El noi sobre el gel

Un cadàver ha pujat a la superfície del Herengracht, un home sense braços ni cames, només un tronc i un cap. Uns homes trenquen el gel amb destrals per treure’l mentre la Marin s’ho mira amagada darrere la porta del carrer. Durant l’any, el canal és un abocador, i quan se solidifica els actes del passat pugen a la superfície i queden exposats a la vista de tota la ciutat. Fa dues setmanes que en Johannes se’n va anar, i a mesura que l’aigua es va gelant, emergeixen a la superfície articles més prosaics: mobles espatllats, gibrelletes, deu gatets congelats formant un cercle atapeït i llastimós. La Nella imagina que els escalfa i que es reviscolen, i que la tortura que van patir només ha estat un somni. Quan les autoritats s’emporten el cadàver de l’home com si fos una cuixa amputada, la Marin pronostica que aquest assassinat quedarà sense resoldre.

—Aquestes coses es fan en la foscor perquè no surtin mai a la llum —comenta. La Nella gairebé sent l’olor d’espígol del bany altre cop. La seva cunyada sembla capficada, mentre mira per les finestres i va d’una habitació a l’altra.

Sola al dormitori, embolicada amb dos xals, la Nella té la nina d’en Jack Philips a les mans. Li és més fàcil agafar-lo ara que en Johannes no hi és. En Jack té un aire vigorós i desimbolt, i la jaqueta de cuir es veu molt ben treballada. Li estira suaument els cabells, preguntant-se si en Jack, sigui allà on sigui, pot sentir l’estrebada al crani. Sembla possible. Espero que sí, pensa. Una sensació de poder li travessa el cos, un desig de destruir. A contracor però animada, el torna a sobre la casa de nines i l’hi deixa ajagut de costat.

A fora, uns bordegassos atrevits patinen per sobre el canal gelat; els seus cossos són tan lleugers que no posen en perill la nova capa de glaç. Li recorden en Carel patinant i lliscant, cridant d’alegria. Obre la porta del carrer i sent que es criden els uns als altres: Christoffel! Daniel! Pieter! Llavors surt a fora i instintivament mira cap al cel cercant-hi un llambreig verd, però no se n’hi veu cap.

Un dels patinadors és el noiet cec, el que va robar a la venedora d’arengs el primer dia que la Nella va arribar a la ciutat. Els altres li diuen Bert. En Bert es veu desnodrit, però sembla que gaudeix del respit que li concedeix el patinatge, mentre es llança d’un costat a l’altre amb els seus amics. La Nella queda meravellada per la manera com patina, tan de pressa com els altres, amb un braç estirat, com si volgués prevenir una caiguda. L’entorn relliscós els posa a tots en les mateixes condicions. El noi s’allunya patinant pel feix gelat i infinit de llum.

Cada vegada que la Nella planeja anar a Kalverstraat, la Marin li fa fer alguna cosa. No ha arribat cap més paquet des del de les nines i la miniatura del Peebo, i està impacient. Ja és desembre, fa dues setmanes que en Johannes és fora, i anuncia que ha d’anar a comprar regals per a la seva família. Se’n va a mirar aparadors pels carrers d’Amsterdam i a comprar unes xurriaques milaneses per a en Carel i un gerro de porcellana per a tulipes per a la mare, articles que fan pensar en la dona d’un comerciant pròsper. Però quan és al carrer dels Panets amb la Cornelia, mentre busca el millor pa de gingebre per a la seva germana, mira al voltant constantment, cercant un cap de cabells rossos clars, aquells ulls freds i vigilants. La Nella gairebé voldria que l’espiessin, perquè això la faria sentir-se viva.

Vol anar a Kalverstraat, però la Cornelia se les enginya perquè vagin a parar a la botiga de l’Arnoud Maakvrede, dient que l’Arabella es mereix la millor pastisseria d’Amsterdam.

—Han prohibit el pa de gingebre —diu la Hanna amb un posat sorrut—. Si més no, les galetes amb formes humanes. L’Arnoud es va empipar tant que em pensava que rebentaria. Vam haver de fer miques famílies senceres de galetes de gingebre i vendre-les a cap preu.

—Però per què?

—Els burgmestres —diu ella, com si això ho expliqués tot. La Cornelia s’estremeix.

L’Arnoud confirma que, efectivament, han prohibit fer galetes i pastissos amb forma d’home, dona, nen o nena, com també han prohibit les parades de venedors de nines de Vijzeldam. El motiu té alguna cosa a veure amb els catòlics, diu. Falsos ídols, la importància de l’invisible per damunt del tangible.

—Els titelles són una cosa ben estranya —fa la Cornelia, amb un esbufec.

—Això no vol dir que l’Església tingui raó —diu l’Arnoud—. Pensa en el que costa tot això. Hem hagut de fer miques famílies senceres.

—Ara haurem de fer les galetes en forma de gossos —diu la Hanna, amb l’esperit emprenedor habitual.

En comptes de pa de gingebre, la Nella compra un llibre de gravats d’insectes per a l’Arabella. Pensa que la seva germana s’hauria estimat més les delicioses galetes de l’Arnoud, però que val més regalar-li un llibre perquè aprengui alguna cosa. A l’agost no hauries pensat una cosa així, es diu a si mateixa. Se sent diferent, com si alguna cosa la manipulés i ella hagués caigut en la trampa.

Un cop a casa, la Marin examina les xurriaques.

—Quant n’has pagat? Només és un nen.

—En Johannes em va regalar una casa de nines —comenta la Nella, tota cofoia del que ha comprat, sentint-se poderosa i rica—. Jo només he seguit l’exemple.

Quan ja fa tres setmanes que en Johannes és fora, es comencen a fer caramells a les portes, als ampits de les finestres, i fins i tot a les teranyines del jardí, com diminutes agulles de vidre. Tots quatre es desperten morts de fred i se’n van a dormir tremolant. La Nella enyora la primavera, les flors, l’olor de terra remoguda, els animals que neixen, la fortor oliosa a l’arrel de la llana de xai. S’espera a la porta per veure si li duen algun paquet de la miniaturista, però no arriba res. Recordant el comentari de la Hanna sobre els burgmestres, la prohibició de figures humanes per Nadal, es pregunta si la miniaturista li tornarà a enviar mai més res.

Torna a l’habitació i hi troba la Marin amb les mans dins la casa de nines. La sobta veure-la allà, i s’hi acosta precipitadament per córrer les cortines de la caseta.

—No m’has demanat permís per entrar!

—No. És veritat —respon la Marin—. M’agradaria saber què t’ha semblat que no ho fes. —Té alguna cosa a la mà i sembla nerviosa—. Petronella, ho has explicat a algú, això que ha passat?

Déu meu, pensa la Nella, si us plau, que no hagi trobat la seva nina. La Marin obre la mà i al palmell hi ha en Jack Philips, bell com a la vida real.

—Què pretens fer-nos?

—Marin…

—Que et facin una certa gràcia els mobles i els gossos, ho entenc. Però una figura d’en Jack Philips?

La Marin obre de cop la finestra i llença en Jack. La Nella, astorada, es precipita cap al marc per veure el recorregut de la figura. Va a parar al mig del canal gelat, inerta i abandonada sobre la massa blanca. Una esgarrifança li travessa el cos.

—No ho hauries d’haver fet, això, Marin —diu—. De debò, no ho hauries d’haver fet.

—No juguis amb foc, Petronella —li etziba la Marin.

Jo et podria dir el mateix, pensa la Nella, mirant tota trista la figura abandonada.

—Aquesta casa de nines és meva, no teva —diu quan la Marin tanca la porta de l’habitació.

En Jack encara és a sobre el gel. La Nella mira de convèncer la Rezeki perquè li porti la nina entre les mandíbules, però quan s’hi acosta patinant i la veu, gruny i el pèl del bescoll se li aixeca. La Nella vol travessar el canal gelat ella mateixa, però pesa més que en Bert i els altres bordegassos, i ells ja no hi són per demanar-los-ho. S’imagina a si mateixa caient per una esquerda del gel i ofegant-se, tot per salvar una nina —se sent empesa a protegir-la, encara que no sap per què. Li fa la sensació que tenir la figura d’en Jack a prop de la casa de nines, on el pugui vigilar, és més segur. A contracor, torna a entrar, maleint la Marin amb el pensament.

Aquella nit, té un son neguitós, no es pot treure del cap les paraules de la nota d’amor estripada de la Marin. En Jack les pronuncia i el seu accent anglès colpeja les paraules com un esquif en una mar agitada. «Ets la llum del sol que m’escalfa. De dalt a baix. T’estimo. Mil hores». En Jack recorre tots els racons del cervell de la Nella, moll pel gel, amb un dels cranis d’animal de la Marin sobre els cabells rinxolats. Es desperta amb un sobresalt; el somni és tan viu que està convençuda que en Jack és allà al racó.

L’endemà és el dia de Sant Nicolau, el sis de desembre. Quan la Nella obre les cortines i mira cap avall, se li talla la respiració. La figura d’en Jack està asseguda i repenjada al muntant de la porta, de cara a la llum gebrada.