Nova Hollandia

La Nella suposa que el que ha presenciat l’Otto l’ha deixat esbalaït, perquè l’ha d’estirar per la màniga mentre els peus els patinen per sobre l’enllosat.

—Vine a casa —diu—. Vine a casa.

Està desesperada, li costa de respirar perquè li fa molt de mal. La llum s’ha apagat i el crepuscle cau damunt seu. Mira d’esborrar la imatge de l’aigua arremolinada, el so d’en Johannes quan s’enfonsava en el mar. La por que el dolor la paralitzarà, que caurà arraulida sobre la vorera del canal i que mai més no se’n mourà, la fa caminar més de pressa.

L’Otto es gira cap a ella, perplex, estrenyent-se la jaqueta d’en Johannes. S’atura assenyalant cap enrere, en direcció al port.

—Senyora, què ha passat aquí?

—No puc… No trobo les paraules, Otto. Ja no hi és.

L’Otto mou el cap, atònit.

—No sabia que l’havien detingut. Em pensava que anant a Londres us protegiria a tots, senyora. Mai no hauria…

—Anem!

Quan arriben al Herengracht, l’Otto s’estremeix de veure la casa. S’agafa fort al dofí del picaporta com si fos un puntal per no esfondrar-se; la seva cara és una lluita entre la desesperació i l’autocontrol. El que l’Otto està a punt de descobrir darrere la porta es desplega com una flor maligna dins del cos de la Nella, perquè sembla impossible que una persona pugui suportar tant de dolor. Entra amb pas vacil·lant darrere el criat en la pitjor tornada a casa, però la placidesa de l’interior amaga l’absència de la Marin.

—Per aquí —diu.

El fa passar al saló, on la Lysbeth Timmers ha encès un bon foc i hi ha una escalfor que cap d’ells no sentia des de feia setmanes; les flames dansen amb una alegria poc adient. La Nella sent que la sang se li accelera. Darrere les flames, unes puntes de peltre es dobleguen fent reverències, uns plafons de carei es parteixen i crepiten.

La Lysbeth és al centre del saló, estrenyent la Thea contra el pit i vigilant l’Otto, que mira fixament la nena.

—Qui és aquest? —pregunta.

La Nella es gira cap a ell, preguntant-se si l’Otto és capaç de presentar-se a si mateix, si ell es pregunta el mateix que la Lysbeth Timmers. Com si fos en un somni, l’Otto s’acosta a la nena i para les mans en un gest expectant. La Nella recorda que ja li ha vist fer aquell gest abans, les mans parades el primer dia que va arribar, quan li va donar un parell d’esclops per protegir-la del fred.

La Lysbeth fa una passa enrere.

—Lysbeth, aquest és l’Otto. Si us plau, passeu-li la nena —diu la Nella.

Ho diu amb una autoritat tan palpable, que la Lysbeth de seguida creu.

—Amb molt de tacte —murmura la dida.

L’Otto es posa la Thea al pit, com si la nena fos la vida mateixa; com si ell pogués continuar vivint gràcies al seu cor petitó i bategant. Fins i tot la Lysbeth emmudeix mentre observa una presentació tan estranya, i tanmateix tan natural, enmig de tot el que s’ha perdut.

—Lysbeth —diu la Nella en veu baixa—, aneu a despertar la Cornelia.

Així que estan sols, la Nella sap que ha de donar explicacions.

—Es diu Thea —diu—. Otto, t’he de dir una cosa.

Però atret per la cara de la Thea, absort per aquella imatge seva en petit, sembla que el criat no l’escolta.

—Otto…

—La senyora Marin va dir que seria un nen —diu.

De primer la Nella no sap què respondre. Li és impossible enraonar.

—Així, ho sabies? —pregunta, finalment.

Ell assenteix amb el cap, i quan la claror del foc li il·lumina la cara, la Nella li veu les llàgrimes, l’esforç que fa per trobar les paraules encertades… qualsevol paraula que pugui ajudar a aguantar una part del pes que li ha caigut damunt les espatlles. De sobte, assenyala el terra sense polir, les cadires de palissandre polsegoses.

—Se n’ha anat —diu ell, com si aquests objectes inanimats fossin una prova absoluta d’aquella absència.

—Sí —diu la Nella—, se n’ha anat. —S’empassa la saliva, conscient del sanglot que té a dins, sabent que plorar seria envair el dolor de l’Otto—. Em sap greu, Otto.

—Senyora —diu ell amb la veu aspra, esquerdant la paraula per la meitat. Ella aixeca la vista i ell li aguanta la mirada de desolació—. Heu salvat la nena. Jo sé que ella hauria donat la vida perquè aquesta criatura pogués sobreviure.

—Però, per què va haver de morir? —pregunta la Nella. Comença a vessar llàgrimes i no pot aturar-les, perquè quan ho prova, encara li cauen més de pressa, més abundants, i li ennuvolen la vista—. Va empitjorar molt de pressa. Jo… nosaltres no la vam poder tornar a la vida. Ho vam provar, Toot, però no sabíem…

—Ho entenc —diu ell, però pel dolor que se li reflecteix a la cara, és evident que no pot entendre-ho.

La Nella sent que li flaquegen les cames i agafa una cadira. Ell es queda dret, mirant la coroneta del cap de la Thea.

—Mai no l’havia vista tan determinada com quan em va dir que esperava una criatura. A mi se’m va enfonsar el món. Li vaig preguntar: «Quina vida tindrà aquesta criatura?».

—I què va dir, ella?

L’Otto s’atansa més la Thea.

—Va dir: «Tindrà la vida que voldrà».

—Oh, Marin!

—Jo pensava que potser tothom estaria més segur si me n’anava. Però havia de tornar i veure-ho.

L’existència de la Thea —l’acte de la seva creació— plana a l’aire, la vida i la mort agafades de la mà. Potser és un secret que l’Otto guardarà sempre més, pensa la Nella. Déu sap que la Cornelia l’ajudarà fent veure que no ha passat mai, com si la Thea fos immaculada o l’haguessin trobada en un arbre. Potser algun dia l’Otto explicarà com va començar la relació entre ell i la Marin, i per què… i si cadascun d’ells va viure l’amor com una forma de poder o d’abandó, i si van oferir-se el cor l’un a l’altre amb llibertat i amb placidesa, o si se sentien aclaparats pel pes d’aquest amor.

La Thea, el mapa d’ella mateixa, veurà els trets de la cara del seu pare traçats en la meitat de la seva i llavors es preguntarà: on és la meva mare? Jo li donaré la nina, pensa la Nella. Li ensenyaré aquells ulls grisos, els canells prims, fins i tot el cosset folrat de pells. No hi ha d’haver més secrets, va dir la Marin. Per això li ensenyaré aquella corba, el do de la miniaturista revelat. Tu eres allà, Thea. La Petronella Windelbreke va veure que venies, i sabia que això era bo. Fins i tot et va enviar un bressol. Va començar a explicar la teva història abans que vinguessis, però tu ets qui l’ha d’acabar.

La Lysbeth arrenca del llit la Cornelia, que encara està endormiscada per la valeriana. La criada es planta a la porta del saló amb cara interrogant, i l’expressió atònita se li va tornant d’alegria quan veu la resposta que té al davant.

—Tu! —diu en veu baixa.

—Jo —contesta l’Otto, nerviós—. He estat a Londres, Cornelia. Els anglesos em deien morè i xaiet. M’estava al Lloro Maragda. Vaig estar a punt d’escriure’t per dir-t’ho. Jo…

Les paraules cauen les unes damunt les altres. L’Otto intenta contenir l’onada de dolor abans que s’estavelli contra el cap de la seva vella amiga.

La Cornelia s’hi acosta amb pas vacil·lant i li toca els colzes i les espatlles mentre ell encara té la Thea a les mans. Li toca la cara, el que sigui per comprovar que és de carn i ossos. Li clava una cleca al cap afectuosament.

—Ja n’hi ha prou —diu, abraçant-lo, respirant la seva presència—. Prou.

Encara amb l’abric posat, la Nella els deixa al saló i travessa les rajoles de marbre per anar a la porta del carrer, que amb les presses han deixat ajustada. L’obre del tot i es queda dreta al llindar, notant l’aire fred a les galtes. Per sobre de les teulades d’Amsterdam es comencen a sentir les campanades de diumenge al vespre, i els tocs harmoniosos de les esglésies s’enlairen al cel. La Dhana s’acosta trotant per saludar la jove mestressa i li ofereix el cap per a una carícia.

—Ja t’han donat menjar, bonica? —li pregunta, acariciant-li les orelles fines i sedoses.

Mentre les campanes anuncien l’arribada de la nit, la Nella veu la lluna creixent, petita i blanca com l’ungla d’una dama al cel foscant. La Cornelia travessa el vestíbul amb el davantal posat, mirant cap a la cuina.

—Fa fred, senyora —diu—. Entreu.

Però la Nella continua contemplant el seu tros de canal gelat, que es comença a desglaçar pels costats. L’aigua més calenta ha començat a esfilagarsar la vora hivernal del Herengracht, que li recorda unes randes, el folre d’un bressol gegant.

A la Cornelia li cau una cassola a la cuina, i des del saló surt un xit just quan la Thea arrenca a plorar. Les veus de la Lysbeth i de l’Otto suren sobre les rajoles. La Nella es fica la mà a la butxaca de l’abric per treure’n la casa de miniatura que va agafar de Kalverstraat, però ja no hi és. Això no pot ser, pensa, endinsant la mà en la roba. El nadó encara hi és, i també la miniatura de l’Arnoud. Que potser em va caure mentre corria pels carrers de la ciutat? Me la vaig descuidar al taller? La vas veure, es diu a si mateixa. Era real.

Real o no, la Nella ja no la té… però les cinc figures que la miniaturista hi va ficar a dins encara són en aquesta casa. La jove vídua, la dida, l’Otto, la Thea i la Cornelia —arribaran a conèixer mai els secrets de la vida de cadascun d’ells? Tots són fils solts; però això sempre ha estat així, pensa la Nella. Nosaltres formem un tapís esperançador; ningú, sinó nosaltres, el teixim.

El crepuscle ha donat pas a la nit, i s’escampa l’olor de nou moscada; la Nella sent l’escalfor del cos petit de la Dhana al costat, sobre les faldilles. El cel és un mar immens que flueix entre les teulades, massa gran perquè a ull nu es pugui saber on va començar i on acabarà. La seva profunditat, d’infinites possibilitats, l’allunya més d’aquella casa, mentre respira l’aire.

—Senyora! —la crida la Cornelia.

La Nella fa una última mirada al cel i entra a dins.