El regal

Durant les dues nits següents, la Nella espera que en Johannes la toqui per poder començar una vida nova. Deixa la porta de l’habitació una mica oberta, la clau penjada al gruixut plafó de fusta de roure, però quan es desperta al matí, la clau està intacta, com ella. En Johannes, segons que sembla, treballa fins tard. A la nit, sent que obren la porta del carrer, i també ben d’hora al matí, quan el sol despunta ben baix al cel. La llum feble li entra als ulls quan s’incorpora, i tot seguit s’adona que torna a estar sola.

Un cop vestida, volta d’esma per les habitacions de la planta baixa i del primer pis. A la part posterior de la casa, allunyades de les possibles visites, les habitacions són més senzilles, perquè tota la majestuositat s’ha reservat per a les que tenen finestres que donen al carrer. Aquestes habitacions del davant es veuen més boniques que mai quan no hi ha ningú que en deteriori els mobles o deixi petjades enfangades als terres polits.

Treu el cap pels pilars de marbre i les llars de foc buides i passeja la mirada inexperta pels quadres —si n’hi ha, de quadres! Vaixells amb pals com crucifixos que s’enlairen cap al cel, paisatges de terres càlides, més flors marcides, cranis capgirats que semblen tubèrculs marrons, violes de cordes trencades, tavernes allargades i dansaires, plats daurats i copes esmaltades decorades amb petxines. Si els mirava tots ben de pressa li feia la sensació que es marejava. El paper de cuir decorat amb fulles daurades de les parets encara reté una vaga olor de porc que li fa pensar en els corrals d’Assendelft. Quan desvia la mirada, poc disposada a recordar aquell lloc que es pensava que tenia tantes ganes d’oblidar, troba davant per davant uns tapissos molt grans de temes bíblics penjats als plafons: Marta i Maria amb Jesús, les noces de Canà, l’intel·ligent Noè i aquella arca tan robusta.

A la cuina de les festes, la Nella es fixa en els dos llaüts d’en Johannes que la Cornelia guarda ben polits i penjats a les rajoles. Quan estira el braç per despenjar-ne un, fa un bot tota espantada, perquè de seguida sent una mà damunt l’espatlla que la reté.

—No és per tocar —li adverteix la Marin—. És una peça d’artesania, i si la toques la faràs malbé.

—Que em seguiu? —Com que la Marin no respon, la Nella dóna uns copets als llaüts—. Tenen les cordes fluixes perquè ningú no en té cura.

La Nella es gira i puja cap a dalt tota decidida. Encara no ha explorat l’habitació de la Marin, situada al final del corredor del primer pis, i ara mira el distant forat del pany, pensant que a l’altre costat de la porta hi deu haver una cel·la austera. Està tan empipada que gairebé s’atreveix a entrar-hi.

Qui és la cunyada per prohibir-li res? És ella, la mestressa d’aquesta casa, al capdavall.

Però la Nella se’n torna a la seva habitació i contempla, tota trista, les plomes tacades de sang dels ocells dels quadres, els seus becs reptilians, la corba dels forats del nas. Déu meu, la Marin fins i tot detesta la música! Que no sap que els llaüts no són fets per tenir-los penjats en una paret?

La cunyada no sol dir-li res, si no és per donar alguna instrucció o fer algun sermó tret de la Bíblia de la família, normalment amb la finalitat d’aclaparar els altres. Quan reuneix tots els de la casa al vestíbul per llegir-los passatges de la Sagrada Bíblia, la Nella s’adona amb gran sorpresa que aquesta és la feina de la Marin. A casa seva, quan el seu pare estava sobri, se n’encarregava ell, i ara en Carel, de tretze anys i ben entrenat, llegeix per a les seves germanes i la seva mare.

Altres vegades, seu en una cadira entapissada de vellut verd al saló i treballa en el llibre de comptabilitat. Que diligent que li sembla, a la Nella, la seva cunyada, mentre porta els comptes de la casa!; les columnes verticals són per a ella com un pentagrama; els nombres, les notes musicals amb què els seus diners desgranen una melodia silenciosa. La Nella té ganes de preguntar més coses del negoci del seu marit, del sucre d’en Frans i de l’Agnes Meermans, però no és fàcil tenir una conversa amb la Marin.

Però el tercer dia entra sense fer soroll al saló on seu la Marin amb el cap inclinat com si resés. Quan s’hi acosta, la Nella veu que, com de costum, té el llibre de comptabilitat a la falda.

—Marin?

La Marin alça el cap. La Nella, que encara no l’havia cridada mai pel nom de pila, sent l’estranya i tosca gosadia d’aquell gest, la fiblada d’un intent fallit d’intimitat.

—Mana!

Amb un gest exagerat, la Marin deixa la ploma sobre les pàgines obertes i posa les mans sobre les fulles tallades de la cadira. Per la dura mirada d’aquells ulls grisos, la Nella suposa que no ha oblidat la conversa sobre el llaüt. Sent que la seva cunyada l’analitza i això encara l’espanta més. Una gota de tinta ha saltat de la punta de la ploma.

—Sempre serà així? —esclata la Nella.

Aquella pregunta tan directa carrega l’ambient i la cara de la Marin esdevé una màscara.

—Com, així?

—Jo… no el veig mai.

—Si vols dir en Johannes, et puc assegurar que existeix.

—On treballa?

La Nella canvia de tema perquè la Marin li hagi de donar una resposta més sòlida. La pregunta té un efecte estrany en la seva cunyada, que encarcara l’esquena d’una manera gairebé imperceptible.

—En diversos llocs —respon la Marin, arrugant el front i amb la veu controlada i tensa—. A la borsa, al port, als despatxos de la VOC d’Oude Hoogstraat.

—I què hi fa, exactament, en aquests llocs?

—Si ho sabés, Petronella…

—Però sí que ho sabeu. Sé que ho sabeu…

—Converteix el fang en or. L’aigua en florins —l’interromp la Marin—. Ven les mercaderies d’altres homes a més bon preu. Carrega els vaixells i els fa a la mar. Es pensa que tothom el prefereix a ell. Això és tot el que sé. Passa’m el braser, tinc els peus ben gelats.

A la Nella li fa l’efecte que aquesta ha estat la vegada que la Marin li ha dit més frases seguides.

—Podríeu encendre el foc —respon, empenyent un dels braserets cap a la Marin, que se’l col·loca bé amb un cop de peu. Com que la Marin no diu res, la Nella afegeix—: M’agradaria veure on treballa. Aviat l’aniré a veure.

La Marin tanca el llibre de comptabilitat, amb la ploma encara atrapada a dins, i clava la vista a la coberta de pell gastada.

—Jo no ho faria, això.

La Nella sap que hauria de parar de fer preguntes, perquè l’única resposta que rep sempre és «no». Però no se’n pot estar.

—Per què no?

—Està enfeinat.

—Marin…

—La teva mare ja et devia dir que la cosa seria així, oi? —diu, de sobte, la Marin—. No t’has casat amb el notari.

—Però en Johannes…

—Petronella, ell ha de treballar. I tu t’havies de casar amb algú.

—Vós no ho heu fet. No us heu casat mai.

A la Marin se li tensa la mandíbula i la Nella sent una petita espurna de triomf.

—No —respon la Marin—. Però sempre he tingut tot el que necessitava.

L’endemà al matí, la Marin tria un proverbi, un versicle apocalíptic de Job, i acaba amb les aigües transparents de Lluc.

El llegeix de pressa, en un to monòton, com si li fes vergonya sentir-se la seva pròpia veu rebotant sobre aquelles interminables rajoles blanques i negres, aguantant amb les mans el faristol com si fos un rai. La Nella aixeca la vista cap amunt mentre la seva cunyada va recitant i es pregunta per què encara s’està en aquella casa, soltera, sense una aliança d’or al dit. Potser no hi va haver cap home amb prou coratge per afrontar-ho? Aquest pensament pervers la delecta.

Aquesta és la meva nova família?, es pregunta. Sembla impossible que cap d’aquelles persones hagi rigut mai, tret d’alguna rialleta feta darrere la màniga. La feina de la Cornelia sembla inacabable. Si no és a baix fent bullir un esturió, poleix els mobles de fusta de roure i de palissandre, o escombra el munt de metres de terra del pis de dalt, aireja els llençols o neteja els vidres de les finestres, un rere l’altre. Tothom sap que el treball és virtut —que aparta els bons holandesos de la negligència i dels luxes perillosos—, i tanmateix, hi ha alguna cosa en la criada que no sembla tan pura.

L’Otto té una expressió pensarosa a la cara mentre escolta aquestes paraules. La seva mirada topa amb la de la Nella i de seguida la desvia. El contacte humà en un moment de reflexió espiritual com aquest sembla gairebé pecaminós. En Johannes ha entrellaçat les mans en un puny per resar i no aparta els ulls de la porta.

La Nella se’n torna a l’habitació i intenta escriure una carta a la seva mare per explicar-li la difícil situació en què es troba. Però les paraules que tria es resisteixen i no són escaients per expressar el que sent per dins. No pot descriure el seu desconcert, les converses amb la Marin, el seu marit, que parla totes les llengües menys la de l’amor, tampoc els criats, que amaguen el seu món i que tenen una manera de riure que també és una altra llengua. En comptes d’això, escriu noms: Johannes, Otto, Toot, fa un dibuix de la Marin amb un cap molt gros, arruga el paper i llança la bola, que va a parar a prop del foc.

Una hora més tard, des de l’escala se senten unes veus d’home, lladrucs de gossos i les rialles d’en Johannes. La Nella mira per la finestra cap a la vorera del canal i veu tres oficials corpulents, amb unes cordes penjades a les espatlles. En aquells moments surten al carrer, amb les mànigues arremangades.

Quan surt de l’habitació, la Marin ja és al vestíbul.

—Johannes —sent que li diu entre dents—. Què caram has fet?

La Nella avança sense fer soroll al llarg del replà i ofega un crit quan veu el que els tres homes han deixat al vestíbul.

Al mig, sobre les rajoles, hi ha un moble, una estructura enorme i imponent que gairebé fa la meitat de l’alçada d’en Johannes; un armari gros que s’aguanta sobre vuit peus corbats i robusts i que té dues cortines de color mostassa corregudes a la part frontal. Havent empès el faristol de la Bíblia cap al racó per fer lloc, en Johannes s’ha plantat vora el moble. Hi posa una mà a sobre i contempla la fusta lluent sense parar de somriure. A la Nella li sembla rejovenit, més ben plantat que mai.

La Marin s’acosta al moble amb cautela, com si li hagués de caure al damunt, o hagués de posar-se a caminar tot sol. La Rezeki recula deixant anar un gruny profund.

—És una broma, això? —pregunta—. Quant ha costat?

—Per una vegada, germana, no parlem de diners —contesta en Johannes—. Em vas dir que busqués alguna distracció…

—Però no una monstruositat. Les cortines estan tenyides amb safrà?

—Una distracció? —diu la Nella des de l’escala.

La Marin es gira en rodó i la mira amb cara d’esgarrifada.

—És una cosa per a tu —diu cridant en Johannes—. Un regal de noces. —Dóna uns copets al costat del moble i les cortines es belluguen.

—Què és, senyor? —pregunta la Nella.

—És de fusta de roure i d’om. La fusta d’om és resistent —diu en Johannes, com si aquesta fos l’explicació que la seva dona espera. Llavors mira la Marin—. La fan servir per als taüts.

La Marin estreny la boca dibuixant una línia fina.

—D’on l’has tret, Johannes? —pregunta.

En Johannes arronsa les espatlles.

—Al port, un home em va dir que tenia uns quants mobles d’aquests d’un fuster que havia mort. El vaig fer decorar amb una capa de carei i incrustacions de peltre.

—Per què ho has fet, això? —diu la Marin—. A la Petronella no li fa falta una cosa així.

—És per a la seva educació —diu ell.

—La meva què? —fa la Nella.

En Johannes estira el braç per tocar la Rezeki, però la gossa s’aparta de l’amo.

—Tranquil·la, noia, tranquil·la.

—No li agrada —diu la Cornelia, que, seguint la Nella, també ha baixat les escales. La Nella no sap si es refereix a ella o a la gossa. La criada aguanta l’escombra com si fos un bastó, davant seu, com si s’esperés un atac.

—Educació? —diu la Marin, sorneguera—. Quina falta li fa, a la Petronella, l’educació?

—Jo diria que n’hi fa molta —diu en Johannes.

No, no me’n fa, pensa la Nella. Tinc divuit anys, no pas vuit!

—Però què és, senyor? —insisteix mirant de dissimular la decepció.

Finalment, en Johannes estira el braç per agafar les cortines i amb un gest teatral les aparta. A les dones se’ls talla la respiració. L’interior del moble queda al descobert, dividit en nou seccions, algunes folrades amb paper daurat i repujat, d’altres amb plafons de fusta.

—És aquesta casa —diu la Nella en veu baixa.

—És casa teva —la corregeix en Johannes tot satisfet.

—És molt més fàcil de menar —diu la Cornelia, estirant el coll per veure les habitacions del pis de dalt.

La precisió del moble és inquietant, com si la casa de debò s’hagués encongit, l’haguessin partit per la meitat i els òrgans haguessin quedat al descobert. Les nou habitacions, des de la cuina dels dies feiners i el saló fins a les golfes on guarden la torba i la llenya per protegir-les de la humitat, són unes rèpliques perfectes.

—També té un celler amagat —diu en Johannes, aixecant el terra que hi ha entre la cuina dels dies feiners i la cuina de les festes i descobrint un espai amagat i buit. El sostre de la cuina de les festes està decorat amb un trompe-l’oeil idèntic al de debò. La Nella recorda la conversa amb l’Otto, quan ell li assenyalava amb el dit la volta falsa. «Les coses es desborden», havia dit.

La Rezeki gruny i fa la volta a la casa de nines.

—Quant ha costat, això, Johannes? —pregunta la Marin en un to exigent.

—El moble va costar dos mil florins —diu ell, tranquil·lament—. Amb les cortines va pujar a tres mil.

—Tres mil florins? Tres mil? Amb aquests diners ben invertits una família podria viure anys.

—Marin, tu no has viscut mai amb tres mil florins l’any, encara que sopis amb arengs. A més a més, amb el tracte que hem fet amb els Meermans, de què ens hem d’amoïnar?

—Si tu hi fessis alguna cosa, no estaria amoïnada.

—Per una vegada a la vida, calla!

A contracor, la Marin s’aparta d’aquella estructura de fusta. L’Otto apareix des de la cuina i mira el moble que acaba d’arribar amb gran interès. En Johannes sembla una mica ensopit, com si s’adonés que el seu gest comença a girar-se-li en contra.

Veient la capa de carei, la Nella pensa en la tardor a Assendelft: els tons carabasses i marrons en moviment, en Carel agafant-li les mans i fent-la giravoltar sota els arbres del jardí. Efectivament, s’hi veuen incrustacions de peltre, com vetes de metall, fines i disseminades per tota la superfície, fins i tot a les potes. La fusta i el carei li desperten una estranya emoció. Fins i tot el tacte de les cortines de vellut suggereix un cert grau de poder.

A Assendelft, coneixia nens més rics que havien rebut cases de nines de regal, però cap de tan majestuosa com aquesta. Abans que el seu pare s’hagués gastat tots els diners de la família bevent, potser hi hauria hagut alguna possibilitat que a ella també n’hi haguessin regalat una, una de més petita i pràctica perquè aprengués a organitzar el rebost, la roba blanca, els criats i el mobiliari i el parament. Ara és una dona casada i li agradaria pensar que no en té necessitat.

La Nella s’adona que en Johannes l’observa.

—Mireu! El terra del vestíbul és idèntic —comenta, assenyalant l’extensió de rajoles blanques i negres que hi ha sota els seus peus. Amb delicadesa, posa el dit sobre els quadrats en miniatura.

—Marbre italià —fa en Johannes.

—No m’agrada —diu la Marin—. I a la Rezeki, tampoc.

En Johannes s’empipa.

—Què hi farem? Són gustos de gossa —li diu.

La Marin s’encén com una teia i, furiosa, se’n va cap a la porta del carrer i la tanca amb un cop fort darrere seu.

—On va? —pregunta la Cornelia, espantada. Ella i l’Otto espien la mestressa per la finestra del davant.

—Vaig pensar que seria una bona sorpresa —diu en Johannes, tornant-se a girar de cara a la casa de nines.

—Però, senyor —diu la Nella—, què en faré, jo?

En Johannes la mira una mica perplex.

—No n’estic segur. —Amb el dit índex i el gros toca les cortines de vellut i tot seguit les tanca—. Ja se t’acudirà alguna cosa.

En Johannes desapareix dins l’estudi i se sent el clic d’un pany. L’Otto i la Cornelia baixen de seguida al pis de sota cap a la cuina dels dies feiners. Tota sola, acompanyada només de la Rezeki, que no para de fer voltes tot gemegant entre les parets del vestíbul, la Nella reflexiona sobre el regal. Li cau l’ànima als peus. Sóc massa gran per a aquestes coses, pensa. Qui veurà aquesta obra d’art, qui podrà asseure’s en aquestes cadires o empassar-se el menjar de cera? Ella no té amigues, ni família a la ciutat que puguin venir a admirar la casa de nines —és un monument a la seva impotència, un recordatori d’una feminitat atrofiada. «És casa teva», li ha dit el seu marit, però qui pot viure en unes habitacions tan diminutes? En aquests nou carrers sense sortida? Quina mena d’home compra un regal com aquell, encara que sigui tan majestuós i tan ben fet?

—No em fa falta que m’eduquin —diu en veu alta. La Rezeki gemega—. No has de tenir por —li diu la Nella—, només és una joguina. Potser de les cortines se’n podria fer un barret, pensa, separant-les.

La Nella, dreta davant l’interior de la casa de nines, nota que es va neguitejant. Sembla que la carcassa cavernosa de fusta d’om i de carei la vigili, com si les seves habitacions fossin ulls. Des de la cuina dels dies feiners li arriben unes veus altes —la Cornelia és qui xerra més, l’Otto respon més fluix. Amb cautela, torna a posar la mà sobre la fusta. És refrescant, comparada amb el vellut, dura com pedra polida.

Ara que la Marin és fora i aquells dos són al pis de sota, a la cuina, podria anar a buscar el Peebo i deixar-lo anar, pensa. En Johannes no se n’adonaria, i m’agradaria veure volar el meu Peebo. Però quan es gira d’esquena a la casa de nines per anar cap a l’escala central, li ve al cap altre cop el pany distant de l’habitació de la Marin, situada al final del corredor del pis de dalt. Deixa córrer aquest insult de la casa de nines, es diu a si mateixa, corrent les cortines de color mostassa altre cop. Ara pots anar allà on vulguis.

Amb el cor accelerat, abandonant el regal d’en Johannes sobre les rajoles, la Nella puja les escales per anar a l’habitació de la cunyada i no es recorda més del periquito. Però de seguida l’envalentiment del vestíbul es va afeblint. I si m’enxampen?, es pregunta, deixant-se portar per la imaginació com quan era petita, mentre s’esmuny corredor enllà tan de pressa com l’hi permeten les faldilles. Què em passarà, llavors?

Però quan empeny la porta feixuga de l’habitació de la Marin i es queda plantada al llindar del santuari de la cunyada, l’espectacle que veu davant seu és tan extraordinari que ja no sent més aprensió.