Espores

Cap d’any és un dia en què els amsterdamesos obren les finestres de bat a bat, i, en un valent ritual, deixen entrar l’aire fred i treuen les teranyines i els mals records. La Nella va vestida de criada i la Cornelia ajuda la mestressa a posar-se les botes i li penja la clau del magatzem d’en Johannes al coll.

Encara no és el dia de Reis, el dia de la diferència, però no tenen temps per perdre. La criada sembla que esperi veure venir en Llucifer mateix i els seus dimonis marcant el pas, però ha promès que no diria res a la Marin del secret amagat sota les faldilles de la seva nina, ni de la punta negra del con de sucre de l’Agnes.

—Necessita tranquil·litat —havia dit la Nella—. Pensa en la criatura.

La Nella s’ajusta l’abric bast de la criada al coll. Procura anar ben dreta, però té la sensació de caure en picat, més avall del que hauria pensat mai, ben endins del terreny pantanós de la ciutat, de nou als temps de fang i mar.

—No hauríeu d’anar a la zona de les Illes Orientals tota sola —diu la Cornelia.

—No ens queda cap altre remei. Tu t’has de quedar aquí amb la Marin. No trigaré gaire.

—Emporteu-vos la Dhana. Us protegirà.

La Nella surt de casa i enfila el Herengracht amb la Dhana trotant a la vora i notant el pes de la clau al pit. Primer volia veure en Johannes a l’Stadhuis, però a Amsterdam manen els florins i ha de ser sensata. Es pregunta què trobarà a les Illes Orientals.

—Qui més ho pot fer, això, Marin? —havia dit suplicant aquell matí—. En Johannes és en una cel·la. Si l’Agnes i en Frans decideixen no tenir clemència, almenys potser podrem subornar en Jack perquè canviï la seva versió.

La Marin havia consentit amb un moviment de cap i amb les mans a la panxa. Ara que ja ha reconegut l’embaràs, el cos se li veu més gros. «Sóc com un pa gegant», havia dit una vegada la mare de la Nella, quan estava embarassada de l’Arabella. Ara sembla que la Marin s’espera per posar-se a prova, per comprovar si el seu cos és adequat. La Marin i el seu nus massa estret, què devia voler dir?

—Després aniré a veure en Johannes, si em deixen entrar —havia afegit la Nella—. Vols que li digui res?

Una expressió estranya de dolor s’havia escampat pel rostre de la Marin. Deixant anar les mans als costats s’havia allunyat, amb la vista clavada al saló.

—No sabria què dir-li —havia respost.

—Marin…

—Tenir esperança és perillós, Petronella.

—Però val més això que res.

La Nella sent el fred a la cara, com si se li clavessin uns ganivets petits i esmolats. Que vingui la primavera ben aviat, pensa, i tot seguit es pregunta si, pensant en la Marin i en Johannes, és prudent desitjar que s’acabi el mal temps. Quan sigui primavera potser la seva república particular ja s’haurà ensorrat. Procurant distreure’s d’aquells pensaments sinistres, camina de pressa durant uns deu minuts cap a l’est de la ciutat. No es pot treure del cap que la miniaturista se n’hagi anat de Kalverstraat. No ha perdut l’esperança —encara anhela veure pels carrers un llambreig d’aquells cabells rossos, o sentir un truc a la porta que li porti un altre paquet. Però ara ja fa massa dies que només hi ha silenci. Encara que ha dit a la Cornelia que la miniaturista li ensenyava el camí, ara se sent sola, a les palpentes en la foscor. Necessita més lemes, més miniatures per entendre el que ha de venir i el que ha passat abans. Torna, pensa mentre travessa un dels diversos ponts que porten a les Illes Orientals. No me’n sortiré sense tu.

Hi ha aigua pertot arreu on mira, llacunes quietes com un vidre i tacades de fang que semblen un mirall brut quan el sol feble s’amaga darrere els núvols. En una taverna d’aquí a prop serveixen les patates que tant agraden a en Johannes, les més toves del món. No és estrany que aquesta sigui la seva zona preferida, més a prop del mar, amb menys gent i molts llocs on amagar-se.

Comencen a veure’s magatzems, edificis de totxos que s’enlairen cap al cel, molt més amples que les cases que s’amunteguen al centre de la ciutat. Les Illes semblen buides aquest matí. La majoria de la gent encara deu ser al llit, suposa, dormint els excessos de l’entrada d’any. Al seu pare mai no el veien fins a la tarda de l’endemà d’haver acomiadat l’any vell, i llavors es despertava i deia que no havia canviat gran cosa. No pas aquí, pensa. Aquí ja no hi ha res igual. Sent les seves pròpies petjades i el panteix lleuger de la Dhana mentre avança apressant el pas.

Malgrat la quietud que hi ha en aquestes llenques de terra separades, s’hi percep una mena de concentració, perquè aquí tot té un propòsit: l’objectiu de comerciar, d’emmagatzemar els productes, reparar els vaixells, sustentar mariners i capitans. Seguint les instruccions de la Marin, finalment arriba al magatzem d’en Johannes, que té sis pisos d’alçada i una porta petita i negra a la façana.

El pany del magatzem està ben greixat i la porta s’obre fàcilment. La Nella s’ajusta bé les faldilles massa grans de la Cornelia i el davantal. Havien sospesat què seria pitjor: que atrapessin una criada al magatzem del seu amo o que hi atrapessin la seva dona. Millor una criada, van pensar. A la reputació d’en Johannes Brandt no li calia que s’hi afegís la notícia que la senyora Petronella tafanejava a les Illes. Ara s’imagina en Frans i l’Agnes venint fins aquí i voltant l’edifici sense fer soroll fins a la part posterior.

—Seu aquí, noia —mana a la Dhana, procurant de concentrar-se en el que ha de fer. Li dóna uns copets al cap—. I lladra si s’acosta algú.

L’interior li talla la respiració. Se sent molt petita, allà dreta, a l’últim graó d’una escala manual prima i llarga que passa per cinc plantes plenes de les existències d’en Johannes. És un home que té tot el que es podria desitjar, però veure tot allò és gairebé massa dolorós. Malgrat tot el que té, en Johannes sovint s’ha sentit mancat d’alguna cosa.

Recordant la urgència de la seva missió, la Nella comença a pujar l’escala buscant el sucre. Té la sensació que s’està enfilant per la vida del seu marit. Amunt i amunt va introduint-se en aquell espai cavernós, mentre les faldilles se li enganxen als graons i l’amenacen de fer-la caure. Passa per davant de rotlles de seda de Bengala i de Chōlamandala; clau d’espècia, macís i nou moscada en caixes que duen el nom de Moluques, pebre amb una etiqueta de Malabar, escorces de canyella de Ceilan, fulles de te en caixes amb l’etiqueta via Batàvia, taulons de fusta cara, conductes de coure, tires de llautó, munts de llana de Haarlem. Passa per davant de plats de ceràmica de Delft, barrils de vi amb etiquetes que diuen España i Jerez, caixes de vermelló i de carmí, mercuri per a miralls i la sífilis, galindaines perses de plata i or. Aferrant-se als graons de l’escala, comprèn la fascinació que sent la Marin per la feina del seu germà. Això és la vida real, pensa, sense alè i marejada. Aquí és on desembarquen les aventures de debò.

La Nella ha de pujar fins al sotateulada per trobar els pans cònics de sucre. En Johannes els ha amuntegat al mig de l’empostissat i els ha cobert amb roba de lli per protegir-los de la humitat. Aquest detall la commou i gairebé la fa plorar. Els Meermans li havien volgut fer creure que el seu marit havia llançat els cons de l’Agnes a la planta baixa de qualsevol manera, juntament amb les veles sobreres i els cables sense embrear, i que després havia tancat la porta amb clau. Però no és veritat. En Johannes se n’ha preocupat. Hi ha molts pans cònics, tants, que toquen les bigues del sostre.

Tot seguit baixa de l’escala com pot, s’acosta a la coberta de lli i, insegura, n’aixeca la punta. Els pans cònics de sucre estan col·locats els uns sobre els altres com canons. Sembla que en falta un, que deu ser el que l’Agnes va portar al sopar —un edulcorant sospitós com no n’hi ha gaires. Si això s’ensorra, pensa, m’esclafarà.

Hi ha ben bé mil cons. La Nella s’agenolla vora els que semblen refinats de fa més poc temps. Encara brillen, es veuen en bon estat i, efectivament, duen la marca de les tres creus de la ciutat d’Amsterdam. Alguns de l’altra meitat, refinats a Surinam, els troba humits quan els toca, i els dits se li embruten una mica d’una pasta blanca. A la part posterior del munt de sucre, tal com temia, s’hi veuen unes espores negres i diminutes que s’han escampat per una quarta part del costat del sucre de Surinam. No hi ha res que pugui salvar els preuats cristalls que ja estan afectats. Però, així i tot, pensa ella, en Meermans ha exagerat, només ha vist el que ha volgut veure. Potser el podríem assecar; de cada con de ben segur se’n podria salvar una part.

Animada, tasta el que se li ha enganxat als dits. Si em morís per haver llepat sucre en mal estat, per la fal·lera per la lekkerheid, com se n’alegraria el pastor Pellicorne, pensa.

Llavors es treu la llista d’en Johannes de la butxaca, en la qual hi ha un bon grapat de noms escrits amb lletres ornamentals. Hi figuren noms de comtes, cardenals, d’una infanta, d’un baró, de persones que desitgen endolcir el seu temps de lleure a Londres, Milà, Roma, Hamburg, fins i tot als posts avançats de la VOC. És impressionant com en Johannes ha aconseguit fer tractes amb individus espanyols o amb els anglesos, tenint en compte les guerres que han lliurat aquests països. Això li recorda una cosa que ell va dir als Meermans al banquet dels argenters: «A l’estranger ens consideren poc dignes de confiança. Jo no tinc ganes que m’hi considerin».

Hi ha molt més sucre del que es pensava. La situació present d’indefensió d’en Johannes i la Marin li cau damunt les espatlles com una llosa. Quan ella va dir al seu marit que si contractaven un agent perquè els anés a representar a l’estranger perdrien bona part de la comissió, ell no ho havia negat. Necessiten algú de més a prop, algú que hi entengui, algú que estigui disposat a quedar-se el sucre. La Nella s’aixeca, les mans als malucs, pensant tota concentrada sense treure la vista del mitjà de subsistència d’en Frans i de l’Agnes. I llavors li ve al cap un comentari que va sentir el primer mes que era a Amsterdam, asseguda amb els ulls ben oberts i amb un pastís desembolicat a la falda. Qui parlava era una persona que de seguida li havia caigut bé, una dona amb gràcia i experiència. «Avui toca la bresca; a la tarda, el massapà».

La Nella arruga la llista del seu marit. Sí, exclama als totxos i a les bigues, al sostre de fusta calafatada de l’imperi del seu marit. Ja sé el que hem de fer.