar.

—Luc, sóc el pare Menaud. —La veu semblava tremolosa.

—Hola, Dom Menaud. Es troba bé?

—És una bestiesa com per amoïnar-s’hi ara, amb tot aquesta espantosa tragèdia dels assassinats però… —La veu se li apagava.

—Però què és, Pare?

—Acabo de descobrir que el manuscrit ha desaparegut! El tenia desat a la caixa de damunt de la meva taula. Se’n recorda?

—És clar.

—Aquest matí, he obert la caixa per fer-hi un cop d’ull i no hi era! Vostè no en deu saber res, oi que no?

—No, res. Quan va ser l’última vegada que el va veure?

—Potser fa una setmana. Abans de la tragèdia.

—Podria ser que algú hagués entrat a les seves cambres per robar-lo diumenge a la nit?

—Sí. Aquí no tanquem res amb pany i clau. Els germans i jo érem fent les nostres oracions quan van atacar la seva gent.

—Em sap greu, pare. No sé què dir-li. Tenim una còpia del manuscrit en color força fidel, és clar, però és evident que no és un substitut. Hauria de trucar al coronel Toucas per informar-lo del robatori. Escolti: una petita bona notícia, suposo. N’acaben de desxifrar un altre fragment. Li faré arribar la informació quan la tingui.

Quan en Luc es va ficar el mòbil a la butxaca, es va adonar que l’Isaak el mirava.

—Per acabar-ho d’adobar, Isaak, han robat el manuscrit de Ruac. Potser va ser la mateixa nit dels assassinats. No em penso empassar que tot el que ha passat sigui resultat de l’atzar. Ni pensaments. Es més important que mai descobrir què diu el manuscrit. Ha de ser la clau de tot plegat, per tant, procedeix.

L’Isaak havia imprès el llarg correu de Bèlgica. Es va posar les ulleres de lectura i va començar a traduir a la vista el text en llatí, tot demanant disculpes pels dubtes i interrompent la lectura amb nostàlgia dient que l’Hugo era el gran coneixedor del llatí.

Per a mi és un misteri que dos homes de ments tan similars, units per l’exaltació de Crist, poguessin arribar a conclusions tan oposades sobre una mateixa experiència compartida. Mentre que jo mateix, en Joan i l’Abelard estàvem fermament convençuts que la infusió vermellosa que havíem preparat era un camí cap a la il·luminació espiritual i el vigor físic, en Bernat pensava ben bé el contrari. Mentre que nosaltres decidírem donar el nom de Te de la Il·luminació al líquid, en Bernat el qualificà de beuratge del Dimoni. Els retrets d’en Bernat foren un gran cop per a tots nosaltres, encara que no tant com per a l’Abelard, que sentia un amor i un respecte tan profunds envers el meu germà com si compartissin la mateixa sang i la mateixa carn. En Bernat marxà de Ruac per tornar a Claravall quan tots tres decidírem que cap de nosaltres no pensava renunciar als plaers de la infusió. No ho faríem i, de fet, no podíem.