TRENTA-QUATRE

En Luc es va despertar amb el cap com un timbal i un dolor intens al coll. Es va tocar el lloc que li feia mal. Es notava la zona masegada i tendra, però podia moure els dits de les mans i dels peus, per tant, tenia la tranquil·litat que no li havien trencat res. Estava ajagut de costat sobre un llit plegable vell i florit posat de cara a una paret de pedra. Pedra calcària grisa i freda, el moll de l’ós del Perigord.

Es va tombar sobre l’esquena. Per sobre d’ell, una bombeta nua penjava d’un cable. Va tornar a girar-se, aquest cop cap a la dreta i allà va veure el rostre.

Tenia la pell tan blanca i pura que gairebé semblava fantasmal. El jove li tornava la mirada amb la mateixa serenitat que la Mona Lisa observa els seus admiradors al Louvre. Era el quadre de Rafael. El Retrat d’un jove reposava sobre una caixa amb inscripcions en alemany, repenjat a la paret de pedra humida com si fos un llenç sense cap mena de valor esperant que el llencessin al contenidor o que el venguessin al carrer.

Va baixar les cames i es va posar dret. Tenia mal de cap, però encara es podia estar dempeus. La sala era de mides semblants a la sala d’estar de l’Odile, atapeïda de caixes, catifes enrotllades i un batibull una mica de tot: canelobres, gerros, llums, fins i tot un joc de te de plata. Va agafar un canelobre i el va trobar tremendament pesat.

Déu meu, va pensar, or massís.

Es va sentir el soroll d’una clau al pany i la porta es va obrir.

En Bonnet i el seu fill un altre cop.

Van veure que tenia un canelobre a la mà. En Bonnet es va treure una pistola petita de la butxaca.

—Deixa’l —va exigir.

En Luc va esbufegar i el va llençar amb força contra el terra i el va oscar.

—Au, ja val la meitat.

—Qui té la carta que dius que has escrit? —va tornar a preguntar-li en Bonnet.

En Luc va adoptar un posat defensiu.

—No penso dir res més fins que hagi vist la Sara.

—M’ho has de dir —va dir en Bonnet.

—Que et donin pel sac.

En Bonnet va murmurar alguna cosa a cau d’orella del seu fill. Els dos homes van sortir i van tornar a passar el pany. En Luc va observar la cambra amb més deteniment. Les parets eren de pedra, el terra de ciment. La porta era d’un material que semblava sòlid com la pedra. El sostre estava enguixat. Potser, tenia alguna opció. No li costaria gaire enfilar-se a les caixes per fer-hi un cop d’ull. Aleshores, en un racó que quedava amagat darrere d’unes caixes de cartró es va fixar en un embolic de cables i maquinari. Va renegar en veu alta. Els seus ordinadors!

La porta es va tornar a obrir.

Aquest cop la Sara venia acompanyada de l’Odile.

—Deu minuts i prou —va dir l’Odile fent una empenteta a la Sara. La porta es va tornar a tancar de cop i es van quedar a soles.

Se la veia petita i fràgil, però al mateix temps va fer un gran somriure quan el va veure.

—Luc! Déu meu, ets tu!

—No sabies que venia?

Va fer que no amb el cap i el va acotar per amagar les llàgrimes.

Va fer una passa endavant i la va estrènyer contra el pit, per tal que pogués plorar abraçada a ell. A les mans, va notar els sanglots que agitaven el cos tremolós de la Sara.

—No passa res —li va dir—. No passarà res. Ja no estàs sola. Sóc aquí.

Ella es va fer enrere per assecar-se els ulls i va fer un somriure entre les llàgrimes.

—Estàs bé? —li va preguntar—. T’han fet mal?

—No, estic bé. On som?

—No n’estic segura. No he vist res més que l’interior d’un espai com aquest i un petit lavabo. Em sembla que som sota terra.

—Estava terriblement preocupat per tu —li va explicar en Luc—. Vas desaparèixer de la faç de la terra. No tenia ni la més remota idea de què se n’havia fet de tu. Vaig anar a casa teva. Vaig trucar al teu cap. Vaig intentar que la policia obrís una investigació.

—No vaig arribar a marxar de Cambridge —va respondre ella amb veu feble.

S’havia quedat al costat d’en Fred Prentice enmig d’aquell passadís bulliciós de l’hospital de Nuffield. En Luc li havia dit que hi havia una emergència a França. Alguna cosa dolenta, res més. Havia de marxar, li sabia greu. Li trucaria quan tingués notícies. Va marxar.

En Fred es va adonar que estava colpida i, malgrat la seva condició fracturada, va ser ell qui la va acabar consolant a ella.

—Estic segur que no serà res —va dir.

—Fred, per l’amor de Déu, no t’amoïnis per mi!

—Sembles trasbalsada. M’agradaria que tinguessis una cadira. Potser te’n podrien portar una.

—Estic bé. —La Sara es va inclinar per damunt de la barana i li va donar uns copets a l’única extremitat que no tenia lesionada—. Per què no m’expliques què has descobert?

—Sí —li va dir en Fred—. Parlar una mica de ciència, ens anirà bé per distreure’ns. Has sentit mai a parlar del gen F0X03A?

—No, ho sento.

—I del SIRT1?

—Temo que no surt al meu diccionari.

—No t’amoïnis. És una mica especialitzat. Jo tampoc no en sóc cap expert, però he llegit quatre articles des que la teva mostra va il·luminar aquests resultats a la nostra taula de proves com si fos Piccadilly Circus.

—M’estàs dient que hi havia més activitat a banda dels alcaloides del sègol banyut?

—Els alcaloides només van ser el començament. El teu caldo tenia més d’una propietat interessant. Te’l descriuria com un corn de l’abundància de la farmacologia. De fet, en una de les diapositives del meu PowerPoint hi vaig posar aquesta frase. Em va semblar adient.

La Sara volia que tornés a anar fer feina:

—Els gens…

—Sí, els gens. Això és el que en sé. Se’ls anomena gens de la supervivència. El SIRT1 és el gen de reparació de l’ADN, el sirtuin 1. Forma part d’una família de gens que controlen la velocitat de l’envelliment. Si se’n desencadenen els efectes amb l’ajuda d’un activador químic o, curiosament, restant calories a un animal, es poden obtenir uns resultats de longevitat notables. Actuen reparant els danys causats a l’ADN pels processos cel·lulars normals de desgast. Saps que diuen que el vi negre ajuda a viure més anys?

—En sóc una fervent devota —va riure ella.

—El vi negre porta un element químic, en especial el Pinot Noir: el resveratrol.

Ella va fer que sí:

—N’he sentit a parlar.

—Bé, doncs és un activador del gen SIRT1. Costa fer l’experiment en humans, però si li administres prou substància a un ratolí, veuràs com dupliquen la seva esperança de vida. I això que no és un element químic tan potent. Se suposa que n’hi ha de millors esperant ser descoberts. Per cert, com a especialista en plantes, t’interessarà saber que l’arrel del polígonum del Japó és una font molt rica de resveratrol, més que el vi.

—Em quedo amb el vi —va fer broma la Sara, sense deixar d’escoltar-lo—. I l’altre gen, el FOX no-sé-què?

—F0X03A. És un altre membre d’aquesta família de gens de la supervivència, potser un de més important que el SIRT1. N’hi ha que el consideren el sant graal de l’envelliment. No es coneixen gaires activadors del F0X03A, a banda dels polifenols dels extractes de te verd i la n-acetilcisteïna, de manera que no s’han fet gaires estudis experimentals directes de com manipular-lo. Tanmateix, se n’ha observat una epidemiologia interessant. Un estudi fet amb homes japonesos que van viure fins als noranta-cinc o més que comparava dos homes que van morir a una edat normal demostrava que els vells tenien còpies addicionals del gen F0X03A.

Ella va aclucar els ulls pensant.

—De manera que si es pogués potenciar l’acció d’aquest gen de forma artificial, es podria aconseguir la longevitat.

—Sí, potser sí.

—Un home podria viure dos-cents vint anys?

—Bé, no ho sé. Potser si prengués el teu caldo!

—D’acord Fred —va dir ella cada cop més emocionada—. Per què ho dius?

—Com ja t’he dit, la infusió va il·luminar aquests indicador genètics a les pantalles de l’ordinador. No és que jo sigui cap especialista en fer proves de SIRT1 i F0X03A. Els nostres robots fan proves de centenars d’objectius biològics potencials d’un sol cop. Un cop vaig obtenir aquest resultat, vaig fer tot de dissolucions en sèrie del caldo i en vaig tornar a comprovar l’activitat. Ara ve la part més emocionant, Sara: siguin quins siguin els elements químics que tenen les propietats que activen els gens, són molt poderosos. Molts, molts cops més potents que el resveratrol. Oblidat dels extractes de te verd. No tenen res a veure. Sigui el que sigui el que té aquest caldo, és extraordinari.

—No saps què és?

—Ostres, no! Les nostres màquines només detecten activitat. Segurament caldrà un petit exèrcit de químics orgànics molt llestos per poder identificar l’element o elements químics responsables de l’activació del SIRT1 i F0X03A. Aquestes elucidacions estructurals poden ser horrorosament complicades, però tenen un interès acadèmic i comercial grandiós. El que hauria donat per… —va perdre el fil.

La Sara li va tornar a estrènyer l’espatlla que tenia sana.

—Ostres, Fred…

—El meu laboratori ja no existeix. Ja no tinc res.

La Sara es va treure un mocador de la bossa i ell es va eixugar les llàgrimes amb delicadesa.

—D’on creus que surt, de les groselles? De l’enfiladissa?

—No hi ha manera de saber-ho sense dedicar-hi molta feina i molts esforços. Potser hi ha un compost capaç d’activar els dos gens. Potser són dos o més compostos. Potser la molècula o molècules no procedeixen de cap de les plantes, sinó que són una reacció química relacionada amb l’escalfament de tots els ingredients per fer el brou, podria ser. Potser el sègol banyut de la Claviceps també hi té alguna cosa a veure. De debò, farien falta anys per esbrinar-ho.

—A veure, deixa’m que me’n faci una idea —li va demanar la Sara—. Tenim un líquid ric en alcaloides de sègol banyut al·lucinògens, que també compta amb substàncies no identificades que podrien desencadenar una longevitat extrema.

—Sí, és veritat. Tanmateix, hi ha uns quants elements més que cal tenir en compte. Es van il·luminar dos objectius més d’anàlisi.

La Sara va moure el cap i va mirar al sostre com si no estigués preparada per absorbir ni una unça més d’informació.

—Quins?

—Bé, un d’ells era el receptor 5-HT_2A. És un receptor de la serotonina del cervell que controla la impulsivitat, l’agressivitat, la ràbia i aquesta mena de sentiments. Algun dels elements del teu caldo era un agonista o estimulador molt potent d’aquest receptor. Aquí no podem fer gaire aportacions positives relatives a les seves aplicacions mèdiques. Una persona es podria transformar en un monstre, si se li administren aquest tipus de fàrmacs. L’altre objectiu era molt més saludable.

—I era? —va preguntar ella.

—Fosfodiesterasa del tipus 5 —va anunciar ell amb una lluïssor als ulls, com si ella el pogués entendre.

—Ho sento, però què fa això?

—El PDE5 és una enzima implicada en l’activitat dels músculs llisos. Algun dels elements del teu caldo era un inhibidor excepcionalment poderós del PDE5… Saps per a què es fa servir?

—Fred, aquesta no és la meva especialitat.

En Fred va somriure com un estudiant murri.

—Seria alguna cosa així com una super-Viagra!

—Em prens el pèl!

—De cap manera. El brou que em vas enviar et podria fer anar més alt que un semental, transformar-te en una màquina sexual amb molt mal geni i fer-te viure durant molt i molt de temps.

En Luc no va deixar de mirar-la mentre la Sara li exposava aquest minuciós resum del que li havia explicat en Prentice. La imatge de l’home ocell priàpic de la desena cambra es va il·luminar davant dels seus ulls, per desaparèixer al cap d’un moment sufocada per la certesa que aquell amable científic no podria veure tornar a sortir el sol. No tenia valor per dir-li que en Fred era mort. Necessitava que la Sara es mantingués ferma.

—I te’n vas anar? —li va preguntar en Luc.

—No, de seguida no. Em vaig quedar fins que li van trobar un llit per ingressar-lo, després me’n vaig tornar a l’hotel per recollir la maleta. Van trucar a la porta. Vaig anar a obrir i dos homes van entrar a l’habitació. No vaig poder cridar. Un d’ells em va tapar la boca. —Es va posar a plorar—. Vaig perdre el coneixement.

En Luc la va tornar a abraçar mentre ella sanglotava i li explicava la resta de la història sense poder evitar l’agitació que li sacsejava el cos.

—Em vaig despertar a les fosques amb un tros de cinta a la boca. Em costava respirar. Em devien drogar d’alguna manera, perquè vaig perdre completament la noció del temps, no entenia res. Em sembla que anava al maleter d’un cotxe. No n’estic segura. Potser em van portar amb un dels ferris. No sé quant de temps vam trigar, però quan vaig arribar aquí estava feta un desastre i deshidratada. L’Odile era aquí. Ella es va fer càrrec de mi, si en vols dir així. És una presó. Què volen, Luc? No em volen dir què volen.

—No n’estic segur. —Li va posar les mans a les espatlles estirant els braços i la va mirar a la cara—. Si ens volguessin matar, ja ho haurien fet. Volen alguna cosa de nosaltres. Ja ho sabrem, però m’has de creure, estarem bé. No penso permetre que et facin mal.

La Sara li va fer un petó. No va ser un petó apassionat, sinó un petó d’agraïment. El va agafar de les mans i després li va mirar el braç esquerre.

—La infecció està millorant.

Ell va riure.

—Quina petitesa per anar a fixar-te.

—Estava preocupada per tu —va protestar ella fent petar la llengua.

Ell va somriure.

—Gràcies. Les pastilles em van de primeres.

Es va sentir el pany i van obrir la porta. En Bonnet tornava a ser allà amb una pistola.

—Au, ja és hora.

En Luc va situar la Sara darrere d’ell i va fer un pas agressiu i amenaçador endavant.

—Hora de què? Què voleu de nosaltres?

Els ulls d’en Bonnet eren buits de vida. Semblava un home cansat i esgotat, però decidit a continuar despert.

—Jo ho veureu.